![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Entrevista a: Xavier Aliaga
(Premi Joanot Martorell 2011)
Per: Sandra Domíngez Roig
Sinopsi
Vicky i Marta, dues noies en l'equador de la trentena, intenten salvar del naufragi la seva modesta discogràfica independent amb el llançament d'un prometedor nou grup. De sobte, però, un seguit de fets dolorosos i inesperats sacsegen les seves vides. Francesc, crític musical i etern enamorat de Marta, i Gerard, un informàtic barceloní nouvingut a València, brillant però amb l'existència desballestada, faran d'insospitat matalàs.
Amb el teló de fons del feixuc trànsit a la maduresa i dels rigors de la crisi econòmica que amenaça d'arrasar-ho tot, Vides desafinades, que ha merescut el Premi Joanot Martorell 2011, és una història de vides desconcertades, travessades per la música. Una novel·la on les relacions i les amistats s'entrellacen i es redefineixen a l'albir dels embats d'una realitat punyent. Un combat quotidià contra la infelicitat i el desencís.
Vides desafinades ens parla de la quotidianitat de Vicky i Marta, dues noies de la generació de 1970 que lluiten per mantenir el seu somni una discogràfica mentre s'entrellacen amb Francesc i Gerard. Una novel·la coral que ens porta el desconcert de les seves vides en plena crisi i manifesta la valentia per sortir-se'n endavant.
Vicky i Marta, dues noies en l'equador de la trentena, intenten salvar del naufragi la seva modesta discogràfica independent amb el llançament d'un prometedor nou grup. De sobte, però, un seguit de fets dolorosos i inesperats sacsegen les seves vides. Francesc, crític musical i etern enamorat de Marta, i Gerard, un informàtic barceloní nouvingut a València, brillant però amb l'existència desballestada, faran d'insospitat matalàs.
Amb el teló de fons del feixuc trànsit a la maduresa i dels rigors de la crisi econòmica que amenaça d'arrasar-ho tot, Vides desafinades, que ha merescut el Premi Joanot Martorell 2011, és una història de vides desconcertades, travessades per la música. Una novel·la on les relacions i les amistats s'entrellacen i es redefineixen a l'albir dels embats d'una realitat punyent. Un combat quotidià contra la infelicitat i el desencís.
Vides desafinades ens parla de la quotidianitat de Vicky i Marta, dues noies de la generació de 1970 que lluiten per mantenir el seu somni una discogràfica mentre s'entrellacen amb Francesc i Gerard. Una novel·la coral que ens porta el desconcert de les seves vides en plena crisi i manifesta la valentia per sortir-se'n endavant.
1. Com vas triar els personatges femenins? Vull dir: Volies escriure sobre Vicky i Marta o simplement la història t'imposava aquestes dues dones lluitadores?
Era un llibre sobre relacions. I, aleshores, sabia que hi hauria molt de pes dels personatges femenins. I en tot cas, la construcció dels personatges s'ha anat bastint en la mesura que es desenrotllaven els conflictes que plantege en la novel·la. M'agradaria pensar que, d'alguna forma, hi ha una mica de generació espontània en la configuració de Vicky i Marta. Gerard és un personatge més pensat, més meditat.
2. La generació de 1970 venia d'un període de transició política i els nostres pares ens van educar creient en una espècie de terra promesa, on després de les mancances que havíem patit, tot seria possible. La realitat ens diu que malgrat haver guanyat algunes coses, això no és així. D'alguna manera el teu llibre palesa en el transfons aquesta situació. Ha estat expressament o bé ja venia implícit en l'edat dels personatges?
Hi havia l'edat dels personatges, la trentena, el moment de les decisions, però també el context, l'inici de la crisi econòmica, es prestava a reflexionar sobre això que dius. Hi ha una mica del discurs social de la novel·la que no havia previst. Per dir-ho d'una altra forma, l'estructura narrativa, el fil argumental principal, estava prou definit abans d'escriure. La resta d'elements i trames, el discurs social que, en acabant té el llibre i que no era la meua intenció, van prendre forma durant el procés d'escriptura. Per a mi ha estat una cosa molt interessant la forma en què els esdeveniments que es produïen mentre escrivia penetraven en el teixit de la narració.
3. Si és que hi ha algun, quin dels personatges te més de la teva personalitat?
Supose que el meu ésser està dispers entre els sis personatges principals, no vull assenyalar-ne cap. He de deixar clar, en tot cas, que els elements autobiogràfics són residuals, quasi inexistents. Això evita confusions.
4. Has guanyat el premi Joanot Martorell 2011. Què ha suposat per a tu aquest reconeixement?
És important. Pel premi, per la publicació en 62, perquè l'embolcall és bonic, per les circumstàncies... Aquesta és una història que ja he contat al meu bloc: quan vaig rebre l'Andròmina dels Octubre el meu estat d'ànim estava sota mínims, per problemes personals i familiars. Va ser una sensació agredolça. I no vaig gaudir. A Gandia va ser tot diferent, com una segona ronda.
5. Introdueixes una malaltia totalment estigmatitzada com la Sida a un personatge que no t'esperes com és la mare de Vicky, però tampoc no has desenvolupat l'impacte que suposa aquesta notícia en el seu poble. Hi ha en aquest silenci una història? Vull dir, és tan previsible el rebuig, o simplement no volies centralitzar la història en ella? I d'altra banda, per què la gent parla d'excessos d'aquest personatge?
Tens raó. De vegades generes una trama secundària que té pes, que mereixeria ser desenvolupada de forma més extensa. Una novel·la, tal volta. Però, per un altre costat, crec que això enriqueix la història principal. Sobre el rebuig, trobe que sí, que seria previsible en un context d'un poble menut. Encara avui. I sobre els excessos, a la novel·la s'explica que aquesta dona el que fa és viure, aprofitar el temps perdut. No hi ha res reprovable en això. Però hi ha lectures que s'escapen al control de l'autor.
6. La novel·la esta escrita en un to col·loquial, alguns mitjans parlen de que ha estat escrita amb una “estudiada banalitat”. Amb tu he aprés paraules noves com ara "gafapasta" o "follestible". Aquesta mena de llenguatge ha estat per introduir el lector en el temps dels personatges?
Em va fer molta gràcia això de l'estudiada banalitat. Per fer creïbles i vius els personatges t'has d'ubicar en el seu món, en el seu llenguatge, en la manera de comportar-se. És clar que és estudiada! Pensada, més aviat: fins i tot en gent llegida, no barroera, hi ha un component de banalitat, de frivolitat. Però dir això és tant com dir que els personatges de Guerra i pau tenen una “estudiada pose aristocràtica”. Ens ha fotut. Sobre les paraules que esmentes, “gafapasta” és un terme d'ús corrent en aquells ambients. Però “follestible” juraria que és de nova planta.
7. El llibre parla molt de sexe, cada personatge explica el seu sexe o com el cas d'en Gerard el que voldria i no té. En el teu cas el fet que els personatges emprin el sexe com a via d'escapament de les seves vides t'ha representat encasellar-te en algun prejudici?
Sí. Encara avui, el sexe explícit genera aquell tipus de prejudicis. Aquell ha estat un tema comentat, hi havia alguns lectors als quals els incomodava això, la qual cosa em sembla absolutament inaudita.
8. Finalment, De quins autors o autores te'n sents hereu?
Hereu no seria la paraula, em semblaria presumptuós. Però si parlem de gent que m'ha influenciat, parlaria d'un espectre amplíssim que aniria de Tom Sharpe a Faulkner passant pels guions d'Azcona, les pel·lícules de Woody Allen o el cinema independent nord-americà, la narrativa de Toni Cucarella, Moncada, Pedrolo, García Márquez, Murakami... Supose que si em pregunten d'ací deu anys, afegiré noms com Franzen, Grossman, Cabré o Bolaño, que encara estic assimilant.
9. Aconsella'ns dos llibres per llegir que t'agradin.
Em permetràs que aconselle dos llibres d'autors valencians que mereixen tenir un recorregut més llarg: Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart i Silenci de Plom, de Salvador Company.
Per acabar, moltes gràcies per accedir a aquesta entrevista. En nom de Lo Càntich, et desitgem un llarg viatge amb Vides desafinades.
Era un llibre sobre relacions. I, aleshores, sabia que hi hauria molt de pes dels personatges femenins. I en tot cas, la construcció dels personatges s'ha anat bastint en la mesura que es desenrotllaven els conflictes que plantege en la novel·la. M'agradaria pensar que, d'alguna forma, hi ha una mica de generació espontània en la configuració de Vicky i Marta. Gerard és un personatge més pensat, més meditat.
2. La generació de 1970 venia d'un període de transició política i els nostres pares ens van educar creient en una espècie de terra promesa, on després de les mancances que havíem patit, tot seria possible. La realitat ens diu que malgrat haver guanyat algunes coses, això no és així. D'alguna manera el teu llibre palesa en el transfons aquesta situació. Ha estat expressament o bé ja venia implícit en l'edat dels personatges?
Hi havia l'edat dels personatges, la trentena, el moment de les decisions, però també el context, l'inici de la crisi econòmica, es prestava a reflexionar sobre això que dius. Hi ha una mica del discurs social de la novel·la que no havia previst. Per dir-ho d'una altra forma, l'estructura narrativa, el fil argumental principal, estava prou definit abans d'escriure. La resta d'elements i trames, el discurs social que, en acabant té el llibre i que no era la meua intenció, van prendre forma durant el procés d'escriptura. Per a mi ha estat una cosa molt interessant la forma en què els esdeveniments que es produïen mentre escrivia penetraven en el teixit de la narració.
3. Si és que hi ha algun, quin dels personatges te més de la teva personalitat?
Supose que el meu ésser està dispers entre els sis personatges principals, no vull assenyalar-ne cap. He de deixar clar, en tot cas, que els elements autobiogràfics són residuals, quasi inexistents. Això evita confusions.
4. Has guanyat el premi Joanot Martorell 2011. Què ha suposat per a tu aquest reconeixement?
És important. Pel premi, per la publicació en 62, perquè l'embolcall és bonic, per les circumstàncies... Aquesta és una història que ja he contat al meu bloc: quan vaig rebre l'Andròmina dels Octubre el meu estat d'ànim estava sota mínims, per problemes personals i familiars. Va ser una sensació agredolça. I no vaig gaudir. A Gandia va ser tot diferent, com una segona ronda.
5. Introdueixes una malaltia totalment estigmatitzada com la Sida a un personatge que no t'esperes com és la mare de Vicky, però tampoc no has desenvolupat l'impacte que suposa aquesta notícia en el seu poble. Hi ha en aquest silenci una història? Vull dir, és tan previsible el rebuig, o simplement no volies centralitzar la història en ella? I d'altra banda, per què la gent parla d'excessos d'aquest personatge?
Tens raó. De vegades generes una trama secundària que té pes, que mereixeria ser desenvolupada de forma més extensa. Una novel·la, tal volta. Però, per un altre costat, crec que això enriqueix la història principal. Sobre el rebuig, trobe que sí, que seria previsible en un context d'un poble menut. Encara avui. I sobre els excessos, a la novel·la s'explica que aquesta dona el que fa és viure, aprofitar el temps perdut. No hi ha res reprovable en això. Però hi ha lectures que s'escapen al control de l'autor.
6. La novel·la esta escrita en un to col·loquial, alguns mitjans parlen de que ha estat escrita amb una “estudiada banalitat”. Amb tu he aprés paraules noves com ara "gafapasta" o "follestible". Aquesta mena de llenguatge ha estat per introduir el lector en el temps dels personatges?
Em va fer molta gràcia això de l'estudiada banalitat. Per fer creïbles i vius els personatges t'has d'ubicar en el seu món, en el seu llenguatge, en la manera de comportar-se. És clar que és estudiada! Pensada, més aviat: fins i tot en gent llegida, no barroera, hi ha un component de banalitat, de frivolitat. Però dir això és tant com dir que els personatges de Guerra i pau tenen una “estudiada pose aristocràtica”. Ens ha fotut. Sobre les paraules que esmentes, “gafapasta” és un terme d'ús corrent en aquells ambients. Però “follestible” juraria que és de nova planta.
7. El llibre parla molt de sexe, cada personatge explica el seu sexe o com el cas d'en Gerard el que voldria i no té. En el teu cas el fet que els personatges emprin el sexe com a via d'escapament de les seves vides t'ha representat encasellar-te en algun prejudici?
Sí. Encara avui, el sexe explícit genera aquell tipus de prejudicis. Aquell ha estat un tema comentat, hi havia alguns lectors als quals els incomodava això, la qual cosa em sembla absolutament inaudita.
8. Finalment, De quins autors o autores te'n sents hereu?
Hereu no seria la paraula, em semblaria presumptuós. Però si parlem de gent que m'ha influenciat, parlaria d'un espectre amplíssim que aniria de Tom Sharpe a Faulkner passant pels guions d'Azcona, les pel·lícules de Woody Allen o el cinema independent nord-americà, la narrativa de Toni Cucarella, Moncada, Pedrolo, García Márquez, Murakami... Supose que si em pregunten d'ací deu anys, afegiré noms com Franzen, Grossman, Cabré o Bolaño, que encara estic assimilant.
9. Aconsella'ns dos llibres per llegir que t'agradin.
Em permetràs que aconselle dos llibres d'autors valencians que mereixen tenir un recorregut més llarg: Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart i Silenci de Plom, de Salvador Company.
Per acabar, moltes gràcies per accedir a aquesta entrevista. En nom de Lo Càntich, et desitgem un llarg viatge amb Vides desafinades.
Xavier Aliaga (Madrid, 1970), és un periodista independent i escriptor valencià. Nascut a Madrid, va créixer a Xàtiva. Ha estudiat Filologia i com a periodista ha treballat per a diferents periòdics valencians. Ha publicat les novel·les Si no ho dic rebente (VII Premi de narrativa, Vila de la Lloseta, Mallorca), Els neons de Sodoma (Premi Andròmina de Narrativa) i Vides desafinades (Premi Joanot Martorell de Narrativa 2011).
Sandra Domíngez Roig
(Barcelona, 1974)
«Entrevista a: Xavier Aliaga»
Referència:
Domínguez Roig, Sandra.
«Entrevista a: Xavier Aliaga»
Lo Càntich. N.16. Epímone, 2012.
Juliol - Setembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 16>
EAN: 9772014303002 16>
Domínguez Roig, Sandra.
«Entrevista a: Xavier Aliaga»
Lo Càntich. N.16. Epímone, 2012.
Juliol - Setembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 16>
EAN: 9772014303002 16>
Lo Càntich - Número 16
Epímone, 2012
http://www.locantich.cat/2012/09/lo-cantich-numero-16-epimone-2012.html
lectures
2 [ Comentar aquesta entrada ]:
Toni, mil gràcies per la feina, i Enhorabona Xavier!
Una magnífica entrevista d'un autor compromès des del punt de vista social i cultural. Felicitats pel premi.
Publica un comentari a l'entrada