Una mar de paraules: «Mercè Rodoreda: Sensacions, Símbols i Flors» Josep Maria Corretger i Olivart "La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat". Montserrat Roig

Mercè Rodoreda: Sensacions, Símbols i Flors

1. SENSACIONS

El meu primer contacte amb Mercè Rodoreda fou de ben petit i a inicis dels anys vuitanta. Fou quan la TV3 emetia la sèrie original protagonitzada per Sílvia Munt i Lluís Homar i dirigida per Francesc Betriu. A la meva mare li agradava molt i jo molt interessat li preguntava:

-Qui ha escrit la novel·la en la qual està basada la pel.lícula i de què va l’obra?

Ella em deia, -“Mercè Rodoreda i tracta de la Colometa, una noia que lluita contra les adversitats i el seu home ha d’anar a la guerra”.

Recordo que era una sèrie molt trista, amb el rerefons de la guerra i protagonitzada per un personatge femení enfrontat a un entorn que li era hostil i advers, la Guerra Civil, i amb la vida complicada. La sèrie m’encantava, però em deprimia, de tant realista que era, corria l’any 1982 i jo amb sis anys, ja la vivia d’una manera molt seriosa, sense perdre un instant el fil conductor. Poc temps després vaig visualitzar el film complet que no deixava de ser la sèrie ampliada i em van quedar frases mítiques com “Avui, Colometa farem un fill” o imatges simbòliques de quan Colometa allibera els coloms que criava a l’àtic al cap de poc temps d’haver mort el seu marit i així treure’s aquella càrrega feixuga de sobre.

L’any 1994, essent estudiant de COU vaig veure’m obligat a llegir “La plaça del Diamant”. La novel·la ja me la coneixia fil per randa gràcies a la sèrie. Em va fascinar, m’imaginava les pàgines i les comparava amb la sèrie, molt ben enregistrada. Aviat vaig adonar-me que el guió d’escriptura de Mercè era sempre el mateix en les seves obres: ella feia novel·la psicològica, explorava els personatges, el seu caràcter, les relacions entre les persones i el marc de la guerra es repetien en la majoria de les seves obres.

Actualment i com a professor, vivint temporalment a Barcelona, sempre m’havia picat la curiositat d’on es trobava la plaça del Diamant. La plaça que havia inspirat la novel·la homònima de Rodoreda, situada al barri de Gràcia, una plaça tranquil·la, rectangular i amb una escultura molt peculiar. Una estàtua amb una mena de noia i uns coloms enganxats. A mi, particularment, el monument no m’agradava gaire, no el trobava prou aconseguit, però veure el nom de la seva novel·la escrit a sobre la pedra em va emocionar i em portava bons auguris. Era un bon lloc agradable per a fer-hi una ruta literària, per a deixar-m’hi perdre una estona o realizar-hi un passeig romàntic i pensar amb tota la literatura que ens va deixar la Rodoreda.

Per un altre costat, és normal que Rodoreda agradi més a les dones que als senyors, i he de dir que per a parlar d’ella com a home no és fàcil, et dóna valentia fer-ho, pel seu afany de feminisme, de posar a les dones al lloc on es mereixien estar, de fer-les valorar més que els homes, cosa que en aquells anys en què escrigué les seves novel·les tenia molt valor proposar-ho, tot i que ella va dir a Carme Arnau en una entrevista (2) que no pretenia fer-ho. Per això , sovint, si observeu tríptics o fulletons de promoció sobre el feminisme, hi trobareu a Rodoreda, un text, una fotografia amb la seva mirada sincera, seductora i propera a tots nosaltres, la que ens volia mostrar la realitat que estava vivint, aquella realitat emmarcada per la guerra i que sempre la preocupava.

Tothom s’estimava Rodoreda, tothom li va fer homenatges. A Rubí, esperant un bus que m’havia de conduir al meu destí de treball, vaig veure un petit atri amb un llibre doblegat i com tenia temps, m’hi vaig acostar. Escrit hi havia un petit fragment de “Mirall trencat”, que em dirigia al meu univers, el dels llibres i la literatura.

Com a professor, encara no he tingut el plaer d’explicar-la al meu alumnat, però en tinc ganes. Abans la trobava molt reiterativa amb els seus temes i dèries, però actualment, em sorprenen els seus contes, les poesies, les seves pintures i la seva afició al cinema i flors. Fou una escriptora original i excepcional, que usava la literatura com a via d’escapament, per a fugir de les seves preocupacions. Un estat d’ataràxia on s’hi plasmava la seva ànima, vida i idees en la majoria dels seus personatges femenins, torturats, preocupats, desprevinguts, depressius, lluitadors i valents, que s’enfrontaven a totes les dificultats tant humanes com polítiques, amb ganes de sortir-se’n i seguir vivint. Ara m’interesso cada cop més per les seves obres, potser per l’edat i sobretot pel que representen per a la nostra història. Però no és el mateix llegir Rodoreda amb quinze anys que de gran, quan les paraules i fets et colpeixen més. Va ser una escriptora molt prolífica i Rodoreda continua essent una de les autores més llegides a Catalunya, a partir dels quaranta anys i pel sexe femení. Recordo que la meva tieta sempre em parlava de les seves obres: “Mirall trencat”, “Aloma”, “Jardí vora el mar”.

2. ELS SÍMBOLS

Rodoreda era una senyora de veu dobla, seca i seriosa, amb una forta personalitat, que mostrava un posat dur i parlant amb companys/es de professió concloem que escrivia “bastant informació insignificant” en les seves obres, que era poc depurada i com si escrivís allò que li sortia del pensament, que anava allargant la trama de les seves obres de manera innecessària. De joveneta era d’una noia de caràcter fort i decidit, religiosa i que li fascinava escoltar els contes de l’avi, però tingué una infantesa solitària que s’intensificà en l’adolescència i que caracteritzarà a les seves heroïnes. Una de les causes d’aquests allargaments podia ser la seva inseguretat, per la manca d’estudis, recordem que ella va haver de deixar els estudis als nou anys perquè el seu avi es va ferir i havia d’ajudar a sa mare. Fou una recança permanent al llarg de la seva vida i causa principal del tancament soledat i de l’esdevenir ràpidament adulta. Però també va aportar coses positives, les seves obres estan minades de símbols i de diversos significats:

-Vida i obra avancen íntimament lligades en el cas de Rodoreda. Vist sobretot als contes, on es veu l’angoixa que en envellir s’apodera de la dona, llavors els personatges femenins senten malestar i tenen por que la seva parella els abandoni per una noia jove. Les dones es resignen a la joventut perduda i els homes cerquen reconquerir-la amb una dona jove. Rodoreda rebia molta inspiració passejant. Vist en contes com “Estiu”, “La sang” inclosos al volum Vint-i-dos contes. Al conte “Paràlisi”, es veu un recorregut per la seva vida autobiogràfica: París, Ginebra, Barcelona de la infantesa marcada per les flors i jardins. Ciutats on visqué l’autora, algunes d’aquestes a causa de l’exili. La mort de la seva mare el 1964 li accentuà els records d’infantesa i una forta depressió, vist en obres posteriors com “El carrer de les Camèlies”, “Jardí vora el mar”, “Aloma” o “Mirall trencat”, com també li encomanà tristesa i tancament la mort del seu company, Armand Obiols, únic home a qui realment estimà.

-Les flors: sempre apareixen a les seves obres. Signifiquen la passió. Els seus personatges femenins estan obsessionats pels jardins, vist a “Aloma”, “Mirall trencat”, “El carrer de les camèlies”, “Jardí vora el mar” o “Viatges i flors”, cosa que també demostren els títols d´algunes obres.

-L’avi: apareix en algunes obres encarnat amb uns personatges vells i bondadosos, relacionats amb les flors i la infantesa, com en la realitat.

-L’oncle: es veu en els personatges egoistes i mancats de sensibilitat, que malmeten la vida de noies innocents i somniadores.

-La dona: generalment, és una dona fràgil però lluitadora i valenta, amb una gran força interior, vist a “La plaça del Diamant”, “Aloma”, “Mirall trencat”, “El carrer de les Camèlies”. La vessant contrària de la dona cercarà la mort al no saber afrontar aquestes dificultats.També podrem observar un altre tipus de dona, la dona exiliada que mostrarà en moltes obres. Ha viscut tants anys fora de les seves contrades que se sent desarrelada.

-L’home: serà tractat negativament, de manera mediocre, incapaç d’enfrontar-se amb decisió a la vida. Esdevindrà tancat, egoista, poc comunicatiu, sense afecte i incomprensiu.

-Els colors: adquireixen molta importància, en veiem alguns exemples:

“Tot era vermell de sang” de “La plaça del diamant”.

“Com un riu de plors l’aigua lliscava avall del vidre” de “La plaça del diamant”.

-Els àngels: apareguts en bona part de les seves obres de manera involuntària. Podria ser perquè el seu avi sempre li recordava que ella sempre tenia un àngel de la guarda que la protegia, això li agradà i com a record, els feia aparèixer. Apareix a “Aloma”, “La plaça del Diamant”, El carrer de les camèlies”, “Mirall trencat” o el conte “Semblava de seda”.

“I damunt de les veus que venien de lluny i no s’entenia què deien, es va aixecar un cant d’àngels, però un cant d’àngels enrabiats que renyaven la gent i els explicaven que estaven davant de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra i el cant deia que miressin el mal que s’havia fet perquè tots resessin per acabar amb el mal".

-La guerra: emmarcarà diverses novel.les com “La plaça del Diamant”, “Quanta, quanta guerra”. Una guerra que l’autora visqué en primera persona. Carme Arnau (2) escriu “com que ja era la segona vegada que la guerra es creuava en la seva vida i la trastocava, a gairebé totes les seves novel.les que escriurà, la guerra hi fa acte de presència, d’una manera o d’una altra”.

-L’aigua: Adquireix un entorn negatiu. Molts personatges la usen per a suïcidar-se, sobretot les dones. Per tant, mort i aigua aniran relacionades en la seva narrativa. El protagonista de “Jardí vora el mar” se suicida al mar perquè no pot recuperar la felicicitat de la infantesa perduda. O personatges de “Mirall trencat”, mort d’infants vorejats d’aigua (el petit Jaume), o Bàrbara als canals d’aigua.

-El metge: d’ulls blaus i bondadós que la va operar en vida serà una imatge recurrent dins la seva producció.

-Solitud: Natàlia-Colometa és òrfena de mare i no té lligams afectius ni amb el pare ni amb la mare adoptiva o Cecília Ce, del Carrer de les Camèlies, serà una nena trobada. Dos personatges que no saben que han vingut a fer en aquest món.

-L’angoixa, com diu Carme Arnau, vindrà de dintre d’ella mateixa. Serà el mirall el causant principal del seu profund malestar un objecte que apareix a gairebé totes les seves novel.les.

“El misteri d’aquest pes que porto a dintre i que no em deixa respirar”

(“La mort i la primavera”)

-La metamorfosi. Vist a les obres.És la metamorfosi de la dona, que té canvis de temperament al llarg d’una obra, fins i tot dels seus noms: Aloma és Rosa o Àngela, Colometa és Natàlia. També és com una fugida, alliberació dels seus personatges i seva. Per tant, una metamorfosi natural i de l’ànima personal. Característica de la literatura fantàstica i que crearà marginació en el personatges perquè no podran aconseguir tot allò que volen, les seves obsessions personals. Tema estretament relacionat amb la mort, que produirà un alliberament d’aquestes passions i desitjos no aconseguits pels personatges. També vista en un conte intitulat “La salamandra”, d’estil kafkià, on la protagonista morirà cremada en una foguera i pateix una metamorfosi, una transformació en una salamandra, animal que pot viure a l’hora en un entorn de calor i agua. En Rodoreda, aquestes metamorfosis es produeixen en un entorn de vegetació i humitat.

-La innocència: la fa sentir bé, com als seus personatges. Rodoreda deia: “Em desarma i m’enamora”. Similar als personatges de Ernest Hemingway o William Faulkner. Vist en personatges com Colometa, Cecília, Armanda, Eladi Farriols.

-La mort: serà un dels temes principals de la seva producció apareixerà de diverses maneres, com a suïcidi, mort natural, accident.

.Si ens endinsem en algunes de les seves principals obres i de manera breu podrem observar aquests símbols:

A “Quanta, quanta guerra”:

-Eva: associada al violeta dels seus ulls, la passió, aquí tràgica: és violada i assassinada amb una branca que li claven uns homes allí on neix la vida.-Ardèvol: home misteriós-L’olor de les flors: remet a la infantesa del personatge. Vist amb Adrià Guinart que recorda la seva infantesa com un jardí guiat per roses grogues.

A “La mort i la primavera”:

-Papallones: són les ànimes.

-Abelles: mort, renaixement i saviesa.

-Foc: la llum i la veritat.

A “Mirall trencat”:

-La mort: descrivint l’ascens i el declivi dels membres de la família.

-El mirall: és la vida dels personatges, aquí, trencat, on cada bocí de cristal és un moment de la vida dels protagonistes. Quan esdevé trencat apareix la mort, ja que reflectia el pas del temps que quedarà aturat a l’esmicolar-se.

-L’olor de les flors: ens porten a la joventut. Cecília Ce del Carrer de les Camèlies rememora la seva infantesa gràcies al vellet que la va a recollir i plegats recorden l’olor de les flors. O Natàlia –Colometa que es desempallega dels seu passat flairant l’aire fresc .

-El suïcidi: Maria se suicidarà perquè vol ser eternament jove i no adulta.

A “El carrer de les Camèlies”:

-Flors: dos homes grans s’hi relacionen rememorant la seva infantesa, i a través d’aquests l’autora recorda la figura de l’avi bondadós.

-Els til.lers: recordaran la vida de l’autora, els seus passejos, la torre on vivia.

-La mort: present a través de Cecília Ce, que somiarà morts i sentirà fascinació pels cementiris indicant així un destí tràgic del personatge i amb el cromatisme que indicarà el dol: negre, gris i morat.

-El pas del temps: a través del mirall en el qual s’observa Cecília Ce, que reflectiran els seus excessos i decrepituds fruit de la mala vida al voltant de la prostitució. També li mostrarà la imatge que ha passat de nena a adulta.

2.1 Altres elements de les seves obres agafats de la seva realitat o vida personal viscuda:

-“Aloma”: Robert té concomitances amb l’oncle Joan Gurguí, que també ve d’Amèrica i s’instal·la a la torre de la família. Connecta la vida humana amb la vegetal: al seu oncle li agradaven molt els jardins.

-Oposició home-dona, sobretot a les primeres obres.

-Es casa amb l’oncle d’Amèrica i ella té vint anys i amb vint-i-u ja té un fill. Joventut no viscuda i sense llibertat. No vol acceptar que és adulta, es casà per les circumstàncies del moment.

-No tenia ningú al costat que l’aconsellés i la guiés, vist als personatges joves que crearà.

-Els seus personatges tindran una fortalesa fruit de l’abús de què són objecte, llavors seran capaços de dirigir sols la seva vida.

2.2 Rodoreda i la novel.la psicològica

Rodoreda, juntament amb Josep Lluís Villalonga van ser els abanderats de la novel.la psicològica a Catalunya, aquella novel·la que volia influir en les opinions, l’estat d’ànim, els sentiments o les creences d’un individu o d’una col·lectivitat. Els personatges d’aquests autors actuen d’una determinada manera, moguts per creences, sentiments. Descrivien la intimitat i les reaccions davant d’uns fets determinats. A la novel.la del segle XIX, deutora dels autors russos Fiodor Dostoievski i Leo Tolstoi, és fonamental el paper del narrador omniscient –en tercera persona que disminueix l’autonomia dels personatges, principal innovació de la novel.la contemporània, radica en el desplaçament del narrador, que tendeix a no intervenir en el relat i en alguns casos és suplantat per les reaccions i les actituds dels personatges.

La novel.la del segle XIX “diu” i la del segle XX “mostra uns fets que han de ser jutjats pel lector”. En aquestes innovacions han destacat les investigacions de Sigmund Freud, que, per mitjà de la psicoanàlisi, demostrà com el subconscient és un element essencial per a entendre el comportament humà i que arribaren a Catalunya gràcies a Eugeni d’Ors. Marcel Proust també intentà superar a través del record i de la memòria, l’oblit causat pel pas inexorable del temps i la obsessió per la mort. Va asociar idees i sensacions freudianes i culmina en la tècnica del monòleg interior, a l’igual que “Ulisses” de James Joyce, on el narrador desapareix per a donar pas al fluir de la consciencia dels personatges. El monòleg interior pretén copsar l’estat interior de la consciència amb el llenguatge, reproduir el pensament i les idees dels personatges en el moment de la seva formació. Són modificats el discurs verbal, ple de contradiccions, reiteracions, exclamacions, frases inacabades i el temps de la novel.la. Rodoreda tenia apamades aquestes mesures que aplicà a les seves obres. A més, mostrava admiració per Llorenç Villalonga i l’obra “Bearn o la sala de les nines”, obra que homenatja amb un conte, “La sala de les munyeques”.

3. FLORS I ALTRES OBSESSIONS

El regne vegetal és una obsessió en la seva obra. Flors i jardins apareixen per tot arreu, en cadascuna de les seves novel.les d’una manera o altra, via record, vivència, passeig, gaudi. El jardí sempre apareix com a un somni i no com una realitat, no serà el jardí que observava de petita a can Brusi. O Eva de “La mort i la primavera”, que serà enterrada al peu d’un arbre després de ser assassinada per homes que la violaren en clavar-li una branca allà on creix la vida. El llorer, planta on es desagna i mor Maria de “Mirall trencat”.

La literatura fantàstica amb Edgar Alan Poe i la literatura esotèrica influïren en la seva producció. També fou una devoradora de novel.la policíaca i novel·la negra, tal i com queda exemplificat en la trama de l’obra “El carrer de les Camèlies”.

Admiradora de Virginia Woolf mostrà algunes característiques recurrents d’aquesta autora com: temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista i un estil poètic carregat de simbolisme o de Katherine Mansfield en els contes. En canvi, en la poesia no trobà la força que tenien les seves novel·les.

La pintura, una de les principals afeccions de Rodoreda també fa acte de presència en nombroses novel.les, per exemple, a “Jardí vora el mar” i a “Mirall trencat” hi apareixen artistes i pintors, molts s’hi dediquen de manera autodidacta com feia la pròpia autora: Jesús Masdéu (pintor), Lady Godiva (artista).

Se sent atreta per pel·lícules de ciència-ficció, on l’home s’enfronta a unes forces que no pot dominar i que qüestionen la condició humana. Vist a les seves obres. Ella deia: Per poder escriure “necessito viure tancada i avorrida”.

El corrent existencialista marcà la seva obra. També Sigmund Freud amb l’inconscient i els somnis va palesar la complexitat de la intimitat humana, faran imprevisible la personalitat humana i de vegades abocaran l’home a la soledat i a la incomprensió.

4. CLOENDA

Rodoreda valora progressivament les dones, personatges més forts que els masculins de manera voluntària i sense cap motiu aparent. Caracteritza els homes tal com es caracteritzaven les dones: tímids, poc decidits, que tenen cura de les cases i els infants. Rodoreda inverteix els valors de la societat d’aleshores. Vist a “La meva Cristina i altres contes”. Aquest indici ens podria fer pensar que Rodoreda era feminista, però tot i que ellà se’n distancià, és present en tota la seva obra.

Ja hem dit que en Mercè Rodoreda vida i literatura van lligades de manera que una no pot deslliurar-se de l’altra, “escrivia sobre la realitat però amb imaginació” tal i com deia Josep Faulí (1), però de manera simultània, aquestes semblances es veuen al llarg de les seves obres. Mercè Rodoreda prenia la literatura com a un camí d’evasió, per a obrir una porta d’escapament al tancament i per a denunciar la situació de la dona a Catalunya en un temps en què comença a lluitar-se per la paritat home-dona. “En Rodoreda, vida i obra es confonen” (2).

Com explica Carme Arnau, “Per a Rodoreda la literatura és una mena d’exorcisme , de màgia, que aconsegueix alliberar-la d’aquest malestar. L’obra, doncs, pot ser instrument de curació i de salvació”. Per exemple, a “Jardí vora el mar”, quan per oblidar la mort d’un marit que l’enganyava , la protagonista es refugia en la pintura, una de les aficions de Rodoreda.

Rodoreda , tal com faria un bon escriptor, abans d’escriure exercia una bona documentació per tal de fornir els elements de la novel·la. Llavors, reflexionava sobre l’alienació, la solitud i el sentit de l’existència o es basava en els triangles amorosos que comportaven malestar, infidelitat, culpa, tristesa i desencís. Com que ens explicava les coses amb una gran senzillesa i adjectivació, la seva obra sembla novel.la poètica. Quan tenia aquests elements que configuraven l’univers rodoredià ja podia començar a donar vida a la seva novel·la.

Bibliografia:

-Vint-i-cinc anys de la Lletra D’Or. Edicions 62, Barcelona, 1980. (1)

-Riquer, Comas, Molas, Història de la literatura catalana, Ariel, Barcelona, 1986.

-Arnau, Carme, Mercè Rodoreda. Una biografia, Edicions 62-Proa, Barcelona, 2007. (2)

-Rodoreda, Mercè, Mirall Trencat, Club Editor Jove, Barcelona, 2007.

-www.viquipedia.org

Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Mercè Rodoreda: Sensacions, Símbols i Flors»

Referència:

Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Mercè Rodoreda: Sensacions, Símbols i Flors».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036