"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«NO-NI-NÓ»
(Petita història nadalenca)

Gemma Matas Gustems

Il·lustració:  Enric Cristòfor Ricart i Nin

Dona amb nadó (Enric Cristòfor Ricart i Nin)

NO-NI-NÓ
(Petita història nadalenca)


     En Lluís i la Roser han acabat de sopar i estan fen una mica de sobretaula. La Marta, la seva filla, ja s'ha retirat a l'habitació després de desitjar-los bona nit.

     Tot i que només té vuit anys és molt responsable amb els seus deures i en tot el que es refereix als seus estudis. És una gran entusiasta del piano i el temps que necessita, per poder dedicar a la música, li manca a l'hora de complir amb els treballs de l'escola.

     De cop i volta, la Roser interromp la conversa amb el seu marit i escolta amb atenció: li ha semblat sentir el plor d'un nadó. En Lluís la observa, estranyat per la seva reacció i en quedar tot completament en silenci, també té la mateixa sensació que la seva dona. Es miren amb sorpresa i s'aixequen quasi al mateix temps per anar cap a la porta d'entrada. En obrir, es queden tots dos bocabadats: a l'esglaó, al damunt d'un gruix de diaris i d'unes tovalloles, hi ha una criatura molt petitona plorant a ple pulmó.

     La Roser s'ajup quasi bé a l'instant i la recull, abraçant-la fortament contra el seu pit. Va embolcallada amb uns jerseis molt vells i en destapar-la una miqueta, troben un paper escrit: "Em dic Paula, tinc un mes i no tinc a ningú, em puc quedar amb vosaltres?". Es miren i entren ràpidament.

     A l'altre banda del carrer, amagada a l'ombra, hi ha una noia molt jove plorant amargament. Un cop ha vist que han tancat la porta, s'empassa les llàgrimes i se'n va tirant carrer avall, volent convèncer-se a sí mateixa que era el millor que podia haver fet per la seva filla. Durant temps havia observat el comportament d'aquella família i li va agradar. Estava segura de que acollirien bé a la petita i que seria el seu millor futur. Ella, no li podia oferir res.

     En Lluís va directament al menjador i fa espai a la taula. La Roser hi deixa la petita amb tota delicadesa. Tots dos estan tan sorpresos, que no saben ni com moure's ni què fer, però els plors de la nena els fan reaccionar.

     Primer que rés, decideixen donar-li llet a culleradetes, després la despullen i la banyen amb aigua calentona per fer-la entrar en calor. La cobreixen amb una tovallola, li posen una manta a sobre per evitar que agafi fred i s'organitzen per anar buscant urgentment el més necessari per poder-la atendre.

     En Lluís surt disparat cap a una farmàcia per comprar llet, biberó, xumet i bolquers. La Roser, busca robeta de quan la seva filla era petita per, de moment, poder sortir del pas. Té la Marta al costat i veu que l'expressió de sorpresa de la seva cara, encara no ha canviat. A la nena li sembla com si, des que ha entrat el nadó, la casa estès sota poders màgics. Tot eren presses, anades cap a una banda i cap a l'altre, entrebancs per voler fer les coses ben ràpidament i la música de fons del plor agut de la nena.

     La Roser, que ja s'ha anat refent de la primera impressió rebuda, li demana que estigui per la petitona mentre ella intenta trobar tot el que està buscant. La Marta, s'asseu sobre el llit observant-li la careta. Ara ja no plora i té els ullets ben oberts. —Has vist mare quin blau més bonic?, sembla ben bé una nina—. La Roser, quan per fi la pot anar vestint, observa que certament sembla una nina. Té el cabell d'un color ros molt claret i els ulls molt grans de color blau intens.

     El matrimoni decideix tirar endavant amb aquella estranya situació que se'ls hi ha presentat i procedeixen a tramitar l'adopció.

     La nena va anar creixent junt amb els seus nous pares i la seva germaneta. Rep tota mena d'atencions, tant ells com la Marta l'han acollit com un membre més de la família.

     Han passat sis anys, la Paula demostra ser una nena llesta i molt eixerida. L'educació que va rebent la va convertint en una personeta adorable.

     Li agrada també molt la música, i això a la Marta l'omple de satisfacció. No es cansa d'ensenyar cançons a la seva germaneta, acompanyant la melodia amb el piano. Se sent la seva protectora des del primer dia. Amb els seus catorze anys, s'ha convertit en una noieta molt bonica. Al contrari de la Paula, és moreneta, té els ulls d'un color castany tirant a avellana i s'assembla molt a la seva mare, tant en el seu físic com en el seu comportament. En Lluís està molt orgullós de la seva família.

     Ha arribat el dia de celebració del concert de Nadal a l'escola. La sala està plena de pares, familiars i amics que van a escoltar-lo. En Lluís i la Roser s'asseuen al mig de la segona fila per quedar ben endavant, la primera ja està ocupada. La Roser va observant el públic i saludant a tothom. Quan ja està apunt de començar, repara en la noia que seu just al mig de la primera fila, davant d'en Lluís. Li crida l'atenció ja que, en tot el temps que porten les seves filles a l'escola, és la primera vegada que la veu, i això que normalment sempre va a buscar a la petita.

     El cor està format per alumnes de diverses edats. Els dirigeix la professora de música de l'escola i va acompanyat al piano per la Marta.

     Com acostumen a fer cada any, estrenen una peça i aquest cop és la NO-NI-NÓ, una cançó de bressol mallorquina molt bonica i bastant complicada. Tal com anuncia el programa, la melodia la porta una solista, acompanyada per tot el cor. El nom de la Paula queda ben reflectit i els seus pares tenen moltes ganes d'escoltar-la.

     Arriba el moment i la nena s'avança. Comença el primer compàs del piano, la nena es prepara i dirigeix la mirada al públic buscant a la seva mare, sona el segon compàs i els ulls de la nena queden com atrets per uns altres ulls blaus, tan bonics com els seus, que la contemplen des de la primera fila, plens de tendresa. La Paula sent l'inici del tercer compàs i comença a cantar, sens deixar de mirar-la fixament. La noia no coneix la cançó i només sentir la lletra, té de fer esforços per no posar-se a plorar...

No-ni-nó li diu sa mare...
no-ni-nó n'és petitó
no-ni-nó quan lo bolcava
i tot era no-ni-nó...

     Quan arriba l'acompanyament del cor, en sentir el "Vou veri vou", la Paula reacciona i segueix buscant. Veu la mare i el pare, somriu i es prepara per començar la segona estrofa.

     La Roser sent un calfred, no sap ben bé per què, però la reacció que ha tingut la nena en iniciar la cançó, l'ha posat molt nerviosa.

     En acabar el concert, fa temps per poder veure la noia. Veu uns ulls blaus molt plorosos i molt coneguts per ella... Es troben les seves mirades, la Roser li somriu i li fa que si amb el cap. Passa la noia i van seguint els demés. Surt en Lluís, la Roser instintivament agafa la mà del seu marit i l'estreny molt fort. En Lluís la mira, no sap per què, però també sent la necessitat de tenir un contacte amb ella. Li passa la mà per l'espatlla, l'estreny contra ell i la besa dolçament.


Gemma Matas Gustems
(Barcelona, 1950)
«NO-NI-NÓ»
(Petita història nadalenca)

Primer Premi - Categoria adults
X Premi de Narracions Curtes per al Xiu-xiu - 2009
Memorial Joaquim Puigbò i Mayol

Il·lustració:
'Dona amb nadó (Enric Cristòfor Ricart i Nin)'
"Dona amb nadó"
Enric Cristòfor Ricart i Nin
(Vilanova i la Geltrú, 1893-1960)


Referència:
Matas Gustems, Gemma.
«NO-NI-NÓ»
(Petita història nadalenca)

Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
ISSN 2014-3036-N.17


Lo Càntich - Número 17 - Símbol, 2012
Lo Càntich - Número 17
Símbol, 2012

http://www.locantich.cat/2012/12/lo-cantich-numero-17-simbol-2012.html

Lo Càntich - Número 17 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]