![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Cantigues Medievals Eròtiques
Galaicoportugueses
Empar Sáez
El passat 13 de novembre, a la sala Vilaweb, va actuar en Xurxo Romaní, intèrpret i compositor musical, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos.
En col·laboració amb el guitarrista japonès Koichi Tanehashi, en Romaní ha musicat cantigues medievals eròtiques galaicoportugueses recollides en el disc "Escarnho e maldicer". La interpretació dels temes va estar precedida per una introducció a la lírica medieval galaicoportuguesa impartida per en Xavier Sierra, qui ha traduït al català els poemes musicats.
En col·laboració amb el guitarrista japonès Koichi Tanehashi, en Romaní ha musicat cantigues medievals eròtiques galaicoportugueses recollides en el disc "Escarnho e maldicer". La interpretació dels temes va estar precedida per una introducció a la lírica medieval galaicoportuguesa impartida per en Xavier Sierra, qui ha traduït al català els poemes musicats.
(A Coruña, 1966). Llicenciat en Medicina per la Universitat de Santiago de Compostela, dermatòleg a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i Doctor per la universitat Autònoma de Barcelona.
Autor de publicacions en el seu camp i músic des dels anys universitaris. Estudiós d'instruments com la viola de roda, el llaüt medieval o les cornamuses. Ha publicat treballs discogràfics amb els grups de folc i música antiga "Ondina xana" i "Organistrum":
i ha gravat en solitari al web de música independent gallega:
En col·laboració amb el guitarrista japonès Koichi Tanehashi, ha musicant poemes eròtics medievals galaicoportuguesos en el disc "Escarnho e maldicer" publicat entre d'altres a la pàgina web de la Universidade Nova de Lisboa:
Autor de publicacions en el seu camp i músic des dels anys universitaris. Estudiós d'instruments com la viola de roda, el llaüt medieval o les cornamuses. Ha publicat treballs discogràfics amb els grups de folc i música antiga "Ondina xana" i "Organistrum":
i ha gravat en solitari al web de música independent gallega:
En col·laboració amb el guitarrista japonès Koichi Tanehashi, ha musicant poemes eròtics medievals galaicoportuguesos en el disc "Escarnho e maldicer" publicat entre d'altres a la pàgina web de la Universidade Nova de Lisboa:
Xurxo Romaní tocant la viola de roda
Fotografia: Empar Sáez
(Girona, 1952), Doctor en Medicina, dermatòleg i Llicenciat en Humanitats. Ha publicat diversos llibres, especialment d'Història de la Medicina. En el terreny lingüístic va ser un dels autors del Vocabulari Mèdic (1974). En història medieval ha col·laborat en diverses publicacions del MNAC. Premi Roel sobre la Medicina valenciana al s. XV a través de l'obra de Jaume Roig. Ha impartit diferents conferències a Galícia i Catalunya sobre l'art romànic i sobre la societat feudal així com una conferència sobre Arnau de Vilanova a la Universitat de Montpellier. Ha traduït al català al poeta gallec Celso Emilio Ferreiro (poemes publicats a la Revista del Centre de Lectura de Reus). És el traductor al català de les Cantigues medievals eròtiques galaicoportugueses del disc "Escarnho e maldicer".
Xavier Sierra durant la conferència a la sala Vilaweb
Fotografia: Josep Vila Cortès
A continuació podeu llegir uns fragments de la conferència d'en Xavier Sierra, que amablement ha posat a disposició de Lo Càntich i que, en format íntegre, formarà part d'un número especial de la revista:
Xavier Sierra Valentí
Monestir de Carboeiro. Representació d'un músic tocant la viola d'arc.
Fotografia: Xavier Sierra
Entre els segles XII i XIV florí al quadrant nord-occidental de la Península Ibèrica una literatura lírica en llengua galaicoportuguesa. Va ser la primera poesia lírica dels regnes cristians peninsulars. Prèviament havia sorgit la poesia lírica dels regnes musulmans, més antiga, que data del segle X. La lírica galaicoportuguesa va donar lloc a més de 2000 composicions poètiques, compostes per uns 150 trobadors, i s'estengué pel nord peninsular, des de Galícia a Aragó, a excepció de Catalunya, on la poesia trobadoresca es va expressar sobre tot en provençal.
El gallec o galaicoportuguès va ser la llengua romànica més antiga de la Península Ibèrica, apareixent unes dècades abans que el català i molt abans que el castellà. Tenim indicis de formes incipients de gallec des del segle IX (Doaçao a Igreja de Sozello, 870, escrita en una barreja de gallec i llatí). La nova llengua romanç es formà bàsicament derivant del llatí ulterior (la forma parlada a la zona occidental de la península), si bé va incorporar elements pre-romans del llenguatge dels castrexos (pobles cèltics que poblaren la Gallaecia entre els s. III a.C. i II d.C.), com berce, bugallo, croio; i alguns d'origen indoeuropeu: amorodo, lastra, veiga. També prengué alguns vocables d'arrel germànica aportats pels sueus (s. V-VII) i que han deixat petja especialment en alguns patronímics (Gomariz, Guitiriz, Mondariz).
Després de la separació de Portugal al s. XII evolucionà en du-es branques: el gallec i el portuguès, considerades avui variants diatòpiques diferenciades especialment en fonètica i ortografia.
Les cantigues són cançons o poemes compostos per a ser escoltats i sobretot, per a ser cantats. En una població majoritàriament analfabeta, la poesia no podia arribar a la majoria si no era per l'expressió oral.
Tenim coneixement de les cantigues medievals per les còpies que ens han arribat. Les Cantigas de Santa Maria, de tema religiós, han estat les més valorades i disposem de quatre manuscrits, tots copiats amb lletra francesa del s. XIII:
• Còdex de la Biblioteca Nacional de Madrid (procedent de la Catedral de Toledo) amb 128 composicions amb notació musical. Còpia del s. XIII.
• Còdex I de la Biblioteca de l'Escorial (procedent de la cort reial de Sevilla) amb 417 cantigues il·lustrades amb 40 miniatures i amb notació musical.
• Còdex II de la Biblioteca de l'Escorial, amb 193 cantigues, notació musical i 1275 miniatures, agrupades de sis en sis.
• Còdex de la Biblioteca Nacional de Florència, amb 104 cantigues (dues d'elles no apareixen en els altres còdex), sense notació musical.
Quant a les cantigues profanes, més disperses, ens han arribat gràcies a alguns cançoners o reculls:
• Cançoner d'Ajuda, que aplega 310 cantigues d'amor, d'origen cortesà i influència provençal (1280 circa). El 1832 va passar a la Biblioteca Reial Portuguesa, contigua al palau d'Ajuda, d'on rep el seu nom.
• Cançoner Colocci-Brancuti. Rep el seu nom de l'humanista italià Angelo Colocci (s.XVI) que probablement aplegà les cantigues i del comte Brancuti, que les conservà a la seva biblioteca. Des de 1924, es troba a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Aplega 1567 composicions, amb una introducció de poètica galaicoportuguesa, probablement del s. XIV.
• Cançoner de la Biblioteca Vaticana, amb 1205 poesies de més de 100 autors.
Apart d'aquests grans reculls, també disposem d'alguns fulls dispersos, com el pergamí Vindel, que aplega sis cantigues del trobador de Vigo Martín Códax (descobert el 1914),o el pergamí Sharrer, que conté cantigues escrites pel rei D. Denis I de Portugal (1261-1325).
• Trobadors. Eren els autors de les lletres i músiques, escrites en llengua romanç. La denominació "poeta" es reservava a qui escrivia en llatí. L'etimologia del mot "trobador" s'ha de buscar en "trobar" és a dir, "inventar o crear literàriament" (del llatí tropare). Els trobadors, sovint nobles (o fins i tot reis) vivien a la cort i generalment no interpretaven les seves obres.
• "Segrels". De vegades, els trobadors podien ser també membres de la baixa noblesa (fidalgos, infançones...). Les seves rendes de vegades eren molt minses i passaven algunes estretors econòmiques. Alguns trobadors pobres acceptaven interpretar algunes de les seves obres a canvi de diners.
• Joglars. Eren els intèrprets de les composicions dels trobadors, generalment a les places o als banquets, si els contractaven. Portaven una vida itinerant, per fires i mercats, i costums llicenciosos. Per això tenien mala fama, essent fins i tot proscrits a algunes ciutats. També podien fer jocs de mans, acrobàcies, etc. Etimològicament, la paraula "joglar" deriva del llatí "jocularis, joculator", que significa 'bromista'. El trobador provençal Giraut de Calansó (s.XIII) ens fa arribar una vívida descripció de les habilitats imprescindibles de tot joglar: "saber trobar (improvisar versos i melodies), saltar i jugar als daus, tirar pomes enlaire i agafar-les amb ganivets, tocar el timbal, les castanyoles, la cítola, la rota de 17 cordes i d'altres instruments, imitar el cant dels ocells, fer ballar titelles, posar-se unes barbes vermelles, fer saltar als gossos i ensenyar als micos, saber les històries de Troia, Jasó i d'altres llegendes, i sobre tot, saber parlar d'amor"
En algunes esglésies romàniques gallegues hi trobem representacions dels joglars contorsionistes a la part exterior, generalment als permòdols (Ansemil, Abades, Colegiata del Sar...). Aquesta ubicació dels joglars a l'exterior de l'església, zona reservada per la representació dels pecats i vicis, demostra que no solien gaudir de gran consideració moral per part dels clergues que veien tot això com una resurrecció del paganisme i la luxúria.
• Ministrils o "menestrels". Etimològicament deriva de ministerium, ofici. Rebien aquest nom els músics que acompanyaven als joglars tocant diversos instruments (viola de roda, arpa, saltiri, flauta de bec, llaüts, rebell, cornamusa...) molts d'aquests instruments els trobem representats en les façanes de les esglésies, en mans dels 24 ancians de l'Apocalipsi (Pòrtic de la Glòria, monestir de Carboeiro, S. Martiño de Noia...). Els ministrils estaven millor considerats que els joglars i a partir del s. XIV els van anar substituint.
• "Soldadeiras". Rebien aquest nom perquè eren literalment "dones a sou". Eren prostitutes o dones de vida lleugera que solien acompanyar a les comparses de joglars com a ballarines o escenificant el tema del cant.
Hi ha dos grans tipus de Cantigues: les de tema religiós i les profanes.
1. Cantigues Religioses
Són composicions poètiques paralitúrgiques o amb finalitat religiosa, per a ser cantades en peregrinacions, romeries, processons... Les més destacades són les Cantiguas de Santa Maria, un impressionant recull de 427 cançons monofòniques de tema marià, on es recullen miracles o altres fets prodigiosos.
El gallec o galaicoportuguès va ser la llengua romànica més antiga de la Península Ibèrica, apareixent unes dècades abans que el català i molt abans que el castellà. Tenim indicis de formes incipients de gallec des del segle IX (Doaçao a Igreja de Sozello, 870, escrita en una barreja de gallec i llatí). La nova llengua romanç es formà bàsicament derivant del llatí ulterior (la forma parlada a la zona occidental de la península), si bé va incorporar elements pre-romans del llenguatge dels castrexos (pobles cèltics que poblaren la Gallaecia entre els s. III a.C. i II d.C.), com berce, bugallo, croio; i alguns d'origen indoeuropeu: amorodo, lastra, veiga. També prengué alguns vocables d'arrel germànica aportats pels sueus (s. V-VII) i que han deixat petja especialment en alguns patronímics (Gomariz, Guitiriz, Mondariz).
Després de la separació de Portugal al s. XII evolucionà en du-es branques: el gallec i el portuguès, considerades avui variants diatòpiques diferenciades especialment en fonètica i ortografia.
Les cantigues són cançons o poemes compostos per a ser escoltats i sobretot, per a ser cantats. En una població majoritàriament analfabeta, la poesia no podia arribar a la majoria si no era per l'expressió oral.
Tenim coneixement de les cantigues medievals per les còpies que ens han arribat. Les Cantigas de Santa Maria, de tema religiós, han estat les més valorades i disposem de quatre manuscrits, tots copiats amb lletra francesa del s. XIII:
• Còdex de la Biblioteca Nacional de Madrid (procedent de la Catedral de Toledo) amb 128 composicions amb notació musical. Còpia del s. XIII.
• Còdex I de la Biblioteca de l'Escorial (procedent de la cort reial de Sevilla) amb 417 cantigues il·lustrades amb 40 miniatures i amb notació musical.
• Còdex II de la Biblioteca de l'Escorial, amb 193 cantigues, notació musical i 1275 miniatures, agrupades de sis en sis.
• Còdex de la Biblioteca Nacional de Florència, amb 104 cantigues (dues d'elles no apareixen en els altres còdex), sense notació musical.
Quant a les cantigues profanes, més disperses, ens han arribat gràcies a alguns cançoners o reculls:
• Cançoner d'Ajuda, que aplega 310 cantigues d'amor, d'origen cortesà i influència provençal (1280 circa). El 1832 va passar a la Biblioteca Reial Portuguesa, contigua al palau d'Ajuda, d'on rep el seu nom.
• Cançoner Colocci-Brancuti. Rep el seu nom de l'humanista italià Angelo Colocci (s.XVI) que probablement aplegà les cantigues i del comte Brancuti, que les conservà a la seva biblioteca. Des de 1924, es troba a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Aplega 1567 composicions, amb una introducció de poètica galaicoportuguesa, probablement del s. XIV.
• Cançoner de la Biblioteca Vaticana, amb 1205 poesies de més de 100 autors.
Apart d'aquests grans reculls, també disposem d'alguns fulls dispersos, com el pergamí Vindel, que aplega sis cantigues del trobador de Vigo Martín Códax (descobert el 1914),o el pergamí Sharrer, que conté cantigues escrites pel rei D. Denis I de Portugal (1261-1325).
• Trobadors. Eren els autors de les lletres i músiques, escrites en llengua romanç. La denominació "poeta" es reservava a qui escrivia en llatí. L'etimologia del mot "trobador" s'ha de buscar en "trobar" és a dir, "inventar o crear literàriament" (del llatí tropare). Els trobadors, sovint nobles (o fins i tot reis) vivien a la cort i generalment no interpretaven les seves obres.
• "Segrels". De vegades, els trobadors podien ser també membres de la baixa noblesa (fidalgos, infançones...). Les seves rendes de vegades eren molt minses i passaven algunes estretors econòmiques. Alguns trobadors pobres acceptaven interpretar algunes de les seves obres a canvi de diners.
• Joglars. Eren els intèrprets de les composicions dels trobadors, generalment a les places o als banquets, si els contractaven. Portaven una vida itinerant, per fires i mercats, i costums llicenciosos. Per això tenien mala fama, essent fins i tot proscrits a algunes ciutats. També podien fer jocs de mans, acrobàcies, etc. Etimològicament, la paraula "joglar" deriva del llatí "jocularis, joculator", que significa 'bromista'. El trobador provençal Giraut de Calansó (s.XIII) ens fa arribar una vívida descripció de les habilitats imprescindibles de tot joglar: "saber trobar (improvisar versos i melodies), saltar i jugar als daus, tirar pomes enlaire i agafar-les amb ganivets, tocar el timbal, les castanyoles, la cítola, la rota de 17 cordes i d'altres instruments, imitar el cant dels ocells, fer ballar titelles, posar-se unes barbes vermelles, fer saltar als gossos i ensenyar als micos, saber les històries de Troia, Jasó i d'altres llegendes, i sobre tot, saber parlar d'amor"
En algunes esglésies romàniques gallegues hi trobem representacions dels joglars contorsionistes a la part exterior, generalment als permòdols (Ansemil, Abades, Colegiata del Sar...). Aquesta ubicació dels joglars a l'exterior de l'església, zona reservada per la representació dels pecats i vicis, demostra que no solien gaudir de gran consideració moral per part dels clergues que veien tot això com una resurrecció del paganisme i la luxúria.
• Ministrils o "menestrels". Etimològicament deriva de ministerium, ofici. Rebien aquest nom els músics que acompanyaven als joglars tocant diversos instruments (viola de roda, arpa, saltiri, flauta de bec, llaüts, rebell, cornamusa...) molts d'aquests instruments els trobem representats en les façanes de les esglésies, en mans dels 24 ancians de l'Apocalipsi (Pòrtic de la Glòria, monestir de Carboeiro, S. Martiño de Noia...). Els ministrils estaven millor considerats que els joglars i a partir del s. XIV els van anar substituint.
• "Soldadeiras". Rebien aquest nom perquè eren literalment "dones a sou". Eren prostitutes o dones de vida lleugera que solien acompanyar a les comparses de joglars com a ballarines o escenificant el tema del cant.
Hi ha dos grans tipus de Cantigues: les de tema religiós i les profanes.
1. Cantigues Religioses
Són composicions poètiques paralitúrgiques o amb finalitat religiosa, per a ser cantades en peregrinacions, romeries, processons... Les més destacades són les Cantiguas de Santa Maria, un impressionant recull de 427 cançons monofòniques de tema marià, on es recullen miracles o altres fets prodigiosos.
2. Cantigues profanes
Tracten de temes no religiosos, com qüestions amoroses o sàtires socials o polítiques.
a. Cantigas de amor
Eren cants palatins i de cort. Estan protagonitzades per un senhor que es lamenta dels menyspreus amorosos d'una dama (sovint casada) i es proclama vassall seu. És una concepció amorosa de l'època feudal: un amor jeràrquic i idealitzat (amor cortès), generalment fora del vincle matrimonial. L'amor cortès, sense ser del tot platònic, es manté viu gràcies a la seva no consumació. Com deia el trobador Matfre Ermengau (1288): "es perd el goig si es sadolla el desig".
Tracten de temes no religiosos, com qüestions amoroses o sàtires socials o polítiques.
a. Cantigas de amor
Eren cants palatins i de cort. Estan protagonitzades per un senhor que es lamenta dels menyspreus amorosos d'una dama (sovint casada) i es proclama vassall seu. És una concepció amorosa de l'època feudal: un amor jeràrquic i idealitzat (amor cortès), generalment fora del vincle matrimonial. L'amor cortès, sense ser del tot platònic, es manté viu gràcies a la seva no consumació. Com deia el trobador Matfre Ermengau (1288): "es perd el goig si es sadolla el desig".
Paio Soares de Taveirós
No mundo non me sei parelha,
mentre me for' como me vai,
ca ja moiro por vós - e ai!
mia senhor branca e vermelha,
Queredes que vos retraia
quando vos eu vi em saia!
Mao dia me levantei,
que vos enton non vi fea!
E, mia senhor, des aquel di', ai!
me foi a mi muin mal,
e vós, filha de don Paai
Moniz, e ben vos semelha
d'haver eu por vós guarvaia,
pois eu, mia senhor, d'alfaia
Nunca de vós ouve nem ei
valía d'ũa correa.
Paio Soares de Taveirós
Traducció: Xavier Sierra Valentí
No hi ha ningú com jo en el món
Mentre que em vagi com em va
Perquè em moro per vós, ai las!
senyora de galtes roses i blanques
Me'n recordo sempre de quan
Us vaig veure desvestida
Maleïda sigui! Vaig alçar els ulls
I encara us vaig veure més bella!
I ma senyora, des de llavors, ai las!
a mi m'ha anat sempre malament
i a vós, filla de don Pai
Moniz, i tan formosa
com guarnida amb rics vestits
i jo, ma senyora, no tinc
cap penyora, ni tindré
res de poc valor per record.
b. Cantigas de amigo
A diferència de les Cantigues d'amor, les cantigas de amigo estan protagonitzades per una dona que es plany de l'absència del seu amant (amigo).
Es tracta de composicions que tracten d'una altra mena d'amor. Aquí no es tracta de l'amor idealitzat i jeràrquic de l'amor cortès i feudal, ni l'escenari és una ciutat o un palau. L'amor de les cantigas de amigo és un amor popular, rural, d'una noia jove que s'enamora en el curs d'una romeria popular.
A diferència de les Cantigues d'amor, les cantigas de amigo estan protagonitzades per una dona que es plany de l'absència del seu amant (amigo).
Es tracta de composicions que tracten d'una altra mena d'amor. Aquí no es tracta de l'amor idealitzat i jeràrquic de l'amor cortès i feudal, ni l'escenari és una ciutat o un palau. L'amor de les cantigas de amigo és un amor popular, rural, d'una noia jove que s'enamora en el curs d'una romeria popular.
Martin Códax
Ondas do mar de Vigo,
se vistes meu amigo?
E ai Deus!, se verra cedo?
Ondas do mar levado,
se vistes meu amado?
E ai Deus!, se verra cedo?
Se vistes meu amigo,
o por que eu sospiro?
E ai Deus!, se verra cedo?
Se vistes meu amado,
por que ei gran coidado?
E ai Deus!, se verra cedo?
Martin Códax
Traducció: Xavier Sierra Valentí
Ones del mar de Vigo,
No heu pas vist el meu amic?
Ai, Déu, que vingui aviat!
Ones del mar encrespat
No heu pas vist pas el meu estimat?
Ai, Déu, que vingui aviat!
No heu pas vist el meu amic
Aquell pel que jo sospiro?
Ai, Déu, que vingui aviat!
No heu vist al meu estimat
A qui jo sempre he cuidat?
Ai, Déu, que vingui aviat!
c. Cantigas de escarnho e maldizer
Aquest tipus de lírica profana segueix el model del sirventès personalitzat, de tradició trobadoresca provençal. Sovint presenten una estructura mètrica de quatre o més versos amb una tornada al final de cada estrofa.
La seva intenció és satírica i de crítica social. Constitueixen invectives satíriques, procaces i enginyoses contra una persona concreta.
Aquest tipus de lírica profana segueix el model del sirventès personalitzat, de tradició trobadoresca provençal. Sovint presenten una estructura mètrica de quatre o més versos amb una tornada al final de cada estrofa.
La seva intenció és satírica i de crítica social. Constitueixen invectives satíriques, procaces i enginyoses contra una persona concreta.
Afonso do Cotón
Abadessa oí dizer
Que erades moi sabedor
De todo ben e por amor
De Deus querédevos doer
De min, que ogano caséi
Que ben vos juro que non sei
Mais que un asno de foder
Ca me fazen én sabedor
De vós, que avedes bon sen
De foder e de todo ben,
Ensinádeme máis senhor,
Como foda, ca non o sei,
Nen padre nen madre non ei
Que m'ensine, e fiqu'i pastor.
E se eu ensinado vou
De vós senhor, deste mester
De foder, e foder souber
Per vós, que me Deus aparou,
Cada que per foder direi
Pater Noster e enmentarei
A alma de quen m'ensinou
E per i podedes gaar,
Mia senhor, o reino de Deus
Per ensinar os pobres seus
Máis ca por outro jajuar,
E per ensinar a moller
Coitada que a vós veer,
Senhor que non souber ambrar.
Afonso do Cotón
Traducció: Xavier Sierra Valentí
Abadessa, he sentit dir
Que sabíeu molt de tot
I us voldria demanar
Que us volguéssiu compadir
per amor de Déu, de mi:
Un any fa que m'he casat
i us ben juro que no en sé
Més que un ase de cardar
Com que m'han dit de vós
Que teníeu força seny
I que prou sabíeu cardar,
Ensenyeu-me com es fa,
Que no sé ni fotre un clau
No tinc ni pare ni mare
Sóc pastor des de molt jove
I encara no n'he aprés.
I si jo vaig ensenyat
D'aquest ofici per vós
Que Déu a vós m'encomana
Segur que fotré bé del tot
Cada cop que foti un clau
Un pater noster diré
I benediccions donaré
A vós que em vau ensenyar.
Així vós podreu guanyar
Senyora, el regne de Déu
Per ensenyar els seus pobres
I també per altre fer
I per ensenyar a les dones
Pobretes, que a vós venen
Perquè no saben cardar.
Xurxo Romaní i Xavier Sierra amb alguns dels membres de Reversos Grup Poètic
Fotografia: Aureli Ruiz
Referència:
Sáez, Empar.
«Cantigues Medievals Eròtiques Galaicoportugueses»
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
Sáez, Empar.
«Cantigues Medievals Eròtiques Galaicoportugueses»
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
Lo Càntich - Número 17
Símbol, 2012
http://www.locantich.cat/2012/12/lo-cantich-numero-17-simbol-2012.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada