![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
El triangle
—Fuuuuuuuuu! —bufo a l'Aaron, però ell segueix a la seva, endrapant del plat de la Xica la saborosa barreja de gall dindi i tonyina.
No em deixa altre opció. Amb una mà aparto la gateta, que es queixa amb un miol desconcertat; amb l'altre mullo els dits en el got d'aigua. Esquitxo l'Aaron un parell de vegades, fins que aquest entén el missatge i fuig corrents. S'atura en el passadís, llepant-se una pota.
—Gatot dolent! Tu ja has menjat la teva ració, no tens per què robar la de la Xica.
No puc enfadar-me gaire estona amb ell. El seu aspecte molsut, les petites orelles caigudes, i els ulls permanentment enfurrunyats em desmunten.
—Ets una bola —li etzibo, com si fos el pitjor dels menyspreus.
La Xica em colpeja els turmells amb el seu caparró, com faria un rinoceront embogit. Es deixa caure sobre els peus, mostrant-me la seva panxona rodona.
Em distrec fregant aquella pell suau i esponjosa, i l'Aaron ho aprofita per passar esperitat i llençar-li una urpada. La Xica es retorça i marxa espantada.
—Prou!, no fa cap gràcia —el gat de raça escocès juga a ignorar-me, ajagut damunt el sofà.
—Ai! La meva pobreta nena. Què t'ha fet aquest salvatge? —l'agafo en braços per tranquil·litzar-la. L'acaricio com faria amb un nadó. Torno al sofà i la poso sobre la meva faldilla, raspallant-la amb suavitat. Emet un ronc-ronc d'aprovació que em relaxa.
«Crac, crac, crac».
Em giro per trobar l'Aaron enfonsant les urpes rítmicament en el sofà. Una pota després de l'altre, sense aturar-se, guaitant-me fixament. Com refregant-m'ho per la cara.
—No! —el meu to pretén ser ferm i segur. La indiferència que mostra, revela el meu fracàs.
—Vinga, vine amb la mama —intento ser conciliadora. M'atanso per agafar-lo, però aconsegueix esmunyir-se— tu mateix, valent.
Apujo el volum del serial de la tele. Els diumenges de pluja com avui, són per mandrejar a casa. Intento centrar-me en l'argument, per tal de no adormir-me.
—Marra-miauuuuu!
Desperto amb un sobresalt. La Xica salta de la faldilla fent un bot. Ara tinc a sobre una bola de pèl enorme, que m'observa empipada a dos centímetres del nas, els ulls oberts com taronges. L'Aaron emet un rondineig baix i greu de baríton germànic.
—Sí, sí. Sóc teva —mormolo derrotada, acariciant-li el pelatge curt i elàstic.
No em deixa altre opció. Amb una mà aparto la gateta, que es queixa amb un miol desconcertat; amb l'altre mullo els dits en el got d'aigua. Esquitxo l'Aaron un parell de vegades, fins que aquest entén el missatge i fuig corrents. S'atura en el passadís, llepant-se una pota.
—Gatot dolent! Tu ja has menjat la teva ració, no tens per què robar la de la Xica.
No puc enfadar-me gaire estona amb ell. El seu aspecte molsut, les petites orelles caigudes, i els ulls permanentment enfurrunyats em desmunten.
—Ets una bola —li etzibo, com si fos el pitjor dels menyspreus.
La Xica em colpeja els turmells amb el seu caparró, com faria un rinoceront embogit. Es deixa caure sobre els peus, mostrant-me la seva panxona rodona.
Em distrec fregant aquella pell suau i esponjosa, i l'Aaron ho aprofita per passar esperitat i llençar-li una urpada. La Xica es retorça i marxa espantada.
—Prou!, no fa cap gràcia —el gat de raça escocès juga a ignorar-me, ajagut damunt el sofà.
—Ai! La meva pobreta nena. Què t'ha fet aquest salvatge? —l'agafo en braços per tranquil·litzar-la. L'acaricio com faria amb un nadó. Torno al sofà i la poso sobre la meva faldilla, raspallant-la amb suavitat. Emet un ronc-ronc d'aprovació que em relaxa.
«Crac, crac, crac».
Em giro per trobar l'Aaron enfonsant les urpes rítmicament en el sofà. Una pota després de l'altre, sense aturar-se, guaitant-me fixament. Com refregant-m'ho per la cara.
—No! —el meu to pretén ser ferm i segur. La indiferència que mostra, revela el meu fracàs.
—Vinga, vine amb la mama —intento ser conciliadora. M'atanso per agafar-lo, però aconsegueix esmunyir-se— tu mateix, valent.
Apujo el volum del serial de la tele. Els diumenges de pluja com avui, són per mandrejar a casa. Intento centrar-me en l'argument, per tal de no adormir-me.
—Marra-miauuuuu!
Desperto amb un sobresalt. La Xica salta de la faldilla fent un bot. Ara tinc a sobre una bola de pèl enorme, que m'observa empipada a dos centímetres del nas, els ulls oberts com taronges. L'Aaron emet un rondineig baix i greu de baríton germànic.
—Sí, sí. Sóc teva —mormolo derrotada, acariciant-li el pelatge curt i elàstic.
Sergi G. Oset
«El triangle»
(Barcelona, 1972)
"La mirada del gat"
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
Referència:
G. Oset, Sergi
«El triangle».
Lo Càntich. N.14. Símil, 2012.
Març - Abril, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
G. Oset, Sergi
«El triangle».
Lo Càntich. N.14. Símil, 2012.
Març - Abril, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
1 [ Comentar aquesta entrada ]:
Un relat on es demostra que de qualsevol fet, gairebé quotidià, es pot crear una història. No cal buscar l'extremisme ni sobre-actuar (en literatura seria sobre-escriure). Únicament cal escriure històries.
Publica un comentari a l'entrada