![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Rafel Nadal: Camí de la novel·la memorialística
Aquest periodista i escriptor, conegut socialdemòcrata i germà del polític Joaquim Nadal, va passar per Cerdanyola del Vallès a presentar la seva novel·la Quan érem feliços, que ha estat guardonada amb el premi Josep Pla del 2012.
Rafel Nadal fou director de El Periódico de Catalunya del 2006 al 2010 i en l'actualitat col·labora com a columnista de La Vanguardia i en programes de ràdio i televisió, com per exemple, RAC1, TV3 o a 8TV com a tertulià amb Josep Cuní, tot i que darrerament, ha demanat una treva per dedicar-se més a fons a l'escriptura. Nosaltres o molts individus el coneixíem per la seva faceta de contertulià, però val a dir, que finalment ha arribat al gran públic amb Quan érem feliços. Amb paraules seves: "Em considero més escriptor que periodista".
El seu debut arribà tot just fa un any i mig amb Els mandarins (2011), una obra on retratava a personatges actuals a partir de les seves vivències vinculades d'una manera o altra amb Catalunya, sobretot polítics (Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Mariano Rajoy i un llarg etcètera), empresaris (José Antonio Asensio, Javier de la Rosa), o escriptors (Josep Pla), els prínceps, i fins i tot, sa majestat el Rei, material que havia compilat anteriorment quan treballava com a redactor de comarques a la premsa. Tot i semblar un volum de política, Nadal cerca el rerefons literari.
Quan érem feliços, el literat precisa, ara vivim molt millor que abans, sense guerres ni passar gana, és una novel·la inclosa dins el gènere memorialístic, d'un temps, la Girona de postguerra, l'evolució de la societat, les actituds que es mostraven aleshores, tot està reflectit en l'obra. La creació que tractem narra l'evolució d'una família de dotze germans partint de fets familiars reals barrejats amb ficció. L'autor sent nostàlgia per uns temps que passats, que ja no retornaran. Nadal comentà partint de la metàfora del dinar, que abans fitant una fotografia podíem esbrinar el període de temps en què s'havia realitzat, la podíem ubicar en una època, ara, per ell, això és més complicat. Sovint, no hi ha diferències amb el dinar d'un dia normal a un de festiu, a causa dels temps complicats que vivim.
La novel·la que tractem vol ser la mirada d'un nen que veu la vida, encuriosit, que es fa gran, i que tot i evolucionar, no entén la realitat, el que està succeint al seu entorn. Això sí, sent un estret vincle amb la natura, el seu entorn rural. L'obra també mostra la consciència ideològica que hagué de sofrir l'autor quan estudiava en un col·legi diocesà, Collell, que tant, el marcà, col·legi on per les nits, feien alguna que altra trapelleria, com per exemple, quan el capellà els tancava amb clau a l'habitació per passar la nit saltaven de balcó en balcó des d'un cinquè pis per reunir-se amb els altres germans; s'observa la lloança als seus pares, les anècdotes i vivències amb els seus avis i germans. Al cap i a la fi, la història no deixa de ser una narració de les seves vivències familiars mesclades amb ficció literària i grans dots de narrador. La Girona de la postguerra és la gran protagonista, paper que comparteix amb la petita burgesia, el seu besavi que treballava el carbó i posteriorment la fusta, hagué d'emigrar a França i anys després, envià la seva esposa tota sola des de Reims a Catalunya, amb els perills que comportava, per muntar un negoci familiar de taps de suro.
Rafel Nadal fou director de El Periódico de Catalunya del 2006 al 2010 i en l'actualitat col·labora com a columnista de La Vanguardia i en programes de ràdio i televisió, com per exemple, RAC1, TV3 o a 8TV com a tertulià amb Josep Cuní, tot i que darrerament, ha demanat una treva per dedicar-se més a fons a l'escriptura. Nosaltres o molts individus el coneixíem per la seva faceta de contertulià, però val a dir, que finalment ha arribat al gran públic amb Quan érem feliços. Amb paraules seves: "Em considero més escriptor que periodista".
El seu debut arribà tot just fa un any i mig amb Els mandarins (2011), una obra on retratava a personatges actuals a partir de les seves vivències vinculades d'una manera o altra amb Catalunya, sobretot polítics (Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Mariano Rajoy i un llarg etcètera), empresaris (José Antonio Asensio, Javier de la Rosa), o escriptors (Josep Pla), els prínceps, i fins i tot, sa majestat el Rei, material que havia compilat anteriorment quan treballava com a redactor de comarques a la premsa. Tot i semblar un volum de política, Nadal cerca el rerefons literari.
Quan érem feliços, el literat precisa, ara vivim molt millor que abans, sense guerres ni passar gana, és una novel·la inclosa dins el gènere memorialístic, d'un temps, la Girona de postguerra, l'evolució de la societat, les actituds que es mostraven aleshores, tot està reflectit en l'obra. La creació que tractem narra l'evolució d'una família de dotze germans partint de fets familiars reals barrejats amb ficció. L'autor sent nostàlgia per uns temps que passats, que ja no retornaran. Nadal comentà partint de la metàfora del dinar, que abans fitant una fotografia podíem esbrinar el període de temps en què s'havia realitzat, la podíem ubicar en una època, ara, per ell, això és més complicat. Sovint, no hi ha diferències amb el dinar d'un dia normal a un de festiu, a causa dels temps complicats que vivim.
La novel·la que tractem vol ser la mirada d'un nen que veu la vida, encuriosit, que es fa gran, i que tot i evolucionar, no entén la realitat, el que està succeint al seu entorn. Això sí, sent un estret vincle amb la natura, el seu entorn rural. L'obra també mostra la consciència ideològica que hagué de sofrir l'autor quan estudiava en un col·legi diocesà, Collell, que tant, el marcà, col·legi on per les nits, feien alguna que altra trapelleria, com per exemple, quan el capellà els tancava amb clau a l'habitació per passar la nit saltaven de balcó en balcó des d'un cinquè pis per reunir-se amb els altres germans; s'observa la lloança als seus pares, les anècdotes i vivències amb els seus avis i germans. Al cap i a la fi, la història no deixa de ser una narració de les seves vivències familiars mesclades amb ficció literària i grans dots de narrador. La Girona de la postguerra és la gran protagonista, paper que comparteix amb la petita burgesia, el seu besavi que treballava el carbó i posteriorment la fusta, hagué d'emigrar a França i anys després, envià la seva esposa tota sola des de Reims a Catalunya, amb els perills que comportava, per muntar un negoci familiar de taps de suro.
Rafel Nadal comentà que el pagès de fa cinquanta anys vivia i treballava com el de l'època dels romans, és a dir, treballava amb balança romana, arada de mà i el terra de les cases d'aleshores era de fang. També recorda que la petita burgesia familiar finalment ha desaparegut. Nadal acostuma a reunir-se cada cap de setmana, els dissabtes, amb tots els membres de la seva família que poden assistir-hi, acostumen a ser una trentena i es lamenta quan hi falta algú, aprofita per recordar-nos que eren dotze germans.
L'autor ens relatà que els grans vivien aïllats dels joves i que en aquella època calia demanar permís per entrar al menjador, eren temps ben diferents als nostres, on fins i tot, hi ha joves que perden els valors i el respecte pels grans. Val a dir, que els seus pares eren fidels seguidors de l'Opus i que cap dels seus germans tenia un sentit religiós. Els progenitors els venien la idea que si no eren creients serien condemnats el dia del judici final, si és que realment hi ha algun judici final.
El procés d'escriptura de Quan érem feliços l'ocupà gairebé dos anys, seleccionà els capítols que pretenia tractar, resumí i reescrigué el llibre diverses vegades fins que en quedà satisfet. Matisà que el llibre pot llegir-se per capítols individuals i separats els uns dels altres, tot i que formen un tot, una unitat. El llibre no deixa de ser un homenatge als pares, a la generació que ha viscut les guerres, ara sí que vivim bé, entre cometes, als que van lluitar perquè els fills tinguessin estudis i anessin endavant, però convé destacar que el llibre també parla de les dones, de fet, és un llibre on les dones n'ocupen els personatges principals, això sí, amb el lligam familiar, com ara, el paper que representa la Maria Teresa -la seva mare-, mestra i llicenciada en història, que estava casada amb un senyor que no tenia estudis. És important dir això, perquè en aquelles èpoques, eren moltes les mares que marcaven la pauta a les cases.
Rafel Nadal actualment està escrivint literatura de viatges i un thriller, coses que l'encoratgen a evolucionar dins la seva faceta d'escriptor que s'està obrint camí dins les lletres catalanes i es manté una mica allunyat del món tertulià. I per a aquells que el titllen de mer periodista, avisa: "Les darreres aportacions literàries vénen del món del periodisme", i té tota la raó del món. Al llarg de la seva trajectòria com a autor, tot i que inèdit, havia escrit guions, teatre, poesia, hi havia deixat alguna que altra novel·la a mig fer, però remarca que aquests passos iniciàtics no capten el seu interès gens ni mica, i que seguirà escrivint allò que més l'atregui, sobretot, partint d'experiències vitals reals, com la vida d'algun familiar literaturitzada i en la qual pugui estira el fil literari.
Finalment, dedicà uns minuts a parlar sobre la crisi, a criteri personal d'una assistent, atès que té un gran domini de l'actualitat política, i fins i tot, proposà solucions i diàleg amb Madrid, això sí, afirmà que li agradaria la independència, que a Espanya, ja ni tan sols ens escolten. Fou una presentació força enriquidora i plena de virtuts, que ens va ensenyar a valorar el que tenim i a deixar un pèl de banda allò que ens manca, a aprendre a estimar el nostre entorn i respectar els nostres orígens familiars, que són els que tenim, que no podem canviar i ja formen part de la nostra pròpia història personal. És una novel·la molt recomanable i amb grans dosis d'emocions i sentiments a flor de pell.
L'autor ens relatà que els grans vivien aïllats dels joves i que en aquella època calia demanar permís per entrar al menjador, eren temps ben diferents als nostres, on fins i tot, hi ha joves que perden els valors i el respecte pels grans. Val a dir, que els seus pares eren fidels seguidors de l'Opus i que cap dels seus germans tenia un sentit religiós. Els progenitors els venien la idea que si no eren creients serien condemnats el dia del judici final, si és que realment hi ha algun judici final.
El procés d'escriptura de Quan érem feliços l'ocupà gairebé dos anys, seleccionà els capítols que pretenia tractar, resumí i reescrigué el llibre diverses vegades fins que en quedà satisfet. Matisà que el llibre pot llegir-se per capítols individuals i separats els uns dels altres, tot i que formen un tot, una unitat. El llibre no deixa de ser un homenatge als pares, a la generació que ha viscut les guerres, ara sí que vivim bé, entre cometes, als que van lluitar perquè els fills tinguessin estudis i anessin endavant, però convé destacar que el llibre també parla de les dones, de fet, és un llibre on les dones n'ocupen els personatges principals, això sí, amb el lligam familiar, com ara, el paper que representa la Maria Teresa -la seva mare-, mestra i llicenciada en història, que estava casada amb un senyor que no tenia estudis. És important dir això, perquè en aquelles èpoques, eren moltes les mares que marcaven la pauta a les cases.
Rafel Nadal actualment està escrivint literatura de viatges i un thriller, coses que l'encoratgen a evolucionar dins la seva faceta d'escriptor que s'està obrint camí dins les lletres catalanes i es manté una mica allunyat del món tertulià. I per a aquells que el titllen de mer periodista, avisa: "Les darreres aportacions literàries vénen del món del periodisme", i té tota la raó del món. Al llarg de la seva trajectòria com a autor, tot i que inèdit, havia escrit guions, teatre, poesia, hi havia deixat alguna que altra novel·la a mig fer, però remarca que aquests passos iniciàtics no capten el seu interès gens ni mica, i que seguirà escrivint allò que més l'atregui, sobretot, partint d'experiències vitals reals, com la vida d'algun familiar literaturitzada i en la qual pugui estira el fil literari.
Finalment, dedicà uns minuts a parlar sobre la crisi, a criteri personal d'una assistent, atès que té un gran domini de l'actualitat política, i fins i tot, proposà solucions i diàleg amb Madrid, això sí, afirmà que li agradaria la independència, que a Espanya, ja ni tan sols ens escolten. Fou una presentació força enriquidora i plena de virtuts, que ens va ensenyar a valorar el que tenim i a deixar un pèl de banda allò que ens manca, a aprendre a estimar el nostre entorn i respectar els nostres orígens familiars, que són els que tenim, que no podem canviar i ja formen part de la nostra pròpia història personal. És una novel·la molt recomanable i amb grans dosis d'emocions i sentiments a flor de pell.
Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Rafel Nadal: Camí de la novel·la memorialística»
Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Rafel Nadal: Camí de la novel·la memorialística».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Rafel Nadal: Camí de la novel·la memorialística».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
Lo Càntich - Número 17
Símbol, 2012
http://www.locantich.cat/2012/12/lo-cantich-numero-17-simbol-2012.html
lectures
2 [ Comentar aquesta entrada ]:
Voldria precisar que el Collell era un col·legi diocesà. Va ser després que va estudiar en un col·legi de l'Opus Dei de Girona, igual que jo, encara que al Collell ni hi vaig estar intern.
Hola Joan,
Moltes gràcies, prenc nota de la precisió, tot i consultar-ho per internet, potser no em va quedar clar.
Salutacions.
JM.
Publica un comentari a l'entrada