"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«L'ànima de la màquina»
(El alma de la máquina)

Baldomero Lillo

Traducció:  Carles Carmona i Grau
Il·lustració:  Théophile-Alexandre Steinlen

Minaires (Théophile-Alexandre Steinlen)

L'ànima de la màquina


          La silueta del maquinista amb el seu vestit de dril blau es destaca des del clarejar fins a la nit a la part alta de la plataforma de la màquina. El seu torn és de dotze hores consecutives.

          Els obrers que extreuen dels ascensors els carros de carbó el miren amb enveja no exempta de rancúnia. Enveja, perquè mentre ells abrasats pel sol a l'estiu i calats per les pluges a l'hivern forcegen sense treva des del brocal del pic fins a la pista de dipòsit, empenyent les pesades vagonetes, ell, sota el sostre de zinc no fa un pas ni gasta més energia que la indispensable per a manejar la regna de la màquina.

          I quan, buidat el mineral, els tombadors corren i panteixen amb la vaga esperança d'obtenir alguns segons de respir, a l'enveja s'afegeix la rancúnia, veient com l'ascensor els espera ja amb una nova càrrega de replets carretons, mentre el maquinista, des de dalt del seu lloc, sembla dir-los amb la seva severa mirada:

          —Més de pressa, ganduls, més de pressa!

          Aquesta decepció que es repeteix en cada viatge, els fa pensar que si la tasca els aniquila, culpa és d'aquell que per aclaparar-les la fatiga no necessita sinó allargar i encongir el braç.

          Mai no podran comprendre que aquesta tasca que els sembla tan insignificant, és més angoixant que la del galiot lligat al seu banc. El maquinista, en agafar amb la destra el mànec d'acer del govern de la màquina, passa instantàniament en formar part de l'enorme i complicat organisme de ferro. El seu ésser pensant es converteix en autòmat. El seu cervell es paralitza. A la vista del quadrant pintat de blanc, on es mou l'agulla indicadora, el present, el passat i el futur són reemplaçats per la idea fixa. Els seus nervis en tensió, el seu pensament tot es reconcentra en les xifres que en el quadrant representen les voltes de la gegantesca bobina que enrotlla setze metres de cable durant cada revolució.

          Com les catorze voltes necessàries perquè l'ascensor recorri el seu trajecte vertical s'efectuen en menys de vint segons, un segon de distracció significa una revolució més, i una revolució més, massa ho sap el maquinista, és: l'ascensor estavellant-se, a dalt, contra les politges, la bobina, arrencada del seu centre, precipitant-se com una allau que res deté, mentre els èmbols, bojos, trenquen les bieles i fan saltar les tapes dels cilindres. Tot això pot ser la conseqüència de la més petita distracció per part seva, d'un segon d'oblit.

          Per això les seves pupil·les, el seu rostre, el seu pensament s'immobilitzen. Res no veu, res no sent del que passa al seu voltant, sinó l'agulla que gira i el martell de senyals que copeja damunt del seu cap. I aquesta atenció no té treva. Tot just treu el cap pel brocal un dels ascensors, quan un doble toc de campana li avisa que, a sota, l'altre espera ja amb la seva càrrega completa. Estira el braç, el vapor empeny els èmbols i xiula l'escapar-se pels empaquetatges, la bobina enrotlla accelerada el fil del metall i l'agulla del quadrant gira aproximant-se veloçment a la fletxa de parada. Abans que la creui, atreu cap a si la manovella i la màquina s'atura sense soroll, sense sacsejades, com un cavall tou de boca.

          I quan encara vibra a la placa metàl·lica el toc de l'últim senyal, el martell la fereix de nou amb un cop sec, estrident alhora. Al seu mandat imperiós el braç del maquinista s'allarga, els engranatges grinyolen, els cables oscil·len i la bobina volteja amb vertiginosa rapidesa. I les hores succeeixen a les hores, el sol puja al zenit, descendeix; la tarda arriba, declina, i el crepuscle, sorgint arran de l'horitzó, alça i estén cada vegada més de pressa la seva penombra immensa.

          Tot d'una un xiulet ensordidor omple l'espai. Els tombadors deixen anar els carretons i s'alcen coratjosos. La tasca del dia ha acabat. De les diferents seccions annexes a la mina surten els obrers en confús tropell. En la seva pressa per abandonar els tallers es xoquen i es rebreguen, però no s'aixeca una veu de queixa o de protesta: els rostres estan radiants.

          A poc a poc la remor dels seus sonors passos s'allunya i s'esvaeix en la calçada sumida en les ombres. La mina ha quedat deserta.

          Només en el departament de la màquina es distingeix una confusa silueta humana. És el maquinista. Assegut en el seu alt setial, amb la dreta recolzada a la maneta, roman immòbil en la semiobscuritat que l'envolta. En concloure la tasca, cessant bruscament la tensió dels seus nervis, s'ha desplomat al banc com una massa inerta.

          Un procés lent de reintegració a l'estat normal s'opera en el seu cervell esmussat. Recobra penosament les seves facultats anul·lades, atrofiades per dotze hores d'obsessió, d'idea fixa. L'autòmat torna a ser una altra vegada una criatura de carn i ossos que veu, que sent, que pensa, que sofreix.

          L'enorme mecanisme jeu paralitzat. Els seus membres potents, caldejats pel moviment, es refreden produint lleus espetecs. És l'ànima de la màquina que s'escapa pels porus del metall, per encendre en les tenebres que cobreixen l'alt setial de ferro, les fulguracions tràgiques d'una aurora tota vermella des de l'orto fins al zenit.


Baldomero Lillo
(Lota, Xile, 1867 - San Bernardo, Xile, 1923)
«El alma de la máquina»

Il·lustració:
'Minaires (Théophile-Alexandre Steinlen)'
"Minaires"
Théophile-Alexandre Steinlen
(Lausanne, Suïssa, 1859 - París, França, 1923)

Traducció:
Carles Carmona i Grau
(Barcelona, 1951)
«L'ànima de la màquina»
de l'obra original:

«El alma de la máquina»

Baldomero Lillo

          La silueta del maquinista con su traje de dril azul se destaca desde el amanecer hasta la noche en lo alto de la plataforma de la máquina. Su turno es de doce horas consecutivas.

          Los obreros que extraen de los ascensores los carros de carbón míranlo con envidia no exenta de encono. Envidia, porque mientras ellos abrasados por el sol en el verano y calados por las lluvias en el invierno forcejean sin tregua desde el brocal del pique hasta la cancha de depósito, empujando las pesadas vagonetas, él, bajo la techumbre de zinc no da un paso ni gasta más energía que la indispensable para manejar la rienda de la máquina.

          Y cuando, vaciado el mineral, los tumbadores corren y jadean con la vaga esperanza de obtener algunos segundos de respiro, a la envidia se añade el encono, viendo cómo el ascensor los aguarda ya con una nueva carga de repletas carretillas, mientras el maquinista, desde lo alto de su puesto, parece decirles con su severa mirada:

          —¡Más a prisa, holgazanes, más a prisa!

          Esta decepción que se repite en cada viaje, les hace pensar que si la tarea les aniquila, culpa es de aquel que para abrumarles la fatiga no necesita sino alargar y encoger el brazo.

          Jamás podrán comprender que esa labor que les parece tan insignificante, es más agobiadora que la del galeote atado a su banco. El maquinista, al asir con la diestra el mango de acero del gobierno de la máquina, pasa instantáneamente a formar parte del enorme y complicado organismo de hierro. Su ser pensante conviértese en autómata. Su cerebro se paraliza. A la vista del cuadrante pintado de blanco, donde se mueve la aguja indicadora, el presente, el pasado y el porvenir son reemplazados por la idea fija. Sus nervios en tensión, su pensamiento todo se reconcentra en las cifras que en el cuadrante representan las vueltas de la gigantesca bobina que enrolla dieciséis metros de cable en cada revolución.

          Como las catorce vueltas necesarias para que el ascensor recorra su trayecto vertical se efectúan en menos de veinte segundos, un segundo de distracción significa una revolución más, y una revolución más, demasiado lo sabe el maquinista, es: el ascensor estrellándose, arriba, contra las poleas; la bobina, arrancada de su centro, precipitándose como un alud que nada detiene, mientras los émbolos, locos, rompen las bielas y hacen saltar las tapas de los cilindros. Todo esto puede ser la consecuencia de la más pequeña distracción de su parte, de un segundo de olvido.

          Por eso sus pupilas, su rostro, su pensamiento se inmovilizan. Nada ve, nada oye de lo que pasa a su rededor, sino la aguja que gira y el martillo de señales que golpea encima de su cabeza. Y esa atención no tiene tregua. Apenas asoma por el brocal del pique uno de los ascensores, cuando un doble campanillazo le avisa que, abajo, el otro espera ya con su carga completa. Estira el brazo, el vapor empuja los émbolos y silba al escaparse por las empaquetaduras, la bobina enrolla acelerada el hilo del metal y la aguja del cuadrante gira aproximándose velozmente a la flecha de parada. Antes que la cruce, atrae hacia sí la manivela y la máquina se detiene sin ruido, sin sacudidas, como un caballo blando de boca.

          Y cuando aún vibra en la placa metálica el tañido de la última señal, el martillo la hiere de nuevo con un golpe seco, estridente a la vez. A su mandato imperioso el brazo del maquinista se alarga, los engranajes rechinan, los cables oscilan y la bobina voltea con vertiginosa rapidez. Y las horas suceden a las horas, el sol sube al cénit, desciende; la tarde llega, declina, y el crepúsculo, surgiendo al ras del horizonte, alza y extiende cada vez más a prisa su penumbra inmensa.

          De pronto un silbido ensordecedor llena el espacio. Los tumbadores sueltan las carretillas y se yerguen briosos. La tarea del día ha terminado. De las distintas secciones anexas a la mina salen los obreros en confuso tropel. En su prisa por abandonar los talleres se chocan y se estrujan, mas no se levanta una voz de queja o de protesta: los rostros están radiantes.

          Poco a poco el rumor de sus pasos sonoros se aleja y desvanece en la calzada sumida en las sombras. La mina ha quedado desierta.

          Sólo en el departamento de la máquina se distingue una confusa silueta humana. Es el maquinista. Sentado en su alto sitial, con la diestra apoyada en la manivela, permanece inmóvil en la semioscuridad que lo rodea. Al concluir la tarea, cesando bruscamente la tensión de sus nervios, se ha desplomado en el banco como una masa inerte.

          Un proceso lento de reintegración al estado normal se opera en su cerebro embotado. Recobra penosamente sus facultades anuladas, atrofiadas por doce horas de obsesión, de idea fija. El autómata vuelve a ser otra vez una criatura de carne y hueso que ve, que oye, que piensa, que sufre.

          El enorme mecanismo yace paralizado. Sus miembros potentes, caldeados por el movimiento, se enfrían produciendo leves chasquidos. Es el alma de la máquina que se escapa por los poros del metal, para encender en las tinieblas que cubren el alto sitial de hierro, las fulguraciones trágicas de una aurora toda roja desde el orto hasta el cénit.

ooO0Ooo


Referència:
Lillo Figueroa, Baldomero.
«L'ànima de la màquina».
(El alma de la máquina)
Traducció: Carmona i Grau, Carles.
Lo Càntich. N.15. Perífrasi, 2012.
Maig - Juny, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 15>
ISSN 2014-3036-N.15


Lo Càntich - Número 15 - Perífrasi, 2012
Lo Càntich - Número 15
Perífrasi, 2012

http://www.locantich.cat/2012/06/lo-cantich-numero-15-perifrasi-2012.html

Lo Càntich - Número 15 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]