![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Salvem els mots
Raimon Casellas i Dou
(Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910)
«Rei desconegut»
Laura Boadas i Galí
Lo Càntich - Número 15
Perífrasi, 2012
http://www.locantich.cat/2012/06/lo-cantich-numero-15-perifrasi-2012.html
lectures
Rei desconegut
Anava tan distret el jovincel, camí amunt, camí amunt de l'existència, que quasi bé fins a topar-s'hi, no es va adonar del vell xaruc que marxava camí avall, camí avall sempre... Quina impressió més rara va causar-li la presència d'aquell jai!
Era el vell més vell que havia vist en sa vida. No semblava que dugués a sobre feixos d'anys, sinó feixos de centúries... ¡Tan caragolat anava d'espinada, tan arrugat de mans i rostre! Ni en els mals somnis de la nit, ni en els desvaris de la febre, s'havia mai obert pas tal aparició de senectut decrèpita.
Immediatament es va ficar el jovincel la mà a la butxaca, i traient-se una moneda, va allargar-li. Però ell, el vell xaruc, amb una expressiva acció de mà, cerimoniosa i digna, va refusar aquella almoina. I sense ombra de menyspreu ni vanitat, va murmurar entre llavis:
—Grans mercès.
A l'acte va notar el jove que havia comès una torpesa. Bé es veia prou que encara que anés vestit com mendicaire i estés arrugat com un pergamí i encartronat com una mòmia, aquell vell tenia misteriós aspecte de majestat com el de un monarca o d'un príncep, com el d'un patriarca de l'antiga llei o al menys el d'un patrici de gran raça.
—Ja ningú em coneix! —murmurava el jai, planyent-se entretant amb aires tràgics—. Àdhuc em fan caritat... a mi que he tingut palaus de marbre i pòrfir, a mi que he tingut tresors més opulents que els de Mides i els de Cresus!
El jovincel restava entretant avergonyit i estranyat; potser més estranyat que avergonyit.
—Ja ningú em coneix... —seguia dient el vell— i els cants d'amor que jo he dictats, ara celebrats per místics, ara entonats per eròtics, són més famosos que els d'Anacreont i de la Safus, perquè han sigut enlairats arreu del món, el mateix en els chors de les esglésies que en les cambres de les dames...
El jovincel aleshores va pensar: aquest home desvarieja. Però ell, com si li llegís en els ulls el que rumiava, va respondre amb to calmós:
—No somnio, no somnio...! Aquí si algun somni hi ha de meravella, són els prodigis autèntics que jo he vist i tocats... Són els murs d'or i d'aram que he construit pel gran temple... són els milers de dones, blanques com llet, rosses com sols, tendres com lliris, que he tingudes per esclaves... Ja s'és perduda la memòria dels grans homes... ningú em coneix… ningú em coneix...
—Pobre boig! —va pensar, retirant-se el jovincell, mig afligit de compassió, mig contorbat de misteri.
—Ningú em coneix! —entretant seguia el vell exclamant-se—. Ningú em coneix... i sóc el rei Salomó!
Era el vell més vell que havia vist en sa vida. No semblava que dugués a sobre feixos d'anys, sinó feixos de centúries... ¡Tan caragolat anava d'espinada, tan arrugat de mans i rostre! Ni en els mals somnis de la nit, ni en els desvaris de la febre, s'havia mai obert pas tal aparició de senectut decrèpita.
Immediatament es va ficar el jovincel la mà a la butxaca, i traient-se una moneda, va allargar-li. Però ell, el vell xaruc, amb una expressiva acció de mà, cerimoniosa i digna, va refusar aquella almoina. I sense ombra de menyspreu ni vanitat, va murmurar entre llavis:
—Grans mercès.
A l'acte va notar el jove que havia comès una torpesa. Bé es veia prou que encara que anés vestit com mendicaire i estés arrugat com un pergamí i encartronat com una mòmia, aquell vell tenia misteriós aspecte de majestat com el de un monarca o d'un príncep, com el d'un patriarca de l'antiga llei o al menys el d'un patrici de gran raça.
—Ja ningú em coneix! —murmurava el jai, planyent-se entretant amb aires tràgics—. Àdhuc em fan caritat... a mi que he tingut palaus de marbre i pòrfir, a mi que he tingut tresors més opulents que els de Mides i els de Cresus!
El jovincel restava entretant avergonyit i estranyat; potser més estranyat que avergonyit.
—Ja ningú em coneix... —seguia dient el vell— i els cants d'amor que jo he dictats, ara celebrats per místics, ara entonats per eròtics, són més famosos que els d'Anacreont i de la Safus, perquè han sigut enlairats arreu del món, el mateix en els chors de les esglésies que en les cambres de les dames...
El jovincel aleshores va pensar: aquest home desvarieja. Però ell, com si li llegís en els ulls el que rumiava, va respondre amb to calmós:
—No somnio, no somnio...! Aquí si algun somni hi ha de meravella, són els prodigis autèntics que jo he vist i tocats... Són els murs d'or i d'aram que he construit pel gran temple... són els milers de dones, blanques com llet, rosses com sols, tendres com lliris, que he tingudes per esclaves... Ja s'és perduda la memòria dels grans homes... ningú em coneix… ningú em coneix...
—Pobre boig! —va pensar, retirant-se el jovincell, mig afligit de compassió, mig contorbat de misteri.
—Ningú em coneix! —entretant seguia el vell exclamant-se—. Ningú em coneix... i sóc el rei Salomó!
Raimon Casellas i Dou
(Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910)
«Rei desconegut»
Laura Boadas i Galí
Referència:
Casellas i Dou, Raimon.
«Rei desconegut»
A: Salvem els mots
Boadas i Galí, Laura.
Lo Càntich. N.15. Perífrasi, 2012.
Maig - Juny, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 15>
Casellas i Dou, Raimon.
«Rei desconegut»
A: Salvem els mots
Boadas i Galí, Laura.
Lo Càntich. N.15. Perífrasi, 2012.
Maig - Juny, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 15>
Lo Càntich - Número 15
Perífrasi, 2012
http://www.locantich.cat/2012/06/lo-cantich-numero-15-perifrasi-2012.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada