![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Zoran Music, Salvatore Quasimodo: Paisatge i Memòria
Zoran Music (Bukovica, Àustria-Hongria -actualment Eslovènia-, 1909 – Venècia, 2005)
Salvatore Quasimodo (Modica, Itàlia, 1901 – Nàpols, 1968)
“Tota la meva pintura ha girat a l’entorn d’un únic tema:
el paisatge desèrtic que és la vida.”
Zoran Music
“Només et tinc a tu, cor de la meva raça.”
Salvatore Quasimodo (del poema “Illa”)
el paisatge desèrtic que és la vida.”
Zoran Music
“Només et tinc a tu, cor de la meva raça.”
Salvatore Quasimodo (del poema “Illa”)
Zoran Music, pintor d’origen eslovè, basteix una de les obres poètiques més intenses sobre la fragilitat i la desemparança existencial que subjuga l’ésser humà després de la Segona Guerra Mundial.
En la pintura de Music hi són presents els paisatges desèrtics dels seus orígens i viatges. En 1935 coneix l’extensa estepa castellana amb motiu del seu trasllat a Madrid on estudia en profunditat les pintures negres de Goya i l’obra de El Greco. L’esclat de la Guerra Civil espanyola el retorna a Dalmàcia, als paisatges calcaris i petrificats del Karst, la seva terra. Quan s’inicia la Segona Guerra Mundial es desplaça a Venècia a on, el 1945, després de la primera exposició individual, és detingut per la Gestapo i deportat al camp de concentració i extermini de Dachau. Allí realitza, clandestinament, prop de cent vuitanta dibuixos de cadàvers amuntegats arreu, de moribunds entre els morts estesos. D’aquests dibuixos se salven tan sols trenta-sis, els quals esdevindran la sement d’una sèrie posterior de pintures: “No som els últims”, creada entre 1970 i 1975.
"Dic paisatge per a expressar quelcom terrible. Si dic paisatge, penso en cadàvers..." Zoran Music
Salvatore Quasimodo, poeta Italià, assagista i traductor, premi Nobel de literatura el 1959, erigeix una obra en el context tràgic de les guerres mundials, entre les runes dels bombardejos i el devenir de l’home modern.
Quasimodo és cèlebre per les referències i al·lusions al paisatge Sicilià, els seus poemes mostren l’evocació nostàlgica i commoguda de la seva terra, l’aridesa del sud; s’hi aferren al suport físic, a la visió idíl·lica de la geografia com a “paradís perdut”, de somniada serenitat. D’altra banda, hom hi troba subjacents en els seus escrits els primers contactes amb la mort i la destrucció; el poeta pateix, als set anys, el devastador terratrèmol de Messina. Mes tard, en la maduresa, l’experiència de la guerra, el feixisme i l’ocupació alemanya determinen un canvi substancial en la seva poesia. Els paisatges del poeta d’ençà el 1945 s’ompliran de figures humanes, també de morts i de dolor.
"Dibuix realitzat a Dachau, 1945"
Zoran Music
En el fullatge dels salzes
I com podíem nosaltres cantar
amb el peu estrany damunt el cor,
entre els morts abandonats a les places,
sobre l’herba dura de glaç, al plany
de xai dels joves, al bram negre
de la mare que s’atansava al fill
crucificat al pal del telègraf?
En el fullatge dels salzes, com un exvot,
també les nostres cítares penjaven,
oscil·laven lleus al vent trist.
Alle fronde dei salici
E come potevano noi cantare
Con il piede straniero sopra il cuore,
fra i morti abbandonati nelle piazze
sull’erba dura di ghiaccio, al lamento
d’agnello dei fanciulli, all’urlo nero
della madre che andava incontro al figlio
crocifisso sul palo del elégrafo?
Alle fronde dei salici, per voto,
anche le nostre cetre erano appese,
oscillavano lievi al triste vento.
«En el fullatge dels salzes»
(Alle fronde dei salici)
Salvatore Quasimodo
Dia rere dia, 1947, en Obra Poètica
(Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet)
I com podíem nosaltres cantar
amb el peu estrany damunt el cor,
entre els morts abandonats a les places,
sobre l’herba dura de glaç, al plany
de xai dels joves, al bram negre
de la mare que s’atansava al fill
crucificat al pal del telègraf?
En el fullatge dels salzes, com un exvot,
també les nostres cítares penjaven,
oscil·laven lleus al vent trist.
Alle fronde dei salici
E come potevano noi cantare
Con il piede straniero sopra il cuore,
fra i morti abbandonati nelle piazze
sull’erba dura di ghiaccio, al lamento
d’agnello dei fanciulli, all’urlo nero
della madre che andava incontro al figlio
crocifisso sul palo del elégrafo?
Alle fronde dei salici, per voto,
anche le nostre cetre erano appese,
oscillavano lievi al triste vento.
«En el fullatge dels salzes»
(Alle fronde dei salici)
Salvatore Quasimodo
Dia rere dia, 1947, en Obra Poètica
(Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet)
"No som els últims, 1970"
Zoran Music
Neu
Cau la nit: un cop més ens deixareu
imatges preades de la terra, arbres,
animals, pobra gent abrigada
amb les capes dels soldats, mares
amb el ventre eixarreït per les llàgrimes.
I la neu ens il·lumina des dels prats
com lluna. Oh, aquests morts. Colpegeu
al front, colpegeu fins al cor.
Que si més no brami algú en el silenci,
en aquest cercle blanc d’enterrats.
Neve
Scende la sera: ancora ci lasciate
immagini care della terra, alberi,
animali, povera gente chiusa
dentro i mantelli dei soldati, madri
dal ventre inaridito dalle lacrime.
E la neve ci illumina dai prati
come luna. Oh questi morti. Battete
sulla fronte, battete fino al cuore.
Che urli almeno qualcuno nel silenzio,
in questo cerchio bianco di sepolti.
«Neu»
(Neve)
Salvatore Quasimodo
Dia rere dia, 1947, en Obra Poètica
(Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet)
Cau la nit: un cop més ens deixareu
imatges preades de la terra, arbres,
animals, pobra gent abrigada
amb les capes dels soldats, mares
amb el ventre eixarreït per les llàgrimes.
I la neu ens il·lumina des dels prats
com lluna. Oh, aquests morts. Colpegeu
al front, colpegeu fins al cor.
Que si més no brami algú en el silenci,
en aquest cercle blanc d’enterrats.
Neve
Scende la sera: ancora ci lasciate
immagini care della terra, alberi,
animali, povera gente chiusa
dentro i mantelli dei soldati, madri
dal ventre inaridito dalle lacrime.
E la neve ci illumina dai prati
come luna. Oh questi morti. Battete
sulla fronte, battete fino al cuore.
Che urli almeno qualcuno nel silenzio,
in questo cerchio bianco di sepolti.
«Neu»
(Neve)
Salvatore Quasimodo
Dia rere dia, 1947, en Obra Poètica
(Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet)
C.M.Bowra, estudiós de la poesia i la cultura clàssica grega, diu de Quasimodo: “És un poeta clàssic que absorbeix els millors mecanismes moderns; combina ordre, economia i claredat amb una mesura plena de sorpresa inventiva.”
Quasimodo tradueix poetes grecs i llatins, fa una excepcional tasca d’apropament entre la poesia clàssica i la contemporània. La labor de traductor és tan important en la producció literària del poeta que es considera una part essencial en la seva creació. Farà també traduccions de Shakespeare, Neruda, E.E.Cummings i Paul Eluard, entre d’altres autors.
L’obra poètica publicada per Quasimodo fins el final de la guerra s’engloba en el període hermètic de l’autor i, juntament amb Giuseppe Ungaretti i Eugenio Montale, forma part de l’escola hermètica italiana. La puresa original de la paraula, oposada a l’èmfasi retòric, cerca una càrrega expressiva, una impressió emocional directa que s’allunya de l’aspecte merament comunicatiu del llenguatge, de la vinculació als successos històrics per a conquerir una llibertat interior plena. Amb l’hermetisme el text del poeta esdevé missatge atemporal, revelació integral de l’ésser humà, de la seva terra nadiva, la mort, en ocasions amb accentuats valors religiosos. D’aquesta etapa són els llibres: “Aigües i terres”, “Oboè submergit”, “Èrato i Apol·líon” i “Poemes Nous”.
L’experiència de la guerra determina un gir en la seva poesia; a partir de “Dia rere dia” Quasimodo abandona les formes latament hermètiques a favor d’una lírica realista, d’inspiració civil; s’obre a una major sensibilització humana, a la voluntat obstinada de viure cada tragèdia humana. “Dia rere dia” es considera el millor llibre de poemes sorgit del drama de la Segona Guerra Mundial. En els llibres posteriors, sobretot a “La vida no és somni” i “El verd fals i vertader” hi són presents la lírica d’inspiració civil imbricada en la nostàlgia de la terra natal.
“Estic habituat a un diàleg continu amb la mort” Salvatore Quasimodo.
Quasimodo tradueix poetes grecs i llatins, fa una excepcional tasca d’apropament entre la poesia clàssica i la contemporània. La labor de traductor és tan important en la producció literària del poeta que es considera una part essencial en la seva creació. Farà també traduccions de Shakespeare, Neruda, E.E.Cummings i Paul Eluard, entre d’altres autors.
L’obra poètica publicada per Quasimodo fins el final de la guerra s’engloba en el període hermètic de l’autor i, juntament amb Giuseppe Ungaretti i Eugenio Montale, forma part de l’escola hermètica italiana. La puresa original de la paraula, oposada a l’èmfasi retòric, cerca una càrrega expressiva, una impressió emocional directa que s’allunya de l’aspecte merament comunicatiu del llenguatge, de la vinculació als successos històrics per a conquerir una llibertat interior plena. Amb l’hermetisme el text del poeta esdevé missatge atemporal, revelació integral de l’ésser humà, de la seva terra nadiva, la mort, en ocasions amb accentuats valors religiosos. D’aquesta etapa són els llibres: “Aigües i terres”, “Oboè submergit”, “Èrato i Apol·líon” i “Poemes Nous”.
L’experiència de la guerra determina un gir en la seva poesia; a partir de “Dia rere dia” Quasimodo abandona les formes latament hermètiques a favor d’una lírica realista, d’inspiració civil; s’obre a una major sensibilització humana, a la voluntat obstinada de viure cada tragèdia humana. “Dia rere dia” es considera el millor llibre de poemes sorgit del drama de la Segona Guerra Mundial. En els llibres posteriors, sobretot a “La vida no és somni” i “El verd fals i vertader” hi són presents la lírica d’inspiració civil imbricada en la nostàlgia de la terra natal.
“Estic habituat a un diàleg continu amb la mort” Salvatore Quasimodo.
"No som els últims, 1970"
Zoran Music
El transbordador
Des d’on crides? Prima aquesta boira
de tu ressona. De nou des dels refugis
és temps, els gossos afamats es llencen
cap al riu ensumant les pestes:
lluminosa de sang a l’altra riba
es mofa la gardunya. És transbordador
que conec: allà, sobre l’aigua sobresurten
còdols negres; i quantes barques passen
en la nit amb torxes de sofre.
Ara ets ja ben lluny
si la veu té to innumerable
d’eco, i tan sols puc sentir-ne la cadència.
Però et veig: tens violetes entre les mans
plegades, ben pàl·lides, i líquens
prop dels ulls. Ets morta, doncs.
Il traghetto
Di dove chiami? Fioca questa nebbia
di te risuona. Ancora alle baite,
è tempo, i cani avidi si lanciano
verso il fiume sulle peste odorose:
luminosa di sangue all’altra riva
sghignazza la faina. E’ traghetto
che conosco: là, sull’acqua risalgono
ciottoli neri; e quante barche passano
nella notte con fiaccole di zolfo.
Ora sei veramente già lontana
se la voce ha tono innumerevole
d’eco, e appena ne odo la carenza.
Ma ti vedo: hai viole fra le mani
conserte, così pallide, e lichene
vicino agli occhi. Dunque, tu sei morta.
«El transbordador»
(Il traghetto)
Salvatore Quasimodo
Dia rere dia, 1947, en Obra Poètica
(Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet)
Des d’on crides? Prima aquesta boira
de tu ressona. De nou des dels refugis
és temps, els gossos afamats es llencen
cap al riu ensumant les pestes:
lluminosa de sang a l’altra riba
es mofa la gardunya. És transbordador
que conec: allà, sobre l’aigua sobresurten
còdols negres; i quantes barques passen
en la nit amb torxes de sofre.
Ara ets ja ben lluny
si la veu té to innumerable
d’eco, i tan sols puc sentir-ne la cadència.
Però et veig: tens violetes entre les mans
plegades, ben pàl·lides, i líquens
prop dels ulls. Ets morta, doncs.
Il traghetto
Di dove chiami? Fioca questa nebbia
di te risuona. Ancora alle baite,
è tempo, i cani avidi si lanciano
verso il fiume sulle peste odorose:
luminosa di sangue all’altra riva
sghignazza la faina. E’ traghetto
che conosco: là, sull’acqua risalgono
ciottoli neri; e quante barche passano
nella notte con fiaccole di zolfo.
Ora sei veramente già lontana
se la voce ha tono innumerevole
d’eco, e appena ne odo la carenza.
Ma ti vedo: hai viole fra le mani
conserte, così pallide, e lichene
vicino agli occhi. Dunque, tu sei morta.
«El transbordador»
(Il traghetto)
Salvatore Quasimodo
Dia rere dia, 1947, en Obra Poètica
(Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet)
Zoran Music estudia Belles Arts a Zagreb on dibuixa cadàvers en d’Institut d’Anatomia com una part de la formació artística. Posteriorment descobreix els expressionistes alemanys Georges Grosz i Otto Dix i en seu pas per Viena a Gustav Klimt i Egon Schiele. En 1935, ja instal·lat a Madrid, fa nombroses còpies de Goya, El Greco i Velázquez. Zoran Music pertany al mateix domini estètic de Schiele, Kokoschka i Goya; en els dibuixos que el pintor fa clandestinament a Dachau hi trobem les figures nues més tendres i esborronadores de Schiele, les pintures negres de Kokoschka i les de Goya en la forma més grotesca i terrible.
L’astorament inicial dels deportats davant una realitat inconcebible, l’horror quotidià del camp de concentració, es transforma en l’única realitat possible; en el cas de l’artista es reeduca la sensibilitat, descobreix bellesa en la mort que el volta, en la matèria inert dels cossos. El testimoni de Zoran Music és esfereïdor:
“Tots els presoners estaven debilitats, les epidèmies s’estenien pel camp. Hi havia tants cossos que no es podien eliminar fàcilment. Els morts s’apilaven fora, en el pati. Aquelles petites muntanyes de cadàvers em fascinaven. Em seduïa el munt de cossos apilats com troncs, amb els braços i cames sobresortides, a causa d’una mena de bellesa, no sé, diguem... tràgica. És difícil d’explicar. El que passava és que un mateix s’abandonava al malson dels camps. S’acceptava totalment aquella realitat, fins l’extrem que no es podia creure en res més. Fins i tot es començava a témer el món exterior.”
“... eren petits detalls meravellosos, els dits, la forma del rostre. Tot era inaudit. No m’atreveixo a dir-ho, no hauria de dir-ho, però per a un pintor tenia una bellesa increïble. Bellesa, perquè sentíem tot aquell dolor endins. Allò que va patir aquella gent... terrible i, tanmateix... jo no volia fer una cosa bonica, volia fer una cosa precisa. Qui mor així ha sofert fins el darrer moment. En la forma dels dits es veu el patiment que havia suportat fins a morir, un patiment extrem reflectit en tots els gestos, en les posicions del cos. I hi ha certes coses que no es poden expressar. Un pintor no pot descansar, tot i córrer un terrible perill d’esser descobert, no pot, no dic no prestar testimoni, en absolut! Tanmateix era una necessitat inqüestionable, una necessitat de reproduir-lo, de representar-lo, de mostrar-lo, de guardar-lo per a la posteritat. Perquè no sabies si sortiries d’aquell univers. No sols era al·lucinant, sinó quelcom que no podies imaginar. Jo estava entre ells, entre aquells cadàvers, era com ells!”
Després de ser alliberat del camp d’extermini, Music es trasllada a Venècia on reinicia la vida com a artista; es dedica a pintar paisatges del Karst, la geologia resseca i aspra de la seva terra.
“En el meu entorn només es parlava de pintura abstracta. Vaig començar a sentir-me inútil i dèbil al costat d’aquest gran corrent al qual pertanyien tots els artistes coneguts i els crítics importants. Llavors em vaig desviar del meu camí, intentava fer pintura abstracta. En aquesta temptativa vaig perdre totalment la meva veritat personal; és el pitjor que li pot passar a un artista, sense ella hom deixa d’existir. D’aquesta confusió, d’aquesta frustració, tornaren a sorgir els cadàvers...”
Van haver de transcórrer vint-i-cinc anys perquè Music reprengués el tema de la mort, perquè continués el fil de la seva vivència mortífera. Amb la sèrie “No som els últims” l’artista s’instal·la de nou en la “veritat personal” sustentada per l’experiència de Dachau i els devastadors conflictes del món dels anys seixanta; és la seva resposta honesta i coherent davant la memòria de les víctimes.
L’astorament inicial dels deportats davant una realitat inconcebible, l’horror quotidià del camp de concentració, es transforma en l’única realitat possible; en el cas de l’artista es reeduca la sensibilitat, descobreix bellesa en la mort que el volta, en la matèria inert dels cossos. El testimoni de Zoran Music és esfereïdor:
“Tots els presoners estaven debilitats, les epidèmies s’estenien pel camp. Hi havia tants cossos que no es podien eliminar fàcilment. Els morts s’apilaven fora, en el pati. Aquelles petites muntanyes de cadàvers em fascinaven. Em seduïa el munt de cossos apilats com troncs, amb els braços i cames sobresortides, a causa d’una mena de bellesa, no sé, diguem... tràgica. És difícil d’explicar. El que passava és que un mateix s’abandonava al malson dels camps. S’acceptava totalment aquella realitat, fins l’extrem que no es podia creure en res més. Fins i tot es començava a témer el món exterior.”
“... eren petits detalls meravellosos, els dits, la forma del rostre. Tot era inaudit. No m’atreveixo a dir-ho, no hauria de dir-ho, però per a un pintor tenia una bellesa increïble. Bellesa, perquè sentíem tot aquell dolor endins. Allò que va patir aquella gent... terrible i, tanmateix... jo no volia fer una cosa bonica, volia fer una cosa precisa. Qui mor així ha sofert fins el darrer moment. En la forma dels dits es veu el patiment que havia suportat fins a morir, un patiment extrem reflectit en tots els gestos, en les posicions del cos. I hi ha certes coses que no es poden expressar. Un pintor no pot descansar, tot i córrer un terrible perill d’esser descobert, no pot, no dic no prestar testimoni, en absolut! Tanmateix era una necessitat inqüestionable, una necessitat de reproduir-lo, de representar-lo, de mostrar-lo, de guardar-lo per a la posteritat. Perquè no sabies si sortiries d’aquell univers. No sols era al·lucinant, sinó quelcom que no podies imaginar. Jo estava entre ells, entre aquells cadàvers, era com ells!”
Després de ser alliberat del camp d’extermini, Music es trasllada a Venècia on reinicia la vida com a artista; es dedica a pintar paisatges del Karst, la geologia resseca i aspra de la seva terra.
“En el meu entorn només es parlava de pintura abstracta. Vaig començar a sentir-me inútil i dèbil al costat d’aquest gran corrent al qual pertanyien tots els artistes coneguts i els crítics importants. Llavors em vaig desviar del meu camí, intentava fer pintura abstracta. En aquesta temptativa vaig perdre totalment la meva veritat personal; és el pitjor que li pot passar a un artista, sense ella hom deixa d’existir. D’aquesta confusió, d’aquesta frustració, tornaren a sorgir els cadàvers...”
Van haver de transcórrer vint-i-cinc anys perquè Music reprengués el tema de la mort, perquè continués el fil de la seva vivència mortífera. Amb la sèrie “No som els últims” l’artista s’instal·la de nou en la “veritat personal” sustentada per l’experiència de Dachau i els devastadors conflictes del món dels anys seixanta; és la seva resposta honesta i coherent davant la memòria de les víctimes.
"No som els últims, 1970"
Zoran Music
Les guitarres mortes
La meva terra s’estén pels rius a tocar del mar,
no hi ha cap lloc amb una veu tan lenta
on els meus peus vaguin
entre joncs afeixugats pels llimacs.
Ben bé que és tardor: al vent a bocins
les guitarres mortes enlairen les cordes
sobre la boca negra i una mà belluga els dits
de foc.
Al mirall de la lluna,
s’hi pentinen noies amb el pit de taronges.
Qui plora? Qui assota els cavalls en l’aire
vermell? Ens quedarem en aquesta riba
a prop de les cadenes d’herba i tu amor
no em portis davant d’aquell mirall
infinit: dins s’hi miren nois
que canten i arbres altíssims i aigües.
Qui plora? Jo no, creu-me: riu avall
corren exasperats els esclafits d’un assot,
els cavalls foscos els llampecs de sofre.
Jo no, la meva raça té ganivets
encesos i llunes i ferides abrandants.
Le morte chitarre
La mia terra è sui fiumi stretta al mare,
non altro luogo ha voce così lenta
dove i miei piedi vagano
tra giunchi pesante di lumache.
Certo è autunno: nel vento a brani
le morte chitarre sollevano le corde
su la bocca nera e una mano agita le dita
di fuoco.
Nello specchio della luna
si pettinano fanciulle col petto d’arance.
Chi piange ? Chi frusta i cavalli nell’aria
rossa ? Ci fermeremo a questa riva
lungo le catene d’erba e tu amore
non portarmi davanti a quello specchio
infinito: vi si guardano dentro ragazzi
che cantano e alberi altissimi e acque.
Chi piange? Io no, credimi: sui fiumi
corrono esasperati schiocchi d’una frusta,
i cavalli cupi i lampi di zolfo.
Io no, la mia razza ha coltelli
che ardono e lune e ferite che bruciano.
«Les guitarres mortes»
(Le morte chitarre)
Salvatore Quasimodo
El verd fals i vertader, 1949-1955, en Obra Poètica.
(Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet)
La meva terra s’estén pels rius a tocar del mar,
no hi ha cap lloc amb una veu tan lenta
on els meus peus vaguin
entre joncs afeixugats pels llimacs.
Ben bé que és tardor: al vent a bocins
les guitarres mortes enlairen les cordes
sobre la boca negra i una mà belluga els dits
de foc.
Al mirall de la lluna,
s’hi pentinen noies amb el pit de taronges.
Qui plora? Qui assota els cavalls en l’aire
vermell? Ens quedarem en aquesta riba
a prop de les cadenes d’herba i tu amor
no em portis davant d’aquell mirall
infinit: dins s’hi miren nois
que canten i arbres altíssims i aigües.
Qui plora? Jo no, creu-me: riu avall
corren exasperats els esclafits d’un assot,
els cavalls foscos els llampecs de sofre.
Jo no, la meva raça té ganivets
encesos i llunes i ferides abrandants.
Le morte chitarre
La mia terra è sui fiumi stretta al mare,
non altro luogo ha voce così lenta
dove i miei piedi vagano
tra giunchi pesante di lumache.
Certo è autunno: nel vento a brani
le morte chitarre sollevano le corde
su la bocca nera e una mano agita le dita
di fuoco.
Nello specchio della luna
si pettinano fanciulle col petto d’arance.
Chi piange ? Chi frusta i cavalli nell’aria
rossa ? Ci fermeremo a questa riva
lungo le catene d’erba e tu amore
non portarmi davanti a quello specchio
infinito: vi si guardano dentro ragazzi
che cantano e alberi altissimi e acque.
Chi piange? Io no, credimi: sui fiumi
corrono esasperati schiocchi d’una frusta,
i cavalli cupi i lampi di zolfo.
Io no, la mia razza ha coltelli
che ardono e lune e ferite che bruciano.
«Les guitarres mortes»
(Le morte chitarre)
Salvatore Quasimodo
El verd fals i vertader, 1949-1955, en Obra Poètica.
(Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet)
El poder testimonial d’algunes obres d’art és definitiu; tenen l’essència de la veritat que l’observador detecta i manté en la memòria. Tanmateix, ni el poeta ni el pintor no pretenen “il·lustrar” l’horror, no fan cap menció a la barbàrie nazi ni alberguen cap propòsit polític, tan sols tenen la revelació de la bellesa tràgica, senten l’expressió artística com una necessitat ineludible, mostren el que va succeir amb un esguard que no és mera reproducció de la realitat, que mai no és neutral.
“No pretenc fer una declaració ampul·losa quan pinto cadàvers. No es tracta d’una protesta, simplement es quelcom que va succeir.” Zoran Music
“Dia rere dia”, de Quasimodo, és un dels millors llibres de poesia sobre el drama humà de la Segona Guerra Mundial. Així mateix, els dibuixos que es conserven de Dachau i les pintures de la sèrie “No som els últims”, de Music, representen una de les obres creatives més belles, tràgiques i inquietants del genocidi perpetrat pel Tercer Reich.
Salvatore Quasimodo i Zoran Music amplien el camp estètic, dirigeixen la mirada vers el nucli de l’horror i el patiment humà, veuen la barbàrie despullada, el cos i el gest contrafet del rigor mortis. En un mateix moviment estètic perceben en la bellesa l’amenaçant proximitat de la mort, i en la mort el necessari recurs de la bellesa. En llur esguard compassiu vers les víctimes rau el desig de restituir la identitat, la memòria, el rostre manllevat als cadàvers, la dignitat del gènere humà.
“No pretenc fer una declaració ampul·losa quan pinto cadàvers. No es tracta d’una protesta, simplement es quelcom que va succeir.” Zoran Music
“Dia rere dia”, de Quasimodo, és un dels millors llibres de poesia sobre el drama humà de la Segona Guerra Mundial. Així mateix, els dibuixos que es conserven de Dachau i les pintures de la sèrie “No som els últims”, de Music, representen una de les obres creatives més belles, tràgiques i inquietants del genocidi perpetrat pel Tercer Reich.
Salvatore Quasimodo i Zoran Music amplien el camp estètic, dirigeixen la mirada vers el nucli de l’horror i el patiment humà, veuen la barbàrie despullada, el cos i el gest contrafet del rigor mortis. En un mateix moviment estètic perceben en la bellesa l’amenaçant proximitat de la mort, i en la mort el necessari recurs de la bellesa. En llur esguard compassiu vers les víctimes rau el desig de restituir la identitat, la memòria, el rostre manllevat als cadàvers, la dignitat del gènere humà.
--o0o--
Poesia Transversal:
Zoran Music, Salvatore Quasimodo: Paisatge i Memòria
Un article de: Empar Sáez
Referències bibliogràfiques:
Jean Clair. La barbarie ordinaria. Música en Dachau. Madrid: Machado Libros, 2007.
Jean Clair. La responsabilidad del artista. Madrid: Visor, 1998.
Salvatore Quasimodo. Obra poética (Introducció de Francesco Ardolino). Mallorca: Edicions del salobre, 2007.
Jean Clair. La barbarie ordinaria. Música en Dachau. Madrid: Machado Libros, 2007.
Jean Clair. La responsabilidad del artista. Madrid: Visor, 1998.
Salvatore Quasimodo. Obra poética (Introducció de Francesco Ardolino). Mallorca: Edicions del salobre, 2007.
Empar Sáez,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment als blocs:
Un capvespre a la Mediterrània
Enfilant finestres
Referència:
Sáez, Empar.
«Zoran Music, Salvatore Quasimodo: Paisatge i Memòria»
A: Poesia Transversal
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Sáez, Empar.
«Zoran Music, Salvatore Quasimodo: Paisatge i Memòria»
A: Poesia Transversal
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
2 [ Comentar aquesta entrada ]:
M'ha encantat! Empar moltíssimes gràcies, ho desconeixia tot. val la pena que anem guardant cda un d'aquests articles perquè seria un llibre molt interessant.
uNA ABRAÇADA.
Moltes gràcies, Sandra, és un plaer sentir-te dir això. Petons
Publica un comentari a l'entrada