"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Entrevista a:
Francesc Mompó
"55 maneres de mirar València"

Sandra Domínguez Roig
Éntrevistes: Francesc Mompó (Sandra Domínguez Roig)

"55 maneres de mirar València"
Francesc Mompó


Editorial Germania
Col·lecció Plaerdemavida, 5
64 pàgines

55 maneres de mirar València (Francesc Mompó)

Entrevista a: Francesc Mompó

"55 maneres de mirar València"

Per: Sandra Domínguez Roig

     Una de les conseqüències d'aquest nihilisme insofrible que patim, pel qual sembla que tot moviment és ínfim en comparació als greuges que rebem per viure en un temps, on tot sembla perpetu i inamovible i no atansem a veure una llum al final del túnel, és la percepció que tenim de les altres realitats, realitats a les quals els mitjans ens han acostumat tot proferint la part de veritat interessada. Us preguntareu quin és l'objectiu d'aquest primer paràgraf, no és altre que denunciar una percepció general que tenim, la d'una València que conformada amb una sèrie de situacions per a una majoria electoral s'ha retut als designis d'uns polítics insensibles a la identitat del poble, sense intuir que hi ha latent un sentiment d'abandó pregon en un col·lectiu important de valencians que d'alguna manera es senten traïts pel rumb en què la seva identitat pren, degut als reiterats embats constants als seus orígens. Per a una servidora aquest sentiment no és cap novetat, principalment perquè les meves arrels han lluitat per preservar-la i sentim el mateix desconsol en perdre les batalles.

     Una magnífica barreja entre amor-desamor s'estableix en 55 poemes dedicats a la terra que estima.

     Avui a l'entrevista l'ardit poemari "55 maneres de mirar València" per Francesc Mompó.

     1. Quan comences a escriure i per quins motius?

     Des que era ben menut que he tingut dèria per les paraules. Hi havia un veí al poble que tenia el malnom de "rabosí" i jo, quan els espanyols m'ensenyaven la seva llengua no veia com s'havia d'escriure la essa sonora dels meus veïns. Sabia que no em quadrava ni la essa ni la zeta. La sonoritat del mot anava més enllà de l'ortografia imposada, però era ben de la terra i ben nostra. Açò tindria cinc o sis anys. El gust per enfilar mots per contar coses en petites narracions o trenar-los per projectar sensacions començà allà pels dotze o tretze anys. Des d'aleshores que no he parat.

     Aquest poemari és fruit de diversos anys de festeig amb la ciutat de València. Una ciutat que m'enamora i em defrauda contínuament. Aquestes impressions he provat d'ajuntar-les en aquest poemari com un rosari de batecs molt personals que em produeix aquesta "dama". Jo arribe a València amb 18 anys per estudiar; i vinc amb el bagatge que porta un jove dels anys setanta vingut de la Vall d'Albaida, zona catalanoparlant al cent per cent. I el Cap i casal em pren, m'enamora, m'ennuviege, i comença a defraudar-me moltes vegades. Li he volgut confessar els meus sentiments amb tota sinceritat.

     2. Dius...
     "T'has dissimulat les arrugues, vella fetillera,
     amb carretades de morca.
     Així i tot t'estime com a una jovençana".

     Quin motiu t'impulsa a escriure un poemari on, amb clau poètica, expliques un sentiment valent com el de "55 maneres de mirar València"?


     Jo sempre dic que sóc valencià de la Vall d'Albaida i ciutadà dels Països Catalans. He vist com la ciutat -els dirigents de la ciutat seguint la política fagocitadora d'Espanya- ha anat desemantitzant la catalanitat (podeu dir-li valencianitat; al cap i a la fi és el mateix) per espanyolitzar-se com més va més. I no solament pel que fa a la llengua, que ja és vital, sinó també pel que fa a la cultura en general del nostre tarannà. No podia romandre impassible. Porte més de mitja vida sent un indígena resistent de manera activa en diversos fronts. El poètic n'és un altre més.

     3. Parla'm de l'amor i de l'odi.

     La dualitat està en tot: és inherent a la mateixa vida. Eros i Tànatos són les claus que tot ho interpreten. Qualsevol cosa que et vinga de gust és eròtica i si et a repèl és tanàtica. L'amor a la ciutat és una manifestació més de l'amor en general i jo el tinc per València. Me l'estime com una mare i com una amant, però també li retrac com està sent de malamare i de puta moltes vegades. No m'estic de dir-li el que pense.

     4. Ets un escriptor-poeta i un activista que incentiva la lectura a les escoles. Quins mecanismes hauríem de fer servir per incentivar la lectura poètica?

     La cosa no és simple i a la vegada ho és molt. Si el sistema fóra capaç de traure'ns de damunt la Dàmocles que ens aixafa amb uns currículums carregadíssims, podríem destinar temps lectiu per a parlar i comentar les enormes bondats que té la lectura per plaer. Avui concretament he publicat una columna al diari El Punt parlant del tema. Els professors no poden fer estudiar i examinar d'allò que és el plaer: el matem. L'alumne ha de llegir per gaudir-ne i el professor li ho ha de pagar amb la part corresponent d'avaluació. No cal que l'alumne sàpia de memòria l'obra. En llegir-la és suficient, encara que s'entere de poc ja li haurà servit alguna cosa.

     5. Ets, a més, molt prolífic. Per aquells/aquelles que t'han descobert mitjançant "Lo Càntich", en quins altres gèneres poden llegir la teva literatura?

     Jo no em concep a mi mateix sense literatura, és la meva religió. Escric novel·la juvenil, poesia, relats, novel·la d'adults, ressenyes, columnes, lletres de cançons... No he escrit teatre ni assaig.

     6. Moltes gràcies per respondre aquestes preguntes. Des de "Lo Càntich" et desitgem tot l'èxit que et mereixes.

     Una abraçada per a tu Sandra; i fes-la extensiva a la resta de components i lectors de la revista.

Francesc Mompó i Valls va nàixer a l'Olleria (Vall d'Albaida). Estudià batxillerat a Albaida es traslladà a València on es graduà en psicologia. Es llicencià en filosofia i ciències de l'educació i més endavant obtingué la titulació de professor de valencià, ocupació que desenvolupa en l'actualitat en un centre de l'Horta.

Ha conreat la literatura de creació, que ocupa una part essencial de la seua personalitat. Així ha publicat el poemari Viàtic marí, amb què guanyà el premi La Forest d'Arana 1994, De la fusta a l'aigua, premi Josep Maria Ribelles de Puçol 2010, o la trilogia d'èxit que componen els títols Els ulls del llac, L'ull de Zeus i Terra de déus. L'Elegit, Els greixets, Amable, Uendos, Camí d'amor i Els fantasmes del Lacrima Coeli són altres de les seues novel·les.


Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
«Entrevista a: Francesc Mompó»


Referència:
Domínguez Roig, Sandra.
«Entrevista a: Francesc Mompó»
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
Gener - Març, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
EAN: 9772014303002 18>
ISSN 2014-3036-N.18


Lo Càntich - Número 18 - Antítesi, 2013
Lo Càntich - Número 18
Antítesi, 2013

http://www.locantich.cat/2013/03/lo-cantich-numero-18-antitesi-2013.html


Lo Càntich - Número 18 - Lectures
lectures

3 [ Comentar aquesta entrada ]:

Cargolsalallauna ha dit...

55 + 1 maneres de mirar València.
Aquesta + 1 és la mirada d'aquells que no s'estimen la terra i la cultura.

Molt d'èxits!

Llengua Nacional ha dit...

La poesia ha de ser un acte de valentia per protestar contra tot allò que ofega l'home.

Més que un art, un manifest.

Comentes que ets "valencià de la Vall d'Albaida i ciutadà dels Països Catalans", senyal d'identitat i manifest de pertinència. El nostre suport, per a tu, company.

Félix Barranco ha dit...

Molt bona entrevista per conèixer millor un autor amb identitat. M'agrada llegir entrevistes i més aquelles on l'entrevistador/a mostra que coneix l'obra o activitats de l'entrevistat.

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]