"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

L'art de la nit eterna:
«La missió»
Primera Part

Sandra Domínguez Roig
L'art de la nit eterna (Sandra Domínguez Roig)
"El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries. L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."

La missió ('Teo' Alfons)

La missió

Primera Part

          Ho sospitava, però ho va saber del cert en el moment que va entrar en aquella sala i va veure que devien ser al voltant de quaranta persones les que s'esperaven per aquella entrevista de treball. Va obrir la bossa de mà i va desplegar el bocí de diari on resava l'oferta de feina. Havia d'haver recordat que, malgrat que feia molt de temps que no cercava feina, el "Multinivell" encara subsistia per a benefici de la cobdícia d'aquells que s'aprofitaven de la situació del mercat. De sobte es féu un silenci de pedra i tres homes encorbatats feren acte de presència. Explicaren que es tractava de vendre un lot de productes, però insistien que allò "no era vendre" i que el primer que havien de fer era creure en el producte i per això era imprescindible gaudir, per un mateix, de l'avantatge de tenir-lo. Així és que, sabedora que allò era una estafa, va accedir-hi; si més no, pensà que la necessitat impulsaria la venda. Necessitava sortir de la situació de la forma més immediata possible i recuperar-se econòmicament. El lot de productes era una combinació d'articles dirigits al consum d'un públic femení. Contenia sabons i cremes que prometien ser l'elixir de l'eterna joventut. Feia molt de temps que s'havia dedicat a la venda a domicili d'enciclopèdies, per això de seguida va veure la part positiva: la flexibilitat i l'autonomia que li permetria el seu nou treball. Sabia però, de la constància necessària per subsistir en aquests casos. A la primera fase de l'entrevista la gent va començar a abandonar la sala, però ella ja havia decidit que compraria aquell lot de productes. No tenia masses alternatives. Així que quan van haver acabat, parlà amb un dels senyors encorbatats i es dirigí un moment al caixer automàtic per treure els cent euros que costava.

          L'endemà decidí anar a un barri on sabia que hi havia blocs de pisos de classe mitjana, pensà: «Totes les dones voldran sabons embolicats en cel·lofana».

          Divisà una renglera d'edificis de diferents colors i s'assegué en un banc a observar la façana. Havia après que les façanes parlen dels habitants de les cases i observava les balconades per tal d'esbrinar els oficis de cadascun dels veïns. Es decidí a entrar en el primer dels edificis. La porta era oberta, però un cop dins el conserge li etzibà la primera pregunta:

          —Disculpi, a quina planta va?

          Ella, en aquell moment, mentre intentava fútilment dirigir la mirada a les bústies per tenir un nom i cognom de referència, digué decidida: —Al segon, al segon pis.

          —Al segon què? —preguntà el conserge.

          Ella es quedà aquest cop callada. En Vicent havia estat el conserge de l'edifici d'ençà que tenia 40 anys i es coneixia perfectament tots els veïns que s'havien instal·lat al llarg del temps. En aquell moment ja en tenia 57 i mirà L'Olívia divertit, amb una espurna de blau resplendint als ulls i un somriure savi que responia negativament les intencions de l'Olívia de pujar a la segona planta.

          Finalment esbufegà, tot veient que hauria de marxar de l'edifici i decidí dir la veritat malgrat estar convençuda que tenia totes les de perdre. Així que respongué: —Vaig a tots els segons. En realitat a tots els pisos i a totes les portes que hi pugui haver de tota Barcelona. Perquè sí, sóc venedora de l'empresa AMOUR AMON i em dedico des d'avui mateix, i per desgràcia, a la venda a domicili. No cal que digui res. Ja ho sé el que dirà, però clar, els senyors no voldran ser molestats, però sap què? Com a mínim faig una feina digna, apa, passi-ho bé!

          S'adonava que potser s'havia exaltat amb tanta explicació i que segurament no calia.

          En Vicent no podia parar de riure, perquè s'havia adonat que feia molt temps que es coneixien, però que ella no l'havia reconegut.


Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
«La missió»
Primera Part

[ L'art de la nit eterna ]

Llegir: La missió - Segona Part


Il·lustració:
'La missió ('Teo' Alfons)'
"La missió"
'Teo' Alfons
(Granollers, 1952)


Sandra Domínguez Roig,
membre de l'Equip Editorial de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:
Enllaç a Papallones en la llum (Obre nova finestra)
Papallones en la llum


És autora de:
'De blanc setí (Sandra Domínguez Roig)'
De blanc setí
Sandra Domínguez Roig
Editorial Germania


Referència:
Domínguez Roig, Sandra.
«La missió»
Primera Part

A: L'art de la nit eterna
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
ISSN 2014-3036-N.17


Lo Càntich - Número 17 - Símbol, 2012
Lo Càntich - Número 17
Símbol, 2012

http://www.locantich.cat/2012/12/lo-cantich-numero-17-simbol-2012.html

Lo Càntich - Número 17 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]