«Can Topazi»

Can Topazi

          Quan la nena va decidir investigar l’arbre genealògic de la família com a tesi doctoral de final de carrera, les alarmes van saltar a Can Topazi.
          —Ja ni ha prou!. Quan dic no, és no —va cridar el pare, donant un fort cop de puny sobre la taula, a l’hora de dinar.
          La mare i la filla acotaven el cap sobre la sopa, sense tenir esma per replicar.
          —Adámas, no cal que cridis —Corall intentava tranquil·litzar el seu home.
          —Tu no t’hi fiquis. Hi ha coses que és millor no tocar —Tot i l’evident enuig d’Adámas, el seu rostre era una màscara d’una blancor translúcida solcada per venes vermelles.
          La Maragda va fer un dèbil i últim intent:
          —Papa, però per què no?.
          —Perquè ho dic jo, i punt. Tinguem la festa en pau.
          Tots tres van tornar a la sopa, ja freda, i el tema es va donar per tancat.

          La Maragda, però, no va aturar el seu estudi, fent viatges d’amagat a l’arxiu municipal i indagant a Internet.
          I el que va descobrir la va deixar perplexa. Si els documents eren correctes, els seus avantpassats no eren humans i els seus orígens es remuntaven segles enrere fins a les ribes del riu Penner a l’Índia.
          Saber-se hereva d’una raça d’homes creats a partir de diamants no era una cosa gens comuna. Però com sempre li passava a la Maragda, amb la comprensió va arribar a acceptar els fets.
          Ara entenia molts dels trets que ella considerava excentricitats en la seva família.
          Començant per la duresa d’Adámas, el pare. La facilitat amb que li pujava la temperatura al Safir, el germà petit quan emmalaltia, l’estabilitat emocional de la seva mare, Corall, o les faccions romboïdals de la cara de tia Àgata.

          Maragda s’inspeccionava davant el mirall com si es veiés per primer cop. La llum del sostre es reflectia en els seus ulls dispersant-la en mil colors. Aquells ulls pels quals tants nois sospiraven i murmuraven que estaven disposats a matar.
          Va considerar des d’un nou angle, les paraules que sovint li deia la mare:
          —Nena, ets una joia.

Sergi G. Oset “Neville”
(Barcelona, 1972)
«Can Topazi»
Del recopilatori de relats: