"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques:
«Josep Vicenç Foix»

Josep Maria Corretger i Olivart
Notes biogràfiques


Josep Vicenç Foix

(Sarrià, 1893 - Barcelona, 1987)

J.V. Foix

"És quan dormo que hi veig clar":

Josep Vicenç Foix, el poeta dels somnis

     Nascut a la població de Sarrià (actualment un barri de Barcelona), Josep Vicenç Foix (1893-1987) va obrir-se camí artístic en l’escola pública. Estudià batxillerat i començà la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, per obligacions familiars i per desorientació curricular, i perquè eren els estudis que acostumaven a fer en aquella època els fills de classe mitjana. Abandona els estudis al segon curs per continuar el negoci de la pastisseria familiar alhora que iniciava el seu interès per la lectura de clàssics com Lord Byron, Dante Alighieri o Charles Baudelaire.

Ben aviat, decidí defugir aquests estudis per realitzar una drecera que l’atreia més. Assistir a la Biblioteca Universitària on no feia més que llegir una i altra vegada els clàssics en llengua catalana, grega, llatina i francesa. Aquells autors que no poden deixar-se de banda: Ausiàs March, Dant, Ramon Llull, Baudelaire. A Foix li fascina el món de l’escriptura i la literatura que compagina amb l’ajuda a la confiteria paterna.

     A principis del segle XX entra en contacte amb els intel·lectuals barcelonins de l’època i estableixen tertúlies, intercanvien opinions, és el temps en què s’agrupa amb la penya de saberuts de l’Hotel Continental, on entra en relació permanent amb els poetes López-Picó, Salvat-Papasseit, Carles Riba o Joaquim Folguera. Gràcies a aquest darrer entra a participar a La Revista i inicia les seves col·laboracions articulístiques sobre art, literatura i fent estela del periodisme interessant-se al mateix temps pel moviment artístic avantguardista, tant a nivell literari com pictòric. Dóna a conèixer les primeres exposicions que realitzaren autors avantguardistes de les nostres terres: Salvador Dalí i Joan Miró, i també dedica el seu temps a promocionar la poesia avantguardista que provenia de terres franceses, ell mateix es definia com un “investigador de la poesia”. Sentia fascinació pel Noucentisme, moviment centrat en allò nou, que empalmava just després del Modernisme per fer-se amb la societat i seguir innovant, focalitzat amb elements classistes i mediterranis, per seguir captant la seva atenció de la societat.

     En temps de la Guerra Civil Espanyola i tot seguit, el moviment franquista van desestabilitzar el seu treball periodístic. Justament després, vingueren alguns dels poemaris amb més ressò mediàtic: “Sol, i de dol” (1947), “On he deixat les claus” (1953) o “Desa aquests llibres al calaix de baix” (1964). Foix era un abanderat de la reescriptura dels textos i això prova que presentava els seus escrits en comptagotes, i amb certa lentitud. Amb “Les irreals omegues” (1949), la seva poesia esdevé barroca, tot plegat un recull de tretze poemes de vers lliure, que destaquen per tenir un títol ben llarg, i que mostren el pensament de la realitat viscuda abans i després de la guerra.

     Després de la guerra i frustrada la seva tasca com a articulista periodístic que tant el meravellava, es dedica a ajudar al seu pare com a pastisser i també se centra en la reescriptura d’alguns dels seus poemes i poemaris, cercant el màxim de perfeccionisme en la seva obra. Així com es dedica amb el seu saber i experiència a esperonar als més joves emmirallats en l’avantguarda. En aquesta època entra en contacte amb artistes joves del grup Dau al Set, on conflueix amb gent com Joan Ponç, Joan Brossa o amb el recentment desaparegut Antoni Tàpies. Foix vetlla per la tradició i la modernitat que queda ben exemplificada amb el seu vers: “M’exalta el nou i m’enamora el bell”.

     A la dècada dels cinquanta comença a destacar com a poeta d’èxit incorporant elements de la poesia trobadoresca i medieval italiana, així com també elements dels moviments avantguardistes del surrealisme i el futurisme. Foix s’interessava per agafar allò útil d’aquests moviments trencadors en l’època, fer-s’ho seu, utilitzar alguns dels seus elements en les seves obres i fer-les trencadores, tant a nivell literari com artístic. Els primers volums de poesia que edità foren en prosa poètica: “Gertrudis” (1927), “KRTU” (1932), dos volums marcats pel surrealisme de l’època. Foix es dedica a publicitar l’art més novedós des de revistes com La Revista, Trossos, La Cònsola, L’Amic de les Arts o més endavant de La Publicitat. A Foix se li desperta l’interès polític i lluita amb els seus ideals per posicions nacionalistes, sempre defensant el seu catalanisme. Foix vetllava per la modernitat i tot allò que fou modern, des d’un monument arquitectònic fins a un esport, com ara el tennis. Alguns dels seus poemes han captat la inspiració de Port de la Selva, on fins i tot hi arribà a viure.

     Durant la dècada dels cinquanta i seixanta seran els poetes més joves que recuperaran al poeta, tot ve de la mà de Pere Gimferrer o de Gabriel Ferrater, així com també d’artistes plàstics que el reinvindiquen. El 1962 entrà a la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Joan Manuel Serrat aprofita per musicar un dels seus poemes que al cap de poc temps esdevé dels més conenguts, “És quan dormo que hi veig clar”, escrit el 1953.

     En la propera dècada rebria el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973) i a poc a poc, li anaren caient els premis: Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1981) o el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984), tot i que en entrevistes als darrers anys recordà que estava completament en contra a rebre premis i als certàmens literaris. Compilà els seus articles periodístics en volums com “Els lloms transparents” (1969) o “Mots i maons o a cascú el seu » (1971).

     Josep Vicenç Foix també destacà pel seu gran sentit de l’humor que tot i els anys mai perdé pistonada, aquí una petita mostra extreta de Retalls de J. V. Foix de TV3:

     «Jo en una llibreta que vaig estripar havia fet aquesta reflexió quan tenia disset o divuit anys: He nascut en un planeta que no m’he triat. En una època que no m’he triat. En un país que no m’he triat. En una família que no m’he triat. Inscrit en una religió que no m’he triat. Parlant una llengua que no m’he triat. Ja tindràs feina!”.

     La poesia de Foix destacava per un domini de la paraula, per desenvolupar plenament les seves idees, cosa que sovint feia de difícil entesa literària. Les seves obres foren traduïdes a diverses llengües com l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès, l’italià, el xinès o el suec, entre d’altres. Ens deixà un 29 de gener d’ara fa just vint-i-cinc anys. Les seves despulles reposen al cementiri de Sarrià.


Tast de text:

Sol, i de dol


Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: ¿On só? ¿Per quina terra vella
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i , en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.


J.V. Foix
Sol, i de dol (1947)

Em plau d'atzar, d'errar per les muralles


Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.


J.V. Foix
Sol, i de dol (1947)


Entre la seva poesia destaquem:

- Gertrudis (1927)
- KRTU (1932)
- Sol, i de dol (1947)
- Les irreals omegues (1949)
- On he deixat les claus… (1953)
- Onze Nadals i un Cap d’Any (1960)
- L’Estrella d’en Perris (1992)
- Darrer comunicat (1970)
- Desa els llibres al calaix de baix (1972)
- Tocant a mà (1972)
- Trenta-sis cèl·lules líriques (1984)
- Cròniques de l’ultrason. L’estació (1985)

Fonts:

http://www.escriptors.cat
http://lletra.uoc.edu
http://www.tv3.cat/videos/1471299
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18158&p_ex=j.v.foix
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=689&p_num=3


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Notes biogràfiques:
«Josep Vicenç Foix»

25anyssenseFoix
J.V. Foix


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Josep Vicenç Foix»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.13

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]