![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
El llac de les ànimes
Vicenç Ambrós i Besa
Cinc anys després de Mort al paradís i de Des de la mort amb amor, Vicenç Ambrós i Besa publica la seva tercera novel·la breu, titulada El llac de les ànimes (XIX Premi Joan Marquès Arbona, dels Premis Literaris Vall de Sóller).
La frase críptica d’una dona impossibilitada i prostrada al llit d’un geriàtric és el punt de partida d’aquesta història, el primer pas cap al plantejament d’un misteri que gira entorn dels últims mesos de vida de l’escriptora Ceci Vidal. Amb l’ajuda d’un nebot que es dedica a la investigació privada, Jaume Mainard, un home jubilat, observador, curiós i sense grans preocupacions, intentarà unir les peces d’un trencaclosques que esdevé cada vegada més absorbent, complex i, sobretot, inquietant.
La frase críptica d’una dona impossibilitada i prostrada al llit d’un geriàtric és el punt de partida d’aquesta història, el primer pas cap al plantejament d’un misteri que gira entorn dels últims mesos de vida de l’escriptora Ceci Vidal. Amb l’ajuda d’un nebot que es dedica a la investigació privada, Jaume Mainard, un home jubilat, observador, curiós i sense grans preocupacions, intentarà unir les peces d’un trencaclosques que esdevé cada vegada més absorbent, complex i, sobretot, inquietant.
(fragment)
[...] Després d’acomiadar-me de la Maite, vaig tornar-me’n a casa amb el llibre a les mans. Era primet i d’una escriptora que desconeixia, encara que no presumiré de cap bagatge literari. Llegeixo poc i només llibres d’història o geografia –qui ho diria que em van fer patir tant, de jovenet, aquestes matèries!
Es tractava d’una novel·la titulada Eterna solitud i l’autora, Ceci Vidal, apareixia retratada a la solapa. Se la veia una senyora extravagant, amb un pentinat de tons morats i una expressió que semblava còmica. A la contraportada hi havia la foto d’una barroca posta de sol i una breu referència argumental. La història versava sobre un matrimoni de mitjana edat que, en el desesperat intent de criar un fill, recorrien a l’adopció internacional.
Vaig airejar les pàgines passant el dit polze pel tall. El llibre es va quedar obert a la meitat, entre dos fulls separats per un trosset de cartolina. Es tractava d’un recordatori de funeral. Gens ostentós i molt bonic, per cert. A l’exterior hi havia la fotografia d’un caminoi voltat d’arbres frondosos. Es veien uns camps a punt de segar i un cel blavíssim, sense cap núvol. La part de dins contenia algunes dades biogràfiques i quatre versos molt emotius:
...I percebrem amb nitidesa un altre port,
el del vast horitzó de l’esdevenidor.
L’albada erosionarà la faç de la mort
amb la promesa d’un món esperançador.
Em sorprenia que la Maite no n’hagués dit res, de tot plegat; li degué costar un gran esforç, això de contenir la manefleria!
Em vaig fixar en les tres inicials que figuraven al peu de l’estrofa: CVE. Les sigles encaixaven amb el nom de la difunta, el mateix nom que hi havia als crèdits del llibre: Cecília Vidal i Escofet.
Barcelona, vint-i-nou de gener de 1958. Lluçà, dos d’octubre de 2009. Vídua de José María Toldos Utrera. La seva filla Isolda, el jove Martí Tubau, les germanes Rosa i Carmina, cunyats, nebots, cosins i tota la família us agraeixen la companyia que els heu fet en el dol i en la pregària. Barcelona, quatre d’octubre de 2009.
El nom em resultava indiferent, encara que si havia publicat algun llibre no era pas una perfecta desconeguda. L’escrit de la solapa em va proporcionar una mica més d’informació. Havia estudiat Humanitats a la Universitat de Barcelona i Ciències Polítiques a la Universitat Oberta de Catalunya. Es va donar a conèixer amb una obra titulada A l’ombra de les papallones, premiada en un certamen local. Al cap d’uns quants anys va resultar finalista dels premis Sant Jordi i Prudenci Bertrana gràcies a Crònica d’una traïció i Un crim incomplet. Havia publicat cinc novel·les “molt aclamades pel públic” i quatre reculls de poemes.
Just abans del pròleg hi constava una dedicatòria manuscrita amb lletra atapeïda i poc llegible, però força extensa: “A l’Antònia Jové, com a mostra de reconeixement pel suport incondicional en la preparació de la meva propera novel·la. L’escriuré desitjant que totes les ànimes del món puguin descansar”. [...]
Es tractava d’una novel·la titulada Eterna solitud i l’autora, Ceci Vidal, apareixia retratada a la solapa. Se la veia una senyora extravagant, amb un pentinat de tons morats i una expressió que semblava còmica. A la contraportada hi havia la foto d’una barroca posta de sol i una breu referència argumental. La història versava sobre un matrimoni de mitjana edat que, en el desesperat intent de criar un fill, recorrien a l’adopció internacional.
Vaig airejar les pàgines passant el dit polze pel tall. El llibre es va quedar obert a la meitat, entre dos fulls separats per un trosset de cartolina. Es tractava d’un recordatori de funeral. Gens ostentós i molt bonic, per cert. A l’exterior hi havia la fotografia d’un caminoi voltat d’arbres frondosos. Es veien uns camps a punt de segar i un cel blavíssim, sense cap núvol. La part de dins contenia algunes dades biogràfiques i quatre versos molt emotius:
...I percebrem amb nitidesa un altre port,
el del vast horitzó de l’esdevenidor.
L’albada erosionarà la faç de la mort
amb la promesa d’un món esperançador.
Em sorprenia que la Maite no n’hagués dit res, de tot plegat; li degué costar un gran esforç, això de contenir la manefleria!
Em vaig fixar en les tres inicials que figuraven al peu de l’estrofa: CVE. Les sigles encaixaven amb el nom de la difunta, el mateix nom que hi havia als crèdits del llibre: Cecília Vidal i Escofet.
Barcelona, vint-i-nou de gener de 1958. Lluçà, dos d’octubre de 2009. Vídua de José María Toldos Utrera. La seva filla Isolda, el jove Martí Tubau, les germanes Rosa i Carmina, cunyats, nebots, cosins i tota la família us agraeixen la companyia que els heu fet en el dol i en la pregària. Barcelona, quatre d’octubre de 2009.
El nom em resultava indiferent, encara que si havia publicat algun llibre no era pas una perfecta desconeguda. L’escrit de la solapa em va proporcionar una mica més d’informació. Havia estudiat Humanitats a la Universitat de Barcelona i Ciències Polítiques a la Universitat Oberta de Catalunya. Es va donar a conèixer amb una obra titulada A l’ombra de les papallones, premiada en un certamen local. Al cap d’uns quants anys va resultar finalista dels premis Sant Jordi i Prudenci Bertrana gràcies a Crònica d’una traïció i Un crim incomplet. Havia publicat cinc novel·les “molt aclamades pel públic” i quatre reculls de poemes.
Just abans del pròleg hi constava una dedicatòria manuscrita amb lletra atapeïda i poc llegible, però força extensa: “A l’Antònia Jové, com a mostra de reconeixement pel suport incondicional en la preparació de la meva propera novel·la. L’escriuré desitjant que totes les ànimes del món puguin descansar”. [...]
Vicenç Ambrós i Besa
(Berga, 1982)
"El llac de les ànimes"
Vicenç Ambrós i Besa
Referència:
Culturàlia:
«El llac de les ànimes»
Vicenç Ambrós i Besa
(Viena Edicions)
Lo Càntich. N.14. Símil, 2012.
Març - Abril, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Culturàlia:
«El llac de les ànimes»
Vicenç Ambrós i Besa
(Viena Edicions)
Lo Càntich. N.14. Símil, 2012.
Març - Abril, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada