"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Entrevista a:
Sílvia Romero

Toni Arencón i Arias

Sílvia Romero (Fotografia: Gemma Jordi)

Entrevista a: Sílvia Romero

Per: Toni Arencón i Arias
Fotografia: Gemma Jordi

     L'Associació de Relataires en Català (ARC) va ser fundada l'any 2007, com una entitat cultural sense ànim de lucre que centra les seves activitats en l'àmbit de l'escriptura i la lectura en català. L'escriptora Sílvia Romero ha exercit de presidenta de l'ARC durant gairebé els tres últims anys. Al llarg de la seva vital presidència l'associació ha viscut un període ple d'activitats que s'ha plasmat en un important creixement en el nombre d'associats. A l'última assemblea ha cedit el seu càrrec a un nou equip de presidència elegit per unanimitat per tots els associats presents o amb delegació de vot. Era la crònica d'una marxa anunciada, per motius personals i professionals, però en la qual es va bolcar per mantenir l'esperit de l'associació. En aquesta entrevista hem volgut conèixer més a fons la seva experiència en relació a l'associacionisme literari i la seva visió de present i futur com a associada de l'ARC.


El procés de creació és un acte individual.
Perquè sigui productiu els creadors han de ser egoistes.
Els actes col·lectius no afavoreixen el procés creatiu.

(Sigmund Freud).

     1. Partint d'aquesta sentència, és raonable l'existència d'una agrupació d'escriptors i escriptores? O és més aviat un exercici contra natura?

     Jo penso que és plenament raonable i de cap de les maneres es tracta d'un exercici contra natura. Però cal diferenciar, crec jo, l'acte creatiu en la seva essència més pregona d'allò que passa a convertir-se en un projecte de més gran abast. Dins la nostra associació cada autor escriu la seva obra. Sigui conte, relat, poema... És després, un cop hom ha fet aquesta tasca creativa individual, quan es posa en marxa l'engranatge de l'associació amb la finalitat d'aconseguir una de les grans fites de tot escriptor: donar a conèixer la seva obra. Insisteixo: crec que es tracta de dos apartats clarament diferenciats.

     Amb tot, tampoc no podem perdre de vista que sovint, i jo diria que cada vegada més, hi ha escriptors que unifiquen la seva feina. Dit d'una altra manera, fan allò que avui dia ja ha passat a definir-se com "escriure a quatre mans". En aquest sentit he de dir que tinc certa experiència a escriure i publicar emprant aquest sistema de petit associacionisme, i fins i tot en aquest cas la creació, purament la creació, és un acte individual. Però aquesta és tota una altra història.


COPYRIGHT.
Algú m'ha fet a mi i he estat venut.
Mai no he pogut saber qui ha cobrat els drets
ni si he estat un bon o un mal negoci.

(Pere Calders)

     2. Una de les activitats més destacades de l'associació ha estat la publicació d'obres col·lectives. Especialment les col·leccions de narrativa, de contes i de poesia. Com es van gestar aquests projectes i quina és la teva valoració personal dels resultats?

     Com he comentat abans, una de les grans fites de tot escriptor és donar a conèixer la seva obra. Ser llegit. Per això des de la Junta es va considerar que la publicació dels contes, relats o poemes dels nostres associats havia de ser un dels puntals de l'ARC. Malauradament no disposem dels recursos necessaris per poder editar tots i cadascun dels possibles reculls dels socis de forma individual, i aquesta opció de llibres d'autoria compartida ens va semblar la més vàlida.

     Per una banda, perquè en indicar una temàtica concreta per tal de dotar el recull de certa homogeneïtat, hom està exigint que l'escriptor es plantegi amb rigor la seva història. Se l'ha de pensar, hi ha de reflexionar, l'ha d'estructurar... Evidentment, com sempre cal fer amb qualsevol escrit. Però en aquest cas, a més, cal anar a la caça de la idea embrionària. No és pas la idea embrionària qui ens encalça a nosaltres.

     Per altra banda, perquè com diu la dita "fent i desfent, n'aprèn l'aprenent". I tot aquest seguit de concursos, selecció d'obres i posterior publicació ha provocat que els nostres associats siguin cada cop més exigents amb la pròpia obra.

     I em preguntaves també... sí, per la meva valoració dels resultats. Bé, en part ho acabo de dir: una evolució literària positiva.


—A vegades no necessitem les paraules
—va dir ell, com si no m'hagués sentit—.
En canvi les paraules sempre ens necessiten a nosaltres.

(Haruki Murakami)

     3. Un altre dels projectes duts a terme per l'associació ha estat la iniciativa de traslladar relats a la ràdio, maridatge de la paraula escrita amb l'expressió oral. Els més veterans recordem èpoques on els serials radiofònics tenien un seguiment popular massiu. Segons la teva opinió, el panorama radiofònic actual promociona la cultura literària o s'ha apartat de la literatura per dedicar-se més als aspectes informatius i als debats?

     Sense pretendre desmerèixer els programes informatius, debats, esports... perquè tot hi té cabuda, la veritat és que existeixen relativament pocs programes de ràdio que versin sobre literatura des d'un plantejament ampli. És a dir: trobem programes que parlen de llibres, que els comenten, que en fan ressenyes, que n'aconsellen... No és el tipus de programa que excel·leix, però n'hi ha.

     Ara bé, amb el nostre projecte de relats a la ràdio el que preteníem, a més de col·laborar des de l'ARC en aquesta promoció de la cultura literària, era apropar la creació literària als oients, fer-los partícips d'unes temàtiques sobre les quals hi havia diferents persones que escrivien, i que copsessin com de divers és l'imaginari, com de variada pot ser la llavor creativa.


—Sotmès a una forta pressió rendeixo millor
—va dir el pop al tauró, abans de deixar anar la tinta.

(Sergi G. Oset)

     4. Com a presidenta de l'ARC. Quins han estat els moments més difícils?

     N'assenyalaria dos.

     L'inici, quan tot estava per fer en un territori sense referents clars, amb moltes idees per dur a la pràctica i la conseqüent dificultat que implica prioritzar-les, no en base a criteris subjectius, sinó en base a criteris col·lectius.

     Un cop superat aquest primer escull, amb el vaixell ja navegant amb bon vent (si se'm permet la imatge), la resta ha estat un anar treballant. Fins arribar a l'altre moment difícil: deixar la presidència.

     Quan t'has immergit amb totes les forces i amb tota l'ànima en un projecte com l'ARC, no és fàcil allunyar-te'n. Però deixant de banda temes personals i professionals, creia que calia una renovació, noves maneres de fer, de pensar, de treballar, d'organitzar-se. Penso que cal aquest relleu de càrrecs per a la bona salut de l'associació.


Un novell batec
reneix brandat per l'alba
i bressat pel mar

(Anna Rispau i Falgàs)

     5. Convocatòria de premis literaris, col·leccions literàries, relats a la ràdio, concurs de rapsodes, Poeamacte al Kosmòpolis, poemes per a la Marató il·lustrats per artistes, concursos de portades, edició d'un disc amb poemes musicalitzats... Mulla't una miqueta. Amb quina d'aquestes activitats realitzades a través de l'ARC has gaudit més?

     Igual que abans, n'assenyalaria dues de forma ben clara.

     La primera, les edicions dels reculls de contes infantils. Per tot el que implica de promoció de la lectura i la creació entre els més petits, siguin joves o infants. Per tot el que implica el fet de compartir un mateix espai, un mateix llibre, pares, mares, oncles i ties, fills i filles, nebots, nebodes, néts i nétes... És aquest un projecte, per al meu gust, que té un encís i una màgia especial.

     La segona activitat és el concurs de rapsodes, un plantejament innovador que pretén promocionar la poesia i potenciar la figura dels rapsodes. A més, considero que les recitacions que es van rebre per participar-hi eren de gran qualitat i el veredicte final no va resultar fàcil, per al jurat. Amb aquesta activitat vaig tenir la sensació que l'ARC creixia, que podíem fer coses grans... que ja les estàvem fent.


El canvi és l'única cosa immutable.
(Arthur Schopenhauer)

     6. Tornem al tema dels teus anys com a presidenta de l'ARC. Dius que un moment difícil va ser abandonar el càrrec, però que ho veus necessari per a la bona salut de l'associació. Podries aprofundir més aquesta idea?

     És evident que es tracta d'una apreciació personal i per tant perfectament discutible. Sovint veig entitats, associacions, col·lectius, on el càrrec de president, director, o el nom que s'escaigui en cada cas es perpetua durant anys i anys. I tan aviat hi ha ocasions en què aquesta línia de continuïtat esdevé efectiva, com es converteix en un seguit d'entrebancs per assolir els objectius marcats. Està clar que no hi ha una veritat absoluta. I per això entenc que optar per la línia que jo defenso, la del relleu cada dos anys, també pot plantejar aquesta dualitat, aquesta dicotomia entre èxit o fracàs.

     Malgrat això, crec de debò en el model biennal quant a l'elecció de càrrecs de la directiva de l'ARC. Considero que per les característiques de la nostra associació precisem d'aquesta renovació. Tot canvi, si es duu a terme de manera ben planificada, implica airejar les formes de fer, els sistemes d'actuació, les vies de comunicació amb els associats, i això arrossega una nova inversió de força, energia i, sobretot, il·lusió.

     Penso que per no anquilosar-nos en les premisses, per no adormir-nos, per no perdre de vista ni el nostre entorn ni els nostres objectius, cal aquesta regeneració, aquesta embranzida positiva.

     I fer-ho cada dos anys, personalment, em sembla una bona planificació.


Nuestras horas son minutos
cuando esperamos saber,
y siglos cuando sabemos
lo que se puede aprender.

(Antonio Machado)

     7. Estàs parlant d'una renovació cada dos anys, però tu hi vas estar més temps.

     Sí, gairebé tres anys. Però això va ser una qüestió accidental. Vaig assumir el càrrec de presidenta en una Assemblea Extraordinària celebrada el juny de 2010. El tema central de l'ordre del dia era decidir el futur de l'ARC. És a dir, si l'associació continuava viva o bé es tramitava la seva dissolució.

     En aquell moment vaig pensar que un projecte com l'Associació de Relataires en Català havia de tenir l'oportunitat de demostrar tot el que podia fer i fins on podia arribar. Per això em vaig presentar per al càrrec. Per intentar-ho, i per aprendre.

     Després, l'octubre de 2010, es va celebrar l'Assemblea Ordinària, i en ella es van ratificar els acords presos.


L'instant és la continuïtat del temps,
perquè uneix el temps passat amb el temps futur.

(Aristòtil)

     8. Han passat un parell de mesos des de l'assemblea de principis d'octubre en la qual vas deixar el càrrec. Podries fer ja ara, en aquest instant, una valoració del camí de l'ARC durant aquest temps?

     La meva valoració és totalment positiva, i vull pensar que tots els associats estaran d'acord amb mi. S'ha convocat el nou concurs de microrelats a la ràdio sota el tema "Pecats capitals"; s'ha editat i s'ha celebrat la presentació del poemari "Llibertat"; per a mitjans de desembre està programada la presentació del recull de contes infantils "Les estrelles" i podrem tenir el llibre a les mans... Tot això en aquests dos mesos!

     Repeteixo: una valoració totalment positiva davant aquesta línia de continuïtat vers els objectius de l'ARC.


La fortalesa és en les nostres diferències,
no en les nostres similituds.

(Stephen Covey)

     9. El càrrec de president l'ha ocupat un equip format per tres persones: Montse Medalla, presidenta; Mercè Bagaria, vicepresidenta; i Sergi G. Oset, responsable de comunicacions. Com veus aquesta formació, aquesta mena de tripartit?

     Ho veig bé, per descomptat. És més: aplaudeixo aquesta sàvia decisió d'organitzar-se com a Equip presidencial. És el que comentava abans: amb el canvi de càrrecs apareix una nova forma de fer, de plantejar-se la gestió de l'ARC. I això dóna un nou impuls vital a l'associació.

     Conec a tots tres. A la Montse, la Mercè i el Sergi. Qualsevol d'ells, igual que qualsevol dels nostres associats, hagués pogut assumir a la perfecció el càrrec a títol individual.

     Però ells han optat, penso que fent una clara demostració d'intel·ligència i ganes de treballar, per aquesta via col·legiada. Això, per a ells, significarà molta més feina. Perquè s'han de reunir, físicament o virtual, de forma sovintejada. Assumir aquesta càrrega gratuïta de treball tot ocupant el seu temps lliure per al bé de l'associació és lloable. Però a més, poder contrastar opinions, fer valoracions, comentaris, prendre decisions consensuades abans de passar els temes a la Junta o a les Comissions de treball, per a l'ARC significa un enriquiment de cara als projectes que té en marxa i els que puguin aparèixer de nou.

     Ho reitero: és una decisió que aplaudeixo.


Les conductes, com les malalties,
es contagien dels uns als altres.

(Francis Bacon)

     10. Amb les teves paraules ha quedat palès que defenses la renovació de càrrecs per a la bona marxa de l'associació. No trobes que això pot modificar el tarannà i que faci trontollar la visió que en puguin tenir els associats?

     No veig que hagi de ser així. És evident que el cap visible d'una associació marca el caràcter d'aquesta. O com tu has dit, el tarannà. Però això té lloc en un percentatge molt més baix del que la gent creu, perquè el que realment marca i dóna caràcter a un col·lectiu com el nostre són els associats. Són ells, i només ells, els qui tiren endavant i fan possible l'ARC.

     Mira... durant aquests anys com a presidenta de l'ARC m'han felicitat moltes, moltíssimes vegades, per tot el que estàvem fent. He de confessar, perquè negar-ho seria mentir, que hi he dedicat un bon grapat d'hores i de feina. Però res, absolutament res, no hagués estat possible sense la col·laboració dels associats. Això ho he dit i ho he repetit en totes i cadascuna de les presentacions i actes que s'han celebrat, perquè cal que tothom ho entengui i ho tingui ben clar.

     Els associats són els qui donen vida a l'ARC.

     Sense la participació dels associats en els concursos que convoquem, no haguéssim disposat d'obres per valorar. Sense l'equip de voluntaris per fer de Jurat, no haguéssim pogut dur a terme una selecció acurada. Sense l'ajuda d'artistes, fotògrafs, dissenyadors, que han creat les cobertes de les nostres publicacions, aquestes no haurien estat possibles. I així podria seguir tot enumerant, pas a pas, la seqüència de cada projecte.

     Però en definitiva una cosa està ben clara: la col·laboració dels associats és indispensable perquè l'ARC funcioni. Només espero que la immensa ajuda que jo he rebut al llarg d'aquests anys continuï intacta, i que l'equip presidencial se senti acompanyat i recolzat.

     Depèn de nosaltres, el socis.


Aprofitar un bon consell requereix més saviesa
que no pas donar-lo.

(John C. Colina)

     11. I per acabar, una última qüestió: algun consell de cara a aquesta nova etapa de l'ARC?

     Em costa donar consells. No hi tinc gaire tendència. Però... no sé... Potser ho sintetitzaria en dues paraules. A l'equip presidencial els aconsellaria IL·LUSIÓ. Al nombrós col·lectiu dels nostres associats els aconsellaria COL·LABORACIÓ.

'Sílvia Romero'
Sílvia Romero
Fotografia: Gemma Jordi


Referència:
Arencón i Arias, Toni.
«Entrevista a: Sílvia Romero»
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
ISSN 2014-3036-N.17


Lo Càntich - Número 17 - Símbol, 2012
Lo Càntich - Número 17
Símbol, 2012

http://www.locantich.cat/2012/12/lo-cantich-numero-17-simbol-2012.html

Lo Càntich - Número 17 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]