![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
"Lady"
La fugida de lady Bastable
—Seria tot un detall, per part teva, permetre que en Clovis es quedés aquí durant sis dies, mentre jo vaig al nord a visitar els MacGregor— va dir la senyora Sangrail amb veu somnolenta a la taula on es trobava servit l'esmorzar. Parlar amb aquell to somnolent i relaxat era una estratègia que feia servir cada vegada que tenia interès especial en alguna cosa. Amb ell aconseguia que la gent baixés la guàrdia, i era així com els altres acabaven acatant els seus desitjos sense ni tan sols sospitar que en realitat el que ella perseguia era que li fessin algun favor. Lady Bastable, però, no era fàcil d'agafar per sorpresa. Molt probablement conegués per endavant aquell to de veu i el que presagiava. En qualsevol cas, a qui sí coneixia era a en Clovis.
Lady Bastable va arrufar les celles observant la torrada que tenia a la mà i va començar a menjar-se-la molt lentament, com si volgués donar a entendre que mastegar-la li feia més mal a ella que a la torrada. Dels seus llavis no va sortir ni una sola paraula que confirmés que en Clovis podia gaudir de la seva hospitalitat.
—Seria una gran comoditat per a mi —va prosseguir la senyora Sangrail, deixant de banda el to despreocupat—. Personalment, no tinc la menor intenció de portar-lo amb mi a casa dels MacGregor. A més, només serà durant sis dies.
—Semblarà més temps —va grunyir Lady Bastable—. L'última vegada que es va quedar aquí una setmana...
—Ja ho sé —es va apressar a interrompre-la la senyora Sangrail—, però d'allò ja fa gairebé dos anys. Ell era molt jove encara.
—Doncs no ha madurat —va dir l'amfitriona—. De res serveix créixer si l'únic que aprenem són noves maneres de comportar-se malament.
La senyora Sangrail es va veure incapaç de discutir sobre aquell punt. Des que en Clovis complís disset anys no havia fet més que lamentar-se davant de tot el seu cercle de coneguts de la indomable rebel·lia del noi. I tants havien arribat a ser els seus laments que si mai el seu fill hagués mostrat algun símptoma d'esmena, l'única reacció que això hagués provocat hagués estat un cortès escepticisme. Veient que amb aquella tàctica seguia sense obtenir el resultat que perseguia, va optar per deixar de banda els afalacs i recórrer al suborn sense cap tipus d'embuts.
—Si deixes que es quedi aquí sis dies més prometo perdonar-te el deute de bridge que tens pendent amb mi.
Encara que aquell deute ascendia només a quaranta-nou xílings, l'amor que Lady Bastable sentia pels xílings era molt intens. Perdre diners jugant al bridge i no haver de pagar era una d'aquelles curioses experiències que feia que els jocs de cartes tinguessin per a ella un encant especial que d'altra manera mai no haguessin tingut. Una afició semblant era la que sentia Mrs Sangrail pels diners que guanyava als naips, però la perspectiva de deixar en lloc segur el seu fill durant sis dies i alhora estalviar-se els diners del seu bitllet de tren cap al nord la va fer resignar-se a tal sacrifici.
Quan en Clovis va aparèixer i es va asseure a taula per esmorzar ja era massa tard: el tracte acabava de ser acordat.
—Pensa una cosa —va dir-li la senyora Sangrail, usant de nou aquell to somnolent—. Lady Bastable ha estat molt amable oferint-se a tenir-te aquí mentre jo vaig a veure els MacGregor.
En Clovis va protestar, però en no obtenir cap fruit amb les seves protestes, va procedir a fer expedicions punitives entre els plats de l'esmorzar, amb un nas tan frunzit que qualsevol consell de ministres hagués guardat un sobtat silenci només veure'l. El tracte que havia estat acordat a la seva esquena li resultava doblement desagradable. D'una banda, tenia un especial interès en ensenyar a jugar al pòquer els fills dels MacGregor, doncs sabia que aquests tenien els diners necessaris per pagar les classes. De l'altra, odiava amb tota la força el menjar que se servia a casa de Lady Bastable.
Després d'observar detingudament el seu fill durant un instant, la senyora Sangrail es va adonar, gràcies més que res a la seva pròpia experiència, que qualsevol mostra prematura d'alegria per l'èxit de la seva maniobra podria convertir-se en un error imperdonable. Una cosa era trobar un lloc on poder deixar el noi i una altra, molt diferent, obligar-lo a romandre-hi.
Lady Bastable tenia per costum retirar-se solemnement a la sala d'estar tot just acabar l'esmorzar, per passar-hi una hora fullejant en silenci els diaris, costum amb la qual aconseguia treure-li el màxim rendiment als diners que pagava per ells. La política no li interessava massa, però estava obsessionada amb el desagradable pressentiment que el dia menys pensat tindria lloc un gran aixecament en el qual acabarien matant-se els uns als altres. «Succeirà abans del que pensem», solia comentar amb aire pessimista, quan en realitat fins i tot el matemàtic més expert, tot i dotat amb els més extraordinaris poders, hagués trobat summament difícil calcular la data aproximada d'aquests successos a partir de les escasses i confuses premisses sobre les quals aquesta afirmació s'assentava.
Aquell matí en concret, quan en Clovis va veure Lady Bastable asseguda enmig de tal quantitat de diaris que semblava una reina a la part alta d'un tro de paper, va acudir de cop i volta al seu cap la idea que tan ansiosament havia estat buscant durant l'esmorzar. Atès que la seva mare acabava de pujar a la cambra per dirigir els preparatius de l'equipatge, va deduir que s'havia quedat sol a la planta baixa en companyia de l'amfitriona i dels criats, els quals constituïen l'element clau del seu pla. Decidit a portar-lo a efecte, va irrompre sobtadament a la cuina i va començar a cridar amb desesperació: «Pobre Lady Bastable! Si us plau, Ajudeu-me! De pressa! A la sala d'estar!». Un instant després el majordom, la cuinera, l'ajudant, dos o tres donzelles i un jardiner que per casualitat es trobava també a la cuina van arrencar a córrer com bojos darrera d'en Clovis en direcció a la sala d'estar. Lady Bastable va ser sobtadament despertada d'aquell petit univers de diaris que l'envoltava pel so que va fer en trencar-se el paravent japonès del vestíbul. Després, la porta de la sala es va obrir d'una empenta, i va veure com el seu jove hoste es llançava com boig a l'interior de l'habitació. En passar al seu costat, va cridar-li: «Un aixecament! Vénen per nosaltres!», Després d'això es va llançar per la finestra oberta. El grup d'espantats criats va irrompre tot seguit a l'habitació, trepitjant-li els talons al noi. Entre ells es trobava encara el jardiner, que empunyava la falç amb la qual matí havia estat tallant bardisses. L'ímpetu de la seva esbojarrada carrera va fer relliscar a tots sobre el terra de parquet i precipitar-se'n cap a la cadira en la qual la propietària es trobava paralitzada per la sorpresa i el terror. Si n'hagués tingut un moment per a la reflexió s'hagués comportat, com ella mateixa va explicar posteriorment, amb una mica més de dignitat. Però, probablement per la inquietant visió de la falç, d'un salt va seguir l'exemple que en Clovis li acabava de donar: va sortir disparada per la finestra i va córrer espaordida pel jardí davant els ulls atònits dels seus criats.
Lady Bastable va arrufar les celles observant la torrada que tenia a la mà i va començar a menjar-se-la molt lentament, com si volgués donar a entendre que mastegar-la li feia més mal a ella que a la torrada. Dels seus llavis no va sortir ni una sola paraula que confirmés que en Clovis podia gaudir de la seva hospitalitat.
—Seria una gran comoditat per a mi —va prosseguir la senyora Sangrail, deixant de banda el to despreocupat—. Personalment, no tinc la menor intenció de portar-lo amb mi a casa dels MacGregor. A més, només serà durant sis dies.
—Semblarà més temps —va grunyir Lady Bastable—. L'última vegada que es va quedar aquí una setmana...
—Ja ho sé —es va apressar a interrompre-la la senyora Sangrail—, però d'allò ja fa gairebé dos anys. Ell era molt jove encara.
—Doncs no ha madurat —va dir l'amfitriona—. De res serveix créixer si l'únic que aprenem són noves maneres de comportar-se malament.
La senyora Sangrail es va veure incapaç de discutir sobre aquell punt. Des que en Clovis complís disset anys no havia fet més que lamentar-se davant de tot el seu cercle de coneguts de la indomable rebel·lia del noi. I tants havien arribat a ser els seus laments que si mai el seu fill hagués mostrat algun símptoma d'esmena, l'única reacció que això hagués provocat hagués estat un cortès escepticisme. Veient que amb aquella tàctica seguia sense obtenir el resultat que perseguia, va optar per deixar de banda els afalacs i recórrer al suborn sense cap tipus d'embuts.
—Si deixes que es quedi aquí sis dies més prometo perdonar-te el deute de bridge que tens pendent amb mi.
Encara que aquell deute ascendia només a quaranta-nou xílings, l'amor que Lady Bastable sentia pels xílings era molt intens. Perdre diners jugant al bridge i no haver de pagar era una d'aquelles curioses experiències que feia que els jocs de cartes tinguessin per a ella un encant especial que d'altra manera mai no haguessin tingut. Una afició semblant era la que sentia Mrs Sangrail pels diners que guanyava als naips, però la perspectiva de deixar en lloc segur el seu fill durant sis dies i alhora estalviar-se els diners del seu bitllet de tren cap al nord la va fer resignar-se a tal sacrifici.
Quan en Clovis va aparèixer i es va asseure a taula per esmorzar ja era massa tard: el tracte acabava de ser acordat.
—Pensa una cosa —va dir-li la senyora Sangrail, usant de nou aquell to somnolent—. Lady Bastable ha estat molt amable oferint-se a tenir-te aquí mentre jo vaig a veure els MacGregor.
En Clovis va protestar, però en no obtenir cap fruit amb les seves protestes, va procedir a fer expedicions punitives entre els plats de l'esmorzar, amb un nas tan frunzit que qualsevol consell de ministres hagués guardat un sobtat silenci només veure'l. El tracte que havia estat acordat a la seva esquena li resultava doblement desagradable. D'una banda, tenia un especial interès en ensenyar a jugar al pòquer els fills dels MacGregor, doncs sabia que aquests tenien els diners necessaris per pagar les classes. De l'altra, odiava amb tota la força el menjar que se servia a casa de Lady Bastable.
Després d'observar detingudament el seu fill durant un instant, la senyora Sangrail es va adonar, gràcies més que res a la seva pròpia experiència, que qualsevol mostra prematura d'alegria per l'èxit de la seva maniobra podria convertir-se en un error imperdonable. Una cosa era trobar un lloc on poder deixar el noi i una altra, molt diferent, obligar-lo a romandre-hi.
Lady Bastable tenia per costum retirar-se solemnement a la sala d'estar tot just acabar l'esmorzar, per passar-hi una hora fullejant en silenci els diaris, costum amb la qual aconseguia treure-li el màxim rendiment als diners que pagava per ells. La política no li interessava massa, però estava obsessionada amb el desagradable pressentiment que el dia menys pensat tindria lloc un gran aixecament en el qual acabarien matant-se els uns als altres. «Succeirà abans del que pensem», solia comentar amb aire pessimista, quan en realitat fins i tot el matemàtic més expert, tot i dotat amb els més extraordinaris poders, hagués trobat summament difícil calcular la data aproximada d'aquests successos a partir de les escasses i confuses premisses sobre les quals aquesta afirmació s'assentava.
Aquell matí en concret, quan en Clovis va veure Lady Bastable asseguda enmig de tal quantitat de diaris que semblava una reina a la part alta d'un tro de paper, va acudir de cop i volta al seu cap la idea que tan ansiosament havia estat buscant durant l'esmorzar. Atès que la seva mare acabava de pujar a la cambra per dirigir els preparatius de l'equipatge, va deduir que s'havia quedat sol a la planta baixa en companyia de l'amfitriona i dels criats, els quals constituïen l'element clau del seu pla. Decidit a portar-lo a efecte, va irrompre sobtadament a la cuina i va començar a cridar amb desesperació: «Pobre Lady Bastable! Si us plau, Ajudeu-me! De pressa! A la sala d'estar!». Un instant després el majordom, la cuinera, l'ajudant, dos o tres donzelles i un jardiner que per casualitat es trobava també a la cuina van arrencar a córrer com bojos darrera d'en Clovis en direcció a la sala d'estar. Lady Bastable va ser sobtadament despertada d'aquell petit univers de diaris que l'envoltava pel so que va fer en trencar-se el paravent japonès del vestíbul. Després, la porta de la sala es va obrir d'una empenta, i va veure com el seu jove hoste es llançava com boig a l'interior de l'habitació. En passar al seu costat, va cridar-li: «Un aixecament! Vénen per nosaltres!», Després d'això es va llançar per la finestra oberta. El grup d'espantats criats va irrompre tot seguit a l'habitació, trepitjant-li els talons al noi. Entre ells es trobava encara el jardiner, que empunyava la falç amb la qual matí havia estat tallant bardisses. L'ímpetu de la seva esbojarrada carrera va fer relliscar a tots sobre el terra de parquet i precipitar-se'n cap a la cadira en la qual la propietària es trobava paralitzada per la sorpresa i el terror. Si n'hagués tingut un moment per a la reflexió s'hagués comportat, com ella mateixa va explicar posteriorment, amb una mica més de dignitat. Però, probablement per la inquietant visió de la falç, d'un salt va seguir l'exemple que en Clovis li acabava de donar: va sortir disparada per la finestra i va córrer espaordida pel jardí davant els ulls atònits dels seus criats.
* * * * *
La dignitat perduda no n'és una possessió que pugui recuperar-se en qualsevol moment. Tant Lady Bastable com el majordom van descobrir en primera persona que tornar a la normalitat després d'algun fet com el que havia passat aquell matí resultava gairebé tan difícil d'aconseguir com tornar a respirar després d'estar-ne a punt de morir ofegat. Un aixecament, fins i tot si es porta a terme amb la més respectuosa de les intencions, no pot sinó deixar incòmodes petjades dignes de la vergonya més absoluta. No obstant, quan va arribar l'hora de dinar, el decòrum ja s'havia restablert per complet, com si fos el més natural del món. El menjar es va servir en un ambient tan solemne i gèlid que semblava tret d'una obra d'art bizantí. A meitat d'aquest, a la senyora Sangrail li va ser lliurada, enmig d'un greu silenci, una safata de plata sobre la qual hi havia un sobre. Contenia un xec per valor de quaranta-nou xílings.
Els fills dels MacGregor van aprendre a jugar al pòquer. Al cap i a la fi, es podien permetre el luxe.
Els fills dels MacGregor van aprendre a jugar al pòquer. Al cap i a la fi, es podien permetre el luxe.
Saki
- Hector Hugh Munro -
(Akyab, Birmània, 1870 – Beaumont-Hamel, Somme, Francia, 1916)
«The Stampeding of Lady Bastable»
(The Chronicles of Clovis)
"Lady"
Autor desconegut
Mark Grau-Barney
(Rocester, Anglaterra)
«La fugida de lady Bastable»
(Les cròniques d'en Clovis)
de l'obra original:
«The Stampeding of Lady Bastable»
—It would be rather nice if you would put Clovis up for another six days while I go up north to the MacGregors' —said Mrs. Sangrail sleepily across the breakfast-table. It was her invariable plan to speak in a sleepy, comfortable voice whenever she was unusually keen about anything; it put people off their guard, and they frequently fell in with her wishes before they had realized that she was really asking for anything. Lady Bastable, however, was not so easily taken unawares; possibly she knew that voice and what it betokened—at any rate, she knew Clovis.
She frowned at a piece of toast and ate it very slowly, as though she wished to convey the impression that the process hurt her more than it hurt the toast; but no extension of hospitality on Clovis's behalf rose to her lips.
—It would be a great convenience to me —pursued Mrs. Sangrail, abandoning the careless tone—. I particularly don't want to take him to the MacGregors', and it will only be for six days.
—It will seem longer —said Lady Bastable dismally.
—The last time he stayed here for a week—
—I know —interrupted the other hastily—, but that was nearly two years ago. He was younger then.
—But he hasn't improved —said her hostess—; it's no use growing older if you only learn new ways of misbehaving yourself.
Mrs. Sangrail was unable to argue the point; since Clovis had reached the age of seventeen she had never ceased to bewail his irrepressible waywardness to all her circle of acquaintances, and a polite scepticism would have greeted the slightest hint at a prospective reformation. She discarded the fruitless effort at cajolery and resorted to undisguised bribery.
—If you'll have him here for these six days I'll cancel that outstanding bridge account.
It was only for forty-nine shillings, but Lady Bastable loved shillings with a great, strong love. To lose money at bridge and not to have to pay it was one of those rare experiences which gave the card-table a glamour in her eyes which it could never otherwise have possessed. Mrs. Sangrail was almost equally devoted to her card winnings, but the prospect of conveniently warehousing her offspring for six days, and incidentally saving his railway fare to the north, reconciled her to the sacrifice; when Clovis made a belated appearance at the breakfast-table the bargain had been struck.
"Just think," said Mrs. Sangrail sleepily; "Lady Bastable has very kindly asked you to stay on here while I go to the MacGregors'."
Clovis said suitable things in a highly unsuitable manner, and proceeded to make punitive expeditions among the breakfast dishes with a scowl on his face that would have driven the purr out of a peace conference. The arrangement that had been concluded behind his back was doubly distasteful to him. In the first place, he particularly wanted to teach the MacGregor boys, who could well afford the knowledge, how to play poker-patience; secondly, the Bastable catering was of the kind that is classified as a rude plenty, which Clovis translated as a plenty that gives rise to rude remarks. Watching him from behind ostentatiously sleepy lids, his mother realized, in the light of long experience, that any rejoicing over the success of her manoeuvre would be distinctly premature. It was one thing to fit Clovis into a convenient niche of the domestic jig-saw puzzle; it was quite another matter to get him to stay there.
Lady Bastable was wont to retire in state to the morning-room immediately after breakfast and spend a quiet hour in skimming through the papers; they were there, so she might as well get their money's worth out of them. Politics did not greatly interest her, but she was obsessed with a favourite foreboding that one of these days there would be a great social upheaval, in which everybody would be killed by everybody else. "It will come sooner than we think," she would observe darkly; a mathematical expert of exceptionally high powers would have been puzzled to work out the approximate date from the slender and confusing groundwork which this assertion afforded.
On this particular morning the sight of Lady Bastable enthroned among her papers gave Clovis the hint towards which his mind had been groping all breakfast time. His mother had gone upstairs to supervise packing operations, and he was alone on the ground-floor with his hostess—and the servants. The latter were the key to the situation. Bursting wildly into the kitchen quarters, Clovis screamed a frantic though strictly non-committal summons: "Poor Lady Bastable! In the morning-room! Oh, quick!" The next moment the butler, cook, page-boy, two or three maids, and a gardener who had happened to be in one of the outer kitchens were following in a hot scurry after Clovis as he headed back for the morning-room. Lady Bastable was roused from the world of newspaper lore by hearing a Japanese screen in the hall go down with a crash. Then the door leading from the hall flew open and her young guest tore madly through the room, shrieked at her in passing, "The jacquerie! They're on us!" and dashed like an escaping hawk out through the French window. The scared mob of servants burst in on his heels, the gardener still clutching the sickle with which he had been trimming hedges, and the impetus of their headlong haste carried them, slipping and sliding, over the smooth parquet flooring towards the chair where their mistress sat in panic-stricken amazement. If she had had a moment granted her for reflection she would have behaved, as she afterwards explained, with considerable dignity. It was probably the sickle which decided her, but anyway she followed the lead that Clovis had given her through the French window, and ran well and far across the lawn before the eyes of her astonished retainers.
She frowned at a piece of toast and ate it very slowly, as though she wished to convey the impression that the process hurt her more than it hurt the toast; but no extension of hospitality on Clovis's behalf rose to her lips.
—It would be a great convenience to me —pursued Mrs. Sangrail, abandoning the careless tone—. I particularly don't want to take him to the MacGregors', and it will only be for six days.
—It will seem longer —said Lady Bastable dismally.
—The last time he stayed here for a week—
—I know —interrupted the other hastily—, but that was nearly two years ago. He was younger then.
—But he hasn't improved —said her hostess—; it's no use growing older if you only learn new ways of misbehaving yourself.
Mrs. Sangrail was unable to argue the point; since Clovis had reached the age of seventeen she had never ceased to bewail his irrepressible waywardness to all her circle of acquaintances, and a polite scepticism would have greeted the slightest hint at a prospective reformation. She discarded the fruitless effort at cajolery and resorted to undisguised bribery.
—If you'll have him here for these six days I'll cancel that outstanding bridge account.
It was only for forty-nine shillings, but Lady Bastable loved shillings with a great, strong love. To lose money at bridge and not to have to pay it was one of those rare experiences which gave the card-table a glamour in her eyes which it could never otherwise have possessed. Mrs. Sangrail was almost equally devoted to her card winnings, but the prospect of conveniently warehousing her offspring for six days, and incidentally saving his railway fare to the north, reconciled her to the sacrifice; when Clovis made a belated appearance at the breakfast-table the bargain had been struck.
"Just think," said Mrs. Sangrail sleepily; "Lady Bastable has very kindly asked you to stay on here while I go to the MacGregors'."
Clovis said suitable things in a highly unsuitable manner, and proceeded to make punitive expeditions among the breakfast dishes with a scowl on his face that would have driven the purr out of a peace conference. The arrangement that had been concluded behind his back was doubly distasteful to him. In the first place, he particularly wanted to teach the MacGregor boys, who could well afford the knowledge, how to play poker-patience; secondly, the Bastable catering was of the kind that is classified as a rude plenty, which Clovis translated as a plenty that gives rise to rude remarks. Watching him from behind ostentatiously sleepy lids, his mother realized, in the light of long experience, that any rejoicing over the success of her manoeuvre would be distinctly premature. It was one thing to fit Clovis into a convenient niche of the domestic jig-saw puzzle; it was quite another matter to get him to stay there.
Lady Bastable was wont to retire in state to the morning-room immediately after breakfast and spend a quiet hour in skimming through the papers; they were there, so she might as well get their money's worth out of them. Politics did not greatly interest her, but she was obsessed with a favourite foreboding that one of these days there would be a great social upheaval, in which everybody would be killed by everybody else. "It will come sooner than we think," she would observe darkly; a mathematical expert of exceptionally high powers would have been puzzled to work out the approximate date from the slender and confusing groundwork which this assertion afforded.
On this particular morning the sight of Lady Bastable enthroned among her papers gave Clovis the hint towards which his mind had been groping all breakfast time. His mother had gone upstairs to supervise packing operations, and he was alone on the ground-floor with his hostess—and the servants. The latter were the key to the situation. Bursting wildly into the kitchen quarters, Clovis screamed a frantic though strictly non-committal summons: "Poor Lady Bastable! In the morning-room! Oh, quick!" The next moment the butler, cook, page-boy, two or three maids, and a gardener who had happened to be in one of the outer kitchens were following in a hot scurry after Clovis as he headed back for the morning-room. Lady Bastable was roused from the world of newspaper lore by hearing a Japanese screen in the hall go down with a crash. Then the door leading from the hall flew open and her young guest tore madly through the room, shrieked at her in passing, "The jacquerie! They're on us!" and dashed like an escaping hawk out through the French window. The scared mob of servants burst in on his heels, the gardener still clutching the sickle with which he had been trimming hedges, and the impetus of their headlong haste carried them, slipping and sliding, over the smooth parquet flooring towards the chair where their mistress sat in panic-stricken amazement. If she had had a moment granted her for reflection she would have behaved, as she afterwards explained, with considerable dignity. It was probably the sickle which decided her, but anyway she followed the lead that Clovis had given her through the French window, and ran well and far across the lawn before the eyes of her astonished retainers.
* * * * *
Lost dignity is not a possession which can be restored at a moment's notice, and both Lady Bastable and the butler found the process of returning to normal conditions almost as painful as a slow recovery from drowning. A jacquerie, even if carried out with the most respectful of intentions, cannot fail to leave some traces of embarrassment behind it. By lunch-time, however, decorum had reasserted itself with enhanced rigour as a natural rebound from its recent overthrow, and the meal was served in a frigid stateliness that might have been framed on a Byzantine model. Halfway through its duration Mrs. Sangrail was solemnly presented with an envelope lying on a silver salver. It contained a cheque for forty-nine shillings.
The MacGregor boys learned how to play poker-patience; after all, they could afford to.
The MacGregor boys learned how to play poker-patience; after all, they could afford to.
ooO0Ooo
Referència:
Saki
- Munro, Hector Hugh -
«La fugida de lady Bastable».
(The Stampeding of Lady Bastable)
Traducció: Grau-Barney, Mark.
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Saki
- Munro, Hector Hugh -
«La fugida de lady Bastable».
(The Stampeding of Lady Bastable)
Traducció: Grau-Barney, Mark.
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada