"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«La torre de Babel:
Mite, història, controvèrsia i diversitat lingüística»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig

La construcció de la Torre de Babel (Pieter Brueghel el Vell)
"La construcció de la Torre de Babel"
Pieter Brueghel el Vell


La torre de Babel:
Mite, història, controvèrsia i diversitat lingüística


Per explicar l’origen de la diversitat lingüística partim del mite de la Torre de Babel. Una torre que fou construïda per Nimrod a Babilònia, fa 4500 anys. La seva arquitectura era tan complexa que l’anomenaren Babel (que significa ‘confusió’ en hebreu), i a la Bíblia apareix com una al·legoria de la falta de la comunicació i unió entre els homes:

"En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. Els homes van emigrar des de l’orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure’ls al forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter. Després van dir:

-Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra.

El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué:

"Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells”.

Així el Senyor els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. Per això aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d’allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra”. Gènesi 11, 1-9.

I el cert, és que el Senyor no va concebre aquest desafiament de construir una torre que pogués arribar al cel, per això, com que ell era l’únic ser que tenia capacitat per realitzar obres magnes, els va castigar amb la confusió lingüística per sempre, això diu la llegenda, el mite de Babel.

Si fem una mica d’història, un arqueòleg, Robert Koldewey, el 1913 va trobar una estructura a les ruïnes de Babilònia que eren considerades els fonaments de la Torre de Babel original. Una torre que hauria estat destruïda i reconstruïda en nombroses ocasions, a causa del canviant destí de la zona. La destruïren els assiris i els arameus. I fou reconstruïda pels prínceps caldeus, entre ells Nabopolasar (625- 605 a . d. C.).

La primera Torre de Babel s’anomenava Etemenanki, que volia dir ‘casa del fonament del cel i de la terra’ i es va construir durant el III mil·lenni a .d. C. La seva base era un rectangle de 91’55 metres de costat i la seva altura original fou aixecada en temps de Nabopolasar i Nabucodonosor II (605- 592 a . D. C.). Es diu que l’altura devia tenir entre 60 i 90 metres . Avui dia només es conserven ruïnes perquè fou construïda amb materials molt sensibles a la intempèrie.

Nemrod fou el gestor de portar a terme la construcció de la torre. Alguns l’han identificat amb Sharrukin o Sargó I de Akkad, el fundador del primer imperi semita (arcadi). Altres veuen aquest caçador com la figura del déu assiri Ninurta, déu de la guerra i de la caça, que com Nemrod, tenia plaer per caçar als seus enemics. Al no disposar de pedra per a la construcció va decidir fabricar totxos i com que tampoc tenien calç, van utilitzar betum com a argamassa.

El temps de la seva construcció es dedueix de Pèleg (nom del qual va perpetuar-se en una ciutat en la confluència de l’Èufrates amb el Khabor, anomenada a les tabletes de la ciutat de Mari, a l’Èufrates mitjà i en l’època grecoromana va portar el nom de Phaliga) que hauria viscut des de 2269 fins a 2030 a . d. C. i el seu nom significava ‘divisió’, perquè “en els seus dies va dividir la terra”, vol dir “la població de la terra”, i “els hauria expandit Yahmeh per tota la superfície de la terra” (Gènesi 10:25, 11:9). Un text cuneïforme de Shar-kali-Sharri, rei d’Akkad (i successor de Sargó I d’Akkad), qui visqué en temps de patriarques, menciona que va restaurar una torre-temple a Babilum (Babel, Babilònia), amb el que es dóna a entendre que tal edifici existia abans del seu regnat.

Curiosament, durant quatre segles, arqueòlegs occidentals van intentar ubicar aquesta famosa edificació en la zona de l’actual Irak. Entre altres llocs, fou buscada a Akar Quf (a l’oest de Bagdad) on va existir Dur Karigalzu (les ruïnes tortes del zigurat, identificat per alguns viatgers com la Torre Babel). I a Birs Nimrud, on es troben les restes de l’antiga Borsippa, situada a prop de les ruïnes de l’antiga Babilònia, al sud-oest. Es conserva una detallada descripció d’aquest zigurat (zikkurratu) als escrits d’Heròdot, el pare de la història que visità Babilònia en més d’una ocasió.

Quant a la seva imatge, la més coneguda de la torre és la immortalitzada pel pintor flamenc Pieter Brueghel el vell, el 1563, influenciat per les ruïnes romanes i que la va plasmar molt allunyada del seu aspecte original, una d’idealitzada, atès que l’original tenia forma escalonada, una mena de piràmide amb esglaons. La propera a la realitat té forma de zigurat, el típic temple-muntanya mesopotami massís, de planta quadrangular, estructura piramidal i esglaonada, coronat amb el santuari del déu. Els materials eren de rajoles cuites al foc en l’exterior. El seu record va romandre com a símbol de la vanitat dels homes, culte al déu observatori astronòmic, centre d’endevinament i representava una gran escala per on la divinitat podia baixar a la terra i conviure amb els mortals.

Per un altre costat, i si ens fixem en la controvèrsia, observarem que la destrucció de la torre només s’insinuava al Gènesi, i que apareixia al capítol 18 de l’Apocalipsi, representada amb grans vents o rajos del cel.

Segons Hernán Toro (2000) en un article intitulat “Babel y la confusión de las lenguas” explica els inconvenients que portava aquest origen mític de la diversitat lingüística com un càstig diví amb una sèrie de retrucs a la teoria:

1. El llibre del Gènesi arranca amb una contradicció: “cadascuna de les tribus de Noè tenia la seva pròpia regió i la seva pròpia llengua”.

2. Diu que cada família tenia la seva pròpia llengua, i més tard que la terra era d’una llengua i unes mateixes paraules.

3. L’objectiu dels homes era fer una torre que arribés al cel amb totxos i betum, cosa impossible.

4. Jehovà va castigar-los. Com que l’home tenia la mateixa llengua el millor que va pensar fou confondre les llengües i diversificar-los per la terra, acabant així cada regió amb la seva llengua. Això ho veu ridícul. Ni nosaltres amb la nostra tecnologia podríem fer una torre que arribés al cel. Si hi hagués un Déu omniscient, hagués sabut que allò era clarament impossible. I no hagués dit “res els aturarà amb el que estan pensant fer”. Un Déu omniscient ja hagués sabut que els homes acabarien desistint en veure aquella labor tan complicada. Tampoc no hagués pres part d’una acció per a evitar una cosa que mai succeiria. Si els homes no podien edificar una torre que arribés al firmament, ja no calia prendre accions per a evitar-ho.

5. Tothom sap que les llengües evolucionen. Que el romanç deriva del llatí i llur evolució pot veure’s al llarg dels segles. I els lingüistes han trobat que pràcticament tots els llenguatges occidentals deriven de l’antic indoeuropeu. Hernán Toro explica que no cal origen mític sobre l’origen dels llenguatges, perquè les poblacions s’aïllen, els dialectes divergeixen i van acumulant variacions que amb el pas del temps mostren diferències entre els llenguatges.

6. L’antropomorfització de la deïtat totpoderosa, “que ha de descendre des del cel per veure la ciutat i la torre”. Si és totpoderós, ja ho sap tot. O va atansar-se perquè tenia mala visió o miopia?

Aquests són els petits entrebancs en què topa aquesta teoria de l’origen mític de les llengües que segons Hernán Toro (2000), és un acudit, un intent mediocre d’explicar l’evolució dels llenguatges en un temps que no se sabia que els llenguatges evolucionen i en la qual es pensava que la terra era com un disc pla i el firmament era un domus sòlid sobre el disc de la terra. Era una errònia cosmovisió bíblica.

Diversitat Lingüística

Els lingüistes van decidir classificar les llengües per tal de facilitar l’estudi d’aquestes i la seva localització. Llavors, van establir les llengües que tenien un mateix origen, i trets semblants de vocabulari, morfologia i estructura sintàctica dins d’una mateixa família establint una classificació. Les principals famílies lingüístiques són les següents:

a) Llengües d'Europa (Indoeuropeu)

     1. Llengües romàniques:
          Iberoromànic: català, castellà, galaicoportuguès.
          Gal·loromànic: francès, occità, retoromànic.
          Italoromànic: italià, sard.
          Balcanoromànic: romanès, dàlmata –extingit-.

     2. Llengües germàniques:
          Nòrdiques: noruec, suec, islandès, danès, feroès.
          Occidentals: anglès, alemany, neerlandès, frisó, scots, luxemburguès, alsià.
          Orientals: gòtic –extingit-, vàndal.

     3. Llengües eslaves:
          Meridional: eslovè, serbocroat, macedònic, búlgar.
          Occidental: txec, eslovac, polonès, sòrab, caixubi.
          Oriental: rus, bielorús, ucraïnès, rutè.

     4. Llengües cèltiques:
          Gal·lès, gaèlic (escocès i irlandès), bretó.

     5. Llengües bàltiques:
          Letó, lituà, prussià –extingit al s. XVIII-.

     6. Llengües aïllades:
          Grec, albanès, armeni.

     7. Llengües indoiràniques:
          Farsi, kurd, afganès, turc.

     (*) L’Euscar, llengua del País Basc, és inclassificable.
     (**) Llengües uràliques: finès, lapó, estonià, hongarès, mordvà, txeremís, votiac.
     (***) Llengües caucàsiques:
          Septentrionals: abkhaz, circassià, txetxè.
          Meridionals: georgià.

b) Llengües d'Àsia

     1. Semítiques: àrab, hebreu, assiri, babiloni, fenici.
     2. Monosil·làbiques tonals: birmà, vietnamita, thai, xinès, japonès, coreà.
     3. Llengües malaies: indonesi, filipí, malai.

c) Llengües d'Àfrica

     1. Camítiques: l'antic guanxe (parlat a Canàries), iber (abans dels romans).
     2. Sahel tropical: peul, hausa, yoruba.
     3. Bantus: swahili.

d) Llengües d'Oceania

     Llengües d'Austràlia, llengües papus de Nova Guinea, llengües de la Melanèsia.

e) Llengües d'Amèrica

     1. Amèrica del Nord: hoka-sioux, cherokee, apatxe, navajo.
     2. Hispanoparlants: llengües asteques o el maia (Mèxic), guaraní (Brasil, Paraguai), el quítxua (Perú).

f) Llengües artificials

     L'esperanto, creada a la segona meitat del segle XIX per Ludwik Zamenhof, que agafà arrels i lexemes de les llengües romàniques, amb la intenció d'establir una llengua comuna, però que no triomfà.

En conclusió, els lingüistes calculen que es parlen a l'entorn de sis mil llengües, entre les més parlades hi ha el xinès mandarí (874 milions), l'indi (366 milions), l'anglès (341 milions), l'espanyol (340 milions), de les quals el català té 7 milions de parlants, per cert, i una de les llengües amb més vida a la xarxa d'Internet. Cada llengua té un número uniforme de parlants, que no té res a veure amb l'extensió del territori on es parla. També hi ha llengües que són minoritàries.

Entre els factors que posen en perill una llengua hi ha: la falta de reconeixement oficial, la marginalitat dels costums, la manera de viure de la comunitat, la pressió d'una altra llengua amb més prestigi i l'actitud dels parlants, que segons on hagin nascut tindran unes actituds o unes altres a l'entorn d'una nova llengua, està marcada pel destí del naixement; o la feina dels governs, sobretot en política lingüística en seran una part important en l'esdevenir de la protecció de la llengua i de fomentar el seu ús social.

Per un altre costat, una llengua perviurà si és transmet de generació en generació, és a dir, de pares a fills. Sovint, l'alumnat em pregunta per la salut del català. Està estable, però podria millorar. Segons Carme Junyent a “Vida i mort de les llengües” (1992), explica que “una llengua no mor fins que desapareix o mor el darrer parlant”. Així doncs, depèn de nosaltres. El conèixer llengües forma part de la riquesa i cultura d'un país. Cada parlant decideix la pervivència d'una llengua. Cal cuidar i practicar tota llengua sempre que es pugui, sobretot la que pateix riscos de desaparició, i expandir-ne el seu coneixement.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«La torre de Babel:
Mite, història, controvèrsia i diversitat lingüística»


Il·lustració:
La construcció de la Torre de Babel (Pieter Brueghel el Vell)
"La construcció de la Torre de Babel"
Pieter Brueghel el Vell
(Breda, 1525 – Brussel·les, 1569)


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«La torre de Babel:
Mite, història, controvèrsia i diversitat lingüística».

A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.13

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]