![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
La venedoreta de mistos
Feia un fred horrible. Nevava, i el crepuscle s'anava acabant. Era l'última nit de l'any, la nit de Sant Silvestre.
En mig del gran fred i de la gran foscor, una pobra noieta caminava sota la gran tempestat de neu amb el cap descobert i amb els peus nusos.
Ja havia agafat unes sabates, al sortir; però, de què podien servir-li? Eren les sabates de la seva mare, que ja havia portat altres vegades. Eren massa grans, i la nena les havia perdudes successivament totes dues, travessant un carrer en el moment que passaven dos carruatges molt de pressa.
La primera havia passat sota la roda d'un cupè i havia desaparegut enganxada a la roda per la glaçada: era impossible trobar-la. En quant a la segona, un vailet l'havia agafada i la tirava enlaire tot rient, i s'allunyava cridant la nena, que de la seva sabata volia fer-ne un bressol per quan tingués criatures.
La nena caminava, doncs, amb els peus nusos. Els tenia vermells i blaus de fred. En el seu vell davantal portava mistos i en tenia un paquet a la mà.
Va cuitar a buscar un lloc de molta passada; però feia massa fred, i la gent que transitava pels carrers s'allunyava ràpidament, sense voler atendre l'oferta de la nena.
En tot el dia no havia pogut vendre res i ningú li havia fet la més petita almoina. Morint de fam i de fred, continuava el seu camí, la pobreta! Els borrallons de neu queien damunt els seus llargs cabells rossos, que es destrenaven en bucles sobre les seves espatlles; però ella no hi pensava. El seu somni de Folbette era molt lluny, molt lluny d'allà.
Per totes les finestres brillaven els llums i per tots els carrers se sentia l'olor d'oca rostida. Era la nit de Sant Silvestre, i la nena pensava que abans, quan vivia la seva àvia, també havien celebrat Sant Silvestre a casa seva. Però la mort havia vingut, l'herència havia desaparegut, i havien deixat la gentil caseta, voltada d'heura, on havien passat els bells jorns, pera habitar un recó obscur, on no sentia més que blasfèmies i imprecacions.
Va ajupir-se en un recó, entre dues cases que l'una sortia més que l'altra, i va creuar els peus sota les faldilles. Com més anava més fred tenia; però no gosava entrar a casa seva sense haver venut un feix de mistos ni haver rebut un sou. Segurament el seu pare li pegaria. Vivien sota un teulat i el vent xiulava en l'interior de llur cambra, malgrat els drapots que havien posat en les escletxes més grosses.
Les mans de la pobra nena estaven enrampades. Quin bé que faria l'escalfor d'un misto! Si ella gosés agafar-ne un, rascar-lo a la paret i escalfar-s'hi els dits!
A l'últim va agafar-ne un. Que bé que cremava! La flama, primer blava i verda, va emblanquir-se i envermellir-se successivament, i envoltà el petit tros de fusta, que projectava a poca distancia una claror viva i alegra.
Mentre la nena tenia les mans a sota el misto, brillava com un tros de carbó, clar, ardent. Ah! La llum meravellosa! Va semblar a la nena que estava davant d'una estufa de ferro, amb brillants ornaments de coure. El foc hi cremava alegrament i escampava una dolça tebior. Ah! Quin bé que feia! Les manetes s'escalfaven a la flama, i fins la que aguantava el misto tenia el dit xic que semblava bullent. Ah! Poder quedar-se així llargues hores, tot el temps, davant un bon foc en una nit glaçada d'hivern, quan la neu cobreix la terra i quan bufa el vent del nord!
Ja allargava els peus per escalfar-se'ls, quan la flama s'apagà i l'estufa va desaparèixer. Estava asseguda al carrer amb el tros de misto cremat al cap dels dits.
Va mirar-ho tota parada, no comprenent per què el foc s'havia apagat. Després va pensar que els mistos els hi havien donats per a vendre i que el seu pare la renyaria en tornant a casa seva.
Però feia tant fred que l'obsessió va dominar-la. Va encendre un altre, que va cremar i va brillar. La llum va il·luminar la paret, que esdevingué transparenta com un tul. La nena va mirar dintre la sala. La taula estava parada, amb unes tovalles brillants i plats de porcellana fina. Hi havia a sobre una oca rostida, farcida de prunes i de pomes. Però la cosa més extraordinària fou que l'oca saltà del plat i va posar-se a caminar vers la nena amb la forquilla i el ganivet clavats a l'esquena. Després... el misto va apagar-se i no va veure més que les parets massisses i fredes.
El somni havia fet lloc a la realitat: en comptes de la taula ben parada, el carrer negre i glaçat, tot blanc de neu, el griso que bufava i els escassos passants que es precipitaven a casa llur, ben calentons i indiferents a la misèria de la venedoreta.
La nena va encendre un tercer misto. Va veure's transportada sota un bonic arbre de Nadal. Era més gran i més ricament guarnit que aquell que havia pogut veure per Nadal, l'any passat, a casa d'un ric negociant, a través dels vidres de la porta. Milers de llums brillaven per les branques verdes, i moltes imatges colorides, com les que es veuen en les botigues, aparegueren als ulls de la nena. Va estendre les dues mans vers l'arbre; però el misto va apagar-se. Totes les llums de Nadal semblava que pujaven amunt, amunt, fins a convertir-se en estrelles en el cel.
—Algú deu morir-se —va dir la nena, puix la seva àvia, la sola persona que havia sigut bona per a ella, però que era morta feia molt temps, li havia dit: «Quan una estrella cau, una ànima vola a Déu».
Va rascar un altre misto a la paret. Una llum clara va escampar-se al seu voltant, i la nena va veure molt bé la seva àvia que li somreia dolçament.
—Àvia! —va cridar la nena— Endut-me'n! Ja sé que desapareixeràs quan el misto s'apagarà, com l'estufa, com l'oca rostida, com l'arbre de Nadal; però no em deixis aquí. Érem tant felices totes dues quan tu encara no te n'havies anat amb el bon Déu! En aquell temps me deies que aniria a trobar-te al cel, si era ben bona. Àvia! T'ho suplico! Demana al bon Déu que em deixi venir amb tu! No et dirà pas que no!
El misto s'apagà, i amb la seva llum la visió que il·luminava el rostre de la nena.
I la nena va encendre tots els mistos que quedaven en el paquet: volia retenir la seva àvia. Els mistos varen fer tanta claror, que semblava estar en ple dia. Mai la seva àvia li havia aparegut tan gran i tan hermosa. Va agafar la nena per la mà, i totes dues varen volar gloriosament alt, molt alt.
Ja no patirien mai més ni fam, ni fred, ni angoixes: estaven amb el bon Déu.
L'endemà encara la neu cobria la terra, però el sol va aixecar-se brillant i clar en el cel blau pàl·lid. Tothom sortia joiós.
A la matinada varen trobar arraulida en un recó la nena, que tenia les galtes roges i un dolç somriure en els llavis. Havia mort gelada l'ultima nit de l'any. El dia de cap-d'any va aixecar-se sobre el cadàver de la nena, que estava asseguda amb els seus mistos, tot un paquet dels quals estava cremat. «Devia voler escalfar-se», deia la gent; però tothom ignorava les meravelles que havia vist, ni en mig de quines esplendors se n'havia anat amb la seva àvia vers les joies de l'any nou.
En mig del gran fred i de la gran foscor, una pobra noieta caminava sota la gran tempestat de neu amb el cap descobert i amb els peus nusos.
Ja havia agafat unes sabates, al sortir; però, de què podien servir-li? Eren les sabates de la seva mare, que ja havia portat altres vegades. Eren massa grans, i la nena les havia perdudes successivament totes dues, travessant un carrer en el moment que passaven dos carruatges molt de pressa.
La primera havia passat sota la roda d'un cupè i havia desaparegut enganxada a la roda per la glaçada: era impossible trobar-la. En quant a la segona, un vailet l'havia agafada i la tirava enlaire tot rient, i s'allunyava cridant la nena, que de la seva sabata volia fer-ne un bressol per quan tingués criatures.
La nena caminava, doncs, amb els peus nusos. Els tenia vermells i blaus de fred. En el seu vell davantal portava mistos i en tenia un paquet a la mà.
Va cuitar a buscar un lloc de molta passada; però feia massa fred, i la gent que transitava pels carrers s'allunyava ràpidament, sense voler atendre l'oferta de la nena.
En tot el dia no havia pogut vendre res i ningú li havia fet la més petita almoina. Morint de fam i de fred, continuava el seu camí, la pobreta! Els borrallons de neu queien damunt els seus llargs cabells rossos, que es destrenaven en bucles sobre les seves espatlles; però ella no hi pensava. El seu somni de Folbette era molt lluny, molt lluny d'allà.
Per totes les finestres brillaven els llums i per tots els carrers se sentia l'olor d'oca rostida. Era la nit de Sant Silvestre, i la nena pensava que abans, quan vivia la seva àvia, també havien celebrat Sant Silvestre a casa seva. Però la mort havia vingut, l'herència havia desaparegut, i havien deixat la gentil caseta, voltada d'heura, on havien passat els bells jorns, pera habitar un recó obscur, on no sentia més que blasfèmies i imprecacions.
Va ajupir-se en un recó, entre dues cases que l'una sortia més que l'altra, i va creuar els peus sota les faldilles. Com més anava més fred tenia; però no gosava entrar a casa seva sense haver venut un feix de mistos ni haver rebut un sou. Segurament el seu pare li pegaria. Vivien sota un teulat i el vent xiulava en l'interior de llur cambra, malgrat els drapots que havien posat en les escletxes més grosses.
Les mans de la pobra nena estaven enrampades. Quin bé que faria l'escalfor d'un misto! Si ella gosés agafar-ne un, rascar-lo a la paret i escalfar-s'hi els dits!
A l'últim va agafar-ne un. Que bé que cremava! La flama, primer blava i verda, va emblanquir-se i envermellir-se successivament, i envoltà el petit tros de fusta, que projectava a poca distancia una claror viva i alegra.
Mentre la nena tenia les mans a sota el misto, brillava com un tros de carbó, clar, ardent. Ah! La llum meravellosa! Va semblar a la nena que estava davant d'una estufa de ferro, amb brillants ornaments de coure. El foc hi cremava alegrament i escampava una dolça tebior. Ah! Quin bé que feia! Les manetes s'escalfaven a la flama, i fins la que aguantava el misto tenia el dit xic que semblava bullent. Ah! Poder quedar-se així llargues hores, tot el temps, davant un bon foc en una nit glaçada d'hivern, quan la neu cobreix la terra i quan bufa el vent del nord!
Ja allargava els peus per escalfar-se'ls, quan la flama s'apagà i l'estufa va desaparèixer. Estava asseguda al carrer amb el tros de misto cremat al cap dels dits.
Va mirar-ho tota parada, no comprenent per què el foc s'havia apagat. Després va pensar que els mistos els hi havien donats per a vendre i que el seu pare la renyaria en tornant a casa seva.
Però feia tant fred que l'obsessió va dominar-la. Va encendre un altre, que va cremar i va brillar. La llum va il·luminar la paret, que esdevingué transparenta com un tul. La nena va mirar dintre la sala. La taula estava parada, amb unes tovalles brillants i plats de porcellana fina. Hi havia a sobre una oca rostida, farcida de prunes i de pomes. Però la cosa més extraordinària fou que l'oca saltà del plat i va posar-se a caminar vers la nena amb la forquilla i el ganivet clavats a l'esquena. Després... el misto va apagar-se i no va veure més que les parets massisses i fredes.
El somni havia fet lloc a la realitat: en comptes de la taula ben parada, el carrer negre i glaçat, tot blanc de neu, el griso que bufava i els escassos passants que es precipitaven a casa llur, ben calentons i indiferents a la misèria de la venedoreta.
La nena va encendre un tercer misto. Va veure's transportada sota un bonic arbre de Nadal. Era més gran i més ricament guarnit que aquell que havia pogut veure per Nadal, l'any passat, a casa d'un ric negociant, a través dels vidres de la porta. Milers de llums brillaven per les branques verdes, i moltes imatges colorides, com les que es veuen en les botigues, aparegueren als ulls de la nena. Va estendre les dues mans vers l'arbre; però el misto va apagar-se. Totes les llums de Nadal semblava que pujaven amunt, amunt, fins a convertir-se en estrelles en el cel.
—Algú deu morir-se —va dir la nena, puix la seva àvia, la sola persona que havia sigut bona per a ella, però que era morta feia molt temps, li havia dit: «Quan una estrella cau, una ànima vola a Déu».
Va rascar un altre misto a la paret. Una llum clara va escampar-se al seu voltant, i la nena va veure molt bé la seva àvia que li somreia dolçament.
—Àvia! —va cridar la nena— Endut-me'n! Ja sé que desapareixeràs quan el misto s'apagarà, com l'estufa, com l'oca rostida, com l'arbre de Nadal; però no em deixis aquí. Érem tant felices totes dues quan tu encara no te n'havies anat amb el bon Déu! En aquell temps me deies que aniria a trobar-te al cel, si era ben bona. Àvia! T'ho suplico! Demana al bon Déu que em deixi venir amb tu! No et dirà pas que no!
El misto s'apagà, i amb la seva llum la visió que il·luminava el rostre de la nena.
I la nena va encendre tots els mistos que quedaven en el paquet: volia retenir la seva àvia. Els mistos varen fer tanta claror, que semblava estar en ple dia. Mai la seva àvia li havia aparegut tan gran i tan hermosa. Va agafar la nena per la mà, i totes dues varen volar gloriosament alt, molt alt.
Ja no patirien mai més ni fam, ni fred, ni angoixes: estaven amb el bon Déu.
L'endemà encara la neu cobria la terra, però el sol va aixecar-se brillant i clar en el cel blau pàl·lid. Tothom sortia joiós.
A la matinada varen trobar arraulida en un recó la nena, que tenia les galtes roges i un dolç somriure en els llavis. Havia mort gelada l'ultima nit de l'any. El dia de cap-d'any va aixecar-se sobre el cadàver de la nena, que estava asseguda amb els seus mistos, tot un paquet dels quals estava cremat. «Devia voler escalfar-se», deia la gent; però tothom ignorava les meravelles que havia vist, ni en mig de quines esplendors se n'havia anat amb la seva àvia vers les joies de l'any nou.
Hans Christian Andersen
(Odense, Dinamarca, 1805 - Copenhaguen, Dinamarca, 1875)
«Den Lille Pige med Svovlstikkerne»
"La petita venedora de llumins"
Johan Thomas Lundbye
(Kalundborg, Dinamarca, 1818 - Bedsted, Dinamarca, 1848)
Josep Massó i Ventós
(Barcelona, 1891-1931)
«La venedoreta de mistos»
de l'obra original:
«Den Lille Pige med Svovlstikkerne»
Det var saa grueligt koldt; det sneede og det begyndte at blive mørk Aften; det var ogsaa den sidste Aften i Aaret, Nytaarsaften. I denne Kulde og i dette Mørke gik paa Gaden en lille, fattig Pige med bart Hoved og nøgne Fødder; ja hun havde jo rigtignok havt Tøfler paa, da hun kom hjemme fra; men hvad kunde det hjælpe! det var meget store Tøfler, hendes Moder havde sidst brugt dem, saa store vare de, og dem tabte den Lille, da hun skyndte sig over Gaden, i det to Vogne foer saa grueligt stærkt forbi; den ene Tøffel var ikke at finde og den anden løb en Dreng med; han sagde, at den kunde han bruge til Vugge, naar han selv fik Børn. Der gik nu den lille Pige paa de nøgne smaa Fødder, der vare røde og blaa af Kulde; i et gammelt Forklæde holdt hun en Mængde Svovlstikker og eet Bundt gik hun med i Haanden; Ingen havde den hele Dag kjøbt af hende; Ingen havde givet hende en lille Skilling; sulten og forfrossen gik hun og saae saa forkuet ud, den lille Stakkel! Sneefnokkene faldt i hendes lange gule Haar, der krøllede saa smukt om Nakken, men den Stads tænkte hun rigtignok ikke paa.
Ud fra alle Vinduer skinnede Lysene og saa lugtede der i Gaden saa deiligt af Gaasesteg; det var jo Nytaarsaften, ja det tænkte hun paa. Henne i en Krog mellem to Huse, det ene gik lidt mere frem i Gaden end det andet, der satte hun sig og krøb sammen; de smaa Been havde hun trukket op under sig, men hun frøs endnu mere og hiem turde hun ikke gaae, hun havde jo ingen Svovlstikker solgt, ikke faaet en eneste Skilling, hendes Fader vilde slaae hende og koldt var der ogsaa hjemme, de havde kun Taget lige over dem og der peeb Vinden ind, skjøndt der var stoppet Straa og Klude i de største Sprækker. Hendes smaa Hænder vare næsten ganske døde af Kulde. Ak! en lille Svovlstikke kunde gjøre godt. Turde hun bare trække een ud af Bundtet, stryge den mod Væggen og varme Fingrene. Hun trak een ud, "ritsch!" hvor spruddede den, hvor brændte den! det var en varm, klar Lue, ligesom et lille Lys, da hun holdt Haanden om den; det var et underligt Lys! Den lille Pige syntes hun sad foran en stor Jernkakkelovn med blanke Messingkugler og Messingtromle; Ilden brændte saa velsignet, varmede saa godt! nei, hvad var det! — Den Lille strakte allerede Fødderne ud for ogsaa at varme disse, — da slukkedes Flammen, Kakkelovnen forsvandt, — hun sad med en lille Stump af den udbrændte Svovlstikke i Haanden.
En ny blev strøget, den brændte, den lyste, og hvor Skinnet faldt paa Muren, blev denne gjennemsigtig, som et Flor; hun saae lige ind i Stuen, hvor Bordet stod dækket med en skinnende hvid Dug, med fiint Porcellain, og deiligt dampede den stegte Gaas, fyldt med Svedsker og Æbler! og hvad der endnu var prægtigere, Gaasen sprang fra Fadet, vraltede hen af Gulvet med Gaffel og Kniv i Ryggen; lige hen til den fattige Pige kom den; da slukkedes Svovlstikken og der var kun den tykke, kolde Muur at see.
Hun tændte en ny. Da sad hun under det deiligste Juletræ; det var endnu større og mere pyntet, end det hun gjennem Glasdøren havde seet hos den rige Kiøbmand, nu sidste Juul; tusinde Lys brændte paa de grønne Grene og brogede Billeder, som de der pynte Boutikvinduerne, saae ned til hende. Den Lille strakte begge Hænder i Veiret — da slukkedes Svovlstikken; de mange Julelys gik høiere og høiere, hun saae de vare nu de klare Stjerner, een af dem faldt og gjorde en lang Ildstribe paa Himlen.
"Nu døer der Een!" sagde den Lille, for gamle Mormoer, som var den eneste, der havde været god mod hende, men nu var død, havde sagt: naar en Stjerne falder, gaaer der en Sjæl op til Gud.
Hun strøg igjen mod Muren en Svovlstikke, den lyste rundt om, og i Glandsen stod den gamle Mormoer, saa klar, saa skinnende, saa mild og velsignet. "Mormoer!" raabte den Lille, "O tag mig med! jeg veed, Du er borte, naar Svovlstikken gaaer ud; borte ligesom den varme Kakkelovn, den deilige Gaasesteg og det store velsignede Juletræ!" — og hun strøg ihast den hele Rest Svovlstikker, der var i Bundtet, hun vilde ret holde paa Mormoer; og Svovlstikkerne lyste med en saadan Glands, at det var klarere end ved den lyse Dag. Mormoer havde aldrig før været saa smuk, saa stor; hun løftede den lille Pige op paa sin Arm, og de fløi i Glands og Glæde, saa høit, saa høit; og der var ingen Kulde, ingen Hunger, ingen Angst, — de vare hos Gud!
Men i Krogen ved Huset sad i den kolde Morgenstund den lille Pige med røde Kinder, med Smiil om Munden — død, frosset ihjel den sidste Aften i det gamle Aar. Nytaarsmorgen gik op over det lille Liig, der sad med Svovlstikkerne, hvoraf et Knippe var næsten brændt. Hun har villet varme sig! sagde man; Ingen vidste, hvad smukt hun havde seet, i hvilken Glands hun med gamle Mormoer var gaaet ind til Nytaars Glæde!
Ud fra alle Vinduer skinnede Lysene og saa lugtede der i Gaden saa deiligt af Gaasesteg; det var jo Nytaarsaften, ja det tænkte hun paa. Henne i en Krog mellem to Huse, det ene gik lidt mere frem i Gaden end det andet, der satte hun sig og krøb sammen; de smaa Been havde hun trukket op under sig, men hun frøs endnu mere og hiem turde hun ikke gaae, hun havde jo ingen Svovlstikker solgt, ikke faaet en eneste Skilling, hendes Fader vilde slaae hende og koldt var der ogsaa hjemme, de havde kun Taget lige over dem og der peeb Vinden ind, skjøndt der var stoppet Straa og Klude i de største Sprækker. Hendes smaa Hænder vare næsten ganske døde af Kulde. Ak! en lille Svovlstikke kunde gjøre godt. Turde hun bare trække een ud af Bundtet, stryge den mod Væggen og varme Fingrene. Hun trak een ud, "ritsch!" hvor spruddede den, hvor brændte den! det var en varm, klar Lue, ligesom et lille Lys, da hun holdt Haanden om den; det var et underligt Lys! Den lille Pige syntes hun sad foran en stor Jernkakkelovn med blanke Messingkugler og Messingtromle; Ilden brændte saa velsignet, varmede saa godt! nei, hvad var det! — Den Lille strakte allerede Fødderne ud for ogsaa at varme disse, — da slukkedes Flammen, Kakkelovnen forsvandt, — hun sad med en lille Stump af den udbrændte Svovlstikke i Haanden.
En ny blev strøget, den brændte, den lyste, og hvor Skinnet faldt paa Muren, blev denne gjennemsigtig, som et Flor; hun saae lige ind i Stuen, hvor Bordet stod dækket med en skinnende hvid Dug, med fiint Porcellain, og deiligt dampede den stegte Gaas, fyldt med Svedsker og Æbler! og hvad der endnu var prægtigere, Gaasen sprang fra Fadet, vraltede hen af Gulvet med Gaffel og Kniv i Ryggen; lige hen til den fattige Pige kom den; da slukkedes Svovlstikken og der var kun den tykke, kolde Muur at see.
Hun tændte en ny. Da sad hun under det deiligste Juletræ; det var endnu større og mere pyntet, end det hun gjennem Glasdøren havde seet hos den rige Kiøbmand, nu sidste Juul; tusinde Lys brændte paa de grønne Grene og brogede Billeder, som de der pynte Boutikvinduerne, saae ned til hende. Den Lille strakte begge Hænder i Veiret — da slukkedes Svovlstikken; de mange Julelys gik høiere og høiere, hun saae de vare nu de klare Stjerner, een af dem faldt og gjorde en lang Ildstribe paa Himlen.
"Nu døer der Een!" sagde den Lille, for gamle Mormoer, som var den eneste, der havde været god mod hende, men nu var død, havde sagt: naar en Stjerne falder, gaaer der en Sjæl op til Gud.
Hun strøg igjen mod Muren en Svovlstikke, den lyste rundt om, og i Glandsen stod den gamle Mormoer, saa klar, saa skinnende, saa mild og velsignet. "Mormoer!" raabte den Lille, "O tag mig med! jeg veed, Du er borte, naar Svovlstikken gaaer ud; borte ligesom den varme Kakkelovn, den deilige Gaasesteg og det store velsignede Juletræ!" — og hun strøg ihast den hele Rest Svovlstikker, der var i Bundtet, hun vilde ret holde paa Mormoer; og Svovlstikkerne lyste med en saadan Glands, at det var klarere end ved den lyse Dag. Mormoer havde aldrig før været saa smuk, saa stor; hun løftede den lille Pige op paa sin Arm, og de fløi i Glands og Glæde, saa høit, saa høit; og der var ingen Kulde, ingen Hunger, ingen Angst, — de vare hos Gud!
Men i Krogen ved Huset sad i den kolde Morgenstund den lille Pige med røde Kinder, med Smiil om Munden — død, frosset ihjel den sidste Aften i det gamle Aar. Nytaarsmorgen gik op over det lille Liig, der sad med Svovlstikkerne, hvoraf et Knippe var næsten brændt. Hun har villet varme sig! sagde man; Ingen vidste, hvad smukt hun havde seet, i hvilken Glands hun med gamle Mormoer var gaaet ind til Nytaars Glæde!
ooO0Ooo
Referència:
Andersen, Hans Christian.
«La venedoreta de mistos».
(Den Lille Pige med Svovlstikkerne)
Traducció: Massó i Ventós, Josep.
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
Andersen, Hans Christian.
«La venedoreta de mistos».
(Den Lille Pige med Svovlstikkerne)
Traducció: Massó i Ventós, Josep.
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
Lo Càntich - Número 17
Símbol, 2012
http://www.locantich.cat/2012/12/lo-cantich-numero-17-simbol-2012.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada