«A la meva terra» Joan Lluís Cau Fogasa Il·lustració: Jacint Grau

A la meva terra

És la vall apassionada; la cobreix el cel gris de tardor, a
l'espera de ser travessada , -com l'espasa d'un cavaller al
seu digne enemic-, per les fredes nits d'hivern, que
s'apropen sense pietat, i que no es compadeixen, ni de pobres
ni de rics, ni de bons ni de dolents.

Terra mullada per la pluja, intensa i sorollosa, com les
llàgrimes dels plors, dels qui han perdut, el ser més estimat;
on creixen les flors, de múltiples colors, on la natura,
tocada per la ma de Déu, les ha fet dignes de ser contemplades,
per la criatura més plena, de gràcia i esplendor.

L'he vist creuada per un riu, d'aigua dolça, que travessa el
seu cos com una arteria que porta la sang, per donar
vida, a un esperit moribund.

La seva aigua és cristal·lina, però, compte!, que en mirar-la
t'enlluerna i t'arrossega al seu fons, on éssers misteriosos
t'esperen, per endolcir-te amb la seva càlida rialla i d'on
mai més, podràs emergir.

Aquestes aigües ens complauen, en precipitar-se per la vall;
amb elles fugen les neus, blanques i pures; aigües que no
tornaran, i són benvingudes pels pobles, que any rere any les
esperen, com l'amor espera el seu moment, per arribar al cor,
de qui ho desitja.

Així són les seves aigües, d'aparença tranquil·la, que escolto
en un somni, el soroll del seu passar.

És terra de caràcter enganyós, com muller que diu paraules
dolces, i una vegada t’ha enamorat no et demana res, però
tot ho vol.

Aquesta vall, que si fos dona, seria digna de viure en el més
noble castell; més ha triat ser transparent, per no
enganyar amb l'aparença. I el seu orgull, traspassat als seus
habitants, els fa durs i esforçats.

Aquest orgull, ho fan sentir amb un somriure, que té el mateix
valor que la pluja de primavera , que cau sobre els camps que
la cobreixen, com un mant, de frescor i de verdor.

Grans boscos la rodegen, com pilars a la més noble
catedral, on el vent, entre els seus malls es fa sentir, com
el plorar d'un nen, quan la seva mare s'allunya.

Arbres de mil colors, broten dels meus ulls, és com mirar
el cel en una nit d'estiu, clara i serena, com la llum del meu cor
quan em sento prop, de l'amor de Déu.

Terra ferma, terra llaurada amb plors i suors, que a pesar de tot,
fa que generació rere generació escolti el seu crit: veniu a mi,
que sóc terra de llibertat!

Envejada per uns, desitjada per altres; trepitjada i saquejada per un
àguila, que volava al so dels tambors, que va venir del nord, però que va
ser furetejada, pels homes d'ardor i de coratge que estimen aquesta
terra.

D'ella es desprèn un perfum, que la impregna com l'alegria a la joventut;
reconegut entre mil, vagis on vagis; et recorda: aquesta és la meva
vall!

D'aquest perfum no et pots desprendre, és com marca de naixement, que sempre et persegueix com la mort persegueix a la vida i encara que hi
reneguis és com negar que la vida es bella, i la sang vermella.

Joan Lluís Cau Fogasa
(Lleida, 1969)
«A la meva terra»

Il·lustració:

"La vall"
Jacint Grau

Referència:

Cau Fogasa, Joan Lluís.
«A la meva terra»
Lo Càntich. N.15. Perífrasi, 2012.
Maig - Juny, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 15>

Lo Càntich - Número 15
Perífrasi, 2012

http://www.locantich.cat/2012/06/lo-cantich-numero-15-perifrasi-2012.html

lectures