Poesia Transversal: «Rilke, Rodin: paraula i forma» Empar Sáez "Una línea invisible uneix dos punts en l'espai. No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."

Auguste Rodin (París, França, 1840 – Meudon, França, 1917)
Rainer Maria Rilke (Praga, Imperi Austrohongarès , 1875 – Valmont, Suïssa, 1926)

“Hauria de parlar un any seguit per repetir amb paraules una sola de les meves obres.”   Auguste Rodin

“D'alguna manera he d'arribar a fer coses; no pas coses escultòriques, sinó coses escrites: realitats que sorgeixin de l'eina.”   Rainer Maria Rilke

La primera trobada entre Rainer Maria Rilke i Auguste Rodin té lloc a Paris el 1902. Rodin, sexagenari, es troba en un moment de màxima plenitud artística; la seva obra gaudeix de reconeixement i prestigi. Per la seva banda, Rilke és un jove poeta de vint-i-set anys poc conegut i ple de dubtes que havia rebut l'encàrrec, per part d'una editorial alemanya, de redactar una monografia sobre l'escultor.

L'ètica i la magnitud de l'obra de Rodin causen en Rilke una forta impressió. En preguntar-li el poeta com calia viure l'escultor havia respost: “Cal treballar, treballar i res més. I cal tenir paciència”.

Des del 1902, any en què Rilke es trasllada a París i coneix Rodin, ambdós mantenen, si bé amb interrupcions i allunyaments, correspondència i una amistat que perdurarà fins el 1913, quatre anys abans de la mort de l'escultor.

Rilke considera que l'assaig sobre Rodin és “pura experiència personal”; el text fou escrit en pocs mesos i es publicà a Berlin el 1903 en una edició il·lustrada amb el títol Auguste Rodin. Hi descobrim un esforç d'interpretació de l'obra de l'escultor que va més enllà d'una anàlisi descriptiva; un intent de repetir amb paraules les opcions estètiques de l'escultor. Amb una prosa que excel·leix i que marca un punt d'inflexió en la seva evolució literària, Rilke pren aquesta vivència com una incitació a traslladar a l'escriptura el predomini absolut de la forma.

Danaide, Auguste Rodin

(...) “Potser també va ser llavors que va sorgir la Danaide, que, de genolls, es deixa caure endavant damunt la cabellera solta. És meravellós caminar lentament al voltant d'aquest marbre: el llarg camí, llarg de debò, al voltant de la corba generosament desplegada d'aquesta esquena, cap al rostre que es perd en la pedra com un gran plor, cap a la mà que, com una flor darrera, torna a parlar ben fluix de la vida, al fons del glaç etern del bloc.”

Rainer Maria Rilke, Auguste Rodin.

Ídol etern, Auguste Rodin

Cançó d'amor

Com he de retenir jo la meva ànima per tal
que no toqui la teva? Com he d'alçar-la i dur-la
per sobre teu vers altres coses?
Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte
perdut en la foscúria arrecerar-la,
en algun lloc estrany, quiet, que no continués
vibrant quan vibren les fondàries teves.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens ajunta talment un cop d'arquet
que una veu sola treu de dues cordes.
Sobre quin instrument estem tensats?
I quin violinista ens té a la mà?
Oh cançó dolça!

«Liebes-lied»

Wie soll ich meine Seele halten, daß
sie nicht an deine rührt? Wie soll ich sie
hinheben über dich zu andern Dingen?
Ach gerne möcht ich sie bei irgendwas
Verlorenem im Dunkel unterbringen
an einer fremden stillen Stelle, die
nicht weiterschwingt,wenn deineTiefen schwingen.
Doch alles, was uns anrührt, dich und mich,
nimmt uns zusammen wie ein Bogenstrich,
der aus zwei Saiten eine Stimme zieht.
Auf welches Instrument sind wir gespannt?
Und welcher Spieler hat uns in der Hand?
O süßes Lied.

«Cançó d'amor»
(Liebes-lied)
Rainer Maria Rilke
Neue Gedichte

Traducció:
Joan Vinyoli
Noves versions de Rilke

La relació que estableixen Rilke i Rodin esdevé fonamental tant en l'esfera personal com en l'artística del poeta; la seva literatura rep una gran influència de l'escultor i experimenta una lenta i progressiva transformació. Arran de la redacció de l'assaig sobre Rodin, Rilke entén que els versos no són emocions, sinó una experiència estructurada verbalment. Ara Rilke se situa davant de les “coses” com l'escultor davant dels “models”, emprant la llengua com a instrument. L'ètica rodiniana d'exercitar contínuament l'observació per a donar forma a la matèria és el moll dels Nous poemes (Neue Gedichte) publicats el 1907.

Així, després del Llibre d'hores i del Llibre de les imatges, en els quals expressa una inquietud per la dimensió espiritual de l'existència amb referències a temes religiosos i on es percep la influència de l'idealisme neoromàntic, en els Nous poemes aconsegueix crear una nova estètica poètica; aspira a copsar les coses reals amb el màxim d'objectivitat. Són veritables escultures verbals o “poemes-coses”, com han estat definits per la crítica. Rilke vol superar la temporalitat i dotar les obres d'una certa dimensió de permanència inspirat en la perdurabilitat de les arts plàstiques. En els Nous poemes Rilke cerca a través del llenguatge la plasticitat de les imatges, sota la gran influència de Rodin.

L'home del nas trencat, Auguste Rodin

“Quan tenim aquesta màscara a les mans i la girem, ens sorprèn el canvi constant dels perfils, cap dels quals és atzarós, indecís o indeterminat. En aquesta testa no hi ha cap línia, cap intersecció, cap contorn que Rodin no hagi vist i volgut, Creiem sentir com alguns d'aquests solcs van aparèixer abans, i uns altres després; com entre aquesta esquerda i aquella altra que travessa els trets facials han transcorregut anys, anys temorencs; sabem que entre els signes d'aquest rostre n'hi ha que van ser inscrits a poc a poc, com amb vacil·lació, uns altres que primer van ser un traç lleu i que va acabar de perfilar-los un costum o un pensament recurrent; i reconeixem aquelles osques agudes que han d'haver sorgit en una nit, com picotejades pel bec d'un ocell al front massa despert d'un insomne. (...) Si encara estem corpresos pel turment polifònic d'aquest rostre, ens adonem de seguida que no en surt cap plany. No s'adreça al món; sembla que porti en si mateix la seva pròpia justícia, la reconciliació de totes les seves contradiccions i una paciència que és prou gran per a tota la seva feixuguesa.”

Rainer Maria Rilke, Auguste Rodin.

Cariàtide, Auguste Rodin

(...) “Damunt cada part mínima d'aquest cos hi ha la pedra sencera com una voluntat que era més gran, més vella i més poderosa i, tanmateix, no s'ha acabat el destí del seu acte de sosteniment. Sosté tal com sostenim l'impossible en un somni, i no té escapatòria. I el seu enfonsament i la seva defallença són encara una manera de sostenir i, quan arribi el proper estadi de la fatiga i obligui el cos a ajeure's, aleshores el jeure encara serà sosteniment, sosteniment sense fi. Així és la Cariàtide.”

Rainer Maria Rilke, Auguste Rodin.

Rilke considera que el valor d'una obra es troba en el treball pacient que despulla l'art fent que l'obra acabi mostrant-se com una “cosa” purificada de tot el que li és aliè. Així, les innovacions rodinianes no provenen d'un desig de ruptura, sinó de la coherència i l'afany obstinat amb què investiga, en contacte amb la tradició, les possibilitats de l'escultura en el món modern. En les obres de Rodin veiem l'animació total de la pedra i del bronze, els “moviments interns” de l'ànima. Des de la perspectiva de Rilke les obres de l'escultor no s'apropen a la natura pel fet d'assemblar-se extraordinàriament als objectes que imiten, sinó que arriben a ser “coses” pel seu despullament i per la seva exclusió de tot el que és extern. En els nous poemes de Rilke hi ha un model, sovint natural, i tanmateix no són una mera descripció realista; el poeta enfoca allò essencial, els moviments interns de l'objecte, penetra en el moll de la cosa.

“(...) la gran influència de Rodin (...) em va ajudar a superar una superficialitat lírica un à peu près fàcil (sorgit d'un sentiment viu però sense desenvolupar), imposant-me l'obligació de treballar de moment davant la natura, com un pintor o un escultor, comprenent i reproduint inexorablement.”   R.M. Rilke.

El pensament, Auguste Rodin

Experiència de la mort

No sabem res d'aquest anar-se'n,
del que no en som part. No tenim motius
per demostrar admiració, odi o amor
a la mort, a qui una boca de màscara

fent un lament tràgic deforma estranyament.
El món encara és ple dels papers que interpretem.
Mentre agradar ens preocupa,
la mort, encara que no agradi, també interpreta.

Però quan vas marxar, a través de l'escletxa
per la qual vas anar-te'n una franja de realitat
va irrompre en aquesta escena: un verd realment verd,
un raig de sol real, un bosc de veritat.

Encara interpretem. Recitem coses apreses
amb por i dificultat, alçant un gest
de tant en tant; però la teva existència
allunyada de nosaltres, sostreta al nostre drama,

pot assaltar-nos de vegades, com una coneixença
que caigués des d'aquella realitat,
com si durant una estona, arravatats,
interpretéssim la vida sense pensar en l'aplaudiment.

«Todes-Erfahrung»

Wir wissen nichts von diesem Hingehn, das
nicht mit uns teilt. Wir haben keinen Grund,
Bewunderung und Liebe oder Hass
dem Tod zu zeigen, den ein Maskenmund

tragischer Klage wunderlich entstellt.
Noch ist die Welt voll Rollen, die wir spielen.
Solang wir sorgen, ob wir auch gefielen,
spielt auch der Tod, obwohl er nicht gefällt.

Doch als du gingst, da brach in diese Bühne
ein Streifen Wirklichkeit durch jenen Spalt
durch den du hingingst: Grün wirklicher Grüne,
wirklicher Sonnenschein, wirklicher Wald.

Wir spielen weiter. Bang und schwer Erlerntes
hersagend und Gebärden dann und wann
aufhebend; aber dein von uns entferntes,
aus unserm Stück entrücktes Dasein kann

uns manchmal überkommen, wie ein Wissen
von jener Wirklichkeit sich niedersenkend,
so dass wir eine Weile hingerissen
das Leben spielen, nicht an Beifall denkend.

«Experiència de la mort»
(Todes-Erfahrung)
Rainer Maria Rilke
Neue Gedichte

Traducció:
Feliu Formosa i Joan Margarit
Cinquanta poemes de “Neue Gedichte”

--o0o--

Poesia Transversal:
Rilke, Rodin: paraula i forma
Un article de: Empar Sáez

Bibliografia:

Rainer Maria Rilke. August Rodin (Introducció, traducció i notes de Raül Garrigasait). Santa coloma de Queralt: Obrador Edèndum, 2009.

Rainer Maria Rilke. Carles Riba. Esbossos de versions de Rilke (A cura d'Enric Sullà). Barcelona: Edicions 62, 1984.

Rainer Maria Rilke. Joan Vinyoli. Noves versions de Rilke. Barcelona: Editorial Empúries, 1985.

Rainer Maria Rilke. Cinquanta poemes de «Neue Gedichte» (Pròleg, selecció i traducció de Feliu Formosa i Joan Margarit). Barcelona: Quaderns Crema, 2011.

Empar Sáez,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment als blocs:


Un capvespre a la Mediterrània


Enfilant finestres

Referència:

Sáez, Empar.
«Rilke, Rodin: paraula i forma»
A: Poesia Transversal
Lo Càntich. N.16. Epímone, 2012.
Juliol - Setembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 16>
EAN: 9772014303002 16>

Lo Càntich - Número 16
Epímone, 2012

http://www.locantich.cat/2012/09/lo-cantich-numero-16-epimone-2012.html

lectures