"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«La nostra Montse:
Notes a Montserrat Roig i Fransitorra»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig

Montserrat Roig i Fransitorra

La nostra Montse: Notes a Montserrat Roig i Fransitorra


Ara ha fet tot just vint anys que ja no estàs entre nosaltres. Dedicaves cinc hores diàries a la lectura com explicava el teu fill en una entrevista recent, tothom ho deia que arribaries ben lluny. Anaves a dormir ben tard, amb plena dedicació a la teva feina. Nascuda a l’Eixample barceloní, un 13 de juny del 46, eres filla d’un home advocat i escriptor, Tomàs Roig, per tant, l’afany per l’escriptura ja et venia predestinat, com si es tractés dels grans Déus.

De ben petita ja vas mostrar dots de rebel·lia quan eres protagonista d’una sèrie de revoltes estudiantils, la coneguda “Caputxinada”, el 1966, on diversos intel·lectuals manifestaven el seu malestar o les de les acaballes dels seixanta davant dels darrers sospirs del franquisme. Entrares a l’escola d’art dramàtic Adrià Gual. Et casares amb tan sols vint anys i després de tres anys per oblidar, començares una nova vida. Treballares en l’edició de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana i al cap de poc, tingueres el primer fill. Et caigueren a les mans els primers premis literaris. Participares en la tancada de Montserrat, «procés de Burgos», per defensar de la pena de mort uns presos d’ETA sota la direcció del dictador Franco.

L’any 1970 et doctorares en Filosofia i Lletres i un any després reberes el Premi Víctor Català, per Poca roba i molt sabó… i tan neta que la volen (1971), que eren un conjunt de narracions i a partir d’aquí ja et dedicares amb cos i ànima a la literatura. Al cap de poc temps després vingueren les primeres novel·les: Ramona adéu (1972), en la qual es veieren tres generacions de dones dins un mateix àmbit familiar: àvia, mare i filla, anant vivint els esdeveniments que marcaven la cultura catalana de la seva època. Quatre anys després veié la llum una mena de segona part d’aquest novel·la, la qual estava protagonitzada pels mateixos personatges: El temps de les cireres (1977), obra que obtingué el Premi Sant Jordi de novel·la.

En aquest període començares a destacar com a periodista, on deixaves a tothom ben clar la posició feminista que tenies, i recordar-nos la memòria històrica que havíem viscut amb els programes que presentaves, caracteritzats per un periodisme culte marca de la casa. Aquestes entrevistes que realitzaves quedaren plasmades en els volums Retrats paral·leles de 1975 i 1976. Però la teva ploma no s’aturava, una obra magistral que també aportares fou Els catalans als camps nazis (1977), que rebé el premi Crítica de Serra d’Or, i donares a conèixer amb noms i cognoms els catalans que patiren l’extermini als camps de concentració alemanys, una obra que encara en els nostres dies és de referència per tothom i també ha ajudat a esclarir la història real d’algun que altre impostor i que no patí en cap camp de concentració, sinó que únicamente pretenia fer caixa. En aquest temps, entrares com a periodista al canal de TVE, on portares a terme el programa Personatges, que poc temps després publicares en format de llibre. També t’afiliares a les llistes del PSUC, però ben aviat els deixares de banda i convivires amb Joaquim Sempere, amb qui tingueres el segon fill. Participares en revistes com Serra d’Or, Cambio 16, Destino, Els Marges.

El 1980 posares el colofó feminista amb L’hora violeta, on es veuen tres dones davant el fracàs amb l’home-pare, l’home-cervell i l’home com a ideal romàntic. És evident que una de les autores amb la qual més et vas emmirallar fou Mercè Rodoreda, com tu deies, “la teva mestra”, que gairebé sempre tenia a les dones com a protagonistes. En l’obra hi plasmaves l’anàlisi psicològica, com si d’una novel·la russa del segle XIX es tractés, l’angoixa dels personatges i l’acceptació del passat per anar endavant sense obsessions, i després de la publicació de l’obra, s’esdevindrà un canvi en la teva producció literària. Vingueren L’òpera quotidiana (1982), on explicaves amb humor i ironia a mode de quadre de costums la vida d’uns personatges des de temps anteriors a la Guerra Civil fins a la contemporaneïtat. L’agulla daurada (1985), que explicava la submissió de la ciutat Leningrad a les forces nazis, obtingué premi Nacional de Literatura Catalana, dins del gènere d’assaig, La veu melodiosa (1987), on glosses la història d’Espardenya, un noi que creu en la bellesa de les coses però que mai ha sortit de casa, i li envien persones per a què li ensenyin el que ha de saber, llavors en sortir del cau i anar a la universitat i conèixer als amics, anirà canviant la seva manera de ser, que només comportarà el trencament amb el passat i el rebuig per la situació real de la Barcelona franquista; el recull de contes El cant de la joventut (1989), conjunt de vuit narracions sobre la joventut perduda, sexe, l’oblit o La reivindicació de la senyora Clito Mestres (1990), aquesta emmarcada dins el teatre, com un monòleg. La teva darrera obra fou Digues que m’estimes encara que sigui mentida: sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir (1991), que esdevé una mena de biografia poètica, on parles d’autors i creació literària. Pòstumament s’editaren perquè ja no et trobaves entre nosaltres: Un pensament de sal, un pessic de pebre: dietari obert 1990-1991 (1992) que compilaven els teus articles publicats al diari Avui diàriament. Rellegint entrevistes teves transcrites m’he trobat amb una sentència que m’ha sorprès molt: “l’únic que m’ha fet sentir realitzada com a dona ha estat tenir dos fills i dedicar-me a escriure”. Et traduïren a més de deu idiomes, i et convertires en una de les autores de referència de la nostra literatura, la catalana. En resum, que tenies grans dots d’escriptora i periodista entranyable, encara tenies molts quilòmetres per recòrrer, però ja no podran ser. Eres una apassionada de l’art d’escriure, com explicaves: “sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig”. Fou per culpa d’aquell maleït càncer de mama al qual vas enfrontar-te però que finalment et va vèncer, ara fa 20 anys, amb una edat prompta, 45 anys, aquell 10 de novembre del 1991, que ja queda tan allunyat. Segur que encara ens haguessis explanat més coses amb tot el que ha arribat a passar en aquest temps! Jo era un adolescent, estudiant del BUP d’aleshores i tot just et coneixia. Com cantava el llegendari Neil Young: “només l’amor pot trencar el teu cor”. Et trobem a faltar Montse!


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«La nostra Montse: Notes a Montserrat Roig i Fransitorra»

Per a saber-ne més:
www.escriptors.cat
lletra.uoc.edu
Montserat Roig: Vida i obra


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«La nostra Montse: Notes a Montserrat Roig i Fransitorra».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.13

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]