"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio 2012-2013
"Pecats capitals (7+1)"

Concurs ARC de Microrelats

Concurs ARC de Microrelats
ARC A LA RÀDIO 2012-2013
"Pecats capitals (7+1)"


Associació de Relataires en Català


Convocatòria

Data Inici: 08/10/2012
Data Final: 20/05/2013


Finalistes Octubre-Novembre 2012: 'Luxúria'

Finalistes Novembre 2012: 'Gola'

Finalistes Desembre 2012: 'Avarícia'

Finalistes Gener 2013: 'Peresa'

Finalistes Febrer 2013: 'Ira'

Finalistes Març 2013: 'Enveja'

Finalistes Abril 2013: 'Supèrbia'

Finalistes Maig 2013: 'Escriptura'

Relats de qualitat convidats


Descripció

D'un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d'altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d'una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.

En base a aquesta particularitat, l'Associació de Relataires en Català ha endegat la campanya "ARC A LA RÀDIO" amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.

Vols que un original teu sigui llegit per antena? Vols perdre't pel petit món dels microrelats? Vols participar en un projecte d'extraordinari abast? No t'ho pensis més: llegeix les bases d'aquesta convocatòria i deixa't dur per la pròpia capacitat creativa!

Bases

1. El projecte "ARC A LA RÀDIO" tindrà la durada habitual del que comunament hom considera un curs: d'octubre a maig de l'any següent (ambdós inclosos).

2. Poden participar en el Concurs ARC de Microrelats 2012-2013. ARC A LA RÀDIO obres inèdites no premiades en altres certàmens i escrites en català.

3. El concurs és obert a persones sòcies i no sòcies de l'ARC (no hi ha limitació d'edat). L'única característica necessària per poder participar és la d'estar inscrit o inscrita al portal Relatsencatalà (www.relatsencatala.cat). Aquesta inscripció és gratuïta.

4. La temàtica general del concurs duu per títol PECATS CAPITALS (7+1), i cada mes hi ha un subtema. Aquest és el quadre resum:

ConvocatòriaSubtema Relats seleccionats
Octubre-Novembre 2012: LuxúriaFinalistes 'Luxúria'
Novembre 2012: GolaFinalistes 'Gola'
Desembre 2012: AvaríciaFinalistes 'Avarícia'
Gener 2013: PeresaFinalistes 'Peresa'
Febrer 2013: IraFinalistes 'Ira'
Març 2013: EnvejaFinalistes 'Enveja'
Abril 2013: SupèrbiaFinalistes 'Supèrbia'
Maig 2013: EscripturaFinalistes 'Escriptura'

5. Una mateixa persona pot participar a més d'una convocatòria mensual, però únicament amb un sol microrelat cada mes. S'entén per persona participant una sola persona física. En cas que una persona enviï més d'un microrelat en una mateixa convocatòria mensual, ja sigui amb el mateix pseudònim o amb més d'un, es desqualificaran totes les obres d'aquell mes presentades per la persona en qüestió.

6. Els i les participants hauran d'enviar el microrelat a Relats en Català (RC) i clicar l'opció de participar al concurs, que s'habilitarà a tal efecte. Caldrà que ho enviïn dins els primers 20 dies de cada mes per tal que l'equip d'editors de Relats en Català tingui temps d'aprovar i validar la publicació. L'organització del concurs no es fa responsable de la correcta valoració dels microrelats enviats amb posterioritat a aquesta data.

7. Les obres presentades hauran de tenir una extensió màxima de 2.000 caràcters (espais inclosos). Els microrelats que no compleixin aquesta condició no seran admesos.

8. L'equip dels programes literaris de la ràdios col·laboradores, amb la periodicitat que pertoqui al seu programa, faran la lectura per antena d'un parell dels microrelats presentats fins al moment. Aquesta tria serà totalment independent de la selecció mensual que farà el Jurat, tot i que, quan existeixi ja una primera selecció de microrelats del mes, l'esmentat equip de cada programa literari farà en primer terme la lectura per antena d'aquestes obres ja seleccionades (consultar el llistat de ràdios col·laboradores a la web de l'ARC).

9. Mensualment, el Jurat (format a partir de la Comissió Concursos de l'ARC i d'un equip de relataires voluntaris), llegirà i valorarà tots els microrelats presentats durant el mes en curs.

Posteriorment s'enviarà un llistat a les ràdios col·laboradores, tot detallant les obres presentades i la puntuació que han obtingut els originals un cop passada la fase de valoració.

La finalitat de valorar els microrelats és perquè cada mes hi haurà 5 obres seleccionades (les 5 que hagin obtingut la puntuació més alta), que seran anunciades per ràdio, aproximadament, dins la primera quinzena del mes següent.

10. En finalitzar el concurs el Jurat farà la valoració final dels microrelats seleccionats al llarg de tot el certamen i en triarà 3. El veredicte, que serà inapel·lable, es farà públic durant el mes de setembre de 2013.

11. La dotació econòmica per a les persones guanyadores serà:

1r premi: 200,00 euros
2n premi: 150,00 euros
3r premi: 100,00 euros

12. En cas que un o una relataire obtingués més d'un dels premis detallats en el punt 11, se li atorgaria només el de major quantia i s'avisaria al següent de la llista de persones classificades per poder atorgar tots els premis previstos.

En cas que es detectés que un o una relataire s'ha presentat amb diversos nicks o pseudònims, quedaria automàticament desqualificat.

13. El lliurament dels premis també tindrà lloc durant el mes de setembre, quan s'anunciï la convocatòria del nou concurs de microrelats dins la campanya "ARC A LA RÀDIO". Oportunament s'informarà del dia, lloc i hora.

14. Les obres premiades i finalistes seran editades en un volum col·lectiu. Els autors i autores de les obres, pel fet de participar, autoritzen a l'Associació de Relataires en Català (ARC) a incloure els seus microrelats en el recull col·lectiu i a la difusió dels textos pels mitjans habituals de l'ARC.

15. L'equip de la Comissió de Concursos es reserva el dret, previ acord amb la resta de membres de la Junta, a interpretar aquestes bases en cas de dubte o decidir sobre qualsevol contingència que no hagi estat prevista.

16. La presentació dels originals pressuposa l'acceptació de les bases, així com dels drets i de les obligacions que se'n deriven.

'Concurs ARC de Microrelats'

Barcelona, octubre 2012

[Per a qualsevol dubte o aclariment podeu escriure'ns un correu electrònic a la següent adreça: associacio.relataires@gmail.com]


Referència:
Concurs de Microrelats ARC A LA RÀDIO
«Pecats capitals (7+1)»
Associació de Relataires en Català


7 [ Comentar aquesta entrada ]:

Noemi Martinez ha dit...

74MADURETA SOLTERA I APOCADA.

La Lilith era una madureta soltera, amb una estricta educació religiosa. Era apocada, i acostumava a pasar sempre desapercebuda.
Tenia un petit forn antic, mot cuquetó. Al fons del local estaven els fogons, hi havia unes finestretes que donaven a un carrerot estret, on rarament passava algú.
De matinada, quan tocava obrir els fogons per coure els dolços de full, la Lilith feia una ullada per la finestra, i com sempre allà estava ell, un noi de uns vint anys, morenet i amb un bon cul que innocentment li feia somriures.
A penes el veia, els seus sentits patien una transformació, i es clar, tots els dolços es convertien en bunyols... de crema, de cabell d’àngel, de xocolata, però deliciosament divins.
Aquell fred matí de principis de Novembre, la Lilith va arribar tard, i en obrir els petits porticons del forn, la gent va començar a entrar com si no hi hagués cap altre botiga en tot el barri. Va despatxar a tothom i va deixar al noi del somriure, per al final.
Quan es va trobar cara a cara amb ell, amb molta dolçor, el va convidar a visitar el petit local. El portà cap els fogons, delicadament va tancar els finestrals deixant entrar una ombrívola llum. Va ser en aquell instant que es va adonar del que estava vivint. Estava cansada de mirar-lo per la finestra i suar, i d’arremangar-se la bata per fer córrer l´aire. El va arraconar i amb un ràpid moviment, el noi de l´etern somriure, va quedar lligat a la safata dels pastissos de noces, li va treure la roba a talls d´estisores, i sense perdre un minut el va banyar de xocolata fosa.
Per fi el tenia, per fi el podia posseir per cometre tota classe de pecats indicibles.
Va sortir a tancar les portes del forn i des seguida va tornar.
Es va treure lascivament la bata i el monyo, deixant lliure com el vent una llarga melena que li cobria les natges. Quant va tenir davant al “bombonet” de vint anys, va obrar un abrasador i esperitat ritual, per menjar-se a glopades el calent cos del innocent noi

Noemi Martinez Espinosa

Noemi Martinez ha dit...

UN EMBÚS PROBLEMÀTIC DE FELICITAT.

Quasi arrenca el monyo a la seva veïna quan va veure que s´ emportava l´ultima barra de pa de formatge i nous.
Es va haver de conformar amb les ultimes set barres de pa blanc.
Així que va comprar tres pacs de quaranta grams de paté d´ ànec, una terrina d´ olivada, una de formatge de salmó, dues de rocafort i una altre de formatge brie, cent grams de xoriço, una bossa de ganxets dues caixes de trufes de xocolata negra i dues ampolles de vi de l’Empordà
Ja estava punt per a tenir el delit complet, i l´enrabiada que acabava de tenir amb la veïna estava del tot oblidada.
Va sortir de la xarcuteria corrents casi sense pagar, va entrar dins el cotxe, va posar la primera i amb poc més de cinc minuts ja estava a casa.
Es va ensopegar al passar per la còmoda. D´una esgarrinxada va trencar les bosses, i ho va buidar tot a sobre la taula de la cuina.
Amb els dits va anar obrint una per una les set barres de pa, i de la mateixa manera va untar-les de totes aquelles “delicatessen”, mentre es llepava d´una forma animal les mans.
Anava untant i menjant, menjant i untant, i entremig s’ennuegava amb un glop del nèctar dels Deus, i després s’eixugava la gola amb una trufa o dues, sense donar-se temps a empassar-s’ho. Tot plegat il•luminat per uns ulls, que no deixaven dubte, del plaer que sentia amb el terrible acte contra la cordura que estava sentenciant.
De cop, des de les orelles una massa repulsòria i vomitiva va anar baixant per l´escot del vestit, repintant de nou els seus colors.
En pocs segons el cor va dir-li prou, tot va quedar paralitzat.
La Felicitat tenia un enorme somriure dibuixat a la seva cara. Ara seria eternament feliç.

Noemi Martinez ha dit...

LA FAM DE LES FERES.

En Pol era un home petit, malcarat i solter, deia que les dones només servien per xuclar l´energia i els diners. Posseïa una caseta a la riba del mar, una bicicleta antiga i la seva barca de fusta.
Sortia a l´albada, amb la seva barca, tirava la xarxa i esperava que s’omplís de peixos.
Quan arribava a casa es preparava una arengada amb pa. Les tardes les reservava per fer vida social...
A l´estiu tot s´omplia de visitants. Al Pol no li agradava que desconeguts rondessin el seu univers.
Una matinada es va submergir a l´aigua i va deixar la barca a la deriva. Ningú el va tornar a veure viu.
Feia dies que en Pol havia vist una cova en el fons del mar, custodiada per un exèrcit de llustroses morenes amb dents afilades.
Al matí va agafar una bossa plena de carn crua i quan les depredadores es van acostar, va buidar la bossa. Mentre les feres es despistaven amb el festí, ell va aprofitar la confusió per entrar a la cova, i va descobrir un palau ple de sirenes cobertes de perles i metalls màgics.
Quelcom va apoderar-se del Pol, el va fer desitjar tot el que veia, amb una cobdícia desmesurada i la sòrdida idea de vendre- ho al primer poca soltes que es deixés enredar. Volia abandonar aquell poble de pescadors, per viure una vida plena d´extravagàncies.
Va omplir la bossa de perles, després va treure una altre bossa i la va omplir de les joies de les sirenes, les va desposseir de tot. Les pobres sirenes van estar plorant durant set dies seguits.
El nivell del mar va pujar i va cobrir aquella contrada. La gent va fugir a altres regions.
Després d´un mes tot semblava normal, però la platja estava coberta de sirenes que no podien plorar perquè no tenien llàgrimes, i en Pol en mig, menjat per les morenes i amb les mans plenes de joies.
Ja ningú va pescar en aquell mar, les aigües s´havien tornat dolces, els peixos van morir, els colors s´amortien, i el paisatge va acabar marxant...tot va quedar fosc.

Noemi Martinez ha dit...

La pilota de la ira.

En Pep era un home agre.
Tots els matins sortia enfadat de casa amb el món sencer, i acostumava a discutir amb qualsevol persona que es posés davant d´ell. Els nens provocaven la seva indignació total i desmesurada, no li agradaven gens, i els seus jocs tampoc.
En Pep era un home d´esperit egoista i solitari.
En Pep mai s’hagués imaginat que aquell divendres, del cru hivern, quedaria marcat en el calendari dels seus veïns.
A penes va sortir per el portal, va arribar rodolant als seus peus, una piloteta de color vermell i amb una línia negre que l’envoltava.
En Pep es va quedar hipnotitzat mirant la petita pilota durant un etern minut.
De cop i volta va despertar, les orelles fumejaven, els ulls estaven encesos, i queien dels seus lacrimals cendres esmicolades de color gris fosc. La seva cara semblava un volcà ple de craters en erupció, i els seus llavis es desfeien per la calor. Les babes fonien tota la pell estesa al seu pas, aleshores un ensordidor soroll vomitat des de l´interior del seu estomac va paralitzar el tràfic del carrer.
Tots els cotxes es van aturar, la vida del barri es va congelar.
La policia es va personar en cinc minuts.
Tot i les preses no van arribar a temps per assistir a en Pep. El rondinaire senyor es trobava desfet com una catifa enmig l´entrada del petit bloc de pisos. Els esforços per arrencar-lo del terra van ser del tot infructuosos, i en vistes de que l’única manera de desenganxar-lo era rascant, van decidir deixar-lo enmig la porteria com a monument, en benefici de la comunitat –doncs els veïns estaven avorrits de les seves explosions de infelicitat-, i per que la família pogués visitar-lo i portar-li flors.

Noemi Martinez ha dit...

La ràbia venjadora de la Bela

La Bela era la filla petita d´un terratinent, que posseïa la gran majoria de les terres de la comarca, però tot i esser tan bonica com la lluna era immensament infeliç
Hi havia una nena, filla d´un humil pagès arruïnat, que sortia totes les tardes amb el Puqi, un gos prim i sense pel, que reia contínuament i bavejava sense parar.
Però tot i les misèries de la petita nena, la Bela cada cop que la veia es posava vermella de ràbia, i va ordir un malèfic pla en contra de la seva veïna
Un matí, va anar a buscar a la Ona, per anar plegades a jugar. La petita Ona estava boja d´emoció, mai havia parlat amb la Bela, i ara de cop i volta estava convidada a passejar amb ella.
Les dues nenes van anar amb les respectives mascotes, prop d´un petit, però, profund llac dels voltants de la vila, i després de córrer amunt i avall, van decidir ficar-se dins l´aigua. Tiraven una piloteta i feien curses per a veure qui l´agafava primer, la que arribava a l’altre banda amb la piloteta a la ma dreta, guanyava.
La Ona estava molt contenta, però la Bela esperava pacientment el moment.
Quan la Ona va sortir de l´aigua per descansar una estona, la Bela va aprofitar per posar-li un collaret de plom al Puqi, des seguida el gos va desaparèixer en les profunditats del llac.
Les dues nenes van buscar al gos, però ningú el va tornar a veure.
Mentre anaven cap a casa la Bela li va regalar un potet amb un líquid de color violeta. -Cada cop que estiguis trista ensuma’l, et vindrà a buscar un estel i dibuixarà un món per tu-. Era mentida, en quant la Ona flairés l’ungüent se li caurien tots els cabells.
La Ona, que estava molt trista, va destapar el potet i se´l va acostar al nas, des seguida va arribar una estrella , la va pujar al seu llom i van anar plegades a dibuixar el món.
La Bela es va quedar amb un pam de nassos, i vermella com un tomàquet, als pocs minuts va esclatar com un ram de petards.
Per alguna raó, ella només volia acabar amb totes les il•lusions de la seva veïna.

Margarida trias martinez ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Noemi Martinez ha dit...

M´agraden les lletres.


Un bon matí es va llevar, volia menjar-se el mon, i va decidir presentar-se a un concurs de lletres, li apassionaven les lletres, majúscules, minúscules, totes. Guanyaria el concurs i es convertiria en una famosa escriptora de relats curts.
Va estar set mesos inventant tota classe de pecats, fins que va decidir que escriuria la seva vida de paper.
Ella era una fulla en blanc, mai ningú havia plasmat en ella res que fou digna de perdurar en el temps, estava gastada de tant passejar la goma d´esborrar.
Aquella matinada, va sentir una espècie de pessigolles i sense poder fer res va quedar plena de lletres de tots colors, de totes les mides i de tots els idiomes de la terra, i a més estava escrit tot a mà, era perfecte. Per primer cop es sentia plenament pletòrica.
Ella somiava en tots els senyors importants que es fixarien, finalment, en ella, i de les senyores avorrides del marit, que passarien, una vegada i una altre, els dits per la seva historia, i en tots els nens que la llegirien abans de cloure els ulls per les nits....I pacientment, va esperar el moment en que fos escollida per rebre el gran premi.
Va arribar el moment, es van reunir tos els escriptors. Ella estava allà al mig, esperant que el seu nom s’argüís entre la resta dels participants, i després d´un llarg silenci, es va sentir - Blanca, per... “m´agraden les lletres”- Tota cofoia es va aixecar, decidida a llegir la seva historia, i quan, per fi, els nervis li van permetre exposar la seva brillant obra en veu alta, la Blanca va deixar escapar un ensordidor clam –Noooooo, qui m´ha esborrat les lletres?-... Mentre una multitud de periodistes, l´esperava per escriure el seu camí entre textos.

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]