![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Paràsits mentals
Fotografia de coberta i contracoberta:
ISBN 978-84-686-1265-2 | 88 pàg | 15 x 20cm | Rústica
[ Adquirir ]
Pròleg
La capacitat de comunicar-nos mitjançant un complex sistema lingüístic és un dels senyals del desenvolupament de l'home, un dels avenços que ens situa per davant d'altres espècies en la cadena de l'evolució. Aquesta idea, d'inspiració inequívocament darwiniana, no treu importància al fet que d'altres habitants del planeta posseeixen també sistemes comunicatius extraordinàriament sofisticats, igualment respectables i dignes d'admiració.
La diferència rau en un detall, si voleu, insignificant. Aquest detall s'anomena, des de fa segles, “literatura” i ha estat capaç d'elevar les propietats comunicatives del sistema lingüístic humà a la categoria d'obra d'art.
Us preguntareu, n'estic segura, com dimonis se m'ha acudit encetar aquest pròleg d'una manera tan poc convencional, tan poc filològica. I no m'estranya. La matussera deriva cap a la biologia, però, està justificada. I ara, si m'ho permeteu, us ho aclariré.
Les possibilitats expressives de la llengua són molt extenses i es poden concretar de manera molt variada. Els gèneres literaris tenen a veure amb això. Ens expressem mitjançant el diàleg, la narració, la descripció. Escrivim poesia. Fins i tot ens enfilem a un escenari i ens llancem a representar la vida real. Enmig d'aquest batibull de creativitat, sempre m'he sentit fascinada per un aspecte de l'ús del llenguatge (sigui artístic o no) en el qual resulta molt difícil excel·lir: la capacitat de síntesi.
L'escriptura sintètica, que en poques línies pot expressar pensaments, sensacions o idees de manera potent, colpidora i estètica, és per a mi una de les millors demostracions de la solvència i la sofisticació del llenguatge humà, d'aquell sistema comunicatiu que definíem al principi i que ens distingeix de les altres espècies. L'aforisme, la sentència, “la greguería”, el microrelat, el nanorelat: la concisió que posa a prova el talent de l'emissor i la capacitat descodificadora del receptor.
En l'actualitat, aquestes modalitats de prosa són molt conreades i conegudes. La facilitat comunicativa dels mitjans actuals les ha ajudat a créixer, a proliferar i a florir. A mi sempre m'han entusiasmat, des del dia que, ja fa molts anys, vaig descobrir amb plaer aquella delicadesa d'Augusto Monterroso: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”.
Per tant, no és estrany que avui em senti molt honorada de prologar aquests Paràsits mentals de Sergi G. Oset, un fantàstic llibre de microrelats que, en contra d'allò que el títol pretén suggerir, demostra clarament que l'autor no en té gaires, de paràsits a la ment. Si en tingués, no hauria estat capaç de confegir un recull tan sòlid, atractiu i intel·ligent.
Paràsits mentals és una proposta molt engrescadora. L'autor divideix el volum en quatre seccions. Ens ofereix primer la seva mirada d'antropòleg. Ell la titlla de guenya (“guenya” com a sinònim de “pròpia”, de “personal” i, per tant, subjectiva), però, en realitat, la seva observació de la vida és lúcida i sincera. Fet i fet, aquesta és la tasca d'un antropòleg. Sigui des del realisme, des de la imaginació o mitjançant inspirats símils metafòrics (per exemple a Primer nosaltres, un relat que m'agrada molt), Sergi G. Oset dissecciona la nostra societat i n'exhibeix les xacres. Vivències, problemes, esdeveniments petits i grans que ens posen davant dels ulls la feblesa, la misèria i el patiment humà.
El segon capítol, Pulp, du un nom prou explícit. Els relats, amarats dels ressons d'un imaginari individual i col·lectiu ric i extens, es converteixen en petites delícies fosques, dures, negres, sagnants, sobrenaturals, de ciència-ficció. Hi trobem l'eco del bagatge de les lectures de l'autor, de les pel·lícules que ha vist, dels còmics que ha llegit. Només així s'expliquen perles tan perfectes com Primer contacte, on Sergi G. Oset posa en joc el passat més tradicional al costat d'un futurisme tan familiar que el podem visionar sense cap dificultat. La intel·ligència d'aquestes dues línies, finíssima en l'oposició entre religió i ciència, m'ha semblat un exemple d'escriptura sintètica d'alt nivell.
Postals des de Barcelona i Piulades són les dues darreres parts del recull. A la primera, Sergi G. Oset, que s'estima la seva ciutat, desplega la realitat immediata i torna a actuar com un forense. Un forense urbà de bisturí precís. Tanmateix, ho fa amb amor. En Sergi no és càustic. Potser ho vol ser, però no ho és. Darrere de tota la misèria -que torna a constatar amb mirada antropològica- mai no deixa de mostrar un bri de comprensió, una llumeta de tolerància. Com passa a la darrera frase de Caputxetes del Sónar: “Pobres llops, tremolen amuntegats, simulant estar a l'altura de les circumstàncies”. Pel que fa a les Piulades, picada d'ullet als ocellets del twitter, hi trobem la demostració de com la literatura pot reeixir en la distància més curta.
No vull acabar, emocionada després d'escriure aquestes ratlles, sense fer al futur lector una observació importantíssima. Una observació que tothom m'ha de prometre no deixar de banda quan comenci a degustar, amb la calma que es mereixen, els Paràsits mentals d'en Sergi G. Oset. Parlo dels títols. Els títols formen part indestriable de la història. Sense fer atenció al títol de cada relat, segurament no entendreu res. De pas, vull felicitat l'autor. Encertar amb els títols no és gens fàcil i ell ho ha aconseguit amb escreix.
Paràsits mentals paga molt la pena. És un recull genial. La clara demostració que Baltasar Gracián tenia raó quan escrigué, quatre segles enrere, allò tan famós de: Lo bueno, si breve, dos veces bueno.
La diferència rau en un detall, si voleu, insignificant. Aquest detall s'anomena, des de fa segles, “literatura” i ha estat capaç d'elevar les propietats comunicatives del sistema lingüístic humà a la categoria d'obra d'art.
Us preguntareu, n'estic segura, com dimonis se m'ha acudit encetar aquest pròleg d'una manera tan poc convencional, tan poc filològica. I no m'estranya. La matussera deriva cap a la biologia, però, està justificada. I ara, si m'ho permeteu, us ho aclariré.
Les possibilitats expressives de la llengua són molt extenses i es poden concretar de manera molt variada. Els gèneres literaris tenen a veure amb això. Ens expressem mitjançant el diàleg, la narració, la descripció. Escrivim poesia. Fins i tot ens enfilem a un escenari i ens llancem a representar la vida real. Enmig d'aquest batibull de creativitat, sempre m'he sentit fascinada per un aspecte de l'ús del llenguatge (sigui artístic o no) en el qual resulta molt difícil excel·lir: la capacitat de síntesi.
L'escriptura sintètica, que en poques línies pot expressar pensaments, sensacions o idees de manera potent, colpidora i estètica, és per a mi una de les millors demostracions de la solvència i la sofisticació del llenguatge humà, d'aquell sistema comunicatiu que definíem al principi i que ens distingeix de les altres espècies. L'aforisme, la sentència, “la greguería”, el microrelat, el nanorelat: la concisió que posa a prova el talent de l'emissor i la capacitat descodificadora del receptor.
En l'actualitat, aquestes modalitats de prosa són molt conreades i conegudes. La facilitat comunicativa dels mitjans actuals les ha ajudat a créixer, a proliferar i a florir. A mi sempre m'han entusiasmat, des del dia que, ja fa molts anys, vaig descobrir amb plaer aquella delicadesa d'Augusto Monterroso: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”.
Per tant, no és estrany que avui em senti molt honorada de prologar aquests Paràsits mentals de Sergi G. Oset, un fantàstic llibre de microrelats que, en contra d'allò que el títol pretén suggerir, demostra clarament que l'autor no en té gaires, de paràsits a la ment. Si en tingués, no hauria estat capaç de confegir un recull tan sòlid, atractiu i intel·ligent.
Paràsits mentals és una proposta molt engrescadora. L'autor divideix el volum en quatre seccions. Ens ofereix primer la seva mirada d'antropòleg. Ell la titlla de guenya (“guenya” com a sinònim de “pròpia”, de “personal” i, per tant, subjectiva), però, en realitat, la seva observació de la vida és lúcida i sincera. Fet i fet, aquesta és la tasca d'un antropòleg. Sigui des del realisme, des de la imaginació o mitjançant inspirats símils metafòrics (per exemple a Primer nosaltres, un relat que m'agrada molt), Sergi G. Oset dissecciona la nostra societat i n'exhibeix les xacres. Vivències, problemes, esdeveniments petits i grans que ens posen davant dels ulls la feblesa, la misèria i el patiment humà.
El segon capítol, Pulp, du un nom prou explícit. Els relats, amarats dels ressons d'un imaginari individual i col·lectiu ric i extens, es converteixen en petites delícies fosques, dures, negres, sagnants, sobrenaturals, de ciència-ficció. Hi trobem l'eco del bagatge de les lectures de l'autor, de les pel·lícules que ha vist, dels còmics que ha llegit. Només així s'expliquen perles tan perfectes com Primer contacte, on Sergi G. Oset posa en joc el passat més tradicional al costat d'un futurisme tan familiar que el podem visionar sense cap dificultat. La intel·ligència d'aquestes dues línies, finíssima en l'oposició entre religió i ciència, m'ha semblat un exemple d'escriptura sintètica d'alt nivell.
Postals des de Barcelona i Piulades són les dues darreres parts del recull. A la primera, Sergi G. Oset, que s'estima la seva ciutat, desplega la realitat immediata i torna a actuar com un forense. Un forense urbà de bisturí precís. Tanmateix, ho fa amb amor. En Sergi no és càustic. Potser ho vol ser, però no ho és. Darrere de tota la misèria -que torna a constatar amb mirada antropològica- mai no deixa de mostrar un bri de comprensió, una llumeta de tolerància. Com passa a la darrera frase de Caputxetes del Sónar: “Pobres llops, tremolen amuntegats, simulant estar a l'altura de les circumstàncies”. Pel que fa a les Piulades, picada d'ullet als ocellets del twitter, hi trobem la demostració de com la literatura pot reeixir en la distància més curta.
No vull acabar, emocionada després d'escriure aquestes ratlles, sense fer al futur lector una observació importantíssima. Una observació que tothom m'ha de prometre no deixar de banda quan comenci a degustar, amb la calma que es mereixen, els Paràsits mentals d'en Sergi G. Oset. Parlo dels títols. Els títols formen part indestriable de la història. Sense fer atenció al títol de cada relat, segurament no entendreu res. De pas, vull felicitat l'autor. Encertar amb els títols no és gens fàcil i ell ho ha aconseguit amb escreix.
Paràsits mentals paga molt la pena. És un recull genial. La clara demostració que Baltasar Gracián tenia raó quan escrigué, quatre segles enrere, allò tan famós de: Lo bueno, si breve, dos veces bueno.
Anna Maria Villalonga
Professora de Literatura Catalana
de la Universitat de Barcelona.
Juliol 2012
Professora de Literatura Catalana
de la Universitat de Barcelona.
Juliol 2012
"Paràsits mentals"
Sergi G. Oset
Referència:
«Paràsits mentals»
Sergi G. Oset
Lo Càntich. N.16. Epímone, 2012.
Juliol - Setembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 16>
EAN: 9772014303002 16>
«Paràsits mentals»
Sergi G. Oset
Lo Càntich. N.16. Epímone, 2012.
Juliol - Setembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 16>
EAN: 9772014303002 16>
1 [ Comentar aquesta entrada ]:
Gràcies per la ressenya companys! :)
Publica un comentari a l'entrada