"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Si l'hagués cregut...»

Marc Arencón i Llobet

Il·lustració:  Andreu Romera

Il·lustració: Andreu Romera

Si l'hagués cregut...


Aquella nit, com sempre, la meva mare em va dir que ja era hora d'anar-me'n a dormir, dient-me que si no ho feia, vindria el Papu a devorar-me.
          No li vaig fer cas, ja que estava ocupat jugant amb el meu ratolí, en Joan. Ja no hi creia en aquelles bestieses d'éssers fantàstics.
          Com que no m'havia anat al llit, la meva mare va vindre enfadada i jo vaig córrer a dormir.
          —Ai, com vingui el Papu... —va dir-me, abans de tancar la llum i marxar.
          Després, va venir el meu pare, i em va advertir que si continuava anant a dormir tard, vindria el Marraco.
          —Mira que si et veies el Marraco! —em va dir.
          La meva àvia va entrar a continuació, explicant-me que, en la seva època, els Dips eren els encarregats de vigilar que els vailets se n'anessin a dormir d'hora.
          —Tu fes cas a partir d'ara, i el Dip no vindrà —va concloure.
          Jo ja n'estava fart de tantes llegendes i tantes històries. Mentre intentava dormir, vaig recordar-me que m'havia deixat en Joan fora de la gàbia, i ell era molt poruc. Vaig decidir aixecar-me i vaig agafar la llanterna. Mentre el buscava, em vaig apropar a la finestra, i vaig descobrir amb horror, que estava oberta.
          Alguna cosa em va passar entre els peus abans que pogués tancar la finestra. Vaig enfocar-la amb la llanterna i vaig veure que era en Joan. Vaig córrer a posar-lo a la seva gàbia, i vaig tornar cap el llit.
          I em vaig trobar davant de dos enormes ulls brillants!
          De l'ensurt, vaig xocar contra la paret, i vaig topar amb l'interruptor. La llum es va encendre, i vaig veure que els ulls pertanyien a un home gras i alt. Duia una túnica negra, i tenia el cap i la cara tapats per una caputxa i un mocador.
          Es va treure el mocador, i em va ensenyar la seva enorme boca, de dos pams, plena d'afilades dents.
          —Qui ets? —vaig demanar.
          —Ho saps molt bé. Sóc el Papu —em va respondre amb una veu greu i profunda. Va observar que jo estava molt espantat, i va exclamar—: No et facis el sorprès! Ta mare et va avisar, i tu no li vas fer cas.
          Vaig intentar cridar o moure'm, però estava massa espantat per fer-ho. Vaig començar a suar, i a respirar acceleradament. El Papu se'm va apropar, obrint la seva enorme boca, i jo vaig tancar els ulls, ja que m'imaginava el final de tot allò. En aquell moment, vaig pensar: «Si l'hagués cregut...»
          Aleshores, la porta es va obrir d'un cop, i va entrar un altre home gras, amb un bigoti negre i llarg sobre enorme boca. Duia un barret de copa i un bastó en el qual es repenjava.
          —Sóc el Marraco! —va exclamar, alegrement, tot i que la situació no en tenia res d'alegre—. I et vinc a cruspir!
          —Ei! Para el carro! —va dir-li el Papu—. Aquest vailet és meu, busca-te'n un altre.
          —Però, Papu, es pot saber que hi fas aquí? —va preguntar el Marraco, estranyat.
          —Que vols que hi faci? Vinc a menjar-me el nen! —va respondre el Papu.
          Com si les paraules del Papu l'haguessin cridat, va entrar per la finestra que jo m'havia deixat oberta un gos negre, d'ulls vermells i llargs ullals. Era coix d'una pota, però es mantenia dret com si no ho fos.
          —Sang! —va exclamar—. Prepara't, noi, perquè et penso xuclar fins a l'última gota!
          —Quiet gos pollós! —van exclamar el Papu i el Marraco.
          —Què passa aquí? —va preguntar el gos.
          —El que passa, estimat Dip, és què ens han cridat als tres per venir a buscar un sol nen —va respondre el Papu.
          —Em sap greu per vosaltres —va dir el gos—. No me n'aniré amb l'estómac buit.
          I dient això, va fer un salt i es va abalançar sobre mi, i m'hauria dessagnat, si no fos perquè el Papu el va engrapar per la cua i el va llençar contra la paret.
          I quan el Marraco se'm va apropar, el Dip va saltar sobre el seu barret, i va començar a esgarrapar-li la cara. El Papu va aprofitar per apropar-se'm, però el Marraco li va caure a sobre. I els tres monstres em devien oblidar, ja que van començar a esgarrapar-se i esbatussar-se entre ells. Tots tres van sortir per la finestra, sense girar-se, i van continuar barallant-se fins a perdre's en l'horitzó.
          I jo, que havia estat a punt de morir en sis ocasions en aquells pocs minuts, vaig jurar que mai més no tornaria a desconfiar de les històries que els adults em deien, cosa que he seguit fent fins avui. I a les nits, encara recordo els ullals del Dip, el barret del Marraco i els ulls del Papu xiuxiuejant-me: «He vingut a per tu».


Marc Arencón i Llobet
«Si l'hagués cregut...»
Del recull de contes:
Criatures fantàstiques (Diversos autors)
Criatures fantàstiques
Diversos autors
Editorial Meteora - Associació de Relataires en Català (ARC)

Il·lustració:
'Il·lustració: Andreu Romera'
Andreu Romera


Referència:
Arencón i Llobet, Marc.
«Si l'hagués cregut...»
Lo Càntich. N.15. Perífrasi, 2012.
Maig - Juny, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 15>
ISSN 2014-3036-N.15


Lo Càntich - Número 15 - Perífrasi, 2012
Lo Càntich - Número 15
Perífrasi, 2012

http://www.locantich.cat/2012/06/lo-cantich-numero-15-perifrasi-2012.html

Lo Càntich - Número 15 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]