«Mon derrer viatge» Josepa Massanés i Dalmau Il·lustració: Odilon Redon

Mon derrer viatge

Tinch de fer un llarch viatge     a ignotes regions estenses,
mes no sé quan de partir     serà lo temps y hora certa,
ni còm ni per hont s'hi và,     ni'l pervindre que m'hi espera.
L'equipatge ha de ser poch:     tan sols una caxa estreta,
la vestimenta, senzilla     sens joyells ni cap riquesa:
negra túnica de llana,     en lo pit una creueta,
y en mon cap un ample vel     que tot lo meu còs cobresca.
Ab exos arreus humils     forsa es que la ruta emprenga;
veig que lo moment s'atansa     sens sentir ni goig ni pena,
puix lo dexar esta vall     més qu'entristirme m'alegra.
Sola per ella fa vía     la cansada ànima meva,
anyorant als que partiren     portantsen ma ditxa entera!
Be'ls crida mon cor, be'ls crida,     be'ls en envía de quexes
ab l'oreig del bon matí     y'ls ventijols del capvespre;
mes ay! en và; de mon dol     mostraren poca planyensa.
¿Serà per que s'enutjaren     pensant que d'anarhi'm pena,
ò que'l meu amor oblidan     d'aquell regne en la grandesa?
Nó, qu'allí l'esprit lliure     està d'humanes flaqueses.
Per ço, encar que no'm respongan,     no'm dexan; oh, nó, no'm dexan!
puix sovintent en la calma     de nit callada y serena,
quan tot en lo món reposa     menys ma tribulada pensa,
sento uns brunziments estranys     qu'al entorn meu remor ejan
semblants als que fan les ones     lliscant per demunt l'arena.
Després, un lleuger contacte     suaument mos llavis besa
y passa tocant mon front     com una alenada fresca
qu'en mon pit febrós s'infiltra     y li dona fortalesa.
Donchs ¿quí a mon dolor procura     exa benefactora treva?
¿quí invisible m'afalaga?     ¿quí de mos ulls los plors seca
y ab amorosa besada     me tranquilisa y alenta?
Si no es l'Angel de ma guarda     que día y nit prop meu vetlla,
vosaltres sou; sols vosaltres,     animetes, que la eterna
gloria dexau afanyoses     condolgudes de ma pena
y per donarme conort     baxau del cel a la terra.
Ay! si es aixís, si l'Altíssim     compadit de ma tristesa
vos permet que devalleu     pressoses en busca meva,
veníu, veníu, de nou sente     vostra celestial presencia;
vosaltres foreu ma ditxa;     lluny de vosaltres, ¿que'm resta?
Rès aquí ja m'hi detura,     cap vincle en lo món m'aferra;
de partir lo jorn s'acosta,     marxèm, donchs, y que m'atenga
del Redemtor sacratíssim     la misericordia immensa.
Mes ans d'empendre la ruta,     dèxeu que per fi'm desprenga
de la material despulla     tacada per la impuresa,
com crisàlida gojosa     quan reviscolada dexa
la repugnant vestidura     que la empresona y molesta
y, en daurada papallona     trasformada, va lleugera
enlayrantse,... y vola y vola     cap al sol que la enllumena.

Josepa Massanés i Dalmau
(Tarragona, 1811 - Barcelona, 1887)
«Mon derrer viatge»

Il·lustració:

"Papallones"
Odilon Redon
(Bordeus, França, 1840 - Paris, França, 1916)

Referència:

Massanés i Dalmau, Josepa.
«Mon derrer viatge»
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>

Lo Càntich - Número 17
Símbol, 2012

http://www.locantich.cat/2012/12/lo-cantich-numero-17-simbol-2012.html

lectures