![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Salvem els mots
Feixuga i sense gales sentí mon cor un dia
la musa dolça i tendra del valencià verger:
los ritmes del gran mestre donaren-li harmonia,
les Illes d’or sos càntics, ses trobes Verdaguer.
Ni em plau, ni vull saber-ho, si sóc o no poeta;
jo cante segons pensa i sent lo meu bon cor,
i visc humil i pobre, com viu la violeta,
donant perfums a l’arbre que aniua mon amor.
Jamai podrà ma llira somniar les notes belles
dels cants que m’afalaguen i adormen l’esperit,
puix semblen cors dolcíssims de citres i donzelles
que em pugen fins la glòria deixant-me embadalit.
Jo cante sense notes les gestes de la terra,
costums, estils i faules del poble valencià,
i escric en esta parla, que hui tothom desterra...;
si fóra de Castella, cantara en castellà.
Vullc viure en la barraca voltada de bardissa
que guarde de mos pares i embaumen los rosers;
anar tots los diumenges tranquil al poble a missa;
demprés, a recrear-me dels camps en los quefers.
No vull saber dels hòmens com pensen ni què volen:
los uns la llum demanen, los altres la foscor;
jo enmig de tants de dubtes que a l’ànima condolen
baix l’arbre sant m’ampare de pàtria, fe i amor.
Vull víure a soletes, ab ma volguda esposa;
ab ella me pareixen los jorns sempre novells;
del món i ses follies, ja tot me dóna nosa;
deixeu-me que el cor vole, com volen los aucells!
Josep Bòdria i Roig
(València, 1842 - Alcoi, 1912)
«Professió de Fe»
Laura Boadas i Galí
Lo Càntich - Número 14
Símil, 2012
http://www.locantich.cat/2012/04/lo-cantich-numero-14-simil-2012.html
lectures
Professió de Fe
Feixuga i sense gales sentí mon cor un dia
la musa dolça i tendra del valencià verger:
los ritmes del gran mestre donaren-li harmonia,
les Illes d’or sos càntics, ses trobes Verdaguer.
Ni em plau, ni vull saber-ho, si sóc o no poeta;
jo cante segons pensa i sent lo meu bon cor,
i visc humil i pobre, com viu la violeta,
donant perfums a l’arbre que aniua mon amor.
Jamai podrà ma llira somniar les notes belles
dels cants que m’afalaguen i adormen l’esperit,
puix semblen cors dolcíssims de citres i donzelles
que em pugen fins la glòria deixant-me embadalit.
Jo cante sense notes les gestes de la terra,
costums, estils i faules del poble valencià,
i escric en esta parla, que hui tothom desterra...;
si fóra de Castella, cantara en castellà.
Vullc viure en la barraca voltada de bardissa
que guarde de mos pares i embaumen los rosers;
anar tots los diumenges tranquil al poble a missa;
demprés, a recrear-me dels camps en los quefers.
No vull saber dels hòmens com pensen ni què volen:
los uns la llum demanen, los altres la foscor;
jo enmig de tants de dubtes que a l’ànima condolen
baix l’arbre sant m’ampare de pàtria, fe i amor.
Vull víure a soletes, ab ma volguda esposa;
ab ella me pareixen los jorns sempre novells;
del món i ses follies, ja tot me dóna nosa;
deixeu-me que el cor vole, com volen los aucells!
Josep Bòdria i Roig
(València, 1842 - Alcoi, 1912)
«Professió de Fe»
Laura Boadas i Galí
Referència:
Bòdria i Roig, Josep.
«Professió de Fe»
A: Salvem els mots
Boadas i Galí, Laura.
Lo Càntich. N.14. Símil, 2012.
Març - Abril, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 14>
Bòdria i Roig, Josep.
«Professió de Fe»
A: Salvem els mots
Boadas i Galí, Laura.
Lo Càntich. N.14. Símil, 2012.
Març - Abril, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 14>
Lo Càntich - Número 14
Símil, 2012
http://www.locantich.cat/2012/04/lo-cantich-numero-14-simil-2012.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada