"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Com un ocell de foc. Adéu a l'Emili Teixidor»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig

Emili Teixidor (Fotografia: Museu de la Vida Rural

Com un ocell de foc. Adéu a l'Emili Teixidor


     Avui ens hem llevat amb una trista notícia per les lletres catalanes. Ahir per la tarda, ens va deixar un dels grans de la nostra literatura, i gran defensor de la llengua catalana, l'Emili Teixidor, per culpa d'un càncer. Nascut a Roda de Ter, com el seu gran amic, Miquel Martí i Pol, i amb qui jugava de petit, eren com a germans. Començà a caminar dins el món literari durant els anys seixanta, temps en què hi havia pocs escriptors que escrivissin per al públic infantil i juvenil. Als anys setanta participà en revistes com Tretzevents o Cavall Fort.

     Vaig tenir la sort de veure'l dos cops, ho vaig deixar tot per anar a sentir-lo parlar del seu llibre de capçalera "Pa negre" (2003), un cop fou a Sabadell, quan presentava el llibre a la biblioteca Vapor Badia i l'altra el març del 2010 a Cerdanyola del Vallès, on ens va parlar de les seves vivències i inspiracions com a escriptor. Mai va ser una pèrdua de temps, sempre aprenies coses que no sabies, et feia reflexionar. Me'n recordo perfectament, com si fos ahir. Era un home molt proper, entranyable, un saberut de les lletres i que lluitava perquè no es perdés l'hàbit lector, això li venia d'haver treballat com a mestre i sobretot que no s'oblidessin els autors catalans, que no sé perquè, però sovint, ens pensem que el que ve de fora és el millor, quan no sempre és així, i podem posar d'exemple el futbol.

     En una de les dues xerrades a les quals vaig assistir, la de Sabadell, comentava que a "Pa negre" havia recuperat paraules en desús, com ara "fato" (molt tiberi), i fins i tot, vaig estar a punt de preguntar-li que en algunes zones de Catalunya, com a la plana de Lleida era ben viva, jo sempre l'he usat i sentit dir, això sí, perquè el meu padrí me la va transmetre. I és una bona manera de no perdre de vista paraules poc emprades, la mateixa que usava l'Emili a les seves novel·les, ho feia com si fos un esquer amagat dins les pàgines. Em va fascinar poder escoltar la història del pa negre que era de les poques coses que tenien per menjar durant la postguerra, un pa de sègol.

     A "Pa negre" també farcia les pàgines amb multitud de frases fetes, fent així de revitalitzador de la llengua catalana, volia que la gent les continués usant. Acostumava a ambientar moltes de les seves novel·les en la postguerra que tant el va marcar, uns temps ben complicats, més que els que ara vivim.

     Tocà el cel de les lletres catalanes escrivint sobre un tema que coneixia i dominava perfectament, la postguerra, plasmada a "Pa negre", la novel·la que li donà més alegries, però que també tocà en d'altres com: "Laura Sants" o "Els convidats", un rerefons que podia cansar o allunyar lectors, per reiteració, però que enganxava completament a un públic més madur, i que entenia aquelles dures èpoques on molta gent no tenia per menjar i entre veïns s'ajudaven entre ells. La meva padrina m'explicava que en temps de la postguerra, temps que li portava malsons i duresa, ajudaven a totes les persones que podien, els convidaven a dinar, i la seva família tampoc anava sobrada. La gent feia munió com si d'un equip de bàsquet es tractés i tothom s'ajudava, primava l'ajut al més feble per sobre de totes les coses.

     Si volem que l'Emili Teixidor segueixi ben viu, no perdeu de vista els seus llibres, en té de tots els caires i per a tots els públics: narrativa juvenil, com el mític "L'ocell de foc" (1972), o el cicle de la formiga Piga, per als més menuts. Entre les seves darreres novel·les, sobresurten: "El llibre de les mosques" (2000), protagonitzat per les inquietuds d'una mestra tant a nivell personal com professional i també a l'entorn d'un llibre secret, una de les novel·les que més el va satisfer, i per la que menys li preguntaven, però a Cerdanyola del Vallès, va sortir un lector que li fascinà aquest llibre i l'Emili li ho va agrair molt; "Laura Sants" (2006), que toca el tema de l'amor i la corrupció. Amb el títol vol retre un homenatge a Eugeni D'Ors i "Els convidats" (2010), darrera novel·la que transportava de nou a l'univers viscut pels personatges de "Pa negre", que tant èxit li donà, potser per això anava repetint la fórmula, canviant algunes peces.

     A més de ser un monstre de l'escriptura, i esdevenir de fa molt de temps, un clàssic de les lletres catalanes, també fou un destacat pedagog, i periodista, setmanalment podíem llegir els seus escrits sobre l'actualitat a Presència o al Punt/Avui on deia les coses pel seu nom i sense embuts. Més d'un article que vaig llegir no m'agradà pel que comentava, però tenia molta raó. Amb nosaltres estaràs sempre, Emili!

Per saber-ne més, podeu consultar:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Emili_Teixidor_i_Viladec%C3%A0s
http://llengilitcat.blogspot.com.es/2010/03/emili-teixidor-i-la-seva-postguerra.html
http://www.tv3.cat/llibresivida/llibre14.htm
http://www.youtube.com/watch?v=IAxA6arFqvY


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Com un ocell de foc. Adéu a l'Emili Teixidor»
Cerdanyola del Vallès, a 20 de juny del 2012

Fotografia:
"Emili Teixidor (19/03/2010)"
Museu de la Vida Rural
Amb llicència CC BY-NC-SA 2.0


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Com un ocell de foc. Adéu a l'Emili Teixidor».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.15. Perífrasi, 2012.
Maig - Juny, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 15>
ISSN 2014-3036-N.15


Lo Càntich - Número 15 - Perífrasi, 2012
Lo Càntich - Número 15
Perífrasi, 2012

http://www.locantich.cat/2012/06/lo-cantich-numero-15-perifrasi-2012.html

Lo Càntich - Número 15 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]