"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora, 2016
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole, 2016
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui, 2016
Març de 2016
Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Número 29 - Al·literació, 2015
Desembre de 2015
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«El petit burgès»

Josep Maria Corretger i Olivart

Il·lustracions:  Ramon Navarro Bonet

Amants 1 (Ramon Navarro Bonet)

El petit burgès


     Un home ric, que tenia una mansió prop d'Inverness, muntava unes macrofestes que, més que una reunió d'amics, eren unes cites entre burgesos i dones d'alt standing on es practicava el sexe a tota costa, una mena de bacanal romana però a la moderna.

     El burgès era tan pervers que només pensava en cardar i cardar. Ho feia sis cops al dia, com si fos una obligació d'aquelles com ara l'esmorzar, el dinar o el sopar. A ell, li agradava triar la seva amant, que tingués molt de pit i molta cuixa, pernils, si podia ser, feia com aquell que vol una pizza, mirava el seu cos i cara, i llavors marcava un número i se la menjava. Penetrava a les seves víctimes com si clavés una espasa vers un gran enemic, amb violència i agressivitat.

     Però vet aquí una vegada, com que invertia en borsa i van baixar les accions, també li va baixar la flauta, i va haver-se de conformar fent-ho només un cop cada setmana. Això va perjudicar-lo físicament, estava tan acostumat a fer-ho, que era com un cotxe que sempre fa distàncies curtes, et va la mar de bé, però el dia que en realitza una de llarga, et falla i et deixa tirat.

     Així que va haver d'adoptar altres tàctiques, igual que quan a un entrenador no li funciona la disposició d'algun jugador i ha de canviar de filosofia. Ja va passar a masturbar-se, però al cap d'un temps, va veure que això no l'extasiava, sinó que només el fatigava. L'endemà, va decidir muntar-s'ho amb la veïna de l'escala del pis de la seva mare. Potser volia millorar les relacions amb el veïnat.

     —Socors, vol fotre un polvo? —ella acceptà submisa.

     Aquell relleu semblava les Rocalloses, ell en deia tenir un bon airbag. Van fer l'amor a 120 km/h i sense respectar els límits de velocitat. Ella sempre recordava aquella nit, s'ho havia passat d'allò més bé; en canvi, a en Manel Solé -que era així com s'anomenava el petit burgès- no va acabar de satisfer-lo, potser fou el sadomasoquisme que ella usava i amb què l'havia castigat, però no ho puc assegurar. Cada nit el trucava a casa, ella volia més i més, necessitava repetir aquella tan noble experiència, li deia:

     —Tu ets l'únic capaç d'alegrar-me el dia.

     Va arribar fins a tal punt que al cap d'un mes, en Manel no va poder suportar-ho. Va tallar aquest vincle afectuós que tenia amb la veïna de la seva mare de tota la vida. Ara no podia veure-la, l'evitava. A ella no va fer-li cap gràcia aquest joc. Va amenaçar-lo dient que explicaria aquest afer als de l'escala del bloc on vivia si desistia. Ell no ho va poder assumir, va deixar-se portar per la flama que havia d'encendre aquell cigarret que havia de consumir. No tenia sortida. Tot i això, a en Manel ja no li agradava el sexe, l'odiava, volia deixar-se'n, però no sabia com. Potser l'havia cansat la rutina de cada dia, realment no ho sé, però de ben segur que aquesta era la principal raó. Aquest cop seria l'última. La veïna cavalcava i cavalcava com si fos la xèrif d'aquella habitació-poblat, i en Manel, ja no podia més, li demanava que s'aturés, però a ella no li funcionaven els frens. Arribaren fins a les últimes conseqüències. Ella va deixar-lo luxuriós i llavors, va agafar-li un infart. Va traslladar-lo ràpidament cap a l'hospital més proper. No van poder fer-hi res. Vint-i-quatre hores més tard, els metges van notificar-li que el seu marit l'havia palmat.

     —El meu marit? Si ni tan sols ens parlàvem —digué la dona.

     Després, quan li van explicar la causa de la mort, ella va sorprendre's.

     —Senyora, l'ha forçat tant fotent-li el clau, que s'ha excitat fins al límit, com l'olla de pressió quan bull i això li ha produït l'infart. Però si almenys li serveix de consol, sàpiga que ha mort feliç, ja que la gran majoria moren patint.

     Ella no s'ho podia creure, tan de goig que havien tingut, i se n'havia anat per sempre més, sense ni tan sols poder-se acomiadar de la seva cigala. Ella estava orgullosa, en Manel se n'havia anat a l'altre món com en John Wayne, amb les botes posades de tan cavalcar. Però tot i que ella li era encara fidel, no sabia si a l'altre món , com que havia iniciat una nova vida, s'ho havia començat a muntar amb algú.

Senyoreta 2 (Ramon Navarro Bonet)


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
«El petit burgès»
Del recull de relats "Connexions"
Accèssit categoria D - VI Concurs Literari Vila d'Alcarràs 2002

Il·lustracions:
'Amants 1 (Ramon Navarro Bonet)'
"Amants 1"
'Senyoreta 2 (Ramon Navarro Bonet)'
"Senyoreta 2"
Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«El petit burgès»
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
ISSN 2014-3036-N.17


Lo Càntich - Número 17 - Símbol, 2012
Lo Càntich - Número 17
Símbol, 2012

http://www.locantich.cat/2012/12/lo-cantich-numero-17-simbol-2012.html

Lo Càntich - Número 17 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]