«Les fonts del coneixement dels Mags d’Orient» Liudmila Liutsko

Les fonts del coneixement dels Mags d'Orient

Els Reis Mags d'Orient, vestits amb robes perses,
van seguir una estrella que els va guiar cap al
nascut Jesús i li varen regalar or, encens i mirra.

TURQUIA / ARMÈNIA, començament del segle XXI.

El Dmitrii i el Sergi, cansats, però contents i encara amb forces, van arribar al cim del mont. El paisatge, que s'oferia davant seus ulls, era impressionant.

—Increïble, estem a 5.000 metres! —deia el Sergi, respirant profundament.

—Imagines com va arribar aquí Noè després del Diluvi Universal? —responia amb la pregunta el Dmitrii.

—Sí, "l'arc navegava sobre les aigües fins a... dipositar-se sobre el mont Ararat". Un lloc històric, dels temps llunyans...

—És com si estiguéssim al mèlic de la Terra, d'on es van difondre totes les generacions de Noè posteriors del Diluvi —va entrar a la conversa una noia amb cabells rossos i ulls blaus com el cel. Ella era d'un altre campament, però també venia al mont Ararat, ja que havien organitzat una excursió comuna per a tots els arqueòlegs del projecte de la base de l'Areny (Armènia)—. Quina preciositat! I és un lloc marcat a la Bíblia. L'any passat, quan treballava en un objecte arqueològic a Capellades (província Barcelona, Catalunya), vaig sentir una llegenda local sobre l'origen del nom d'aquesta comarca, l'Anoia. Un cop, pujant al cim de la muntanya de Montserrat, des de la qual s'obre també una vista magnífica, van explicar-me-la:

Un dels tres fills de Noè, Jàfet, va tenir set fills que repoblarien les terres entre el mar Negre i la Mediterrània. I un dels fills de Jàfet i nét de Noè, Tubal, va arribar a aquest país amb bones terres i boscos i es va quedar per viure en un lloc que li va agradar. En tenir una filla, li va posar el nom en honor del seu avi, Noela. De gran, ella amb la seva parella va fundar una llar al costat d'un riu sense nom. Amb el pas de temps el riu Noela es va convertir en Nolla, i més tard, en Noia. Noè també va visitar aquestes terres i va plantar les primeres vinyes a Sant Sadurní; i el seu fill, Jàfet, va sembrar el blat i altres cereals a Calaf. Tubal va trobar el llac de Capellades i hi va plantar oliveres i altres arbres fruiters al voltant. Diuen que res del que varen plantar ha deixat de créixer.

—Quina llegenda més bonica! —va dir el Dmitrii—. A mi m'agraden molt els mites i el folklore popular. Aquesta font del coneixement és autèntica, però no sempre som capaços de desxifrar-los bé.

—De fet, a vegades, la realitat és com si fos una llegenda; i és difícil de trobar les explicacions del què va ocórrer fa molt anys. Per exemple, ara hem trobat una de les més antigues fàbriques de la producció de vi(1) dins d'una cova a Armènia datada amb 6.100 anys d'antiguitat! I recordeu els mocassins de cuir? Van conservar-se tan bé que simplement semblava increïble. Devien treballar descalços —deia el Sergi.

—Sí, també consumien vi per als rituals de l'acomiadament dels morts, ja que trobaren fins i tot les copes dins de les tombes al costat —afegia el Dmitrii.

—Qui sap, potser ja en aquell temps Noè sabia com fer el vi i per això els millors vins es troben per aquestes terres des del mar Negre fins al Mediterrani, sobretot a Geòrgia, França i Espanya —va dir la Inga; i tots tres van esclatar a riure.

—I no és broma, ja que Noè va començar aquí a ensenyar com fabricar el vi i després va seguir a les regions de Sant Sadurní d'Anoia a la península Ibèrica. Fins i tot, potser hi va ensenyar el procés de la producció de mocassins de pell, ja que fins ara, a la comarca de la seva néta, l'Anoia, es troben moltes fàbriques de sabates de pell.

—Veus quina coincidència! —va exclamar el Dmitrii—. Puc fer una observació més, encara que no domino tant sobre aquestes terres com tu, però, la Geòrgia antiga s'anomenava Ibèria, on van anar els argonautes per robar el Velló d'Or. Al segle XV, el Velló va ser escollit com a símbol per a la cadena de l'Ordre del Toisó d'Or, que encara avui s'entrega com un dels premis més antics d'Europa, que només poden ser atorgats pel rei d'Espanya i el cap de la casa d'Habsburg (Àustria).

—I el moltó, segons els mites grecs, es va convertir en la constel·lació d'Àries, que és símbol dels pioners i exploradors —continuava el Sergi—. Potser l'origen i connexió que existeix entre poblacions tan allunyades prové d'un període encara més antic? De la població mítica dels àries o hiperboreis, que vivien a l'Àrtic, però després de la catàstrofe planetària i gelada global, anaven baixant cap al sud, bifurcant-se, uns més cap a l'oest, i altres cap a l'est?

—Sens dubte hi ha alguna cosa en comú, ja que sobre la part est de la península Ibèrica (mateix nom que la Geòrgia antiga, no?) hi vivien diferents tribus dels ibers. Vaig llegir que a vegades Herodot en les seves descripcions històrics els confonia, i pensava que els hiperboreis es trobaven darrere dels Pirineus, i el riu Oar (en rus el nom d'aquest riu és Volga, i abans s'anomenava Ra) tenia els seus orígens per allà —va comentar el Dmitrii—. L'etimologia del nom “Iveria” o “Ibèria” lliga amb Tubal, fill de Noè, ja que les derivacions fonètiques eren com a Fuval-Tubal-Tabar-Taber-Tibar-Tiber-Tibaren-Iber.

Aquesta conversa s'enfilava en el sentit profund de la història basada en els fets reals i descripcions mitològiques. Tots van treure xocolata i fruita seca per recuperar les forces, però semblava que la mateixa xerrada donava més forces, sinó físiques, almenys, espirituals. El Dmitrii rumiava sobre les últimes preguntes del company, però mentrestant la Inga va afegir:

—Hi ha una altra interpretació del Velló d'Or, la que lliga amb l'arribada a Grècia des de l'Est de ramaderia o de blat daurat per un cantó. I per l'altre cantó, a Geòrgia (Ibèria antiga), hi havia un mètode per obtenir l'or que es trobava en els rius: mullaven la llana d'ovella en aigua, l'assecaven i després la pentinaven per treure'n l'or.

—Ara! He recordat! —el Dmitrii es va posar content—. En el llibre de Vedas russes, El llibre de Véles, en el qual hi ha la pròpia descripció de la població eslava, hi parlen del fet que Eslaven tenia un germà, Escita, i el fill de l'últim es deia Vend. La familia de Vend va marxar després cap a l'oest, nord i sud. Els qui anaven al nord van arribar on són els països bàltics actuals. Per cert, la capital de Lituània és Vilnius, i el seu nom antic era Vilna o Vilno (Wilno), que té doble sentit: una “ona” i també, “llana”. Veieu, que també té relació amb “velló”? A més a més, amb aquests vends o wends els historiadors també relacionen els noms de Viena (o Wienn en alemany) (Àustria) i Venècia (Itàlia). També els wends es condiren com la població dels sàrmates, i hi ha proves que ells van arribar fins a França... Així, que podrien perfectament traverssar els Pirineus —després d'una pausa, continuava—. Per cert, en El llibre de Véles, s'explica com es preparava una beguda alcohòlica feta de mel, suria, i és molt similar a la beguda dels iranians antics, la caoma. En el procés de la preparació de la suria, després de la fermentació, la passaven per la llana per filtrar-la. I en aquest llibre la llana en idioma antic rúnic, s'escrivia com “вълна” (volna), en lituà era “vilna”, en alemany i holandes ”vlies”, en llatí, “vellus”. “Volna” en rus modern també significa “ona”, perquè la llana d'ovella s'assembla a unes ones. I moltes vegades els escriptors comparen les onetes blanques del mar amb els bens.

—Per un altre cantó, “vellus” s'assembla molt a la paraula russa moderna en transcripció “volosi”, que significa una cabellera —deia la Inga, passant els dits per la seva cabellera, que també era ondulada com les ones—. I quant a les similituds entre les dues “Ibèries”, puc afegir-ne una més. A Catalunya, que és la part est de la península i on també vivien els ibers, encara celebren la festa de Sant Jordi i és el seu patró, igual que a Geòrgia. Fins i tot el nom modern del país caucasià prové del nom Georgii, que és Jordi.

El sol s'inclinava cap a l'horitzó, dibuixant tot el paisatge en colors purpurins. Per poder arribar al campament abans que enfosquís de tot, els excursionistes van començar la baixada.

—Sabeu que l'altra branca dels hiberboreis va anar cap al sud, travessant els monts Urals? —va interrompre un moment de silenci el Dmitrii—. I fins ara estan discutint si el Zoroastr va venir a Pèrsia des de la part sud d'Ural o d'una de les regions properes a l'Ararat, com el territori de l'Azerbaidjan modern, per exemple...

—Ah, sí? És curiós —va reaccionar la Inga, que estava recollint tota la documentació històrica sobre aquest tema.

—D'aquest moment me'n recordaré. És inoblidable! —deia el Sergi girant cap un altre cantó—. Mireu, en aquest sentit es veu l'Iran... I l'Ararat era el centre de l'Armènia Persa...

—Estem a prop de les terres de l'Imperi Persa, l'existència del qual es va acabar amb l'arribada d'Alexandre el Gran. “No hi poden haver dos Sols!”, vaja, si que n'era d'ambiciós, no? —el Dmitri va mirar de reüll al Sergi.

L'altre li va somriure i va afegir:

—Diuen que va començar a aprendre geometria només per mesurar els seus territoris conquistats, per comparar-los amb tota la Terra. Almenys abans de la seva mort va madurar, ja que va entendre que no podria portar res cap a l'altre cantó de la frontera entre la vida i mort. I per això va demanar que li fessin un taüt amb els forats per a les mans, perquè tothom ho pugués veure, que se n'anava amb les mans buides.

—De fet, la batalla entre Darios III i Alexandre el Gran, no va ser l'única de les que els perses no van guanyar. Te'n recordes, de la trobada de Darios I amb els escites? —continuava el company.

—I tant, que me'n recordo! —va respondre el Sergi somrient una altra vegada—. Com volia, Darios, conquistar una nòmada que sempre canviava el lloc del seu habitatge i que era temporal en les terres de l'estepa immensa? Darios es va esgotar corrent dies i dies darrere d'ells i quan es va trobar finalment amb Idanfirs, el savi ancià dels escites; li va preguntar si aquest tenia por de combatre amb els perses ja que sempre se n'anava. La resposta del tsar dels escites va ser:

-Darios! Mai hem tingut por de ningú. Què vols conquistar si no tenim res excepte les tombes dels nostres pares? Nosaltres fem el de sempre: som nòmades i estem habituats a canviar un lloc per un altre per viure. Tu em demanes “terra i aigua”(2). T'enviaré uns altres regals, però una mica després...

Darios volia tenir un combat per fixar la seva victòria sobre els escites, venjant-se d'aquesta manera per les seves invasions fins arribar a Egipte en els temps governats per Ciri II. Els escites no volien lluitar, però ho van acceptar. A la matinada, els dos exèrcits es van posar en fileres uns enfront dels altres; i, quan Daries va donar el senyal del començament del combat, de cop i volta tots els escites van cavalcar ràpidament... en la direcció contrària. Aquest fet va insultar el rei persa profundament: els escites l'ignoraven i preferien la caça de dos llebres que van sortir en el moment més inoportú, just abans de la batalla... Tots els escites van marxar darrere d'ells.

Darios estava furiós ja que va perdre l'única oportunitat de l'enfrontament directe amb els escites i de la pitjor manera que havia pogut imaginar. Abatut, estava assegut sobre una pedra quan va sentir uns passos que s'aproximaven. El missatger li portava els regals enviats: un ocell, un ratolí, una granota i cinc fletxes. Darios, sorprès, ho va mirar i preguntà què significava tot allò; però el missatger li va respondre:

—El meu tsar, Idanfirs, va dir que els perses ho entendrien per si mateixos si eren prou savis —i, saltant sobre el cavall, va marxar, com una fletxa...

Darios va reunir tots els seus savis i els va preguntar què significaven aquests regals. Alguns savis, per adular-lo, van desxifrar-los com un senyal de submissió: “Tots aquests animals representen els elements escites: terra, aigua i aire. El ratolí viu i s'alimenta dels fruits del terra. L'ocell vola en l'aire a velocitat d'un cavall d'ells. La granota viu i es mantén dels dons de l'aigua. Les fletxes signifiquen que Infandirs no resistirà més i deixa les seves armes.”

Els altres savis perses no estaven d'acord amb els primers:

“No confiïs en l'adulació bruta, rei. Els regals dels escites et volen dir el contrari. Si tu, Darios, no voles pel cel com un ocell, o no saltes al pantà com una granota, o no t'amagues en una cova com un ratolí, llavors, moriràs de les fletxes dels escites.”

I quan finalment l'exèrcit persa es va cansar de perseguir els escites i va quedar-se sense provisions; Darios va abandonar la idea de conquistar més noves terres que no tenien fi i va tornar cap a la vora del Danubi. Els escites van persuadir els perses, que vigilaven el “pont” flotant, de destruir-lo perquè Darios no hagués pogut travessar el riu. I en principi estaven d'acord de complir-ho, però després un d'ells va dir: “Amb Darios teniu tot, i que us espera amb els escites?” Darios va donar el senyal perquè reconstruïssin el pont de pontons; i només quan l'exèrcit persa va travessar el riu, va sentir un alleujament profund.

—Vaja, amb vosaltres ningú s'avorreix mai! —va dir la Inga—. Sou, com unes enciclopèdies amb cames!

—Potser ja estàs ben cansada d'escoltar-nos, oi? —li responia el Sergi, mirant com amb l'arribada de la nit, el color dels ulls de la noia canviava del blau clar al porpra—. Escolta, no seràs pas una d'aquestes hiperboreanes?

—Per què? —va preguntar amb curiositat la Inga.

—Segons les llegendes, alguns d'aquests primers hiperboreis tenien el cabell blanc com la neu i el color dels ulls purpurí —somreia el Sergi, afegint—. Encara que els teus cabells s'assemblen més al Velló d'Or, però els ulls ara mateix els tens just de color lila!

—No estic gens cansada de les històries que m'expliqueu, al contrari, el camí es fa més curt! —va respondre la Inga—. Entenc que a Armènia varen trobar les restes que indiquen que el zoroastrisme va arribar per aquí, ja que l'Imperi Persa es va expandir bastant, i el seu primer rei, Darios I, va introduir aquesta religió llavors; però, no entenc quina relació hi ha entre el profeta iranià antic, Zaratustra, i l'Hiperborea?

—Oh!, és una història molt llarga i intrigant —va dir Sergi sarcàsticament—, però és millor que el meu amic t'expliqui el mite, que sembla una fantasia total, i ell és especialista en mitologia.

—No te'n riguis. Tu creus que si fos tot un conte sobre la població del nord, en 1920, en plena primera guerra mundial, l'estat finançaria l'expedició de Barxenko cap a la península Kolskii? —preguntava una mica ferit per la incredulitat del Sergi, el Dmitrii.

—Vine, explica'm, el mite! —va demanar-li la Inga.

—Els hiperboreis, a part de ser mencionats dins de la mitologia grega antiga, en Vedes i Rigveda, també eren descrits per Herodot, com “la gent feliç que vivien darrere de les muntanyes Ripees (o Rifeas), cap al nord, on bufava el vent Borees i el sol brillava mig any” i “aquesta gent viu amb alegria, no menja animals i mai es posa malalta, moren amb quasi mil anys d'edat i consideren la mort com un alliberament de la vida tan llarga; i eren de la sang dels Titans” —va començar el Dmitrii—. També hi ha altres llegendes sobre hiperbòries o àries del país Hiperborea o Daaria. Deien que no eren d'origen terrestre, sinó de l'estrella Orió de la constel·lació de l'Óssa Major, i van baixar a la Terra sense voler, quan el seu vaixell astronàutic es va fer malbé durant una de les lluites còsmiques entre el Bé i el Mal. Com que no van poder arreglar la màquina, es van quedar a viure a les terres on hi havia el pol nord. En aquest temps el clima era diferent allà i les temperatures eren agradables. El continent es regava i dividia pels quatre rius principals amb el mont Meru just al mig. Era una terra rica i bonica plena de jardins, que semblava la descripció un paradís. Els separaven les serres llargues de les muntanyes Rippeas. Aquesta població mai tenia conflictes entre ells i tampoc volia tenir guerres amb les altres poblacions del costat. Sabien volar i visitaven altres llocs de la Terra. Era l'època de l'existència de l'Alàntida. Una de les explicacions que donen del perquè van marxar del paradís nòrdic, és un canvi brusc del clima i possiblement relacionat amb la guerra geofísica dels Atlants. Algunes fonts diuen que podria haver sigut una guerra nuclear fins i tot, i les piràmides després s'utilitzaven com unes catacumbes... Els hiperboreis coneixien perfectament els astres, tenien els seus profetes, i per això, van saber sobre el Diluvi i de l'època glacial que venia, i van emprendre la sortida amb antelació. Baixaven per les muntanyes dels Urals, encara que alguns d'ells es van bifurcar i van anar cap al sud-oest.

—Vaja, però tot això canvia la història! —va dir la Inga—. Si aquesta gent coneixia perfectament el cel, les estrelles o astres, a més a més eren mags-profetes, potser Zaroastr era un d'ells? —I després d'una pausa, va recordar la informació que llegia sobre els ibers a Espanya—: ells també coneixien els astres i els planetes, adoraven el Sol, i cremaven els difunts com els adherents de zaroastrizm. La cultura dels celtes i ibers es barrejava, per això es deien celtibers. Potser per això, que m'expliqueu, que els hiperboreis van arribar de l'Óssa Major, també té a veure amb un dels noms antics de Madrid, que era Ursa i significava “ós”, i no només estava relacionat amb aquests animals que hi havia al voltant?

—Qui sap? —va dir el Sergi encongint les espatlles—. Els mites són al·legòrics i poden tenir diverses versions d'interpretacions.

—Els perses antics tenien coneixement dels hiperboreis i el transmetien per tradició oral d'una generació a l'altra. Fins i tot, els mags, els que van venir i portar els seus regals a Jesús, eren guiats pel cometa, una estrella amb cua que marcava el canvi d'època —va dir el Dmitrii. I el Sergi va continuar, dirigint-se a la Inga:

—Veus, com tu mateixa combines bé la informació? De fet, no sóc totalment escèptic a totes les llegendes. I et puc ensenyar les fotos que tinc al campament, uns mapes on surt l'Hiperborea com un continent sobre el pol nord, una de Gerard de Jode del 1593, i l'altra de Rudolf Mercator del 1595. I fotos dels titans reals, com vulguis! Semblen els esquelets dels Gullivers en el país dels Nans! Són unes trobades arqueològiques increïbles a l'India i altres llocs del món.

—De debò? —es va sorprendre la noia—. Imagina't que a Catalunya, a les festes folklòriques encara incorporen els capgrossos i els gegants! Que és un record subconscient sobre els Titans?.. Llàstima que demà ens separem per seguir els camins diferents —amb una nota de tristesa va pronunciar la Inga—... Quines coses m'expliqueu!

—No passa res, ara, en una era informàtica, pots trobar tot això a Internet —va respondre el Sergi—. Només falta analitzar i sintetitzar la informació. Primer pots fixar-te en els noms, ja que la gent quan migra a un nou lloc sol posar el mateix nom on vivia abans. Després, es pot definir el significat dels noms per veure quin origen tenen. També en altres fonts antigues, com a Vedas, Avesta i Rigvedas, en l'idioma persa antic, sànscrit, amb què estaven escrits, trobaràs moltes descripcions sobre l'origen del grup indoeuropeu, com els emigrants del nord. I si agafem en sànscrit, “ra”, que és Sol o llum, i “ar” que significa cel, què creus que significaria el nom d'Ararat?

—Oh! En aquest nom es barregen “ar” i “ra” diversos cops. Potser significaria on s'ajunten el cel i a llum del Sol, o una muntanya assolellada que arribava fins al cel? —suposava la noia intrigada per aquest joc lingüístic.

—També “arc” significa el “cel”. Noè es va salvar sobre un arc construït; i després Déu va ensenyar el símbol de l'aliança als homes, que era l'Arc de Sant Martí. En rus aquesta paraula és raduga, i conté “ra” – “sol” i “duga” que és “arc”, o sigui, el significat seria “sol-en-arc”. Hi ha altres paraules de la mateix arrel: radost, que significa “alegria” per això, diem que la cara s'il·lumina quan somriem i estem contents. El riu més ample i llarg de Rússia, que travessa als Urals, es diu Volga, però el seu nom antic era Ra. Fixa't-hi. Van descobrir l'Arcaim, una ciutat dels àries, una ciutat-svàstica i un observatori astronòmic que és més precís que Stohenge, construït pels druides celtes, encara que tots havien tingut el mateix origen i coneixement. Per les restes que van trobar a l'Arcaim, es va treure la conclusió que la població que hi habitava, tenia una cultura molt elevada, i a més a més no tenien construccions preventives, ni armes; és a dir, era una població pacífica.

Van arribar al campament. Els nois van convidar la Inga a sopar per celebrar l'amistat que havia nascut entre ells i, també per acomiadar-se. Estaven asseguts al voltant del foc, fent pinxos de bolets i verdures.

—Quina gana que tinc! —va dir el Sergi, posant el seu pal per rostir els bolets i el pa al foc.

—Serviu-vos i esperem que us agradi! —van donar els companys azerbadjans, estirant el kazan, un recipient rodó de ferro colat, ple de plov (arròs pilaf).

—Quina passada! Ara, sí que farem la festa! On és l'ampolla de vi? —el Sergi es fregava les mans, content.

—Veus, i aquí tenim coses similars: aquest kazan amb el plov s'assembla moltíssim a una paella valenciana! —deia la Inga, agafant una cullera—.I hi mengen així directament del kazan, no cal ni posar els plats!

Tots van seguir el seu exemple.

—El mateix Alexandre el Gran, tal com diuen els documents històrics, menjava el plov! —va explicar el Dmitrii—. Malgrat que els plats similars es trobaven a Xina, el més segur és que el seu origen era de l'Índia i del tipus vegetal, amb fruita seca, i els perses després van introduir-hi la carn...

—Què, fem el brindis? Per la nostra amistat! Que continuï després d'acomiadar-nos! —va proposar el Sergi i tots van ajuntar les copes de plàstic—. Estic content d'haver-vos conegut!

—On anireu demà? —va preguntar la Inga.

—Jo, cap a l'Arcaim. És un dels meus somnis treballar-hi —va respondre el Dmitrii—. Han obert dos anells de la ciutat, ara falta el tercer, on no van mai ni els habitants locals. Tenen por pels misteris qui hi poden haver.

—I jo marxaré cap al nord, a la península Kolskii. Farem la ruta repetint els passos de l'expedició del Barxenko de 1922. Tal vegada hi podrem descobrir el que ells van trobar, ja que en aquella època els participants de l'expedició van ser matats junt amb els xamans de les poblacions esquimals que hi havia a prop. Diuen que s'hi troben les entrades a les coves amb els laberints infinits i que són un enigma. Hi existeix una força immensa que no deixa entrar dins... I tu, Inga, on serà el teu pròxim objecte de treball?

—A mi, ja sabeu, m'atrau molt l'Orient. De fet, estic més a prop del meu lloc de destinació que vosaltres. Des d'Ararat quasi es veu. Aniré al cor de l'imperi Persa antic, a l'Iran. Farem les excavacions en unes coves antigues. Qui sap, potser just serà el lloc on passava Zaroastr fins complir quaranta anys abans de sortir del poble?

—Saps, Inga —va dir Dmitrii—, vaig sentir que fins ara existeix, a l'Iran, una cova d'on surt un ermità per fer profecies. Diuen que té uns nou-cents anys o més i apareix només un cop cada trenta anys.

—Són contes! No me les crec aquestes coses! —va respondre sarcàsticament el Sergi.

—Però, com vosaltres vau explicar, la mitologia fa referència als hiperboreis, que vivien mil anys, i, de fet, a la Bíblia, també escriuen que les primeres generacions vivien nou-cents anys —va fer recordar la Inga—. De totes maneres, a mi, m'agradaria que ens intercanviéssim les adreces per poder-nos explicar els uns als altres els descobriments que farem d'ara endavant.

—Una bona idea! —van dir junts els nois.

***

IRAN. Ha passat un mes després de la magnífica visita a l'Ararat amb els seus amics. Cada cop que la Inga dirigia la seva mirada cap al cim del mont tapat amb la neu blanca, es recordava de converses que hi havia tingut. Ara estava empaquetant les coses amb els seus nous companys per marxar a un altre lloc. Esperaven el cotxe.

—Per fi, ja ve! —es van alegrar tots en veure un punt negre que s'apropava.

Van carregar el cotxe i es van asseure, trobant una posició ben còmoda, ja que el viatge duraria moltes hores. La Inga va treure les cartes rebudes del Sergi i del Dmitrii. Ara era un moment perfecte per poder gaudir de la seva lectura. Com que aquí no arribava la connexió d'Internet, i tampoc als llocs on es trobaven els amics, es van escriure les cartes en paper. Feia molta il·lusió de tocar-les, sentir la seva olor i tacte, i saber que aquests trossos de paper havien fet el viatge, potser seguint la ruta de d'immigració dels hiperboreis... Aquestes cartes també li recordaven la infància, quan encara no existia Internet, i tothom escrivia les cartes en paper. I com el bategava, quan obria la bústia, i hi havia alguna cosa... I ara en tenia dues. Per quina començar? Va obrir la del Dmitrii, de l'Arcaim, i va llegir-la en un instant, desplaçant-se mentalment a aquesta cuitat misteriosa:

“Avui hem anat a fer una excursió a la Muntanya Negra, la que la gent local anomena la Xamanca i també a veure el bosc “borratxo”. Diuen que no tothom hi aguanta psicològicament, i a vegades es tornen boigs com en els casos que van passar quan obrien les tombes de les mòmies dels faraons a Egipte, saps? És sorprenent com els arbres tenen aquesta forma corbada i creixen d'aquesta manera. És com si en un moment donat haguessin patit un impacte energètic en aquesta zona. Com si fos un ovni que va baixar per aquí i va deixar les traces de la visita. Hauries de veure-ho...

I, per cert, m'han explicat una altra versió del nom Arcaim. En l'idioma local antic “arc” significa “ós”, així que també quadra amb la llegenda de l'origen dels hiperboreis de l'Óssa Major. Què et sembla?”

La carta del Sergi també era intrigant:

“No sé si el Dmitrii em va contagiar amb les seves creences o és aquest lloc que fa l'efecte, però és difícil de no creure el que veig amb els propis ulls... Primer de tot, ens vam trobar les restes de l'última expedició que es va fer fa un parell d'anys. Va finalitzar misteriosament i ningú fins ara no ho ha pogut explicar. Tots els membres de l'expedició van ser trobats morts en un cert radi sense cap causa evident del que hi havia pogut passar(3). Cap senyal de lluita, res. Alguns tenien només petites rascades a la pell. Imagina't quina sorpresa vam tenir a l'hora de llegir els resultats de l'autòpsia: per dins els òrgans tenien cops i topades d'un impacte d'una força immensa! Què devia ser que pogués produir un impacte que conservava l'exterior dels cossos, però no l'interior? Per què van morir tots en un instant i de què?

I la cosa no s'acaba aquí. Al final vam trobar les entrades a les coves amb els laberints infinits. Primer semblaven unes catacumbes on potser s'amagaven d'una catàstrofe nuclear... Després, en els turons de la península Kolskii, a les latituds del cercle polar!, vam descobrir... les piràmides! Increïble! Les pedres del nivell més exterior, segons la datació del carboni, tenien una edat de nou mil anys! Més antigues que les de l'Arcaim. Ara ens arriben missatges dels nostres companys que les piràmides es troben arreu del món: a Xina, Japó, Europa d'Est... Un fet curiós que vam comprovar: malgrat que totes les construccions d'aquest tipus van ser construidets amb una precisió astronòmica i geogràfica impecable, algunes piràmides estaven orientades al pol nord actual, i unes altres, no! Això confirma que abans de la catàstrofe global, la que va canviar la inclinació de l'eix de la Terra, el pol nord era en un lloc diferent!”

La Inga va interrompre la lectura ja que els companys assenyalaven a unes coves amb una concentració increïble de gent:

—Miri! No hem vist mai tanta gent per aquest lloc tan desert! Què fan? Podem parar i preguntar? —una noia parlava el persa perfectament. El cotxe es va aturar i tots van saltar-ne ràpid.

—Què passa per aquí?

—Espereu i veureu —va dir un home savi amb un respecte inhabitual cap a una noia, i estrangera—. Ara sortirà l'alumne del Zaratustra. El seu mestre, diuen que també va educar Jesús al principi, mentre era jove. Fa profecies.

—Gràcies, segur que no volem perdre aquesta oportunitat de ser testimonis d'una cosa tan rara i específica —va respondre la noia en nom de tot el grup petit dels arqueòlegs. La Inga va sentir com un xoc elèctric li va traspassar tot el cos i de seguida va recordar com parlava d'això el Dmitrii.

Tota la gent es callar. Des de la cova va sortir un home tan lleugerament que semblava que no tocava el terra, i va dir:

—Ha arribat l'època dels canvis. La Terra està descobrint els secrets de les civilitzacions passades... La gent mai ha volgut escoltar les profecies. Zaratustra va ensenyar que cadascú té la llibertat d'escollir entre el Mal i el Bé, en tots els nivell existencials: els pensaments, els sentiments i les accions. Jesús va venir a la Terra per ensenyar el camí de l'Amor i la Salvació... Malgrat tot, esteu seguint camins foscos, tecnològics, els passos dels Atlants... que només tenen un final: la catàstrofe! Pareu, penseu i canvieu abans que no sigui massa tard!

(1) El 2007 (Armènia, cova Areni) es van descobrir els restos de la producció de vi, datat amb 6100 anys, i uns mocassins de cuir fets fa 5500 anys.
(2) “Terra i aigua” eren el símbol d'acceptació de ser conquistats.
(3) Això és un fet real que va passar tal com es descriu.

Il·lustracions:
1 - Els Reis Mags - S.XII - Anònim
2 - Mont Ararat (font: NASA - ID STS102-344-23
3 - Baixada de Noé des d'Ararat (Ivan Aivazovskii - 1889)
4 - Els argonautes amb el Velló d'Or
5 - El monument al Velló d'Or a Sochi (Geòrgia)
6 - Els escites (reproducció de la col·lecció de l'Ermitage, St.Petersburg)
7 - Fotografia de descamació arqueològica del gegants
8 - Els mapes amb les terres d'Hiperborea al pol nord antic de Gerard de Jode (1593) i de Rudolf Mercator (1595)
9 - El mapa de O. Phinea, on es veu la Hiperborea i l'Antartida alliberada del gel (que pot correspondre a l'antiguitat de 24-13 milions anys)
10 - En sortir d'arca, Noè va veure l'Arc de Sant Martí com una aliança entre Déu i l'home (Joseph Anton Koh - 1803)
11 - Kazan (el recipient, on es preparava el plov)

Liudmila Liutsko
(Людмила Люцко)
«Les fonts del coneixement dels Mags d'Orient»

Referència:

Liutsko, Liudmila.
«Les fonts del coneixement dels Mags d'Orient»
Lo Càntich. N.16. Epímone, 2012.
Juliol - Setembre, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 16>
EAN: 9772014303002 16>

Lo Càntich - Número 16
Epímone, 2012

http://www.locantich.cat/2012/09/lo-cantich-numero-16-epimone-2012.html

lectures