![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
La prosa eròtica
En aquesta ocasió parlarem de prosa eròtica, tal i com us vaig avançar a l'anterior article. Ho farem en tres parts: primer, un humil homenatge a una persona especial: Valerià Pujol; en segon lloc, una aportació de la Txell Escrigas Palou, que col·labora en aquesta ocasió a la secció amb el relat "Foscor (Experimental-1)"; i en tercer i últim lloc, com sempre, l'aportació d'un servidor: "Una trempera fora de control".
Valerià Pujol i Bosch
(Premià de Dalt, 1952-1992), poeta, narrador i activista cultural i polític; va ser un dels renovadors de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. La transgressió de la seva obra beu del simbolisme per eixamplar la mirada damunt el món contemporani i els elements de modernitat. Després de debutar amb el poemari El crit i la paraula (1973), va guanyar els premi Documenta 1981 i Nacional de la Crítica 1982 per la novel·la Interruptus i el Carles Riba de poesia 1983 per La trista veu d'Orfeu i el tornaveu de Tàntal.
Llicenciat en Filologia Romànica, treballava en l'ensenyament secundari. Col·laborava amb diaris i altres publicacions, per exemple, Diari de Barcelona, Última Hora, Avui, El País i El Periódico de Catalunya. Es va iniciar escrivint poesia, fortament influïda per l'existencialisme. En narrativa, va publicar contes eròtics, una narració titulada Terra de crims (1987) i dues novel·les. Com a traductor, destaca la seva versió de la Història de l'ull, de Georges Bataille.
En Valerià Pujol va ser el meu primer mestre de català quan jo feia 8è d'EGB (jo tenia 13 anys aleshores) al col·legi públic de Teià. En Valerià va ser i segueix sent per a mi un exemple de superació en molts sentits i vull que aquest sigui el meu petit i humil homenatge a la seva persona.
Us recomano aquest llibre seu, un recull de provocatius minirelats eròtics que caminen pels límits dels nostres tabús culturals i que de ben segur no deixaran a ningú indiferent:
Els conys saborosos (Cossetània edicions), editat l'any 1986, és un llibre amb una vigència insòlita. Els límits de l'experiència eròtica que plantegen els relats, la vigorosa pulsió narrativa, el tractament lingüístic contemporani i la voluntat, reeixida, de transgredir l'estreta mirada de la societat lectora, situen Els conys saborosos en línia amb la tradició eròtica europea i capaç d'assolir l'excitació intel·lectual del lector, el millor camí per arribar a un grau homologable d'excitació física.
Llicenciat en Filologia Romànica, treballava en l'ensenyament secundari. Col·laborava amb diaris i altres publicacions, per exemple, Diari de Barcelona, Última Hora, Avui, El País i El Periódico de Catalunya. Es va iniciar escrivint poesia, fortament influïda per l'existencialisme. En narrativa, va publicar contes eròtics, una narració titulada Terra de crims (1987) i dues novel·les. Com a traductor, destaca la seva versió de la Història de l'ull, de Georges Bataille.
En Valerià Pujol va ser el meu primer mestre de català quan jo feia 8è d'EGB (jo tenia 13 anys aleshores) al col·legi públic de Teià. En Valerià va ser i segueix sent per a mi un exemple de superació en molts sentits i vull que aquest sigui el meu petit i humil homenatge a la seva persona.
Us recomano aquest llibre seu, un recull de provocatius minirelats eròtics que caminen pels límits dels nostres tabús culturals i que de ben segur no deixaran a ningú indiferent:
Els conys saborosos (Cossetània edicions), editat l'any 1986, és un llibre amb una vigència insòlita. Els límits de l'experiència eròtica que plantegen els relats, la vigorosa pulsió narrativa, el tractament lingüístic contemporani i la voluntat, reeixida, de transgredir l'estreta mirada de la societat lectora, situen Els conys saborosos en línia amb la tradició eròtica europea i capaç d'assolir l'excitació intel·lectual del lector, el millor camí per arribar a un grau homologable d'excitació física.
Foscor (Experimental-1)
No m'espanta la foscor sinó la confusió de no veure la realitat. Privada de la vista per la teva bena de seda els altres sentits s'aguditzen. És aleshores quan puc percebre la teva essència, anar més enllà de la dimensió visual, descobrir com ets en el fons.
M'arriba la teva olor multiplicada, la teva respiració agitada. Puc sentir-te sense necessitat de veure't. No et tinc por, no n'he de tenir sabent que mai em faries mal, doncs tu ets com jo.
M'assereno, oferint-te la meva vulnerabilitat com a prova de confiança. Estic en bones mans, res em preocupa. Completament relaxada espero les teves accions, les teves paraules. Però no t'equivoquis, no abaixaré la guàrdia. Impedint-me de la visió m'has fet un favor. Si no perdo la concentració puc percebre les teves intencions; no estic immobilitzada, sabré com reaccionar si fas res que no m'agrada. Ignoro si ets prou llest per haver deduït tots aquests pensaments sense necessitat de paraula. El teu comportament em donarà la resposta.
Sento l'escalfor del sol, la velocitat de l'aire. Sento el teu tacte quan rebo una carícia que m'agrada. Ets subtil. Delicat però contundent. Els teus dits m'ofereixen un plaer lleu, resseguint la meva pell. M'estàs estudiant, busques la meva reacció, la confirmació d'allò que m'agrada. Vols saber com i a on tocar per excitar-me. M'estàs descobrint, gaudint de la meva aparent passivitat.
Passes la teva llengua pel meu coll, la passeges fent petits tocs, amunt i avall. T'atures al lòbul de l'orella. M'estremeixo, m'excites, em mullo. Apartes la roba que et molesta i baixes cap a l'espatlla fent petits petons. Petó, llepada, petó, llepada... Quan arribes al final de l'espatlla, una suau mossegada. M'aixeques els cabells, olores el meu clatell. Aspires profundament. Pots veure com la meva pell reacciona al teu alè. Passes a l'altre meitat del meu cos i fas el mateix que abans. Sense pressa, sense pausa. No sé qui gaudeix més dels dos.
T'acostes més, t'arrapes a la meva esquena, presentant-me la teva erecció. Palpes els meus pits, busques els mugrons. M'arquejo endavant en un calfred de passió, em mossego la llengua, se m'escapa un petit gemec.
Puc notar com somrius quan acostes els teus llavis als meus. Et beso amb ganes. La meva llengua convida la teva a un humit ball. Em xiuxiueges a cau d'orella. Recites un profà poema, qui sap si la lletra d'alguna cançó.
Estic a punt de perdre el cap i deixar sortir la bèstia que dorm en mi. M'està esgarrapant des de dins, et vol posseir. Vull menjar-te, mossegar-te, veure com et retorces de plaer, sentir els teus gemecs, la teva veu demanant més i més...
Vull regalar-te un moment teu i meu, de ningú més. Oferir-te un record que reviurà en les nostres nits, entre la foscor, gràcies als dits.
M'arriba la teva olor multiplicada, la teva respiració agitada. Puc sentir-te sense necessitat de veure't. No et tinc por, no n'he de tenir sabent que mai em faries mal, doncs tu ets com jo.
M'assereno, oferint-te la meva vulnerabilitat com a prova de confiança. Estic en bones mans, res em preocupa. Completament relaxada espero les teves accions, les teves paraules. Però no t'equivoquis, no abaixaré la guàrdia. Impedint-me de la visió m'has fet un favor. Si no perdo la concentració puc percebre les teves intencions; no estic immobilitzada, sabré com reaccionar si fas res que no m'agrada. Ignoro si ets prou llest per haver deduït tots aquests pensaments sense necessitat de paraula. El teu comportament em donarà la resposta.
Sento l'escalfor del sol, la velocitat de l'aire. Sento el teu tacte quan rebo una carícia que m'agrada. Ets subtil. Delicat però contundent. Els teus dits m'ofereixen un plaer lleu, resseguint la meva pell. M'estàs estudiant, busques la meva reacció, la confirmació d'allò que m'agrada. Vols saber com i a on tocar per excitar-me. M'estàs descobrint, gaudint de la meva aparent passivitat.
Passes la teva llengua pel meu coll, la passeges fent petits tocs, amunt i avall. T'atures al lòbul de l'orella. M'estremeixo, m'excites, em mullo. Apartes la roba que et molesta i baixes cap a l'espatlla fent petits petons. Petó, llepada, petó, llepada... Quan arribes al final de l'espatlla, una suau mossegada. M'aixeques els cabells, olores el meu clatell. Aspires profundament. Pots veure com la meva pell reacciona al teu alè. Passes a l'altre meitat del meu cos i fas el mateix que abans. Sense pressa, sense pausa. No sé qui gaudeix més dels dos.
T'acostes més, t'arrapes a la meva esquena, presentant-me la teva erecció. Palpes els meus pits, busques els mugrons. M'arquejo endavant en un calfred de passió, em mossego la llengua, se m'escapa un petit gemec.
Puc notar com somrius quan acostes els teus llavis als meus. Et beso amb ganes. La meva llengua convida la teva a un humit ball. Em xiuxiueges a cau d'orella. Recites un profà poema, qui sap si la lletra d'alguna cançó.
Estic a punt de perdre el cap i deixar sortir la bèstia que dorm en mi. M'està esgarrapant des de dins, et vol posseir. Vull menjar-te, mossegar-te, veure com et retorces de plaer, sentir els teus gemecs, la teva veu demanant més i més...
Vull regalar-te un moment teu i meu, de ningú més. Oferir-te un record que reviurà en les nostres nits, entre la foscor, gràcies als dits.
Txell Escrigas Palou
«Foscor (Experimental-1)»
A la Txell Escrigas Palou, la trobareu a RC: Lluna_negra
al seu bloc: Alliberant l'ànima
i al facebook: relatserotics
Il·lustració:
«Nu femení»
Josep Cusachs i Cusachs
(Montpeller, França, 1850 - Barcelona, 1909)
Una trempera fora de control
Tinc disset anys, tres germanes i un inusual problema que he hagut de soportar en silenci per culpa del meu malaltís caràcter introvertit. Descartant ja d'entrada explicar-ho a uns pares que mai s'han preocupat massa per mi, la veritat; i essent un problema massa delicat per poder tractar amb les meves germanes, només em quedava l'alternativa de desfogar-me amb un bon amic, llàstima que no en tingui cap.
Us explico doncs i així em descarrego una mica. Al principi eren episodis curts i passatgers; la primera vegada va ser en plena classe de mates quan, de sobte, va desaparèixer el sostre i van caure a plom, i alhora, les quatre parets de l'aula. Mentre el meus ulls creixien, adquirint el tamany de dues taronges, el meu astorament augmentava en veure que on abans hi havia una pissarra ara es veia una immensa mar blava en calma; i la professora, que ara estava en topless es posava protecció solar acariciant, provocativament, els mugrons dels seus pits perfectes. Després de tancar els ulls fortament alhora que sacsejava el cap, tot va tornar a la normalitat i vaig deixar anar una aspiració sorollosa per airejar la xafogor que m'havia posseït.
A partir d'aquell dia em van passar experiències molt similars (només canviava el paisatge de fons) a l'ascensor amb la veïna imponent del 2n 2ª, amb la mare del meu millor amic, amb la mosso d'esquadra mentre em posava una multa, amb la infermera que em va treure sang... i una tan llarga llista, que més val que pari. El més preocupant però no era l'escena en sí mateixa, sinó la dolorosa erecció que em provocava, i dic dolorosa perquè podia durar més d'una hora, a part dels problemes que tenia per poder dissimular-la, fins que vaig descobrir que la fera només s'amansava a base d'exercici manual.
No sé si us he dit que la meva angoixa era creixent, mai millor dit, i és que el tema es complicava més cada dia que passava, es pot dir que gairebé vivia en una trempera contínua i no us podeu ni imaginar la quantitat de malentesos i embolics que em provocava. Us n'explico un dels més sonats... Estava jo a la llitera quan la metgessa d'urgències em va demanar que em despullés per fer una exploració de la zona afectada, tot apuntava a un atac d'apendicitis aguda... No sóc creient, però vaig donar les gràcies a Déu quan la doctora va demanar a la meva mare que esperés fora al precís moment que jo començava a notar que el meu membre creixia en veure els pits de la doctora tremolant davant meu com dues porcions enormes de gelea amb una cirereta al capdamunt i per acabar-ho d'adobar entraven per la porta dues infermeres. En fi, em vaig haver de rendir al destí, sabent que no podia fer res per evitar la meva erecció davant la mirada de les tres dones que hi havia amb mi i que evidenciaven una admiració poc dissimulada, i no és per bravejar però sempre he tingut fama de tenir una bona tranca. El fet és que l'escena era la que era i jo instintivament vaig intentar deixar anar una disculpa però la metgessa va reaccionar abans que jo i em va demanar que m'estirés i, amb una ganyota de sorna als llavis, em va tapar les parts amb un petit llençol blanc, pensant que així quedaria tot solucionat. Però, ja sabeu, novament una habitació tancada es va transformar en un paisatge paradisíac on les infermeres s'acaronaven els pits l'una a l'altra i la doctora es descordava la bata blanca amb lascívia... Amb tot allò la meva verga va tenir un rampell i d'una sacsejada es va desprendre del llençolet que la cobria quedant a l'aire lliure, de nou, i movent-se com un pèndol d'aquests que fan servir els músics per seguir el compàs. La sacsejada em va tornar al món real i la doctora, que estava palpant la zona de l'apèndix, no va tenir més remei que aguantar-me-la com si estigués agafant el fre de mà del cotxe. No recordo res més ja que vaig perdre el coneixement entre els nervis i l'inaguantable dolor del meu intestí afegit al del meu penis, lluent i vermell, que estava a punt d'esclatar.
Em vaig despertar a l'habitació, l'endemà al matí, després d'haver estat operat d'urgències. Sembla ser que la "llegenda" de la meva erecció havia corregut com la pólvora arribant a totes les plantes de l'Hospital de Mataró, per això el trànsit al passadís era inusual, les infermeres passaven com si fos una jura de bandera mirant cap al meu llit i caminant a pas ferm conduint un carret, per la qual cosa va haver més d'un accident; fins i tot una infermera va atropellar un pobre avi que caminava arrossegant el seu barrot ple de bosses de medicaments penjant.
No us puc amagar la vergonya que vaig passar, res comparada però amb la que patia de la meva mare a cada visita que teníem; tot i que el metge li hagués explicat que no era culpa meva, que era una reacció involuntària, poc corrent, això sí, producte del descontrol hormonal propi de l'adolescència i que se'm passaria aviat, especialment gràcies a la medicació.
Bé, de to això que us he explicat ja fa uns mesos i ara començo a tenir controlat el tema, encara que només sigui per esgotament. Gràcies a la fama que vaig adquirir des de la meva estada a l'hospital ara ja no he de fer tants exercicis manuals ja que tinc l'agenda prou plena entre les amigues de l'institut i, perquè no dir-ho, algunes de les seves mares.
El fet és que la medicació no acaba de fer el seu efecte, sobre tot des de que vaig decidir deixar de prendre-la...
Us explico doncs i així em descarrego una mica. Al principi eren episodis curts i passatgers; la primera vegada va ser en plena classe de mates quan, de sobte, va desaparèixer el sostre i van caure a plom, i alhora, les quatre parets de l'aula. Mentre el meus ulls creixien, adquirint el tamany de dues taronges, el meu astorament augmentava en veure que on abans hi havia una pissarra ara es veia una immensa mar blava en calma; i la professora, que ara estava en topless es posava protecció solar acariciant, provocativament, els mugrons dels seus pits perfectes. Després de tancar els ulls fortament alhora que sacsejava el cap, tot va tornar a la normalitat i vaig deixar anar una aspiració sorollosa per airejar la xafogor que m'havia posseït.
A partir d'aquell dia em van passar experiències molt similars (només canviava el paisatge de fons) a l'ascensor amb la veïna imponent del 2n 2ª, amb la mare del meu millor amic, amb la mosso d'esquadra mentre em posava una multa, amb la infermera que em va treure sang... i una tan llarga llista, que més val que pari. El més preocupant però no era l'escena en sí mateixa, sinó la dolorosa erecció que em provocava, i dic dolorosa perquè podia durar més d'una hora, a part dels problemes que tenia per poder dissimular-la, fins que vaig descobrir que la fera només s'amansava a base d'exercici manual.
No sé si us he dit que la meva angoixa era creixent, mai millor dit, i és que el tema es complicava més cada dia que passava, es pot dir que gairebé vivia en una trempera contínua i no us podeu ni imaginar la quantitat de malentesos i embolics que em provocava. Us n'explico un dels més sonats... Estava jo a la llitera quan la metgessa d'urgències em va demanar que em despullés per fer una exploració de la zona afectada, tot apuntava a un atac d'apendicitis aguda... No sóc creient, però vaig donar les gràcies a Déu quan la doctora va demanar a la meva mare que esperés fora al precís moment que jo començava a notar que el meu membre creixia en veure els pits de la doctora tremolant davant meu com dues porcions enormes de gelea amb una cirereta al capdamunt i per acabar-ho d'adobar entraven per la porta dues infermeres. En fi, em vaig haver de rendir al destí, sabent que no podia fer res per evitar la meva erecció davant la mirada de les tres dones que hi havia amb mi i que evidenciaven una admiració poc dissimulada, i no és per bravejar però sempre he tingut fama de tenir una bona tranca. El fet és que l'escena era la que era i jo instintivament vaig intentar deixar anar una disculpa però la metgessa va reaccionar abans que jo i em va demanar que m'estirés i, amb una ganyota de sorna als llavis, em va tapar les parts amb un petit llençol blanc, pensant que així quedaria tot solucionat. Però, ja sabeu, novament una habitació tancada es va transformar en un paisatge paradisíac on les infermeres s'acaronaven els pits l'una a l'altra i la doctora es descordava la bata blanca amb lascívia... Amb tot allò la meva verga va tenir un rampell i d'una sacsejada es va desprendre del llençolet que la cobria quedant a l'aire lliure, de nou, i movent-se com un pèndol d'aquests que fan servir els músics per seguir el compàs. La sacsejada em va tornar al món real i la doctora, que estava palpant la zona de l'apèndix, no va tenir més remei que aguantar-me-la com si estigués agafant el fre de mà del cotxe. No recordo res més ja que vaig perdre el coneixement entre els nervis i l'inaguantable dolor del meu intestí afegit al del meu penis, lluent i vermell, que estava a punt d'esclatar.
Em vaig despertar a l'habitació, l'endemà al matí, després d'haver estat operat d'urgències. Sembla ser que la "llegenda" de la meva erecció havia corregut com la pólvora arribant a totes les plantes de l'Hospital de Mataró, per això el trànsit al passadís era inusual, les infermeres passaven com si fos una jura de bandera mirant cap al meu llit i caminant a pas ferm conduint un carret, per la qual cosa va haver més d'un accident; fins i tot una infermera va atropellar un pobre avi que caminava arrossegant el seu barrot ple de bosses de medicaments penjant.
No us puc amagar la vergonya que vaig passar, res comparada però amb la que patia de la meva mare a cada visita que teníem; tot i que el metge li hagués explicat que no era culpa meva, que era una reacció involuntària, poc corrent, això sí, producte del descontrol hormonal propi de l'adolescència i que se'm passaria aviat, especialment gràcies a la medicació.
Bé, de to això que us he explicat ja fa uns mesos i ara començo a tenir controlat el tema, encara que només sigui per esgotament. Gràcies a la fama que vaig adquirir des de la meva estada a l'hospital ara ja no he de fer tants exercicis manuals ja que tinc l'agenda prou plena entre les amigues de l'institut i, perquè no dir-ho, algunes de les seves mares.
El fet és que la medicació no acaba de fer el seu efecte, sobre tot des de que vaig decidir deixar de prendre-la...
Joan Abellaneda i Fernández
«Una trempera fora de control»
Il·lustració:
«Nu masculí»
José Nogué Massó
(Santa Coloma de Queralt, 1880 - Huelva, 1973)
I això és tots amics i amigues. Al proper número de lo Cantich seguirem parlant de sexe però aquesta vegada no us dono pistes, sorprendre també és important quan parlem de sexe...
Recordeu, si voleu col.laborar en aquesta secció: jabellan@xtec.cat
On podeu fer arribar poemes o relats eròtics propis o d'autors coneguts i que volgueu donar a conèixer.
Recordeu, si voleu col.laborar en aquesta secció: jabellan@xtec.cat
On podeu fer arribar poemes o relats eròtics propis o d'autors coneguts i que volgueu donar a conèixer.
Joan Abellaneda i Fernández,
articulista i membre de l'Equip Editorial de ,
publica habitualment al seu bloc:
Esquitxos d'una vida
Referència:
Abellaneda i Fernández, Joan.
«La prosa eròtica»
A: L'erotisme a la literatura
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
Abellaneda i Fernández, Joan.
«La prosa eròtica»
A: L'erotisme a la literatura
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
Lo Càntich - Número 17
Símbol, 2012
http://www.locantich.cat/2012/12/lo-cantich-numero-17-simbol-2012.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada