"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Les cireres»
(Les cerises)

Alfred de Musset

Traducció:  Alain Cadou
Il·lustració:  Doménikos Theotokópoulos "El Greco"

Les llàgrimes de Sant Pere ('El Greco')

Les cireres


          Un dia, mentre Jesús i Sant Pere caminaven pel món, es van sentir molt cansats. La calor era terrible, però al llarg del trajecte no van trobar cap ànima caritativa que els oferís un got d'aigua, ni cap rierol que els procurés una mica d'aigua. Anaven caminant desanimats quan Jesús, que anava davant, va veure a terra una ferradura, es va tornar al seu deixeble i li va dir:

          —Pere, recull aquesta ferradura i guarda-la .

          Però Sant Pere, que estava d'un humor de gossos, li va respondre:

          —Aquest tros de ferro no mereix l'esforç d'ajupir-se'n. Deixem-ho aquí, Senyor.

          Jesús, com de costum, no va fer cap comentari; simplement es va ajupir, va recollir la ferradura i la va guardar a la butxaca. I van continuar el seu viatge, muts i silenciosos.

          Després d'algun temps, es van trobar un ferrador que anava en direcció contrària. Jesús va entrar en conversa amb ell durant la pausa que van fer junts, i en el moment de separar-se'n, Jesús li va vendre la ferradura que havia trobat.

          Van continuar el camí i van veure un venedor ambulant que es dirigia al llogaret veí a vendre fruita. Jesús el va aturar i, amb els quatre escuts obtinguts per la venda de la ferradura, va comprar-li mitja lliura de cireres. Alhora, Sant Pere romania en silenci i el seu mal humor anava empitjorant. La calor augmentava, les goles s'assecaven. Però sant Pere era l'únic que patia de set, ja que Jesús anava menjant les cireres i el suc de la fruita li refrescava el paladar.

          L'apòstol, que caminava penosament darrere seu, mirava el Salvador amb enveja, però com les cireres havien estat comprades amb els guanys de la venda de la ferradura que ell no havia volgut recollir, no s'atrevia a demanar-li a Jesús la seva part del festí. Aquest, de manera dissimulada, deixava caure de tant en tant una cirera i Sant Pere s'ajupia amb avidesa a recollir-la i emportar-se-la a la boca resseca. Quan ja no van quedar més cireres, Jesús es va dirigir al seu deixeble i li va dir:

          —Ja ho veus, Pere, no s'ha de menysprear res en aquest món, ni tan sols allò que ens sembla insignificant i desproveït de valor. Per no haver-te volgut ajupir un cop per recollir la ferradura, has hagut d'ajupir-te moltes vegades per recollir les cireres que jo he anat deixant caure a terra. Això t'ensenyarà, Pere, a no menysprear res ni a ningú.

          Sant Pere no va trobar res a dir; va inclinar humilment el cap i va prosseguir el viatge darrere del seu Senyor.


Alfred de Musset
(París, 1810-1857)
«Les cerises»

Il·lustració:
Les llàgrimes de Sant Pere ('El Greco')
"Les llàgrimes de Sant Pere"
Doménikos Theotokópoulos "El Greco"
(Càndia, Creta, 1541 - Toledo, 1614)

Traducció:
Alain Cadou
(Marsella, 1955)
«Les cireres»
de l'obra original:

«Les cerises»

Alfred de Musset

          Un jour, tandis que Jésus et Saint Pierre cheminaient de par le monde, ils se sentirent bien fatigués. Il faisait une chaleur terrible mais en cours de route ils ne trouvèrent pas la moindre âme charitable pour leur donner un verre d'eau, pas le plus petit ruisseau pour leur procurer un filet d'eau. Cheminant cahin-caha, Jésus, qui marchait devant, vit sur le sol un fer à cheval; il se retourna vers son disciple et lui dit:

          —Pierre, ramasse ce fer à cheval et garde-le.

          Mais Saint Pierre, qui était d'une humeur de chien, lui répondit:

          —Ce morceau de fer ne vaut pas la peine de se baisser. Laissons-le là, Seigneur.

          Jésus, comme d'habitude, ne fit aucun commentaire; il se contenta de se baisser, de ramasser le fer et de le mettre dans sa poche. Ils se remirent en route, muets et silencieux.

          Au bout de quelque temps, ils rencontrèrent un forgeron qui allait dans la direction opposée. Jésus lia conversation avec lui au cours de la halte qu'ils firent tous ensemble, et au moment de se quitter, Jésus lui vendit le fer qu'il avait trouvé.

          Ils poursuivirent leur chemin et tombèrent par hasard sur un marchand ambulant qui se rendait au village voisin pour vendre des fruits. Jésus l'arrêta et acheta avec les quatre écus de la vente du fer à cheval, une demi-livre de cerises. Pendant tout ce temps, Saint Pierre restait muré dans son silence et sa mauvaise humeur empirait.

          La chaleur redoublait; les gorges se desséchaient. Seul Saint Pierre souffrait de la soif, car Jésus mangeait les cerises et le jus des fruits rafraîchissait son palais. L'apôtre, qui marchait péniblement derrière lui, regardait le Sauveur avec envie ; mais comme les cerises avaient été achetées avec le gain de la vente du fer à cheval qu'il n'avait pas voulu ramasser, il n'osait pas demander à Jésus sa part du festin. Celui-ci, sans avoir l'air de rien, laissait tomber une cerise de temps en temps, et Saint Pierre se penchait avec avidité pour la ramasser et la porter à sa bouche assoiffée. Quand il n'y eut plus de cerises, Jésus se retourna vers son disciple et lui dit:

          —Tu vois, Pierre, on ne doit rien dédaigner en ce monde, même ce qui nous paraît mesquin et dépourvu de valeur. Pour n'avoir pas voulu te baisser une fois et ramasser le fer à cheval, tu as dû t'incliner de nombreuses fois pour les cerises que je laissais tomber sur le sol. Ceci t'apprendra, Pierre, à ne dédaigner rien ni personne.

          Saint Pierre ne trouva rien à répondre; il baissa la tête et poursuivit humblement le trajet derrière son Seigneur.

ooO0Ooo


Referència:
De Musset, Alfred.
«Les cireres».
(Les cerises)
Traducció: Cadou, Alain.
Lo Càntich. N.14. Símil, 2012.
Març - Abril, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]