Al Sud del Gran Riu... «JAS! Al Jardí Botànic» Francesc Arnau i Chinchilla "Cròniques culturals del País Valencià".

JAS! Al Jardí Botànic

“... i la Literatura, callà, per contemplar l’amic, que reia.”
-Lluís Roda-

          Dissabte, 4 de febrer de 2012, vaig anar a veure l’espectacle JAS! a l’Auditori Joan Plaça del Jardí Botànic de València, un espectacle de jazz i poesia que es va estrenar a “La Pedrera” dins del marc del Barcelona Poesia 2011, i que a València ha comptat amb la col·laboració de l'Aula de Poesia de la Universitat de València. Me vaig confiar i vaig arribar una mica justet de temps, doncs, vaig agafar al poble el metro de les 18:52 hores, i quan vaig arribar a la porta, les localitats estaven exhaurides. Aleshores, estaven repartint les reserves, i li vaig dir al porter que si podia haver-hi alguna anul·lació, ja que venia de molt lluny (exactament 5 quilometres). En veure la meua contrarietat, em va dir: “Quants són vostès?” Jo li vaig contestar que venia sol, i llavors em va dir: “Doncs, li la venc ara mateix...”, i així ho va fer aquell bon samarità. Això va ser la primera sorpresa de la nit, perquè mai no m’hagués imaginat que un espectacle de Poesia i música de jazz, amb un fred de mil dimonis, omplís a rebentar una sala d’audicions, encara que aquesta no fóra d’un gran aforament (poc més de dos-cents espectadors).

L’estrena de l’espectacle a “La Pedrera” (Fotos cedides per Lluís Roda)

          Vaig seure a la primera fila, aprofitant que les localitats no eren numerades, i amb deu minuts de cortesia pels que sempre arriben tard, aparegueren a l’escenari, el poeta i rapsode Lluís Roda, autor dels textos i guanyador amb “Nadir” dels darrers Jocs Florals de Barcelona, i els cinc músics que l’acompanyaren: Francesc Capella al piano, Rai Ferrer al contrabaix, Vicent Macián al saxo, Xavi Maureta a la bateria, sota la direcció, si es pot parlar de director en un quintet de jazz, de David Pastor, compositor de la música i trompeta virtuós, del poble de Sedaví.

Lluís Roda amb els músics

          L’espectacle es va posar en marxa, sense cap interrupció, tan sols els aplaudiments del públic, i aquesta va estar la gran sorpresa de la nit, almenys per a mi. Lluís Roda, a qui coneixia des del mes de setembre passat, quan vaig estar sopant al seu costat a la Diada de l’Estellés a Burjassot, és un grandíssim poeta, i això ja ho sabia perquè havia llegit alguns poemes seus, uns poemes molt estellesians, amb pinzellades surrealistes i un lèxic molt ric, on el tema de la mort està planejant al llarg de tota la seua obra, però a més a més, també és un gran recitador. No és un rapsode clàssic, d’aquells d’anar per casa. És un intèrpret dels poemes, un veritable actor, amb una magnífica dicció, que compta amb una veu esgarrada, que em va fer emocionar, com feia temps que no em passava. Vaig anar de l’eufòria a la tristor, vaig plorar, se’m va fer un nus a la gola, i tot això en una única sessió. Aquesta és la màgia de la Poesia.

Un poemari és com el taló d'una sabata

Un poemari és com el taló d’una sabata.
És com un xec en blanc, estés al portador.
O com una vella persiana, persa, a pesar de tantes coses.
És com un terrat.
Com un solar abandonat pels gats, on queden els poetes.
És com una sardina que tan sols dóna la llanda.
Una batalla a ultrança, contra tota una paret.
La lletra de batalla d’un sintagma armat, un clar exemple de l’absència.
El pagaré d’una cultura sense fons.
Paranimf d’una nimfa d’un trist oasi passadís.
Paradís perdut de seda: Aquest Calaix
                                                            dels Astres.

(El subratllat és méu, 1987)

          I dels músics, què voleu que us diga? Jo sóc un gran aficionat a la música de tota mena, amb un ventall que va des de Bach fins a Hendrix, i tot el que cap dins d’aquest extens repertori. La música que feien era un jazz típic americà, amb incursions al swing, el bolero, la balada i la fusió llatina. Una música d’aquelles que no pots deixar de moure els peus, amb la secció de vent marcant la melodia, i el ritme del contrabaix i la bateria, amb el piano fent de pont. Els solos de tots ells van estar brillants, destacant un parell a càrrec del David Pastor, d’aquells que sembla que els aguts van a fer esclatar a l’audiència. La veu del Lluís, de vegades amb música d’acompanyament lleugera i suau, i unes altres esdevenint un instrument més, com en un dels temes més impactants, on va deixant caure aquelles sentències o aforismes en versos curts i lapidaris, que van pujant de to i de volum en cadascuna d’elles, fins arribar a l’èxtasi final.

Recordeu-me, ni que siga per egoisme (fragments)

El lector és l’assassí.

A una pregunta que en formula una altra l’anomenem resposta.


La poesia és una manera de matar el temps.
Literalment.

Es pot guanyar sense perdre,
Però no sense el risc de perdre.

Usar paraules ja és un plagi.

Només allò que hauràs donat,
Quedarà de tu.

Només el que dónes, tens.

Tranquils,
Sempre es moren els altres.

Solament hi ha una manera de tenir consciència,
I és tenir mala consciència.

Som el que vivim,
Però no vivim el que som.

La llibertat no compartida s’anomena opressió.

La vida és allò que no s’ha pogut ser, però que pot ser,
Que podia haver sigut.

Els sentiments no passen. En tot cas, s’acumulen.

Déu es va fer home.
Per tant, l’home es va fer Déu.
S’humanitzà.

El respecte no es té. Es guanya o es perd.

La llibertat sempre és provisional
-Sota fiança o vigilada.

Pitjor encara que una societat amnèsica és una societat cega.

Cada punt és el centre de l’univers.
Cada punt conté tot l’univers.
Tanmateix, només la suma d’aquests punts és l’univers.

(Elogi de la llibertat, 2001)

          També vull destacar un tema dels que tracten la mort de manera directa. Un poema molt cru i fins i tot escatològic, que parla de l’agonia final plena d’excrecions (la merda, el pixum, els vòmits, la suor, les llàgrimes, les baves, i el pus...) que el cos allibera als darrers moments, abans del desenllaç fatal, com si volgués desfer-se’n del llast per agafar-se amb ungles i dents a la vida que s’esmuny.

Foto: El quintet de David Pastor en acció

          En acabar el recital, davant de la insistència del públic, com als concerts de rock, feren un bis, un poema que parlava precisament d’això, dels bisos, i que el Lluís va dedicar a la memòria de l’Ovidi Montllor del que es celebrava el seu 70 aniversari. L’acompanyament del darrer poema de la nit, va estar una versió jazzística del tema “Perquè vull!”, una cançó emblemàtica de l’artista alcoià.

Vaig saludar el Lluís, i també vaig estar raonant amb el David, que em va dir que havien enregistrat un disc amb els temes del recital que sortiria al mercat ben aviat. Estarem a l’aguait, doncs paga la pena escoltar aquesta meravella d’experiment, com el va qualificar l’autor dels poemes. Entre els assistents també vaig reconèixer uns quants poetes (Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Antoni Ferrer...), i també el compositor Vicent Roncero, que vaig conèixer a l’Eliana quan l’estrena de la cantata amb lletra de l’Antoni Ferrer i música d’ell. Els hi vaig donar records pel meu oncle Ricardo, que també viu a l’Eliana i és molt amic dels dos.

Acte seguit, vaig agafar el metro i em vaig dirigir a l’Avinguda d’Aragó, on havia quedat amb la dona i els amics per sopar, però això és una altra història que, encara que no ve al cas, potser algun dia us conte.

Godella (l’Horta Nord), 5 de febrer del 2012

© Francesc Arnau i Chinchilla

--o0o--

Al Sud del Gran Riu:
«JAS! Al Jardí Botànic»
© Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)

Il·lustració:
Ramon Navarro Bonet

Francesc Arnau i Chinchilla,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
escriu habitualment al bloc:


L'espill de l'orb

De l'autor:


L'espill de l'orb
poemes

Referència:

Arnau i Chinchilla, Francesc.
«JAS! Al Jardí Botànic»
A: Al Sud del Gran Riu
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036