«Testament d'exili: Teresa Pàmies» Josep Maria Fuster

Testament d'exili: Teresa Pàmies

          Teresa Pàmies i Bertran neix a Balaguer (La Noguera, Lleida) el 8 d'octubre de l'any 1919. Als deu anys es dedica a vendre "La Batalla", la revista del Bloc Obrer i Camperol, on el seu pare, Tomàs Pàmies, n'era un dels dirigents.

          Amb l'esclat de la Guerra Civil, l'any 1937 ingressà a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), on tingué un paper actiu en la seva direcció, en la creació de l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-1939) i en el butlletí "Juliol".

          L'any 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, hagué d'exiliar-se a França amb el seu pare. Després, va viatjar a la República Dominicana, a Cuba i finalment a Mèxic, on va començar a estudiar Periodisme a la Universitat Femenina.

          El 1947 deixà Mèxic per anar a Belgrad, on treballà a la ràdio, tasca que continuà després a Ràdio Praga, on fou redactora de les emissions en castellà i català. Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), es casà amb el secretari general, Gregorio López Raimundo. Posteriorment, se n'anà a París, on col·laborà a les revistes catalanes "Serra d'Or" i a "Oriflama". A París neix el seu fill, també escriptor, Sergi Pàmies, al gener de 1960.

          A principis dels setanta tornà a Catalunya i es dedicà a la literatura. El seu primer èxit va ser "Testament a Praga" (Barcelona: Destino, 1971), escrit en col·laboració amb el seu pare, i que va guanyar el Premi Josep Pla i el Premi Crítica Serra d'Or de prosa narrativa (1972).

     No és cert que m‘agradi presumir de pare. No n'he presumit mai, però tampoc no n'he tingut vergonya. Potser sí que un temps en vaig fer un mite, però això em va ajudar. En la meva adolescència d'exaltació política, mitificar el meu pare ni em va fer nosa ni em va perjudicar. Éreu l'home íntegre i valent amb el qual em volia assemblar i quan algun dels vostres amics ho deia em sentia contenta. Després fou la vida la que s'encarregà d'ensenyar-me que l'home no sempre ho fa tot bé, i, a descobrir-vos defectes i febleses, hi trobava una justificació de les meves. Per fi, esdevinguéreu, simplement, el meu pare.

     Els mites no sempre són encegadors o paralitzadors. De vegades ajuden a avançar, a resistir, a superar situacions desesperades. A mi, quan us 'mitificava', m'ajudàreu molt, però també quan ja no éreu un mite, sinó un pare vell i rondinaire.

"Testament a Praga"
(fragment)

          La seva literatura està marcada per un to autobiogràfic i per l'experiència de l'exili. De les seves obres destaquen aquelles que tenen un significat polític, com "Va ploure tot el dia", "Quan érem capitans", o "Memòria del morts", finalista del premi de novel·la Ramon Llull l'any 1981.

     Però aquell dia, una dona de Manresa, mare de família i sense carnet, ni de partit, ni de sindicat, ni d'orfeó ni de cercle cultural o parroquial, va demostrar que els grans capitans no sempre necessiten una ideologia. Trenta-dos mesos de guerra havien ensenyat moltes coses a la nostra capitana manresana. Li havien matat l'home al front; havia quedat vídua amb dos fills de tres i cinc anys i fugia perquè la vídua d'un roig, en una ciutat petita, podia tenir dificultats que ningú no li hauria ajudat a resoldre. Havia treballat sempre a la fàbrica de filatures, guanyant el pa dels seus fills i substituint braços que podien agafar un fusell. No digué mai que ho feia 'per la causa', i es malfiava, instintivament, dels que pronunciaven discursos i volien donar ordres en nom de qualsevol anagrama. Tenia una energia moral absolutament natural i de la mateixa manera que mantenia i educava els fills sense pare, es comportava entre la gent, no pas fent la feina dels altres sinó ajudant-los a fer-la amb l'exemple del seu tremp i uns dots d'organització tan naturals com aquella energia que emanava.

"Quan érem capitans"
(fragment)

          Pel que fa a la narrativa de ficció cal destacar les novel·les: "Dona de pres", "Amor clandestí", "Aquell vellet senzill i pulcre", "Memòria dels morts", "La chivata", "Segrest amb filipina", "Rebelión de viejas", "La primavera de l'àvia" i "La filla del Gudari").

     El mestre basc duia un capot de soldat amb el qual abrigà l'Elvira, que tremolava de fred i de por arrimada a la seva esquena. I allí va començar tot, per a mi. No vaig ser engendrada per un violador com m'havia insinuat gent de l'entorn familiar. Tampoc no sóc fruit d'un acte d'amor, sinó de la pietat i de la por.

     La Maite no ho va saber mai. Cinquanta-tres anys més tard, la seva amiga Elvira li ho podia haver dit, però una mena de pudor i l'afecte per l'amiga d'adolescència li ho va impedir. 'Des de Figueres no ens vam tornar a veure –digué la Maite–; en acabar el bombardeig vam enfilar-nos al camió i dues hores després érem a Perpinyà, on el delegat del govern basc ens tenia preparat un refugi de trànsit. El nostre destí era Anglaterra, on ja funcionava una colònia per a infants d'Euskadi. ¿I vosaltres, Elvira, on vau anar a parar després de les bombes?'

     Aquell era el moment de dir la veritat a l'amiga, però contestà: 'Vam tornar a casa. La mare em va trobar a la carretera morta de por i encara em va renyar per haver-me escapat, segons ella. Vam baixar a peu fins a Breda, on hi tenia uns oncles. Ens hi vam quedar uns mesos, fins que acabà la guerra. El meu germà Andreu havia mort a la serra de Pàndols. Quedàvem la mare i jo soles. Tornàrem al pis de Barcelona i la postguerra va ser més trista que la guerra'.

"La filla del gudari"
(fragment)

          Va seguir col·laborant en diversos mitjans de comunicació com el diari l'"Avui", "El Temps" o "Serra d'Or"., des dels seus inicis l'any 1976 i fins el 2009; a la revista "Presència" i a "Catalunya Ràdio". Alguns dels seus articles es van recollir en els llibres "Opinions de dóna" i "La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques".

     Recordo els dissabtes de mercat a Balaguer quan jo era xiqueta. Els pagesos que esmorzaven amb vi sota els porxos de la plaça Mercadal parlaven de dones, o sigui de sexe, com solen fer-ho els homes: inventant o exagerant proeses de catre amb una imaginació agullonada per alguna marmanyera de llengua picant i escandalosa. Tot plegat era una mena de masturbació col·lectiva, exercici de preescalfament que els preparava per tocar cuixa i mamella al bordell de l'altra banda del Segre, bordell legal, conegut amb el nom de Les Manyes. Aquells pagesos i botiguers o venedors ambulants no eren vells però ja ho semblaven als cinquanta anys. Vidus o concos que, com deien les gallinaires que participaven en l'orgia verbal: 'Presumiu del que no feu i voldríeu fer, mamarratxos...' '¿I què volien fer?', ens preguntàvem la canalla que escoltàvem la conversa asseguts a terra amb les cames encreuades.

     Aquella manera barroera i primitiva de parlar de 'porqueries' marcà l'educació sentimental d'unes quantes generacions. Avui es parla amb més naturalitat dels plaers de la carn, especialment les dones, més descarades, ben informades sobre orgasmes de què no han fruït mai, ereccions virils que 'fan figa', tècniques del Kamasutra llegides a les revistes de sexe i altres particularitats de les relacions sexuals humanes que la proliferació de revistes especialitzades i els debats radiofònics i televisats posen a l'abast de la gent gran, consumidora convulsiva de morbo i xafarderies sobre adulteris, compra-venda de gigolós per les senyores granadetes i esposes insatisfetes, i nenes de seda per al vell folrat d'or que no sap viure en la castedat recomanada pels gerontòlegs. No són l'equivalent al viejo verde de la sarsuela, però sí l'equivalent en versió moderna. Aquí, quan l'home que envelleix desitja estar en disposición galante lloga un vídeo porno a la cantonada i s'ho passa d'allò més bé.

"L'aventura d'envellir" (fragment)

          Entre els reconeixements que rebé al llarg de la seva carrera destaquen la Creu de Sant Jordi l'any 1984, la Medalla d'Honor de l'Ajuntament de Barcelona el 1997, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2001, el Premi Manuel Vázquez Montalbán de Periodisme el 2006 i el Premi Trajectòria de la Setmana del llibre en Català el 2003.

          Mor a Granada, el 13 de març de 2012.

Obra:

Testament a Praga (1970)
Quan érem capitans (1974)
Va ploure tot el dia (1974)
Quan èrem refugiats (1975)
Si vas a París papà... (1975)
Gent del meu exili (1975)
Gent de la vetlla (1975)
Los que se fueron (1976)
Dona de pres (1975)
Amor clandestí (1976)
Aquell vellet senzill i pulcre (1977)
Vacances aragoneses (1979)
La chivata (1981)
Memòria dels morts (1981)
Aventura mexicana del noi Pau Rispa (1982)
Matins d'Aran (1982)
Rosalia no hi era (1982)
Busqueu-me a Granada (1984)
Segrest amb filipina (1986)
Praga (col. "Las ciudades". Ed. Destino) (1987)
Primavera de l'àvia (1989)
Jardí enfonsat (1992)
Coses de la vida a ritme de bolero (1993)
Nadal a Porto (1994)
La filla del Gudari (1997)
La vida amb cançó: cròniques radiofòniques (1999)
Estem en guerra (2005)
Ràdio Pirenaica (2007)

Josep Maria Fuster
(Barcelona, 1928)
«Testament d'exili: Teresa Pàmies»

Referència:

Fuster i Grau, Josep Maria.
«Testament d'exili: Teresa Pàmies»
Lo Càntich. N.14. Símil, 2012.
Març - Abril, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 14>

Lo Càntich - Número 14
Símil, 2012

http://www.locantich.cat/2012/04/lo-cantich-numero-14-simil-2012.html

lectures