"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Després de vuit anys de presència continuada en la xarxa, 36 números seriats i 32 números especials publicats, i un total de 2817 entrades individuals editades, amb el número 36 de la revista Lo Càntich, posem punt final a un fantàstic viatge literari i cultural. Nous projectes ens esperen. Projectes que podeu seguir a través de la pàgina de l'Associació de Relataires en Català. Moltes gràcies, de tot cor, a totes aquelles persones que ens han proporcionat el seu suport en aquesta meravellosa singladura pels mars i oceans de la literatura, l'art i la cultura. Eternament agraïts!

L'Equip Editorial (els que som, i els que han estat, in memoriam).

«Et vols tapar, nen?»

Arnau Soler i Gausachs

Il·lustració:  Camila Monasterio

Il·lustració: Camila Monasterio

Et vols tapar, nen?


Un dia de tardor, un pare va dir al seu fill:
          —Et vols tapar, nen? Abriga't abans de sortir de casa, Arnau. Si no ho fas, vindrà el dimoni del Cul Pelat...
          —I on em portarà, si no existeix l'infern?
          —Tens raó, no se t'emportarà a l'infern. Escolta bé, perquè t'explicaré una història que en parla.

»Temps era temps, hi havia una draga que vivia al fons de l'estany de Banyoles. Era una draga molt gran i bonica, amb ales de ratpenat i una cresta amb pues des de l'espinada fins a la punta de la cua. Li agradava molt nedar i de fer tant exercici li agafava molta gana i sortia de l'estany a menjar-se un nen, una nena o una ovella.
          Un dia, decidí anar volant més enllà de les muntanyes que envoltaven l'estany. I va arribar a un prat on hi havia un ramat d'ovelles. Ja estava disposada a començar el tiberi, quan se li aparegué un gegant amb un sol ull que feia catorze metres d'alçada. Espantada, arrencà a volar intentant enxampar una ovella sense ser capturada pel ciclop. L'ésser volador aconseguí una presa i s'allunyà.
          Ja de nit, el pare Janàs, que és així com es deia el ciclop, intentava encendre el foc perquè tenia molt de fred. La draga, que en el fons era bona persona, l'ajudà amb una de les seves flamarades. Intercanviaren mirades, un amb un ull, l'altra amb dos i s'enamoraren a l'instant.
          Decidiren que els agradaria viure plegats al prat, però hi havia un greu problema: el pare Janàs no deixava que la draga es mengés cap ovella més.
          —I què faré quan tingui gana? —preguntà.
          —Mira, si tens gana, t'hauràs de conformar menjant nens.
          —M'encanten els nens a la brasa! I d'on els traurem?
          —Jo tinc un amic que ens podrà aconseguir tants nens com vulguis.
          —I d'on els treu?
          —Empaita i atrapa tots els nens i nenes que surten al carrer sense anar abrigats.
          —Com es diu aquest amic?
          —És el dimoni del Cul Pelat. Què et sembla si anem a l'Empordà i te'l presento?
          —D'acord! Anem-hi volant!
          El pare Janàs s'enfilà a l'esquena de la draga, entremig de dues pues, i arribaren a la casa del dimoni del Cul Pelat de les terres del vent.
          —Dimoni del Cul Pelat, et vull presentar la meva promesa, oi que és bufona?
          —Per al teu gust, sí; però per al meu, no tant.
          —Hem decidit viure junts al meu prat, però necessitem que ens ajudis —anuncià el ciclop.
          —Vindrem cada dia perquè em donis tres nens: un per esmorzar, un altre per dinar i un més per sopar —prosseguí la draga.
          —D'acord. I ara, com que tenim una nova convidada, podem anar tots tres a la platja.
          —Que bé, jo no hi he estat mai!!! —exclamà la draga.
          Quan van arribar a la platja, totes les persones van marxar d'allà a cuita-corrents.
          —Molt amables! —digueren pensant que els volien deixar lloc per a les seves tovalloles.
          La primera que es va llançar al mar va ser la draga de Banyoles, que enyorava l'aigua del seu estany. El pare Janàs entrà a l'aigua sense mullar-se el cap perquè no havia trobat ulleres de bussejar per a un sol ull i tenia por que se li irrités. Com que el Cul Pelat no tenia crema protectora, després d'estar una estona prenent el sol, es va llançar a l'aigua per a refrescar-se el cul pelat.
          I s'ho van passar molt bé aquell dia i tots els que van venir després. La draga i el pare Janàs no s'oblidaven mai d'anar a l'Empordà a buscar nens i passejar una miqueta amb el seu amic el dimoni.
          Vet aquí una draga, un ciclop i el dimoni del Cul Pelat, i aquest conte ja s'ha acabat.»

—I ara que has escoltat la història, et vols tapar, nen?
          —M'has convençut del tot, pare. Ara vaig a buscar l'abric.
          I tu, lector, que et taparàs?


Arnau Soler i Gausachs
«Et vols tapar, nen?»
Del recull de contes:
Criatures fantàstiques (Diversos autors)
Criatures fantàstiques
Diversos autors
Editorial Meteora - Associació de Relataires en Català (ARC)

Il·lustració:
'Il·lustració: Camila Monasterio'
Camila Monasterio


Referència:
Soler i Gausachs, Arnau.
«Et vols tapar, nen?»
Lo Càntich. N.15. Perífrasi, 2012.
Maig - Juny, 2012.
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 15>
ISSN 2014-3036-N.15


Lo Càntich - Número 15 - Perífrasi, 2012
Lo Càntich - Número 15
Perífrasi, 2012

http://www.locantich.cat/2012/06/lo-cantich-numero-15-perifrasi-2012.html

Lo Càntich - Número 15 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]