![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
L'arbre del turó
I.
Al sud-est de Hampden, a prop de la tortuosa gola que escava el riu Salmon, s'estén una cadena de pujols escarpats i rocosos que han desafiat tots els esforços de colonització. Els canons són massa profunds i els precipicis massa escarpats per encoratjar ningú, excepte el bestiar transhumant.
L'última vegada que em vaig apropar a Hampden, la regió -coneguda com l'Infern- formava part de la Reserva Forestal de la Muntanya Blava. No n'hi ha cap carretera que comuniqui aquesta localitat inaccessible amb el món exterior, i els muntanyesos diuen que és un tros trasplantat del jardí de Sa Majestat Satanàs. Una llegenda local assegura que la zona està encisada, encara que ningú no sap exactament el perquè. Els nadius no s'atreveixen a aventurar-se en les seves profunditats misterioses, i donen crèdit a les històries que expliquen els indis Nez Perce, els antics habitants de la regió des de fa incomptables generacions, sobre uns dimonis gegants vinguts de l'exterior que habitaven aquests paratges. Aquestes sugerents llegendes van estimular la meva curiositat.
La primera i, gràcies a Déu!, l'última vegada que vaig visitar aquells turons va tenir lloc l'estiu del 1938, quan vivia a Hampden amb Constantine Theunis. Ell estava escrivint un tractat sobre la mitologia egípcia, i em vaig trobar sol gran part del temps, tot i que tots dos compartíem una modesta cabana a Beacon Street, amb vistes a la infame Casa del Pirata, construïda per Exer Jones feia més de seixanta anys.
El matí del 23 de juny em va sorprendre caminant pels turons de formes sinistres, que en aquelles hores, les set del matí, semblaven bastant ordinaris. M'havia allunyat set milles al sud de Hampden i em vaig adonar d'una aspecte inusual. Estava pujant per una pendent coberta d'herba que s'obria sobre un canó particularment profund, quan vaig arribar a una zona que es trobava totalment desproveïda de l'herba i de la vegetació pròpia de la zona. S'estenia cap al sud, entre els turons i les valls. Al principi vaig pensar que s'havia produït algun incendi durant la tardor anterior, però, després d'un examen més minuciós, no vaig trobar cap resta del possible incendi. Els penya-segats i barrancs propers semblaven horriblement socarrats, com si alguna torxa gegantina els hagués arruïnat, fent desaparèixer tota la seva vegetació. I no obstant això, seguia sense trobar cap evidència que s'hagués produït un incendi...
Caminava sobre un sòl rocós i sòlid sobre el qual res no floria. Mentre em dirigia cap al centre aproximat d'aquesta zona desolada, em vaig adonar que al lloc hi havia un estrany silenci. No es veia cap au, cap llebre, fins i tot els insectes semblaven defugir la zona. Em vaig enfilar al cim d'un petit monticle, intentant endevinar l'extensió d'aquell paratge inexplicable i desolat. Llavors vaig veure l'arbre solitari.
Es trobava sobre un turó una mica més alt que els circumdants, i va atreure la meva atenció perquè era absolutament inesperat. No havia vist cap arbre en diverses milles a la rodona: algun arbust retorçat, carregat de baies, que creixia enfilat a la roca, però cap arbre. Era molt estrany descobrir-ne un arbre precisament al cim del turó.
Vaig travessar dos petits canons abans d'arribar-hi; i m'esperava una sorpresa. No era un pi, ni un avet, ni un lledoner. Mai no havia vist, en tota la meva existència, algun arbre que se li assemblés; ¡i, gràcies a Déu, mai no he tornat a veure un d'igual! Per la qual cosa estic eternament agraït!
S'assemblava a un roure més que a qualsevol altre tipus d'arbre. Tenia un tronc enorme i retorçat, amb més d'un metre de diàmetre, i unes immenses branques que sobresortien del tronc a tan sols set peus de terra. Les fulles eren arrodonides, i, curiosament, igual en grandària i en forma. Podia semblar un arbre pintat en una tela, però juro que era real. Sempre vaig saber que era real, a pesar del que va dir en Theunis més tard.
Recordo que vaig mirar la posició del sol i vaig considerar que eren aproximadament les deu del matí, tot i no consultar el rellotge. El dia era cada vegada més calorós, i em vaig asseure una estona sota l'ombra de l'immens arbre. Llavors em vaig fixar en l'herba que creixia sota les branques. Un altre fenomen singular si tenim en compte la desolada extensió de terra que havia travessat. Una caòtica formació de turons, gorges i barrancs m'envoltava per tot arreu, encara que l'elevació on em trobava era la més alta en diverses milles a la rodona. Vaig mirar cap a l'est, i em vaig posar dret, espantat i sorprès. Brillant a través d'una boirina blava sobresortien les Muntanyes Bitterroot! No existia cap altra cadena de cims nevats a tres-cents milles a la rodona de Hampden, però jo sabia que, a aquesta altitud, no els hi hauria de veure. Durant diversos minuts vaig contemplar l'impossible, després vaig començar a sentir una mena de ensopiment. Em vaig estirar a l'herba que creixia sota l'arbre. Vaig deixar la meva càmera fotogràfica a un costat, em vaig treure el barret i em vaig relaxar, mirant al cel a través de les fulles verdes. Vaig tancar els ulls.
A continuació es va produir un fenomen molt curiós, una mena de visió vaga i nebulosa, un somni diürn, un somieig que no s'assemblava a res familiar. Vaig imaginar que contemplava un gran temple sobre un mar de fang, on tres sols brillaven en un cel de color vermell pàl·lid. L'enorme cripta, o temple, tenia un estrany color, una anomalia sense nom, color blau-violeta. Grans bèsties voladores solcaven el cel ennuvolat i jo creia sentir l'aletejar de les seves ales membranoses. Em vaig acostar al temple de pedra, i una porta enorme s'alçava davant meu. Al seu interior, unes ombres esmunyedisses semblaven precipitar-se, atraient-me a les entranyes d'aquella tenebrosa foscor. Em va semblar veure tres ulls flamejants en les tenebres d'un corredor secundari, i vaig cridar ple de pànic. Sabia que a les profunditats d'aquell lloc sotjava la destrucció; un infern vivent pitjor que la mort. Vaig cridar de nou. La visió va desaparèixer.
Vaig veure les fulles i el cel terrestre sobre mi. Vaig fer un esforç per aixecar-me’n. Tremolava; una sudoració gèlida em corria pel front. Vaig tenir unes ganes boges de fugir; de córrer cegament allunyant-me d'aquell tètric arbre sobre el turó, però vaig rebutjar aquests temors absurds i em vaig asseure, intentant tranquil·litzar els meus sentits. Mai no havia tingut un somni tan vívid, tan horripilant. Què havia produït aquesta visió? Darrerament havia llegit alguns dels llibres d'en Theunis sobre l'antic Egipte... Vaig negar amb el cap, pensant que era l’hora de menjar alguna cosa. No obstant això, no vaig poder gaudir del menjar.
Després vaig tenir una idea. Vaig treure diverses instantànies de l'arbre per mostrar-li a en Theunis. Segur que les fotografies el traurien del seu habitual estat d'indiferència. Potser li explicaria el somni que havia tingut... Vaig obrir l'objectiu de la meva càmera i vaig prendre mitja dotzena d'instantànies de l'arbre, i de cada aspecte del paisatge vist des de l'arbre. També vaig fotografiar la cadena de cims nevats que s'estenia a l'horitzó. Pretenia tornar-hi i les fotos podrien servir d'ajuda...
Vaig guardar la càmera i em vaig tornar a seure sobre el matalàs d'herba tova. Era possible que aquell lloc sota l'arbre estigués embruixat? Tenia poques ganes d'anar-me'n...
Vaig mirar les curioses fulles arrodonides. Vaig tancar els ulls. Una brisa suau va bressolar les branques de l'arbre, produint murmuris musicals. I, de sobte, vaig veure de nou el pàl·lid cel vermellós i els tres sols. La terra de les tres ombres! De nou contemplava l'enorme temple. Era com si flotés a l'aire, un esperit sense cos explorant les meravelles d'un món boig i multidimensional! Les cornises inexplicables del temple em terroritzaven, i vaig saber que aquell lloc no havia estat mai contemplat ni en els més bojos somnis dels homes.
De nou aquella immensa portalada s'obria davant meu, i jo era atret cap a les tenebres de l'interior. Era com si mirés l'espai il·limitat. Vaig veure l'abisme, cosa que no puc descriure en paraules, un pou negre, sense fons, ple d'éssers innominables i sense forma, coses delirants, salvatges, tan subtils com la boira de Shamballah.
La meva ànima es va encongir. Tenia un pànic devastador. Vaig cridar salvatgement, creient que aviat em tornaria boig. Vaig córrer, dins el somni vaig córrer pres d'una por salvatge, encara que no sabia on anava... Vaig sortir d'aquell horrible temple i d'aquell abisme infernal, encara que sabia, d'alguna manera, que hi tornaria...
Per fi vaig poder obrir els ulls. Ja no estava sota l'arbre. Jeia, amb les robes desordenades i brutes, en una vessant rocosa. Em sagnaven les mans. Em vaig posar dempeus, mirant el meu voltant. Vaig reconèixer on em trobava: era el mateix lloc des d'on havia contemplat per primera vegada tota aquella regió recremada! Havia estat caminant varies milles inconscient! No vaig veure l'arbre, la qual cosa em va alegrar... fins i tot els camals dels pantalons estaven fets esquinçalls, com si m'hagués estat arrossegant part del camí...
Vaig observar la posició del sol. Vesprejava! On havia estat? Vaig mirar l'hora al rellotge. S'havia aturat a les 10:34...
L'última vegada que em vaig apropar a Hampden, la regió -coneguda com l'Infern- formava part de la Reserva Forestal de la Muntanya Blava. No n'hi ha cap carretera que comuniqui aquesta localitat inaccessible amb el món exterior, i els muntanyesos diuen que és un tros trasplantat del jardí de Sa Majestat Satanàs. Una llegenda local assegura que la zona està encisada, encara que ningú no sap exactament el perquè. Els nadius no s'atreveixen a aventurar-se en les seves profunditats misterioses, i donen crèdit a les històries que expliquen els indis Nez Perce, els antics habitants de la regió des de fa incomptables generacions, sobre uns dimonis gegants vinguts de l'exterior que habitaven aquests paratges. Aquestes sugerents llegendes van estimular la meva curiositat.
La primera i, gràcies a Déu!, l'última vegada que vaig visitar aquells turons va tenir lloc l'estiu del 1938, quan vivia a Hampden amb Constantine Theunis. Ell estava escrivint un tractat sobre la mitologia egípcia, i em vaig trobar sol gran part del temps, tot i que tots dos compartíem una modesta cabana a Beacon Street, amb vistes a la infame Casa del Pirata, construïda per Exer Jones feia més de seixanta anys.
El matí del 23 de juny em va sorprendre caminant pels turons de formes sinistres, que en aquelles hores, les set del matí, semblaven bastant ordinaris. M'havia allunyat set milles al sud de Hampden i em vaig adonar d'una aspecte inusual. Estava pujant per una pendent coberta d'herba que s'obria sobre un canó particularment profund, quan vaig arribar a una zona que es trobava totalment desproveïda de l'herba i de la vegetació pròpia de la zona. S'estenia cap al sud, entre els turons i les valls. Al principi vaig pensar que s'havia produït algun incendi durant la tardor anterior, però, després d'un examen més minuciós, no vaig trobar cap resta del possible incendi. Els penya-segats i barrancs propers semblaven horriblement socarrats, com si alguna torxa gegantina els hagués arruïnat, fent desaparèixer tota la seva vegetació. I no obstant això, seguia sense trobar cap evidència que s'hagués produït un incendi...
Caminava sobre un sòl rocós i sòlid sobre el qual res no floria. Mentre em dirigia cap al centre aproximat d'aquesta zona desolada, em vaig adonar que al lloc hi havia un estrany silenci. No es veia cap au, cap llebre, fins i tot els insectes semblaven defugir la zona. Em vaig enfilar al cim d'un petit monticle, intentant endevinar l'extensió d'aquell paratge inexplicable i desolat. Llavors vaig veure l'arbre solitari.
Es trobava sobre un turó una mica més alt que els circumdants, i va atreure la meva atenció perquè era absolutament inesperat. No havia vist cap arbre en diverses milles a la rodona: algun arbust retorçat, carregat de baies, que creixia enfilat a la roca, però cap arbre. Era molt estrany descobrir-ne un arbre precisament al cim del turó.
Vaig travessar dos petits canons abans d'arribar-hi; i m'esperava una sorpresa. No era un pi, ni un avet, ni un lledoner. Mai no havia vist, en tota la meva existència, algun arbre que se li assemblés; ¡i, gràcies a Déu, mai no he tornat a veure un d'igual! Per la qual cosa estic eternament agraït!
S'assemblava a un roure més que a qualsevol altre tipus d'arbre. Tenia un tronc enorme i retorçat, amb més d'un metre de diàmetre, i unes immenses branques que sobresortien del tronc a tan sols set peus de terra. Les fulles eren arrodonides, i, curiosament, igual en grandària i en forma. Podia semblar un arbre pintat en una tela, però juro que era real. Sempre vaig saber que era real, a pesar del que va dir en Theunis més tard.
Recordo que vaig mirar la posició del sol i vaig considerar que eren aproximadament les deu del matí, tot i no consultar el rellotge. El dia era cada vegada més calorós, i em vaig asseure una estona sota l'ombra de l'immens arbre. Llavors em vaig fixar en l'herba que creixia sota les branques. Un altre fenomen singular si tenim en compte la desolada extensió de terra que havia travessat. Una caòtica formació de turons, gorges i barrancs m'envoltava per tot arreu, encara que l'elevació on em trobava era la més alta en diverses milles a la rodona. Vaig mirar cap a l'est, i em vaig posar dret, espantat i sorprès. Brillant a través d'una boirina blava sobresortien les Muntanyes Bitterroot! No existia cap altra cadena de cims nevats a tres-cents milles a la rodona de Hampden, però jo sabia que, a aquesta altitud, no els hi hauria de veure. Durant diversos minuts vaig contemplar l'impossible, després vaig començar a sentir una mena de ensopiment. Em vaig estirar a l'herba que creixia sota l'arbre. Vaig deixar la meva càmera fotogràfica a un costat, em vaig treure el barret i em vaig relaxar, mirant al cel a través de les fulles verdes. Vaig tancar els ulls.
A continuació es va produir un fenomen molt curiós, una mena de visió vaga i nebulosa, un somni diürn, un somieig que no s'assemblava a res familiar. Vaig imaginar que contemplava un gran temple sobre un mar de fang, on tres sols brillaven en un cel de color vermell pàl·lid. L'enorme cripta, o temple, tenia un estrany color, una anomalia sense nom, color blau-violeta. Grans bèsties voladores solcaven el cel ennuvolat i jo creia sentir l'aletejar de les seves ales membranoses. Em vaig acostar al temple de pedra, i una porta enorme s'alçava davant meu. Al seu interior, unes ombres esmunyedisses semblaven precipitar-se, atraient-me a les entranyes d'aquella tenebrosa foscor. Em va semblar veure tres ulls flamejants en les tenebres d'un corredor secundari, i vaig cridar ple de pànic. Sabia que a les profunditats d'aquell lloc sotjava la destrucció; un infern vivent pitjor que la mort. Vaig cridar de nou. La visió va desaparèixer.
Vaig veure les fulles i el cel terrestre sobre mi. Vaig fer un esforç per aixecar-me’n. Tremolava; una sudoració gèlida em corria pel front. Vaig tenir unes ganes boges de fugir; de córrer cegament allunyant-me d'aquell tètric arbre sobre el turó, però vaig rebutjar aquests temors absurds i em vaig asseure, intentant tranquil·litzar els meus sentits. Mai no havia tingut un somni tan vívid, tan horripilant. Què havia produït aquesta visió? Darrerament havia llegit alguns dels llibres d'en Theunis sobre l'antic Egipte... Vaig negar amb el cap, pensant que era l’hora de menjar alguna cosa. No obstant això, no vaig poder gaudir del menjar.
Després vaig tenir una idea. Vaig treure diverses instantànies de l'arbre per mostrar-li a en Theunis. Segur que les fotografies el traurien del seu habitual estat d'indiferència. Potser li explicaria el somni que havia tingut... Vaig obrir l'objectiu de la meva càmera i vaig prendre mitja dotzena d'instantànies de l'arbre, i de cada aspecte del paisatge vist des de l'arbre. També vaig fotografiar la cadena de cims nevats que s'estenia a l'horitzó. Pretenia tornar-hi i les fotos podrien servir d'ajuda...
Vaig guardar la càmera i em vaig tornar a seure sobre el matalàs d'herba tova. Era possible que aquell lloc sota l'arbre estigués embruixat? Tenia poques ganes d'anar-me'n...
Vaig mirar les curioses fulles arrodonides. Vaig tancar els ulls. Una brisa suau va bressolar les branques de l'arbre, produint murmuris musicals. I, de sobte, vaig veure de nou el pàl·lid cel vermellós i els tres sols. La terra de les tres ombres! De nou contemplava l'enorme temple. Era com si flotés a l'aire, un esperit sense cos explorant les meravelles d'un món boig i multidimensional! Les cornises inexplicables del temple em terroritzaven, i vaig saber que aquell lloc no havia estat mai contemplat ni en els més bojos somnis dels homes.
De nou aquella immensa portalada s'obria davant meu, i jo era atret cap a les tenebres de l'interior. Era com si mirés l'espai il·limitat. Vaig veure l'abisme, cosa que no puc descriure en paraules, un pou negre, sense fons, ple d'éssers innominables i sense forma, coses delirants, salvatges, tan subtils com la boira de Shamballah.
La meva ànima es va encongir. Tenia un pànic devastador. Vaig cridar salvatgement, creient que aviat em tornaria boig. Vaig córrer, dins el somni vaig córrer pres d'una por salvatge, encara que no sabia on anava... Vaig sortir d'aquell horrible temple i d'aquell abisme infernal, encara que sabia, d'alguna manera, que hi tornaria...
Per fi vaig poder obrir els ulls. Ja no estava sota l'arbre. Jeia, amb les robes desordenades i brutes, en una vessant rocosa. Em sagnaven les mans. Em vaig posar dempeus, mirant el meu voltant. Vaig reconèixer on em trobava: era el mateix lloc des d'on havia contemplat per primera vegada tota aquella regió recremada! Havia estat caminant varies milles inconscient! No vaig veure l'arbre, la qual cosa em va alegrar... fins i tot els camals dels pantalons estaven fets esquinçalls, com si m'hagués estat arrossegant part del camí...
Vaig observar la posició del sol. Vesprejava! On havia estat? Vaig mirar l'hora al rellotge. S'havia aturat a les 10:34...
II.
"Així que tens les fotos?", va preguntar en Theunis arrossegant les seves paraules. Em vaig trobar amb els seus ulls grisos a l'altre costat de la taula. Tres dies havien transcorregut des del meu retorn de l'infern. Jo li havia explicat el somni que havia tingut sota les branques de l'arbre, i ell se n'havia rigut.
"Sí", vaig contestar. "Em van arribar ahir a la nit. No he tingut l'oportunitat de mirar-les encara. Dóna-les una mirada. Potser canviïs d'opinió."
En Theunis va somriure, mentre prenia un glop del seu cafè. Jo li vaig donar el sobre sense obrir, i ràpidament va trencar el segell i va treure les imatges. Va fer una ullada a la primera, i el somriure va desaparèixer del seu rostre lleoní. Va aixafar la cigarreta.
"Déu meu! Mira això!"
Vaig agafar el rectangle brillant. Era la primera imatge de l'arbre, presa a una distància d'uns cinquanta peus més o menys. La causa de l'excitació d'en Theunis se'm va escapar. Allà hi era, alçat al turó, mentre que sota ell creixia la selva d'herba on jo havia estat. I a la llunyania es divisaven els cims de les muntanyes cobertes de neu!
"Aquí està!", vaig exclamar. "La prova de la meva història."
"Mira això!", va exclamar en Theunis. "Les ombres són tres per a cada pedra, arbust i arbre!"
Tenia raó. Als peus de de l'arbre, estenent-se en forma incongruent, tres ombres se superposaven. Tot d'una em vaig adonar que la imatge contenia un element anòmal i inconsistent. Les formes de les fulles eren massa exuberants, mentre que el tronc apareixia configurant unes formacions avorribles. En Theunis va deixar caure la fotografia sobre la taula.
"Hi ha alguna cosa estranya", vaig mussitar. "L'arbre que vaig veure no semblava tan repugnant com aquest."
"Estàs segur?", va preguntar en Theunis. "Sembla que vas veure moltes coses que no es registren en aquesta pel·lícula."
"Al contrari, demostren més del que jo vaig veure!"
"Aquest és el punt. Hi ha alguna cosa maligna fora de lloc en aquest paisatge, que no puc entendre. L'arbre em suggereix un sentiment més enllà del meu abast... És massa boirós, massa incert, massa irreal per ser natural!", va colpejar amb dits nerviosos la taula. Va agafar les pel·lícules restants fent-les una ràpida ullada.
Vaig prendre la instantània que havia deixat caure, i vaig sentir una esgarrifança, irreal, grotesca, mentre els meus ulls absorbien tots els detalls. Les flors i les males herbes configuraven angles estranys, mentre que l'herba creixia de la manera més desconcertant. L'arbre semblava massa vetllat i nebulós com per poder-se distingir fàcilment, però podia veure les enormes branques i les tiges arrodonides que estaven a punt de caure. I les diferents obres que es marcaven a la base... Eren, en conjunt, ombres desiguals; massa llargues o massa curtes en comparació amb el volum de l'arbre, de manera que li proporcionaven un aspecte de malsana anormalitat. El paisatge no m'havia causat un especial impacte quan el vaig veure per primera vegada... Hi havia una familiaritat fosca, un suggeriment grotesc, quelcom tangible, però distant com les estrelles més enllà de la galàxia.
En Theunis va tornar a la terra. "Vas esmentar tres sols al teu malson?"
Vaig assentir amb el cap, francament desconcertat. Llavors em vaig adonar. Els meus dits tremolaven lleugerament mentre mirava fixament la imatge de nou. El meu somni! Això era...
"Les altres són igual que aquesta", va dir en Theunis. "La mateixa sensació d'incertesa, aquesta mena de suggeriment. Crec que sóc capaç de captar l'essència del paisatge, en la seva veritable llum, però és suficient... Potser més tard pugui trobar el significat, si miro el temps suficient."
Van romandre en silenci durant algun temps. Un pensament va venir a mi, de sobte, impulsat per un desig irresistible, estrany i inexplicable per tornar al lloc on estava l'arbre. "Podríem fer una excursió. Crec que podríem arribar al migdia."
"És millor que et mantinguis allunyat", va respondre en Theunis, pensatiu. "Dubto que trobessis de nou el lloc, encara que hi volguessis."
"Tonteries", li vaig contestar. "Estic segur que, amb l'ajuda d'aquestes fotografies, no tindria cap problema."
"Has vist algun senyal orientatiu en elles?"
La seva observació era sorprenent. Després d'observar atentament les instantànies vaig haver d'admetre que no n'hi havia cap.
En Theunis va emetre un sospir, donant una profunda calada a la seva cigarreta. "Una fotografia -aparentment normal- d'una regió treta de cap lloc concret. Amb les muntanyes nevades al fons, és absurd... però, espera!
Va saltar de la cadira com un animal perseguit i va córrer fora de l'habitació. Vaig sentir com rebuscada entre els prestatges de la nostra biblioteca improvisada, maleint la seva volubilitat. Al poc temps, va reaparèixer amb un vell volum enquadernat en pell. En Theunis el va obrir amb reverència, i va començar a llegir la seva antiga tipografia.
"De què es tracta?", li vaig preguntar.
"Aquesta és una traducció anglesa de la Crònica de Nath, escrita per Rudolf Yergler, un místic i alquimista alemany que va aprendre la seva ciència d’Hermes Trimegist, l'antic bruixot egipci. Hi ha un passat que pot interessar-te, pot fer que comprenguis que aquest assumpte és bastant més antinatural del que suposes. Escolta."
"Així està dit que l'any de la Cabra Negra va arribar a Nath una ombra que no era de la Terra, i la forma no era coneguda per cap mortal. I s'alimentava de les ànimes dels homes, i aquells que havien estat tocats patien terribles malsons i ceguesa, fins que l'horror i la nit infinita queia sobre ells. Ningú no havia vist la causa que els havia posseït; ja que l'ombra adoptava formes falses que els homes reconeixien o somiaven, i només la llibertat semblava esperar a la Terra dels Tres Sols. Però els sacerdots del Llibre Antic deien que aquell que pogués veure la veritable forma de l'ombra i continuar vivint després de veure-la, podria fugir del seu destí, trencaria la maledicció i enviaria l'ombra a l'abisme sense estrelles del qual provenia. Però ningú no ho podria fer sense l'ajuda de la Gemma, i per tant, Ca-Nefer, el gran sacerdot, ocultava aquesta gemma sagrada en el temple. I quan aquesta es va perdre en el període de Phrenes, que va desafiar l’horror i mai va ser vist de nou, hi va haver plor i desolació en Nath. No obstant això, al final l'Ombra es va anar, i no tornarà a tenir fam fins que els cicles ens portin de nou a l'any de la Cabra Negra."
En Theunis va fer una pausa mentre jo esperava, perplex. Per fi va parlar. "Ara, suposo que desitjaràs saber com es relaciona tot això. No cal aprofundir més en la tradició per saber més de l'assumpte, però també puc dir-te que, d'acord amb les antigues llegendes, aquest és l'anomenat "Any de la Cabra Negra", l'època que certs horrors de l'exterior visiten la Terra i causen un mal infinit. No sabem com van a manifestar-se, però hi ha motius per pensar que aquests estranys malsons i al·lucinacions tenen alguna cosa a veure. No m'agrada el caire que ha pres l'assumpte, no m'agrada la teva història ni les fotografies. Pot tractar-se d'alguna cosa maligna i t'aconsello que te n'oblidis de tornar-hi. Però primer vaig a intentar fer el que diu el vell Yergler, veure si puc contemplar la cosa tal com és. Afortunadament, l'antiga gemma que esmenta ha estat descoberta de nou, i sé on és. Podem mirar les fotografies amb ella i veure què és el que passa. És més o menys com una lent o un prisma, encara que no es poden fer fotografies a través d'ella. Algú que tingui la peculiar sensibilitat pot mirar a través i veure què passa. Existeix cert risc, i l’observador pot perdre la seva consciència, perquè la veritable forma de l'ombra no és agradable i no pertany a aquest món. Però seria molt més perillós no fer res. Mentrestant, si valores la teva vida i el teu seny, allunya't del turó i de la cosa que creus és un arbre."
Jo estava més confós que mai. "Com pot haver éssers organitzats des de l'exterior entre nosaltres?", vaig cridar. "Com sabrem que realment existeixen aquestes coses?"
"Els teus raonaments són propis del món on vius", va dir en Theunis. "Segurament no penses que les lleis que regeixen el teu món són universals. Hi ha entitats amb les quals mai no somiarien i que estan surant davant els nostres propis nassos. La ciència moderna està trencant totes les fronteres del desconegut i provant que els místics no estaven tan lluny de la realitat."
Tot d'una em vaig adonar que ja no volia mirar la fotografia de nou; desitjava destruir-la. Volia fugir. En Theunis estava suggerint alguna cosa més enllà... Una por còsmica, aterridora, es va apoderar de mi, fent que apartés la vista de la fotografia, ja que havia reconegut en ella un objecte...
Vaig mirar el meu amic. Estava estudiant detingudament el llibre antic, amb una estranya expressió a la cara. Es va aixecar. "Deixem de parlar de l'assumpte per avui. Estic cansat d'aquesta xerrameca absurda. He d'aconseguir el préstec de la joia del museu on s'exposa, i fer el que cal fer."
"Com tu diguis", li vaig contestar. "Aniràs a Croydon?"
Va assentir amb el cap.
"Després anirem a casa", li vaig dir amb decisió.
"Sí", vaig contestar. "Em van arribar ahir a la nit. No he tingut l'oportunitat de mirar-les encara. Dóna-les una mirada. Potser canviïs d'opinió."
En Theunis va somriure, mentre prenia un glop del seu cafè. Jo li vaig donar el sobre sense obrir, i ràpidament va trencar el segell i va treure les imatges. Va fer una ullada a la primera, i el somriure va desaparèixer del seu rostre lleoní. Va aixafar la cigarreta.
"Déu meu! Mira això!"
Vaig agafar el rectangle brillant. Era la primera imatge de l'arbre, presa a una distància d'uns cinquanta peus més o menys. La causa de l'excitació d'en Theunis se'm va escapar. Allà hi era, alçat al turó, mentre que sota ell creixia la selva d'herba on jo havia estat. I a la llunyania es divisaven els cims de les muntanyes cobertes de neu!
"Aquí està!", vaig exclamar. "La prova de la meva història."
"Mira això!", va exclamar en Theunis. "Les ombres són tres per a cada pedra, arbust i arbre!"
Tenia raó. Als peus de de l'arbre, estenent-se en forma incongruent, tres ombres se superposaven. Tot d'una em vaig adonar que la imatge contenia un element anòmal i inconsistent. Les formes de les fulles eren massa exuberants, mentre que el tronc apareixia configurant unes formacions avorribles. En Theunis va deixar caure la fotografia sobre la taula.
"Hi ha alguna cosa estranya", vaig mussitar. "L'arbre que vaig veure no semblava tan repugnant com aquest."
"Estàs segur?", va preguntar en Theunis. "Sembla que vas veure moltes coses que no es registren en aquesta pel·lícula."
"Al contrari, demostren més del que jo vaig veure!"
"Aquest és el punt. Hi ha alguna cosa maligna fora de lloc en aquest paisatge, que no puc entendre. L'arbre em suggereix un sentiment més enllà del meu abast... És massa boirós, massa incert, massa irreal per ser natural!", va colpejar amb dits nerviosos la taula. Va agafar les pel·lícules restants fent-les una ràpida ullada.
Vaig prendre la instantània que havia deixat caure, i vaig sentir una esgarrifança, irreal, grotesca, mentre els meus ulls absorbien tots els detalls. Les flors i les males herbes configuraven angles estranys, mentre que l'herba creixia de la manera més desconcertant. L'arbre semblava massa vetllat i nebulós com per poder-se distingir fàcilment, però podia veure les enormes branques i les tiges arrodonides que estaven a punt de caure. I les diferents obres que es marcaven a la base... Eren, en conjunt, ombres desiguals; massa llargues o massa curtes en comparació amb el volum de l'arbre, de manera que li proporcionaven un aspecte de malsana anormalitat. El paisatge no m'havia causat un especial impacte quan el vaig veure per primera vegada... Hi havia una familiaritat fosca, un suggeriment grotesc, quelcom tangible, però distant com les estrelles més enllà de la galàxia.
En Theunis va tornar a la terra. "Vas esmentar tres sols al teu malson?"
Vaig assentir amb el cap, francament desconcertat. Llavors em vaig adonar. Els meus dits tremolaven lleugerament mentre mirava fixament la imatge de nou. El meu somni! Això era...
"Les altres són igual que aquesta", va dir en Theunis. "La mateixa sensació d'incertesa, aquesta mena de suggeriment. Crec que sóc capaç de captar l'essència del paisatge, en la seva veritable llum, però és suficient... Potser més tard pugui trobar el significat, si miro el temps suficient."
Van romandre en silenci durant algun temps. Un pensament va venir a mi, de sobte, impulsat per un desig irresistible, estrany i inexplicable per tornar al lloc on estava l'arbre. "Podríem fer una excursió. Crec que podríem arribar al migdia."
"És millor que et mantinguis allunyat", va respondre en Theunis, pensatiu. "Dubto que trobessis de nou el lloc, encara que hi volguessis."
"Tonteries", li vaig contestar. "Estic segur que, amb l'ajuda d'aquestes fotografies, no tindria cap problema."
"Has vist algun senyal orientatiu en elles?"
La seva observació era sorprenent. Després d'observar atentament les instantànies vaig haver d'admetre que no n'hi havia cap.
En Theunis va emetre un sospir, donant una profunda calada a la seva cigarreta. "Una fotografia -aparentment normal- d'una regió treta de cap lloc concret. Amb les muntanyes nevades al fons, és absurd... però, espera!
Va saltar de la cadira com un animal perseguit i va córrer fora de l'habitació. Vaig sentir com rebuscada entre els prestatges de la nostra biblioteca improvisada, maleint la seva volubilitat. Al poc temps, va reaparèixer amb un vell volum enquadernat en pell. En Theunis el va obrir amb reverència, i va començar a llegir la seva antiga tipografia.
"De què es tracta?", li vaig preguntar.
"Aquesta és una traducció anglesa de la Crònica de Nath, escrita per Rudolf Yergler, un místic i alquimista alemany que va aprendre la seva ciència d’Hermes Trimegist, l'antic bruixot egipci. Hi ha un passat que pot interessar-te, pot fer que comprenguis que aquest assumpte és bastant més antinatural del que suposes. Escolta."
"Així està dit que l'any de la Cabra Negra va arribar a Nath una ombra que no era de la Terra, i la forma no era coneguda per cap mortal. I s'alimentava de les ànimes dels homes, i aquells que havien estat tocats patien terribles malsons i ceguesa, fins que l'horror i la nit infinita queia sobre ells. Ningú no havia vist la causa que els havia posseït; ja que l'ombra adoptava formes falses que els homes reconeixien o somiaven, i només la llibertat semblava esperar a la Terra dels Tres Sols. Però els sacerdots del Llibre Antic deien que aquell que pogués veure la veritable forma de l'ombra i continuar vivint després de veure-la, podria fugir del seu destí, trencaria la maledicció i enviaria l'ombra a l'abisme sense estrelles del qual provenia. Però ningú no ho podria fer sense l'ajuda de la Gemma, i per tant, Ca-Nefer, el gran sacerdot, ocultava aquesta gemma sagrada en el temple. I quan aquesta es va perdre en el període de Phrenes, que va desafiar l’horror i mai va ser vist de nou, hi va haver plor i desolació en Nath. No obstant això, al final l'Ombra es va anar, i no tornarà a tenir fam fins que els cicles ens portin de nou a l'any de la Cabra Negra."
En Theunis va fer una pausa mentre jo esperava, perplex. Per fi va parlar. "Ara, suposo que desitjaràs saber com es relaciona tot això. No cal aprofundir més en la tradició per saber més de l'assumpte, però també puc dir-te que, d'acord amb les antigues llegendes, aquest és l'anomenat "Any de la Cabra Negra", l'època que certs horrors de l'exterior visiten la Terra i causen un mal infinit. No sabem com van a manifestar-se, però hi ha motius per pensar que aquests estranys malsons i al·lucinacions tenen alguna cosa a veure. No m'agrada el caire que ha pres l'assumpte, no m'agrada la teva història ni les fotografies. Pot tractar-se d'alguna cosa maligna i t'aconsello que te n'oblidis de tornar-hi. Però primer vaig a intentar fer el que diu el vell Yergler, veure si puc contemplar la cosa tal com és. Afortunadament, l'antiga gemma que esmenta ha estat descoberta de nou, i sé on és. Podem mirar les fotografies amb ella i veure què és el que passa. És més o menys com una lent o un prisma, encara que no es poden fer fotografies a través d'ella. Algú que tingui la peculiar sensibilitat pot mirar a través i veure què passa. Existeix cert risc, i l’observador pot perdre la seva consciència, perquè la veritable forma de l'ombra no és agradable i no pertany a aquest món. Però seria molt més perillós no fer res. Mentrestant, si valores la teva vida i el teu seny, allunya't del turó i de la cosa que creus és un arbre."
Jo estava més confós que mai. "Com pot haver éssers organitzats des de l'exterior entre nosaltres?", vaig cridar. "Com sabrem que realment existeixen aquestes coses?"
"Els teus raonaments són propis del món on vius", va dir en Theunis. "Segurament no penses que les lleis que regeixen el teu món són universals. Hi ha entitats amb les quals mai no somiarien i que estan surant davant els nostres propis nassos. La ciència moderna està trencant totes les fronteres del desconegut i provant que els místics no estaven tan lluny de la realitat."
Tot d'una em vaig adonar que ja no volia mirar la fotografia de nou; desitjava destruir-la. Volia fugir. En Theunis estava suggerint alguna cosa més enllà... Una por còsmica, aterridora, es va apoderar de mi, fent que apartés la vista de la fotografia, ja que havia reconegut en ella un objecte...
Vaig mirar el meu amic. Estava estudiant detingudament el llibre antic, amb una estranya expressió a la cara. Es va aixecar. "Deixem de parlar de l'assumpte per avui. Estic cansat d'aquesta xerrameca absurda. He d'aconseguir el préstec de la joia del museu on s'exposa, i fer el que cal fer."
"Com tu diguis", li vaig contestar. "Aniràs a Croydon?"
Va assentir amb el cap.
"Després anirem a casa", li vaig dir amb decisió.
III.
No necessito relatar una crònica dels esdeveniments que van seguir. En el meu cas es va barrejar una lluita constant i enervant amb una ganes boges de tornar a l'arbre misteriós dels somnis i la llibertat, i un terror frenètic amb tot el que hi estigués relacionat. Que no tornés era menys una qüestió de la meva voluntat, que una qüestió de pura casualitat. Mentrestant, sabia que en Theunis estava desesperadament portant a terme alguna investigació d'estranya naturalesa, relacionada amb un viatge misteriós en cotxe i un retorn amb el major secret. Em vaig assabentar, durant breus converses telefòniques, que s'havia apropiat del fosc, primari objecte al qual s'anomenava "La Joia" a l'antic volum, i que estava ocupat intentant trobar algun significat a les fotografies que jo li havia proporcionat. Va parlar de forma fragmentària sobre refracció, polarització i angles d'espai i temps, i em va indicar que estava construint una mena de caixa o cambra fosca per a l'estudi de les instantànies obtingudes amb l'ajuda de la gemma.
Va ser el setzè dia quan vaig rebre un missatge de l'hospital de Croydon. Theunis hi era, i em volia veure de nou. Havia patit unes estranyes convulsions; uns amics l'havien trobat inconscient a casa després d'escoltar uns crits d'agonia mortal. Tot i que es trobava molt feble, havia recuperat els sentits i semblava desesperat per dir-me alguna cosa. A l'hospital em van informar de la situació, i en poc menys de mitja hora em trobava a la capçalera del meu amic, meravellat pels canvis que havia experimentat el seu rostre en tan poc temps. El primer que va fer va ser acomiadar les infermeres per poder parlar amb absoluta confiança.
"Ho he vist!", la seva veu sonava tensa i ronca. "Has de destruir totes les imatges. L'he retornat a l'interior, però també estan les fotografies. Mai més no es tornarà a veure aquest arbre sobre el turó -si més no, això espero-, fins que passin milers d'eons i retorni l'Any de la Cabra Negra. Ara estàs fora de perill, la humanitat està fora de perill", va fer una pausa, respirant amb dificultat, i va continuar.
"Treu la gemma de l'aparell i amaga-la a la caixa forta, ja saps la combinació. S'haurà de tornar a treure de nou quan arribi el moment, perquè és possible que algun dia sigui necessària per salvar el món. No em deixaran sortir d'aquí, però estaré més tranquil si sé que està en un lloc segur. No miris a través de la caixa; t'atraparà a l'igual que em va atrapar a mi. I crema les maleïdes fotografies... la de la caixa i les altres... En Theunis es trobava esgotat, les infermeres van tornar i em van aconsellar que sortís, mentre ell s'inclinava cap enrere i tancava els ulls.
Mitja hora després jo ja era a casa, mirant amb curiositat la caixa negra sobre la taula de la biblioteca al costat d’una cadira bolcada. Fulls de paper es trobaven dispersos per l’habitació a causa del vent que entrava per la finestra oberta, i molt a prop de la caixa vaig descobrir el sobre que contenia les meves fotografies. En un moment vaig examinar la caixa, descobrint la primera fotografia de l’arbre que havia pres, i a l’altre extrem una mena de vidre estrany de color ambre, tallat en angles tortuosos impossibles de descriure. El contacte amb el fragment de vidre semblava estranyament càlid i elèctric, i jo amb prou feines podia suportar la idea d’amagar-lo a la caixa forta de paret d’en Theunis. La instantània que tenia a les mans em provocava una barreja desconcertat d’emocions. Fins i tot, després de ficar-la en el sobre amb la resta, tenia un desig morbós de no cremar-la, de guardar-la i de sortir corrent pel turó en busca de l’original. Pensaments i imatges es van fer els amos dels meu cervell i de la meva memòria... imatge rere imatge... secrets que aguaitaven dedins d’uns éssers vagament familiars... Però un instint contrari, oposat, em va proporcionar la força necessària per encendre un foc a la xemeneia i reduir el sobre a cendres. D’alguna manera vaig sentir que la terra s’havia lliurat d’un horror al qual jo havia estat al punt de sucumbir, i que no era el més monstruós, perquè no sabia el que era.
En relació a la crisi d’en Theunis, no podia formar cap conjectura coherent, ni tampoc m’atrevia a pensar massa. Va ser curiós que, en cap moment, tingués el menor impuls de mirar a través de la caixa fosca abans de retirar la gemma i la fotografia. Allò que mostrava de la fotografia aquella antiga lent de vidre o prisma no era –tenia una estranya seguretat- qualsevol cosa que un cervell normal pogués suportar. Fos el que fos, jo mateix havia estat a prop seu –havia estat completament sota l’encanteri de la seva seducció-, al turó, en forma d’un arbre i en un paisatge desconegut. I no tenia cap curiositat per saber de quin horror havia escapat per ben poc.
Tant de bo que la meva ignorància hagués continuat essent completa! Hauria pogut dormir millor aquella nit. Així les coses, abans de sortir de l’habitació, la meva mirada es va fixar en el munt de papers dispersos. Tots estaven en blanc, excepte un, en el qual hi havia un tosc dibuix a llapis. Tot d’una, recordant el que havia dit en Theunis en relació a l’horror revelat per la gemma, em vaig esforçar per donar-li l’esquena, però la curiositat va vèncer la meva intenció inicial. Mirant de nou amb més atenció, vaig observar els traços nerviosos i la línia final que havia quedat sense dibuixar al reproduir-se el terror del dibuixant. Aleshores, en una arrencada d’audàcia perversa, vaig mirar d’enfront el fosc i prohibit disseny. I vaig caure desmaiat.
Mai no descriuré completament allò que vaig veure. Després d’un temps vaig recuperar els meus sentits, l’empenta del full en el foc que s’apaga, i vaig trontollar a través dels tranquils carrers que portaven a casa meva. Vaig agrair a Déu que no fos jo qui hagués mirat la fotografia a través del vidre, i vaig pregar ferventment perquè pogués oblidar-me del terrible dibuix d’en Theunis. Des de llavors mai no he tornat a ser el mateix. Fins i tot les més belles escenes em semblen tintades vagament, amb l’ambigüitat de les blasfèmies sense nom que potser són subjacents a elles i formen part de la seva essència d’emmascarament. I no obstant això, l’esquema era tan lleu, tan poc indicatiu de tot el que, a jutjar per les seves anotacions posteriors, havia vist en Theunis!
Només uns pocs elements bàsics del paisatge estaven a la cosa. Una boirina, d’aspecte exòtic, omplia la major part de la vista. Tots els objectes que haurien de ser familiars formaven part d’alguna cosa vaporosa, desconeguda i extraterrestre, quelcom infinitament més vast que l’ull humà pot captar, i infinitament més estrany, monstruós i horrible.
Al lloc on jo havia vist, en aquell mateix paisatge, l’arbre tort i nebulós ara únicament era visible una mà nodosa, terrible garra, amb els dits estesos i com arrossegant-se a les palpentes, evidentment, en direcció de l’observador. I just per sota dels dits flotants, em va semblar veure com si algú hagués estat estirat a la gespa. No obstant això, l’esbós estava fet amb molta precipitació, i jo no podia estar completament segur.
Va ser el setzè dia quan vaig rebre un missatge de l'hospital de Croydon. Theunis hi era, i em volia veure de nou. Havia patit unes estranyes convulsions; uns amics l'havien trobat inconscient a casa després d'escoltar uns crits d'agonia mortal. Tot i que es trobava molt feble, havia recuperat els sentits i semblava desesperat per dir-me alguna cosa. A l'hospital em van informar de la situació, i en poc menys de mitja hora em trobava a la capçalera del meu amic, meravellat pels canvis que havia experimentat el seu rostre en tan poc temps. El primer que va fer va ser acomiadar les infermeres per poder parlar amb absoluta confiança.
"Ho he vist!", la seva veu sonava tensa i ronca. "Has de destruir totes les imatges. L'he retornat a l'interior, però també estan les fotografies. Mai més no es tornarà a veure aquest arbre sobre el turó -si més no, això espero-, fins que passin milers d'eons i retorni l'Any de la Cabra Negra. Ara estàs fora de perill, la humanitat està fora de perill", va fer una pausa, respirant amb dificultat, i va continuar.
"Treu la gemma de l'aparell i amaga-la a la caixa forta, ja saps la combinació. S'haurà de tornar a treure de nou quan arribi el moment, perquè és possible que algun dia sigui necessària per salvar el món. No em deixaran sortir d'aquí, però estaré més tranquil si sé que està en un lloc segur. No miris a través de la caixa; t'atraparà a l'igual que em va atrapar a mi. I crema les maleïdes fotografies... la de la caixa i les altres... En Theunis es trobava esgotat, les infermeres van tornar i em van aconsellar que sortís, mentre ell s'inclinava cap enrere i tancava els ulls.
Mitja hora després jo ja era a casa, mirant amb curiositat la caixa negra sobre la taula de la biblioteca al costat d’una cadira bolcada. Fulls de paper es trobaven dispersos per l’habitació a causa del vent que entrava per la finestra oberta, i molt a prop de la caixa vaig descobrir el sobre que contenia les meves fotografies. En un moment vaig examinar la caixa, descobrint la primera fotografia de l’arbre que havia pres, i a l’altre extrem una mena de vidre estrany de color ambre, tallat en angles tortuosos impossibles de descriure. El contacte amb el fragment de vidre semblava estranyament càlid i elèctric, i jo amb prou feines podia suportar la idea d’amagar-lo a la caixa forta de paret d’en Theunis. La instantània que tenia a les mans em provocava una barreja desconcertat d’emocions. Fins i tot, després de ficar-la en el sobre amb la resta, tenia un desig morbós de no cremar-la, de guardar-la i de sortir corrent pel turó en busca de l’original. Pensaments i imatges es van fer els amos dels meu cervell i de la meva memòria... imatge rere imatge... secrets que aguaitaven dedins d’uns éssers vagament familiars... Però un instint contrari, oposat, em va proporcionar la força necessària per encendre un foc a la xemeneia i reduir el sobre a cendres. D’alguna manera vaig sentir que la terra s’havia lliurat d’un horror al qual jo havia estat al punt de sucumbir, i que no era el més monstruós, perquè no sabia el que era.
En relació a la crisi d’en Theunis, no podia formar cap conjectura coherent, ni tampoc m’atrevia a pensar massa. Va ser curiós que, en cap moment, tingués el menor impuls de mirar a través de la caixa fosca abans de retirar la gemma i la fotografia. Allò que mostrava de la fotografia aquella antiga lent de vidre o prisma no era –tenia una estranya seguretat- qualsevol cosa que un cervell normal pogués suportar. Fos el que fos, jo mateix havia estat a prop seu –havia estat completament sota l’encanteri de la seva seducció-, al turó, en forma d’un arbre i en un paisatge desconegut. I no tenia cap curiositat per saber de quin horror havia escapat per ben poc.
Tant de bo que la meva ignorància hagués continuat essent completa! Hauria pogut dormir millor aquella nit. Així les coses, abans de sortir de l’habitació, la meva mirada es va fixar en el munt de papers dispersos. Tots estaven en blanc, excepte un, en el qual hi havia un tosc dibuix a llapis. Tot d’una, recordant el que havia dit en Theunis en relació a l’horror revelat per la gemma, em vaig esforçar per donar-li l’esquena, però la curiositat va vèncer la meva intenció inicial. Mirant de nou amb més atenció, vaig observar els traços nerviosos i la línia final que havia quedat sense dibuixar al reproduir-se el terror del dibuixant. Aleshores, en una arrencada d’audàcia perversa, vaig mirar d’enfront el fosc i prohibit disseny. I vaig caure desmaiat.
Mai no descriuré completament allò que vaig veure. Després d’un temps vaig recuperar els meus sentits, l’empenta del full en el foc que s’apaga, i vaig trontollar a través dels tranquils carrers que portaven a casa meva. Vaig agrair a Déu que no fos jo qui hagués mirat la fotografia a través del vidre, i vaig pregar ferventment perquè pogués oblidar-me del terrible dibuix d’en Theunis. Des de llavors mai no he tornat a ser el mateix. Fins i tot les més belles escenes em semblen tintades vagament, amb l’ambigüitat de les blasfèmies sense nom que potser són subjacents a elles i formen part de la seva essència d’emmascarament. I no obstant això, l’esquema era tan lleu, tan poc indicatiu de tot el que, a jutjar per les seves anotacions posteriors, havia vist en Theunis!
Només uns pocs elements bàsics del paisatge estaven a la cosa. Una boirina, d’aspecte exòtic, omplia la major part de la vista. Tots els objectes que haurien de ser familiars formaven part d’alguna cosa vaporosa, desconeguda i extraterrestre, quelcom infinitament més vast que l’ull humà pot captar, i infinitament més estrany, monstruós i horrible.
Al lloc on jo havia vist, en aquell mateix paisatge, l’arbre tort i nebulós ara únicament era visible una mà nodosa, terrible garra, amb els dits estesos i com arrossegant-se a les palpentes, evidentment, en direcció de l’observador. I just per sota dels dits flotants, em va semblar veure com si algú hagués estat estirat a la gespa. No obstant això, l’esbós estava fet amb molta precipitació, i jo no podia estar completament segur.
H. P. Lovecraft & Duane W. Rimel
«The Tree on the Hill»
"La mirada del tronc"
Joseph Sivilia
(Mataró, 1953)
Mark Grau-Barney
(Rocester, Anglaterra)
«L'arbre del turó»
de l'obra original:
«The Tree on the Hill»
I.
Southeast of Hampden, near the tortuous Salmon River gorge, is a range of steep, rocky hills which have defied all efforts of sturdy homesteaders. The canyons are too deep and the slopes too precipitous to encourage anything save seasonal livestock grazing. The last time I visited Hampden the region —known as Hell’s Acres— was part of the Blue Mountain Forest Reserve. There are no roads linking this inaccessible locality with the outside world, and the hillfolk will tell you that it is indeed a spot transplanted from his Satanic Majesty’s front yard. There is a local superstition that the area is haunted—but by what or by whom no one seems to know. Natives will not venture within its mysterious depths, for they believe the stories handed down to them by the Nez Perce Indians, who have shunned the region for untold generations, because, according to them, it is a playground of certain giant devils from the Outside. These suggestive tales made me very curious.
My first excursion—and my last, thank God!—into those hills occurred while Constantine Theunis and I were living in Hampden the summer of 1938. He was writing a treatise on Egyptian mythology, and I found myself alone much of the time, despite the fact that we shared a modest cabin on Beacon Street, within sight of the infamous Pirate House, built by Exer Jones over sixty years ago.
The morning of June 23rd found me walking in those oddly shaped hills, which had, since seven o’clock, seemed very ordinary indeed. I must have been about seven miles south of Hampden before I noticed anything unusual. I was climbing a grassy ridge overlooking a particularly deep canyon, when I came upon an area totally devoid of the usual bunch-grass and greaseweed. It extended southward, over numerous hills and valleys. At first I thought the spot had been burned over the previous fall, but upon examining the turf, I found no signs of a blaze. The nearby slopes and ravines looked terribly scarred and seared, as if some gigantic torch had blasted them, wiping away all vegetation. And yet there was no evidence of fire...
I moved on over rich, black soil in which no grass flourished. As I headed for the approximate center of this desolate area, I began to notice a strange silence. There were no larks, no rabbits, and even the insects seemed to have deserted the place. I gained the summit of a lofty knoll and tried to guess at the size of that bleak, inexplicable region. Then I saw the lone tree.
It stood on a hill somewhat higher than its companions, and attracted the eye because it was so utterly unexpected. I had seen no trees for miles: thorn and hackberry bushes clustered the shallower ravines, but there had been no mature trees. Strange to find one standing on the crest of the hill.
I crossed two steep canyons before I came to it; and a surprise awaited me. It was not a pine tree, nor a fir tree, nor a hackberry tree. I had never, in all my life, seen one to compare with it—and I never have to this day, for which I am eternally thankful!
More than anything it resembled an oak. It had a huge, twisted trunk, fully a yard in diameter, and the large limbs began spreading outward scarcely seven feet from the ground. The leaves were round, and curiously alike in size and design. It might have been a tree painted on a canvas, but I will swear that it was real. I shall always know that it was real, despite what Theunis said later.
I recall that I glanced at the sun and judged the time to be about ten o’clock a.m., although I did not look at my watch. The day was becoming warm, and I sat for a while in the welcome shade of the huge tree. Then I regarded the rank grass that flourished beneath it—another singular phenomenon when I remembered the bleak terrain through which I had passed. A wild maze of hills, ravines, and bluffs hemmed me in on all sides, although the rise on which I sat was rather higher than any other within miles. I looked far to the east—and I jumped to my feet, startled and amazed. Shimmering through a blue haze of distance were the Bitterroot Mountains! There is no other range of snow-capped peaks within three hundred miles of Hampden; and I knew—at this altitude—that I shouldn’t be seeing them at all. For several minutes I gazed at the marvel; then I became drowsy. I lay in the rank grass, beneath the tree. I unstrapped my camera, took off my hat, and relaxed, staring skyward through the green leaves. I closed my eyes.
Then a curious phenomenon began to assail me—a vague, cloudy sort of vision—glimpsing or day-dreaming seemingly without relevance to anything familiar. I thought I saw a great temple by a sea of ooze, where three suns gleamed in a pale red sky. The vast tomb, or temple, was an anomalous color—a nameless blue-violet shade. Large beasts flew in the cloudy sky, and I seemed to hear the pounding of their scaly wings. I went nearer the stone temple, and a huge doorway loomed in front of me. Within that portal were swirling shadows that seemed to dart and leer and try to snatch me inside that awful darkness. I thought I saw three flaming eyes in the shifting void of a doorway, and I screamed with mortal fear. In that noisome depth, I knew, lurked utter destruction—a living hell even worse than death. I screamed again. The vision faded.
I saw the round leaves and the sane earthly sky. I struggled to rise. I was trembling; cold perspiration beaded my brow. I had a mad impulse to flee; run insanely from that sinister tree on the hill—but I checked the absurd intuition and sat down, trying to collect my senses. Never had I dreamed anything so realistic; so horrifying. What had caused the vision? I had been reading several of Theunis’ tomes on ancient Egypt... I mopped my forehead, and decided that it was time for lunch. But I did not feel like eating.
Then I had an inspiration. I would take a few snapshots of the tree, for Theunis. They might shock him out of his habitual air of unconcern. Perhaps I would tell him about the dream... Opening my camera, I took half a dozen shots of the tree, and every aspect of the landscape as seen from the tree. Also, I included one of the gleaming, snow-crested peaks. I might want to return, and these photos would help...
Folding the camera, I returned to my cushion of soft grass. Had that spot beneath the tree a certain alien enchantment? I know that I was reluctant to leave it...
I gazed upward at the curious round leaves. I closed my eyes. A breeze stirred the branches, and their whispered music lulled me into tranquil oblivion. And suddenly I saw again the pale red sky and the three suns. The land of three shadows! Again the great temple came into view. I seemed to be floating on the air—a disembodied spirit exploring the wonders of a mad, multi-dimensional world! The temple’s oddly angled cornices frightened me, and I knew that this place was one that no man on earth had ever seen in his wildest dreams.
Again the vast doorway yawned before me; and I was sucked within that black, writhing cloud. I seemed to be staring at space unlimited. I saw a void beyond my vocabulary to describe; a dark, bottomless gulf teeming with nameless shapes and entities—things of madness and delirium, as tenuous as a mist from Shamballah.
My soul shrank. I was terribly afraid. I screamed and screamed, and felt that I would soon go mad. Then in my dream I ran and ran in a fever of utter terror, but I did not know what I was running from... I left that hideous temple and that hellish void, yet I knew I must, barring some miracle, return...
At last my eyes flew open. I was not beneath the tree. I was sprawled on a rocky slope, my clothing torn and disordered. My hands were bleeding. I stood up, pain stabbing through me. I recognized the spot—the ridge where I had first seen the blasted area! I must have walked miles—unconscious! The tree was not in sight, and I was glad... Even the knees of my trousers were torn, as if I had crawled part of the way...
I glanced at the sun. Late afternoon! Where had I been? I snatched out my watch. It had stopped at 10:34...
My first excursion—and my last, thank God!—into those hills occurred while Constantine Theunis and I were living in Hampden the summer of 1938. He was writing a treatise on Egyptian mythology, and I found myself alone much of the time, despite the fact that we shared a modest cabin on Beacon Street, within sight of the infamous Pirate House, built by Exer Jones over sixty years ago.
The morning of June 23rd found me walking in those oddly shaped hills, which had, since seven o’clock, seemed very ordinary indeed. I must have been about seven miles south of Hampden before I noticed anything unusual. I was climbing a grassy ridge overlooking a particularly deep canyon, when I came upon an area totally devoid of the usual bunch-grass and greaseweed. It extended southward, over numerous hills and valleys. At first I thought the spot had been burned over the previous fall, but upon examining the turf, I found no signs of a blaze. The nearby slopes and ravines looked terribly scarred and seared, as if some gigantic torch had blasted them, wiping away all vegetation. And yet there was no evidence of fire...
I moved on over rich, black soil in which no grass flourished. As I headed for the approximate center of this desolate area, I began to notice a strange silence. There were no larks, no rabbits, and even the insects seemed to have deserted the place. I gained the summit of a lofty knoll and tried to guess at the size of that bleak, inexplicable region. Then I saw the lone tree.
It stood on a hill somewhat higher than its companions, and attracted the eye because it was so utterly unexpected. I had seen no trees for miles: thorn and hackberry bushes clustered the shallower ravines, but there had been no mature trees. Strange to find one standing on the crest of the hill.
I crossed two steep canyons before I came to it; and a surprise awaited me. It was not a pine tree, nor a fir tree, nor a hackberry tree. I had never, in all my life, seen one to compare with it—and I never have to this day, for which I am eternally thankful!
More than anything it resembled an oak. It had a huge, twisted trunk, fully a yard in diameter, and the large limbs began spreading outward scarcely seven feet from the ground. The leaves were round, and curiously alike in size and design. It might have been a tree painted on a canvas, but I will swear that it was real. I shall always know that it was real, despite what Theunis said later.
I recall that I glanced at the sun and judged the time to be about ten o’clock a.m., although I did not look at my watch. The day was becoming warm, and I sat for a while in the welcome shade of the huge tree. Then I regarded the rank grass that flourished beneath it—another singular phenomenon when I remembered the bleak terrain through which I had passed. A wild maze of hills, ravines, and bluffs hemmed me in on all sides, although the rise on which I sat was rather higher than any other within miles. I looked far to the east—and I jumped to my feet, startled and amazed. Shimmering through a blue haze of distance were the Bitterroot Mountains! There is no other range of snow-capped peaks within three hundred miles of Hampden; and I knew—at this altitude—that I shouldn’t be seeing them at all. For several minutes I gazed at the marvel; then I became drowsy. I lay in the rank grass, beneath the tree. I unstrapped my camera, took off my hat, and relaxed, staring skyward through the green leaves. I closed my eyes.
Then a curious phenomenon began to assail me—a vague, cloudy sort of vision—glimpsing or day-dreaming seemingly without relevance to anything familiar. I thought I saw a great temple by a sea of ooze, where three suns gleamed in a pale red sky. The vast tomb, or temple, was an anomalous color—a nameless blue-violet shade. Large beasts flew in the cloudy sky, and I seemed to hear the pounding of their scaly wings. I went nearer the stone temple, and a huge doorway loomed in front of me. Within that portal were swirling shadows that seemed to dart and leer and try to snatch me inside that awful darkness. I thought I saw three flaming eyes in the shifting void of a doorway, and I screamed with mortal fear. In that noisome depth, I knew, lurked utter destruction—a living hell even worse than death. I screamed again. The vision faded.
I saw the round leaves and the sane earthly sky. I struggled to rise. I was trembling; cold perspiration beaded my brow. I had a mad impulse to flee; run insanely from that sinister tree on the hill—but I checked the absurd intuition and sat down, trying to collect my senses. Never had I dreamed anything so realistic; so horrifying. What had caused the vision? I had been reading several of Theunis’ tomes on ancient Egypt... I mopped my forehead, and decided that it was time for lunch. But I did not feel like eating.
Then I had an inspiration. I would take a few snapshots of the tree, for Theunis. They might shock him out of his habitual air of unconcern. Perhaps I would tell him about the dream... Opening my camera, I took half a dozen shots of the tree, and every aspect of the landscape as seen from the tree. Also, I included one of the gleaming, snow-crested peaks. I might want to return, and these photos would help...
Folding the camera, I returned to my cushion of soft grass. Had that spot beneath the tree a certain alien enchantment? I know that I was reluctant to leave it...
I gazed upward at the curious round leaves. I closed my eyes. A breeze stirred the branches, and their whispered music lulled me into tranquil oblivion. And suddenly I saw again the pale red sky and the three suns. The land of three shadows! Again the great temple came into view. I seemed to be floating on the air—a disembodied spirit exploring the wonders of a mad, multi-dimensional world! The temple’s oddly angled cornices frightened me, and I knew that this place was one that no man on earth had ever seen in his wildest dreams.
Again the vast doorway yawned before me; and I was sucked within that black, writhing cloud. I seemed to be staring at space unlimited. I saw a void beyond my vocabulary to describe; a dark, bottomless gulf teeming with nameless shapes and entities—things of madness and delirium, as tenuous as a mist from Shamballah.
My soul shrank. I was terribly afraid. I screamed and screamed, and felt that I would soon go mad. Then in my dream I ran and ran in a fever of utter terror, but I did not know what I was running from... I left that hideous temple and that hellish void, yet I knew I must, barring some miracle, return...
At last my eyes flew open. I was not beneath the tree. I was sprawled on a rocky slope, my clothing torn and disordered. My hands were bleeding. I stood up, pain stabbing through me. I recognized the spot—the ridge where I had first seen the blasted area! I must have walked miles—unconscious! The tree was not in sight, and I was glad... Even the knees of my trousers were torn, as if I had crawled part of the way...
I glanced at the sun. Late afternoon! Where had I been? I snatched out my watch. It had stopped at 10:34...
II.
"So you have the snapshots?" Theunis drawled. I met his gray eyes across the breakfast table. Three days had slipped by since my return from Hell’s Acres. I had told him about the dream beneath the tree, and he had laughed.
"Yes," I replied. "They came last night. Haven’t had a chance to open them yet. Give ’em a good, careful study—if they aren’t all failures. Perhaps you’ll change your mind."
Theunis smiled; sipped his coffee. I gave him the unopened envelope and he quickly broke the seal and withdrew the pictures. He glanced at the first one, and the smile faded from his leonine face. He crushed out his cigarette.
"My God, man! Look at this!"
I seized the glossy rectangle. It was the first picture of the tree, taken at a distance of fifty feet or so. The cause of Theunis’ excitement escaped me. There it was, standing boldly on the hill, while below it grew the jungle of grass where I had lain. In the distance were my snow-capped mountains!
"There you are," I cried. "The proof of my story—"
"Look at it!" Theunis snapped. "The shadows—there are three for every rock, bush, and tree!"
"He was right... Below the tree, spread in fanlike incongruity, lay three overlapping shadows. Suddenly I realized that the picture held an abnormal and inconsistent element. The leaves on the thing were too lush for the work of sane nature, while the trunk was bulged and knotted in the most abhorrent shapes. Theunis dropped the picture on the table.
"There is something wrong," I muttered. "The tree I saw didn’t look as repulsive as that—"
"Are you sure?" Theunis grated. "The fact is, you may have seen many things not recorded on this film."
"It shows more than I saw!"
"That’s the point. There is something damnably out of place in this landscape; something I can’t understand. The tree seems to suggest a thought—beyond my grasp... It is too misty; too uncertain; too unreal to be natural!" He rapped nervous fingers on the table. He snatched the remaining films and shuffled through them, rapidly.
I reached for the snapshot he had dropped, and sensed a touch of bizarre uncertainty and strangeness as my eyes absorbed its every detail. The flowers and weeds pointed at varying angles, while some of the grass grew in the most bewildering fashion. The tree seemed too veiled and clouded to be readily distinguished, but I noted the huge limbs and the half-bent flower stems that were ready to fall over, yet did not fall. And the many, overlapping shadows... They were, altogether, very disquieting shadows—too long or short when compared to the stems they fell below to give one a feeling of comfortable normality. The landscape hadn’t shocked me the day of my visit... There was a dark familiarity and mocking suggestion in it; something tangible, yet distant as the stars beyond the galaxy.
Theunis came back to earth. "Did you mention three suns in your dreaming orgy?"
I nodded, frankly puzzled. Then it dawned on me. My fingers trembled slightly as I stared at the picture again. My dream! Of course—
"The others are just like it," Theunis said. "That same uncertainness; that suggestion. I should be able to catch the mood of the thing; see it in its real light, but it is too... Perhaps later I shall find out, if I look at it long enough."
We sat in silence for some time. A thought came to me, suddenly, prompted by a strange, inexplicable longing to visit the tree again. "Let’s make an excursion. I think I can take you there in half a day."
"You’d better stay away," replied Theunis, thoughtfully. "I doubt if you could find the place again if you wanted to."
"Nonsense," I replied. "Surely, with these photos to guide us—"
"Did you see any familiar landmarks in them?"
His observation was uncanny. After looking through the remaining snaps carefully, I had to admit that there were none.
Theunis muttered under his breath and drew viciously on his cigarette. "A perfectly normal—or nearly so—picture of a spot apparently dropped from nowhere. Seeing mountains at this low altitude is preposterous... but wait!"
He sprang from the chair as a hunted animal and raced from the room. I could hear him moving about in our makeshift library, cursing volubly. Before long he reappeared with an old, leather-bound volume. Theunis opened it reverently, and peered over the odd characters.
"What do you call that?" I inquired.
"This is an early English translation of the Chronicle of Nath, written by Rudolf Yergler, a German mystic and alchemist who borrowed some of his lore from Hermes Trismegistus, the ancient Egyptian sorcerer. There is a passage here that might interest you—might make you understand why this business is even further from the natural than you suspect. Listen."
"So in the year of the Black Goat there came unto Nath a shadow that should not be on Earth, and that had no form known to the eyes of Earth. And it fed on the souls of men; they that it gnawed being lured and blinded with dreams till the horror and the endless night lay upon them. Nor did they see that which gnawed them; for the shadow took false shapes that men know or dream of, and only freedom seemed waiting in the Land of the Three Suns. But it was told by priests of the Old Book that he who could see the shadow’s true shape, and live after the seeing, might shun its doom and send it back to the starless gulf of its spawning. This none could do save through the Gem; wherefore did Ka-Nefer the High-Priest keep that gem sacred in the temple. And when it was lost with Phrenes, he who braved the horror and was never seen more, there was weeping in Nath. Yet did the Shadow depart sated at last, nor shall it hunger again till the cycles roll back to the year of the Black Goat."
Theunis paused while I stared, bewildered. Finally he spoke. "Now, Single, I suppose you can guess how all this links up. There is no need of going deep into the primal lore behind this business, but I may as well tell you that according to the old legends this is the so-called ‘Year of the Black Goat’—when certain horrors from the fathomless Outside are supposed to visit the earth and do infinite harm. We don’t know how they’ll be manifest, but there’s reason to think that strange mirages and hallucinations will be mixed up in the matter. I don’t like the thing you’ve run up against—the story or the pictures. It may be pretty bad, and I warn you to look out. But first I must try to do what old Yergler says—to see if I can glimpse the matter as it is. Fortunately the old Gem he mentions has been rediscovered—I know where I can get at it. We must use it on the photographs and see what we see.
"It’s more or less like a lens or prism, though one can’t take photographs with it. Someone of peculiar sensitiveness might look through and sketch what he sees. There’s a bit of danger, and the looker may have his consciousness shaken a trifle; for the real shape of the shadow isn’t pleasant and doesn’t belong on this earth. But it would be a lot more dangerous not to do anything about it. Meanwhile, if you value your life and sanity, keep away from that hill—and from the thing you think is a tree on it."
I was more bewildered than ever. "How can there be organized beings from the Outside in our midst?" I cried. "How do we know that such things exist?"
"You reason in terms of this tiny earth," Theunis said. "Surely you don’t think that the world is a rule for measuring the universe. There are entities we never dream of floating under our very noses. Modern science is thrusting back the borderland of the unknown and proving that the mystics were not so far off the track—"
Suddenly I knew that I did not want to look at the picture again; I wanted to destroy it. I wanted to run from it. Theunis was suggesting something beyond... A trembling, cosmic fear gripped me and drew me away from the hideous picture, for I was afraid I would recognize some object in it...
I glanced at my friend. He was poring over the ancient book, a strange expression on his face. He sat up straight. "Let’s call the thing off for today. I’m tired of this endless guessing and wondering. I must get the loan of the gem from the museum where it is, and do what is to be done."
"As you say," I replied. "Will you have to go to Croydon?"
He nodded.
"Then we’ll both go home," I said decisively.
"Yes," I replied. "They came last night. Haven’t had a chance to open them yet. Give ’em a good, careful study—if they aren’t all failures. Perhaps you’ll change your mind."
Theunis smiled; sipped his coffee. I gave him the unopened envelope and he quickly broke the seal and withdrew the pictures. He glanced at the first one, and the smile faded from his leonine face. He crushed out his cigarette.
"My God, man! Look at this!"
I seized the glossy rectangle. It was the first picture of the tree, taken at a distance of fifty feet or so. The cause of Theunis’ excitement escaped me. There it was, standing boldly on the hill, while below it grew the jungle of grass where I had lain. In the distance were my snow-capped mountains!
"There you are," I cried. "The proof of my story—"
"Look at it!" Theunis snapped. "The shadows—there are three for every rock, bush, and tree!"
"He was right... Below the tree, spread in fanlike incongruity, lay three overlapping shadows. Suddenly I realized that the picture held an abnormal and inconsistent element. The leaves on the thing were too lush for the work of sane nature, while the trunk was bulged and knotted in the most abhorrent shapes. Theunis dropped the picture on the table.
"There is something wrong," I muttered. "The tree I saw didn’t look as repulsive as that—"
"Are you sure?" Theunis grated. "The fact is, you may have seen many things not recorded on this film."
"It shows more than I saw!"
"That’s the point. There is something damnably out of place in this landscape; something I can’t understand. The tree seems to suggest a thought—beyond my grasp... It is too misty; too uncertain; too unreal to be natural!" He rapped nervous fingers on the table. He snatched the remaining films and shuffled through them, rapidly.
I reached for the snapshot he had dropped, and sensed a touch of bizarre uncertainty and strangeness as my eyes absorbed its every detail. The flowers and weeds pointed at varying angles, while some of the grass grew in the most bewildering fashion. The tree seemed too veiled and clouded to be readily distinguished, but I noted the huge limbs and the half-bent flower stems that were ready to fall over, yet did not fall. And the many, overlapping shadows... They were, altogether, very disquieting shadows—too long or short when compared to the stems they fell below to give one a feeling of comfortable normality. The landscape hadn’t shocked me the day of my visit... There was a dark familiarity and mocking suggestion in it; something tangible, yet distant as the stars beyond the galaxy.
Theunis came back to earth. "Did you mention three suns in your dreaming orgy?"
I nodded, frankly puzzled. Then it dawned on me. My fingers trembled slightly as I stared at the picture again. My dream! Of course—
"The others are just like it," Theunis said. "That same uncertainness; that suggestion. I should be able to catch the mood of the thing; see it in its real light, but it is too... Perhaps later I shall find out, if I look at it long enough."
We sat in silence for some time. A thought came to me, suddenly, prompted by a strange, inexplicable longing to visit the tree again. "Let’s make an excursion. I think I can take you there in half a day."
"You’d better stay away," replied Theunis, thoughtfully. "I doubt if you could find the place again if you wanted to."
"Nonsense," I replied. "Surely, with these photos to guide us—"
"Did you see any familiar landmarks in them?"
His observation was uncanny. After looking through the remaining snaps carefully, I had to admit that there were none.
Theunis muttered under his breath and drew viciously on his cigarette. "A perfectly normal—or nearly so—picture of a spot apparently dropped from nowhere. Seeing mountains at this low altitude is preposterous... but wait!"
He sprang from the chair as a hunted animal and raced from the room. I could hear him moving about in our makeshift library, cursing volubly. Before long he reappeared with an old, leather-bound volume. Theunis opened it reverently, and peered over the odd characters.
"What do you call that?" I inquired.
"This is an early English translation of the Chronicle of Nath, written by Rudolf Yergler, a German mystic and alchemist who borrowed some of his lore from Hermes Trismegistus, the ancient Egyptian sorcerer. There is a passage here that might interest you—might make you understand why this business is even further from the natural than you suspect. Listen."
"So in the year of the Black Goat there came unto Nath a shadow that should not be on Earth, and that had no form known to the eyes of Earth. And it fed on the souls of men; they that it gnawed being lured and blinded with dreams till the horror and the endless night lay upon them. Nor did they see that which gnawed them; for the shadow took false shapes that men know or dream of, and only freedom seemed waiting in the Land of the Three Suns. But it was told by priests of the Old Book that he who could see the shadow’s true shape, and live after the seeing, might shun its doom and send it back to the starless gulf of its spawning. This none could do save through the Gem; wherefore did Ka-Nefer the High-Priest keep that gem sacred in the temple. And when it was lost with Phrenes, he who braved the horror and was never seen more, there was weeping in Nath. Yet did the Shadow depart sated at last, nor shall it hunger again till the cycles roll back to the year of the Black Goat."
Theunis paused while I stared, bewildered. Finally he spoke. "Now, Single, I suppose you can guess how all this links up. There is no need of going deep into the primal lore behind this business, but I may as well tell you that according to the old legends this is the so-called ‘Year of the Black Goat’—when certain horrors from the fathomless Outside are supposed to visit the earth and do infinite harm. We don’t know how they’ll be manifest, but there’s reason to think that strange mirages and hallucinations will be mixed up in the matter. I don’t like the thing you’ve run up against—the story or the pictures. It may be pretty bad, and I warn you to look out. But first I must try to do what old Yergler says—to see if I can glimpse the matter as it is. Fortunately the old Gem he mentions has been rediscovered—I know where I can get at it. We must use it on the photographs and see what we see.
"It’s more or less like a lens or prism, though one can’t take photographs with it. Someone of peculiar sensitiveness might look through and sketch what he sees. There’s a bit of danger, and the looker may have his consciousness shaken a trifle; for the real shape of the shadow isn’t pleasant and doesn’t belong on this earth. But it would be a lot more dangerous not to do anything about it. Meanwhile, if you value your life and sanity, keep away from that hill—and from the thing you think is a tree on it."
I was more bewildered than ever. "How can there be organized beings from the Outside in our midst?" I cried. "How do we know that such things exist?"
"You reason in terms of this tiny earth," Theunis said. "Surely you don’t think that the world is a rule for measuring the universe. There are entities we never dream of floating under our very noses. Modern science is thrusting back the borderland of the unknown and proving that the mystics were not so far off the track—"
Suddenly I knew that I did not want to look at the picture again; I wanted to destroy it. I wanted to run from it. Theunis was suggesting something beyond... A trembling, cosmic fear gripped me and drew me away from the hideous picture, for I was afraid I would recognize some object in it...
I glanced at my friend. He was poring over the ancient book, a strange expression on his face. He sat up straight. "Let’s call the thing off for today. I’m tired of this endless guessing and wondering. I must get the loan of the gem from the museum where it is, and do what is to be done."
"As you say," I replied. "Will you have to go to Croydon?"
He nodded.
"Then we’ll both go home," I said decisively.
III.
I need not chronicle the events of the fortnight that followed. With me they formed a constant and enervating struggle between a mad longing to return to the cryptic tree of dreams and freedom, and a frenzied dread of that selfsame thing and all connected with it. That I did not return is perhaps less a matter of my own will than a matter of pure chance. Meanwhile I knew that Theunis was desperately active in some investigation of the strangest nature—something which included a mysterious motor trip and a return under circumstances of the greatest secrecy. By hints over the telephone I was made to understand that he had somewhere borrowed the obscure and primal object mentioned in the ancient volume as "The Gem," and that he was busy devising a means of applying it to the photographs I had left with him. He spoke fragmentarily of refraction, polarization, and unknown angles of space and time, and indicated that he was building a kind of box or camera obscura for the study of the curious snapshots with the gem’s aid.
It was on the sixteenth day that I received the startling message from the hospital in Croydon. Theunis was there, and wanted to see me at once. He had suffered some odd sort of seizure; being found prone and unconscious by friends who found their way into his house after hearing certain cries of mortal agony and fear. Though still weak and helpless, he had now regained his senses and seemed frantic to tell me something and have me perform certain important duties. This much the hospital informed me over the wire; and within half an hour I was at my friend’s bedside, marveling at the inroads which worry and tension had made on his features in so brief a time. His first act was to move away the nurses in order to speak in utter confidence.
"Single—I saw it!" His voice was strained and husky. "You must destroy them all—those pictures. I sent it back by seeing it, but the pictures had better go. That tree will never be seen on the hill again—at least, I hope not—till thousands of eons bring back the Year of the Black Goat. You are safe now—mankind is safe." He paused, breathing heavily, and continued.
"Take the Gem out of the apparatus and put it in the safe—you know the combination. It must go back where it came from, for there’s a time when it may be needed to save the world. They won’t let me leave here yet, but I can rest if I know it’s safe. Don’t look through the box as it is—it would fix you as it’s fixed me. And burn those damned photographs... the one in the box and the others..." But Theunis was exhausted now, and the nurses advanced and motioned me away as he leaned back and closed his eyes.
In another half-hour I was at his house and looking curiously at the long black box on the library table beside the overturned chair. Scattered papers blew about in a breeze from the open window, and close to the box I recognized with a queer sensation the envelope of pictures I had taken. It required only a moment for me to examine the box and detach at one end my earliest picture of the tree, and at the other end a strange bit of amber-colored crystal, cut in devious angles impossible to classify. The touch of the glass fragment seemed curiously warm and electric, and I could scarcely bear to put it out of sight in Theunis’ wall safe. The snapshot I handled with a disconcerting mixture of emotions. Even after I had replaced it in the envelope with the rest I had a morbid longing to save it and gloat over it and rush out and up the hill toward its original. Peculiar line-arrangements sprang out of its details to assault and puzzle my memory... pictures behind pictures... secrets lurking in half-familiar shapes... But a saner contrary instinct, operating at the same time, gave me the vigor and avidity of unplaceable fear as I hastily kindled a fire in the grate and watched the problematic envelope burn to ashes. Somehow I felt that the earth had been purged of a horror on whose brink I had trembled, and which was none the less monstrous because I did not know what it was.
Of the source of Theunis’ terrific shock I could form no coherent guess, nor did I dare to think too closely about it. It is notable that I did not at any time have the least impulse to look through the box before removing the gem and photograph. What was shown in the picture by the antique crystal’s lens or prism-like power was not, I felt curiously certain, anything that a normal brain ought to be called upon to face. Whatever it was, I had myself been close to it—had been completely under the spell of its allurement—as it brooded on that remote hill in the form of a tree and an unfamiliar landscape. And I did not wish to know what I had so narrowly escaped.
Would that my ignorance might have remained complete! I could sleep better at night. As it was, my eye was arrested before I left the room by the pile of scattered papers rustling on the table beside the black box. All but one were blank, but that one bore a crude drawing in pencil. Suddenly recalling what Theunis had once said about sketching the horror revealed by the gem, I strove to turn away; but sheer curiosity defeated my sane design. Looking again almost furtively, I observed the nervous haste of the strokes, and the unfinished edge left by the sketcher’s terrified seizure. Then, in a burst of perverse boldness, I looked squarely at the dark and forbidden design—and fell in a faint.
I shall never describe fully what I saw. After a time I regained my senses, thrust the sheet into the dying fire, and staggered out through the quiet streets to my home. I thanked God that I had not looked through the crystal at the photograph, and prayed fervently that I might forget the drawing’s terrible hint of what Theunis had beheld. Since then I have never been quite the same. Even the fairest scenes have seemed to hold some vague, ambiguous hint of the nameless blasphemies which may underlie them and form their masquerading essence. And yet the sketch was so slight—so little indicative of all that Theunis, to judge from his guarded accounts later on, must have discerned!
Only a few basic elements of the landscape were in the thing. For the most part a cloudy, exotic-looking vapor dominated the view. Every object that might have been familiar was seen to be part of something vague and unknown and altogether un-terrestrial—something infinitely vaster than any human eye could grasp, and infinitely alien, monstrous, and hideous as guessed from the fragment within range.
Where I had, in the landscape itself, seen the twisted, half-sentient tree, there was here visible only a gnarled, terrible hand or talon with fingers or feelers shockingly distended and evidently groping toward something on the ground or in the spectator’s direction. And squarely below the writhing, bloated digits I thought I saw an outline in the grass where a man had lain. But the sketch was hasty, and I could not be sure.
It was on the sixteenth day that I received the startling message from the hospital in Croydon. Theunis was there, and wanted to see me at once. He had suffered some odd sort of seizure; being found prone and unconscious by friends who found their way into his house after hearing certain cries of mortal agony and fear. Though still weak and helpless, he had now regained his senses and seemed frantic to tell me something and have me perform certain important duties. This much the hospital informed me over the wire; and within half an hour I was at my friend’s bedside, marveling at the inroads which worry and tension had made on his features in so brief a time. His first act was to move away the nurses in order to speak in utter confidence.
"Single—I saw it!" His voice was strained and husky. "You must destroy them all—those pictures. I sent it back by seeing it, but the pictures had better go. That tree will never be seen on the hill again—at least, I hope not—till thousands of eons bring back the Year of the Black Goat. You are safe now—mankind is safe." He paused, breathing heavily, and continued.
"Take the Gem out of the apparatus and put it in the safe—you know the combination. It must go back where it came from, for there’s a time when it may be needed to save the world. They won’t let me leave here yet, but I can rest if I know it’s safe. Don’t look through the box as it is—it would fix you as it’s fixed me. And burn those damned photographs... the one in the box and the others..." But Theunis was exhausted now, and the nurses advanced and motioned me away as he leaned back and closed his eyes.
In another half-hour I was at his house and looking curiously at the long black box on the library table beside the overturned chair. Scattered papers blew about in a breeze from the open window, and close to the box I recognized with a queer sensation the envelope of pictures I had taken. It required only a moment for me to examine the box and detach at one end my earliest picture of the tree, and at the other end a strange bit of amber-colored crystal, cut in devious angles impossible to classify. The touch of the glass fragment seemed curiously warm and electric, and I could scarcely bear to put it out of sight in Theunis’ wall safe. The snapshot I handled with a disconcerting mixture of emotions. Even after I had replaced it in the envelope with the rest I had a morbid longing to save it and gloat over it and rush out and up the hill toward its original. Peculiar line-arrangements sprang out of its details to assault and puzzle my memory... pictures behind pictures... secrets lurking in half-familiar shapes... But a saner contrary instinct, operating at the same time, gave me the vigor and avidity of unplaceable fear as I hastily kindled a fire in the grate and watched the problematic envelope burn to ashes. Somehow I felt that the earth had been purged of a horror on whose brink I had trembled, and which was none the less monstrous because I did not know what it was.
Of the source of Theunis’ terrific shock I could form no coherent guess, nor did I dare to think too closely about it. It is notable that I did not at any time have the least impulse to look through the box before removing the gem and photograph. What was shown in the picture by the antique crystal’s lens or prism-like power was not, I felt curiously certain, anything that a normal brain ought to be called upon to face. Whatever it was, I had myself been close to it—had been completely under the spell of its allurement—as it brooded on that remote hill in the form of a tree and an unfamiliar landscape. And I did not wish to know what I had so narrowly escaped.
Would that my ignorance might have remained complete! I could sleep better at night. As it was, my eye was arrested before I left the room by the pile of scattered papers rustling on the table beside the black box. All but one were blank, but that one bore a crude drawing in pencil. Suddenly recalling what Theunis had once said about sketching the horror revealed by the gem, I strove to turn away; but sheer curiosity defeated my sane design. Looking again almost furtively, I observed the nervous haste of the strokes, and the unfinished edge left by the sketcher’s terrified seizure. Then, in a burst of perverse boldness, I looked squarely at the dark and forbidden design—and fell in a faint.
I shall never describe fully what I saw. After a time I regained my senses, thrust the sheet into the dying fire, and staggered out through the quiet streets to my home. I thanked God that I had not looked through the crystal at the photograph, and prayed fervently that I might forget the drawing’s terrible hint of what Theunis had beheld. Since then I have never been quite the same. Even the fairest scenes have seemed to hold some vague, ambiguous hint of the nameless blasphemies which may underlie them and form their masquerading essence. And yet the sketch was so slight—so little indicative of all that Theunis, to judge from his guarded accounts later on, must have discerned!
Only a few basic elements of the landscape were in the thing. For the most part a cloudy, exotic-looking vapor dominated the view. Every object that might have been familiar was seen to be part of something vague and unknown and altogether un-terrestrial—something infinitely vaster than any human eye could grasp, and infinitely alien, monstrous, and hideous as guessed from the fragment within range.
Where I had, in the landscape itself, seen the twisted, half-sentient tree, there was here visible only a gnarled, terrible hand or talon with fingers or feelers shockingly distended and evidently groping toward something on the ground or in the spectator’s direction. And squarely below the writhing, bloated digits I thought I saw an outline in the grass where a man had lain. But the sketch was hasty, and I could not be sure.
ooO0Ooo
Referència:
Lovecraft, H. P.; Rimel, Duane W.
«L'arbre del turó».
(The Tree on the Hill)
Traducció: Grau-Barney, Mark.
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
Lovecraft, H. P.; Rimel, Duane W.
«L'arbre del turó».
(The Tree on the Hill)
Traducció: Grau-Barney, Mark.
Lo Càntich. N.17. Símbol, 2012.
Octubre - Desembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 17>
EAN: 9772014303002 17>
Lo Càntich - Número 17
Símbol, 2012
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada