![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Et vols tapar, nen?
Un dia de tardor, un pare va dir al seu fill:
—Et vols tapar, nen? Abriga't abans de sortir de casa, Arnau. Si no ho fas, vindrà el dimoni del Cul Pelat...
—I on em portarà, si no existeix l'infern?
—Tens raó, no se t'emportarà a l'infern. Escolta bé, perquè t'explicaré una història que en parla.
»Temps era temps, hi havia una draga que vivia al fons de l'estany de Banyoles. Era una draga molt gran i bonica, amb ales de ratpenat i una cresta amb pues des de l'espinada fins a la punta de la cua. Li agradava molt nedar i de fer tant exercici li agafava molta gana i sortia de l'estany a menjar-se un nen, una nena o una ovella.
Un dia, decidí anar volant més enllà de les muntanyes que envoltaven l'estany. I va arribar a un prat on hi havia un ramat d'ovelles. Ja estava disposada a començar el tiberi, quan se li aparegué un gegant amb un sol ull que feia catorze metres d'alçada. Espantada, arrencà a volar intentant enxampar una ovella sense ser capturada pel ciclop. L'ésser volador aconseguí una presa i s'allunyà.
Ja de nit, el pare Janàs, que és així com es deia el ciclop, intentava encendre el foc perquè tenia molt de fred. La draga, que en el fons era bona persona, l'ajudà amb una de les seves flamarades. Intercanviaren mirades, un amb un ull, l'altra amb dos i s'enamoraren a l'instant.
Decidiren que els agradaria viure plegats al prat, però hi havia un greu problema: el pare Janàs no deixava que la draga es mengés cap ovella més.
—I què faré quan tingui gana? —preguntà.
—Mira, si tens gana, t'hauràs de conformar menjant nens.
—M'encanten els nens a la brasa! I d'on els traurem?
—Jo tinc un amic que ens podrà aconseguir tants nens com vulguis.
—I d'on els treu?
—Empaita i atrapa tots els nens i nenes que surten al carrer sense anar abrigats.
—Com es diu aquest amic?
—És el dimoni del Cul Pelat. Què et sembla si anem a l'Empordà i te'l presento?
—D'acord! Anem-hi volant!
El pare Janàs s'enfilà a l'esquena de la draga, entremig de dues pues, i arribaren a la casa del dimoni del Cul Pelat de les terres del vent.
—Dimoni del Cul Pelat, et vull presentar la meva promesa, oi que és bufona?
—Per al teu gust, sí; però per al meu, no tant.
—Hem decidit viure junts al meu prat, però necessitem que ens ajudis —anuncià el ciclop.
—Vindrem cada dia perquè em donis tres nens: un per esmorzar, un altre per dinar i un més per sopar —prosseguí la draga.
—D'acord. I ara, com que tenim una nova convidada, podem anar tots tres a la platja.
—Que bé, jo no hi he estat mai!!! —exclamà la draga.
Quan van arribar a la platja, totes les persones van marxar d'allà a cuita-corrents.
—Molt amables! —digueren pensant que els volien deixar lloc per a les seves tovalloles.
La primera que es va llançar al mar va ser la draga de Banyoles, que enyorava l'aigua del seu estany. El pare Janàs entrà a l'aigua sense mullar-se el cap perquè no havia trobat ulleres de bussejar per a un sol ull i tenia por que se li irrités. Com que el Cul Pelat no tenia crema protectora, després d'estar una estona prenent el sol, es va llançar a l'aigua per a refrescar-se el cul pelat.
I s'ho van passar molt bé aquell dia i tots els que van venir després. La draga i el pare Janàs no s'oblidaven mai d'anar a l'Empordà a buscar nens i passejar una miqueta amb el seu amic el dimoni.
Vet aquí una draga, un ciclop i el dimoni del Cul Pelat, i aquest conte ja s'ha acabat.»
—I ara que has escoltat la història, et vols tapar, nen?
—M'has convençut del tot, pare. Ara vaig a buscar l'abric.
I tu, lector, que et taparàs?
—Et vols tapar, nen? Abriga't abans de sortir de casa, Arnau. Si no ho fas, vindrà el dimoni del Cul Pelat...
—I on em portarà, si no existeix l'infern?
—Tens raó, no se t'emportarà a l'infern. Escolta bé, perquè t'explicaré una història que en parla.
»Temps era temps, hi havia una draga que vivia al fons de l'estany de Banyoles. Era una draga molt gran i bonica, amb ales de ratpenat i una cresta amb pues des de l'espinada fins a la punta de la cua. Li agradava molt nedar i de fer tant exercici li agafava molta gana i sortia de l'estany a menjar-se un nen, una nena o una ovella.
Un dia, decidí anar volant més enllà de les muntanyes que envoltaven l'estany. I va arribar a un prat on hi havia un ramat d'ovelles. Ja estava disposada a començar el tiberi, quan se li aparegué un gegant amb un sol ull que feia catorze metres d'alçada. Espantada, arrencà a volar intentant enxampar una ovella sense ser capturada pel ciclop. L'ésser volador aconseguí una presa i s'allunyà.
Ja de nit, el pare Janàs, que és així com es deia el ciclop, intentava encendre el foc perquè tenia molt de fred. La draga, que en el fons era bona persona, l'ajudà amb una de les seves flamarades. Intercanviaren mirades, un amb un ull, l'altra amb dos i s'enamoraren a l'instant.
Decidiren que els agradaria viure plegats al prat, però hi havia un greu problema: el pare Janàs no deixava que la draga es mengés cap ovella més.
—I què faré quan tingui gana? —preguntà.
—Mira, si tens gana, t'hauràs de conformar menjant nens.
—M'encanten els nens a la brasa! I d'on els traurem?
—Jo tinc un amic que ens podrà aconseguir tants nens com vulguis.
—I d'on els treu?
—Empaita i atrapa tots els nens i nenes que surten al carrer sense anar abrigats.
—Com es diu aquest amic?
—És el dimoni del Cul Pelat. Què et sembla si anem a l'Empordà i te'l presento?
—D'acord! Anem-hi volant!
El pare Janàs s'enfilà a l'esquena de la draga, entremig de dues pues, i arribaren a la casa del dimoni del Cul Pelat de les terres del vent.
—Dimoni del Cul Pelat, et vull presentar la meva promesa, oi que és bufona?
—Per al teu gust, sí; però per al meu, no tant.
—Hem decidit viure junts al meu prat, però necessitem que ens ajudis —anuncià el ciclop.
—Vindrem cada dia perquè em donis tres nens: un per esmorzar, un altre per dinar i un més per sopar —prosseguí la draga.
—D'acord. I ara, com que tenim una nova convidada, podem anar tots tres a la platja.
—Que bé, jo no hi he estat mai!!! —exclamà la draga.
Quan van arribar a la platja, totes les persones van marxar d'allà a cuita-corrents.
—Molt amables! —digueren pensant que els volien deixar lloc per a les seves tovalloles.
La primera que es va llançar al mar va ser la draga de Banyoles, que enyorava l'aigua del seu estany. El pare Janàs entrà a l'aigua sense mullar-se el cap perquè no havia trobat ulleres de bussejar per a un sol ull i tenia por que se li irrités. Com que el Cul Pelat no tenia crema protectora, després d'estar una estona prenent el sol, es va llançar a l'aigua per a refrescar-se el cul pelat.
I s'ho van passar molt bé aquell dia i tots els que van venir després. La draga i el pare Janàs no s'oblidaven mai d'anar a l'Empordà a buscar nens i passejar una miqueta amb el seu amic el dimoni.
Vet aquí una draga, un ciclop i el dimoni del Cul Pelat, i aquest conte ja s'ha acabat.»
—I ara que has escoltat la història, et vols tapar, nen?
—M'has convençut del tot, pare. Ara vaig a buscar l'abric.
I tu, lector, que et taparàs?
Arnau Soler i Gausachs
«Et vols tapar, nen?»
Del recull de contes:
Criatures fantàstiques
Diversos autors
Editorial Meteora - Associació de Relataires en Català (ARC)
Camila Monasterio
Referència:
Soler i Gausachs, Arnau.
«Et vols tapar, nen?»
Lo Càntich. N.15. Perífrasi, 2012.
Maig - Juny, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 15>
Soler i Gausachs, Arnau.
«Et vols tapar, nen?»
Lo Càntich. N.15. Perífrasi, 2012.
Maig - Juny, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 15>
Lo Càntich - Número 15
Perífrasi, 2012
http://www.locantich.cat/2012/06/lo-cantich-numero-15-perifrasi-2012.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada