Poesia Transversal: «Alejandra Pizarnik: Solitud, nit i paraula» Empar Sáez "Una línea invisible uneix dos punts en l'espai. No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."

Alejandra Pizarnik (Buenos Aires, Argentina, 1936 – 1972)

Jo sóc...

les meves ales?
dos pètals podrits

la meva raó?
copetes de vi agre

la meva vida?
buit ben pensat

el meu cos?
un tall en la cadira

el meu vaivé?
un gong infantil

el meu rostre?
un zero dissimulat

els meus ulls?
ah! trossos d'infinit

«Yo soy...»

mis alas?
dos pétalos podridos

mi razón?
copitas de vino agrio

mi vida?
vacío bien pensado

mi cuerpo?
un tajo en la silla

mi vaivén?
un gong infantil

mi rostro?
un cero disimulado

mis ojos?
ah! trozos de infinito.

«Jo sóc...»
(Yo soy...)
Alejandra Pizarnik
La tierra más ajena, 1955
Traducció:
Empar Sáez

Alejandra Pizarnik és una de les grans poetes argentines del segle XX. Forma part de les veus més inquietants i captivadores de la poesia contemporània en castellà. La lírica de Pizarnik és lluminosa i opaca alhora, concentrada, una poesia situada en els límits del dicible, punyentment continguda.

Flora Pizarnik (nom de naixença), filla d'immigrants jueus russos que havien arribat dos anys abans a Buenos Aires, té consciència, des de ben petita, d'estrangera, "d'extraviada de si mateixa", com deia ella; de ser una desterrada, una nòmada, una absent. Per això escriu: "en mi el llenguatge és sempre un pretext per al silenci", "l'horror d'habitar-me, de ser –que estrany– el meu hoste, la meva passatgera, el meu lloc d'exili".

La carència

Jo no en sé, d'ocells,
no conec la història del foc.
Però crec que la meva solitud hauria de tenir ales.

«La carencia»

Yo no se de pájaros,
no conozco la historia del fuego.
Pero creo que mi soledad debería tener alas.

«La carència»
(La carencia)
Alejandra Pizarnik
Las aventuras perdidas, 1958
Traducció:
Empar Sáez

Abandona les carreres de Filosofia i Periodisme i estudia pintura amb el surrealista uruguaià Juan Batlle Planas, fet que contribueix a l'evolució dels seus conceptes sobre poesia. Les arts plàstiques, l'estètica, són tan rellevants en el procés creatiu que la mateixa escriptora en "Prólogos a la antología de la joven poesía argentina" descriu:

"En quant a la inspiració, crec en ella ortodoxament, el que no m'impedeix, sinó tot el contrari, concentrar-me molt de temps en un sol poema. I ho faig d'una manera que recorda, tal vegada, el gest dels artistes plàstics: enganxo el full de paper a un mur i el contemplo; canvio paraules, elimino versos. A voltes, en suprimir una paraula, imagino una altra en el seu lloc, però sense saber encara el seu nom. És llavors que, tot esperant-ne la desitjada, faig en el seu buit un dibuix que l'al·ludeix. I aquest dibuix és així mateix com un ritual. (Afegeixo que la meva afició al silenci em duu a unir en esperit la poesia amb la pintura; és per això que on altres dirien instant privilegiat jo parlo d'espai privilegiat)."

Detall de dibuix, en "Alejandra Pizarnik. Dos poemes iniciales" (Del Centro Editores)

El conjunt de la seva obra evidencia una ànsia, una cura zelosa pel llenguatge i la perfecció estètica; ambdós processos fan de Pizarnik una cercadora incansable de l'acte poètic, del poema exacte. "Aquesta manera complexa de sentir el llenguatge m'indueix a creure que el llenguatge no pot expressar la realitat; que únicament podem parlar d'allò que és obvi. Per això el meu desig de fer poemes terriblement exactes a pesar del meu surrealisme innat i de treballar amb les ombres interiors".

Quan la paraula no és suficient per a la poeta, quan no es presenta davant d'ella la imatge requerida, fa cap el dibuix, de manera que en els seus poemes escriu i dibuixa, o el que és el mateix, en les pintures dibuixa i escriu. En aquest espai poètic els recursos que utilitza fan que cada poema sigui com una pintura.

L'arquitectura formada per les paraules les sosté en l'espai; el ritme, el pes de cada mot ve donat per la seva ubicació en el vers, per les pauses i els silencis. La poesia d'Alejandra Pizarnik mostra una inquietud en la forma dels poemes, la supressió no només de la rima sinó també de la mètrica regular i, en les darreres composicions, de les majúscules i els signes de puntuació.

"Dibuix d'Alejandra Pizarnik, origen desconegut"

El despertar

A León Ostrov

Senyor
La gàbia s'ha tornat ocell
i ha volat
i el meu cor és boig
perquè udola a la mort
i somriu darrere el vent
als meus deliris

Què faré amb la por
Què faré amb la por

Ja no balla la llum en el meu somriure
ni les estacions cremen coloms en les meves idees
Les meves mans s'han despullat
i s'han anat on la mort
ensenya a viure als morts

Senyor
L'aire em castiga l'ésser
Darrere l'aire hi ha monstres
que beuen de la meva sang

És el desastre
És l'hora del buit no buit
És l'instant de passar el forrellat als llavis
sentir cridar els condemnats
contemplar cada un dels meus noms
penjats en el no-res

Senyor
Tinc vint anys
També els meus ulls tenen vint anys
i tanmateix no diuen res

Senyor
He consumat la meva vida a un instant
L'última innocència esclatà
Ara és mai o jamai
o simplement va ser

Com és que no em suïcido en front del mirall
i desapareixo per reaparèixer en el mar
on un gran vaixell m'esperaria
amb els llums encesos?

Com és que no m'arrenco les venes
i faig amb elles una escala
per a fugir a l'altre banda de la nit?

El principi ha donat a llum el final
Tot continuarà igual
Els somriures gastats
L'interés interessat
Les preguntes de pedra en pedra
Les gesticulacions que imiten l'amor
Tot continuarà igual

Però els meus braços insisteixen en abraçar el món
perquè no els han ensenyat encara
que ja és massa tard

Senyor
Llença els fèretres de la meva sang

Recordo la meva infància
quan jo era una anciana
Les flors morien en les meves mans
perquè la dansa salvatge de l'alegria
els destruïa el cor

Recordo els negres matins de sol
quan era una nena
és a dir ahir
és a dir fa segles

Senyor
La gàbia s'ha tornat ocell
I ha devorat les meves esperances

Senyor
La gàbia s'ha tornat ocell
Què faré amb la por

El despertar

A León Ostrov

Señor
La jaula se ha vuelto pájaro
y se ha volado
y mi corazón está loco
porque aúlla a la muerte
y sonríe detrás del viento
a mis delirios

Qué haré con el miedo
Qué haré con el miedo

Ya no baila la luz en mi sonrisa
ni las estaciones queman palomas en mis ideas
Mis manos se han desnudado
y se han ido donde la muerte
enseña a vivir a los muertos

Señor
El aire me castiga el ser
Detrás del aire hay mounstros
que beben de mi sangre

Es el desastre
Es la hora del vacío no vacío
Es el instante de poner cerrojo a los labios
oír a los condenados gritar
contemplar a cada uno de mis nombres
ahorcados en la nada.

Señor
Tengo veinte años
También mis ojos tienen veinte años
y sin embargo no dicen nada

Señor
He consumado mi vida en un instante
La última inocencia estalló
Ahora es nunca o jamás
o simplemente fue

¿Còmo no me suicido frente a un espejo
y desaparezco para reaparecer en el mar
donde un gran barco me esperaría
con las luces encendidas?

¿Cómo no me extraigo las venas
y hago con ellas una escala
para huir al otro lado de la noche?

El principio ha dado a luz el final
Todo continuará igual
Las sonrisas gastadas
El interés interesado
Las preguntas de piedra en piedra
Las gesticulaciones que remedan amor
Todo continuará igual

Pero mis brazos insisten en abrazar al mundo
porque aún no les enseñaron
que ya es demasiado tarde

Señor
Arroja los féretros de mi sangre

Recuerdo mi niñez
cuando yo era una anciana
Las flores morían en mis manos
porque la danza salvaje de la alegría
les destruía el corazón

Recuerdo las negras mañanas de sol
cuando era niña
es decir ayer
es decir hace siglos

Señor
La jaula se ha vuelto pájaro
y ha devorado mis esperanzas

Señor
La jaula se ha vuelto pájaro
Qué haré con el miedo

«El despertar»
Alejandra Pizarnik
Las aventuras perdidas, 1958
Traducció:
Empar Sáez

L'onirisme de les imatges i la recerca d'una experiència poètica transcendental en la poesia d'Alejandra Pizarnik suggereix una filiació amb el surrealisme. Tal filiació és, tanmateix, superficial. En el fons, Pizarnik delata una profunda incomoditat davant del seu discurs poètic i aquí rau la diferencia amb els poetes surrealistes. No hi troba sentit a l'espontani fluir de la dissertació de tipus surrealista. La seva crítica de la paraula és absoluta; la manté al caire del silenci, minant la seguretat que els poetes, inclús els més escèptics, necessiten per a continuar escrivint. Aleshores el silenci es converteix en l'única i seductora alternativa per a Pizarnik davant de l'argúcia ostentosa de les paraules.

Pintura d'Alejandra Pizarnik, en "Alejandra Pizarnik. Una biografía de Cristina Piña" (Editorial Corregidor)

Fragments per a dominar el silenci

II

Quan a la casa del llenguatge se li vola la teulada i les paraules no arreceren, jo parlo.

Les dames de roig s'extraviaren endins les seves màscares però retornaran per a sanglotar entre flors.

No és muda la mort. Escolto el cant dels endolats segellar les fenedures del silenci. Escolto el teu dolcíssim plor florir el meu silenci gris.

Fragmentos para dominar el silencio

II

Cuando a la casa del lenguaje se le vuela el tejado y las palabras no guarecen, yo hablo.

Las damas de rojo se extraviaron dentro de sus máscaras aunque regresarán para sollozar entre flores.

No es muda la muerte. Escucho el canto de los enlutados sellar las hendiduras del silencio. Escucho tu dulcísimo llanto florecer mi silencio gris.

«Fragments per a dominar el silenci»
(Fragmentos para dominar el silencio)
Alejandra Pizarnik
Extracción de la piedra de la locura, 1968
Traducció:
Empar Sáez

En el llibre "Los trabajos y las noches" publicat el 1965 hi trobem una gran desesperança, ja es besllumen les obsessions i els deliris que es faran més evidents en l'última etapa de la seva obra amb "Extracción de la piedra de locura" (1968), i "El infierno musical" (1971). Segons Enrique Pezzoni, en l'assaig sobre "Los trabajos y las noches", la solitud de Pizarnik no era amb ella mateixa, era una solitud davant del món, una incapacitat per a la comunicació real. També podríem dir que és una solitud redemptora aquella que li permet arrecerar-se en les paraules, en oposició a la solitud real, aterridora del món exterior. Al final de la seva vida la coherència de l'obra s'interromp, es perd la paraula, esdevé el silenci, la distància entre poesia i vida s'escurça, s'apropa cap a l'abandonament inert..., es suïcida el 25 de setembre de 1972.

Detall de dibuix, en "Alejandra Pizarnik. Dos poemes iniciales" (Del Centro Editores)

Anells de cendra

A Cristina Campo

Són les meves veus que canten
perquè ells no cantin,
els emmordassats grisament a l'alba,
els vestits d'ocell desolat en la pluja.

Hi ha, en l'espera,
un rumor de lilà trencant-se.
Hi ha, quan ve el dia,
una partició del sol en petits sols negres.
I quan és de nit, sempre,
una tribu de paraules mutilades
busca asil en la meva gola
perquè no cantin ells,
els funestos, els amos del silenci.

Anillos de ceniza

A Cristina Campo

Son mis voces cantando
para que no canten ellos,
los amordazados grismente en el alba,
los vestidos de pájaro desolado en la lluvia.

Hay, en la espera,
un rumor a lila rompiéndose.
Y hay, cuando viene el día,
una partición del sol en pequeños soles negros.
Y cuando es de noche, siempre,
una tribu de palabras mutiladas
busca asilo en mi garganta
para que no canten ellos,
los funestos, los dueños del silencio

«Anells de cendra»
(Anillos de ceniza)
Alejandra Pizarnik
Los trabajos y las noches, 1965
Traducció:
Empar Sáez

--o0o--

Poesia Transversal:
Alejandra Pizarnik: Solitud, nit i paraula
Un article de: Empar Sáez

Referències bibliogràfiques:

Alejandra Pizarnik. Poesía completa. Barcelona, Lumen: 2010.

Francisco Lasarte. Más allá del surrealismo: la poesía de Alejandra Pizarnik. http://revista-iberoamericana.pitt.edu

Imatges preses de: http://alejandrapizarnik.blogspot.com.es/ amb llicència CC BY-NC-SA 3.0 de Creative Commons

Empar Sáez,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment als blocs:


Un capvespre a la Mediterrània


Enfilant finestres

Referència:

Sáez, Empar.
«Alejandra Pizarnik: Solitud, nit i paraula»
A: Poesia Transversal
Lo Càntich. N.15. Perífrasi, 2012.
Maig - Juny, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 15>

Lo Càntich - Número 15
Perífrasi, 2012

http://www.locantich.cat/2012/06/lo-cantich-numero-15-perifrasi-2012.html

lectures