"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

L'art de la nit eterna:
«L'home del tren»

Sandra Domínguez Roig
L'art de la nit eterna (Sandra Domínguez Roig)
"El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries. L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."

Jove trist en un tren (Marcel Duchamp)
"Jove trist en un tren"
Marcel Duchamp


L'home del tren


     Tenia raó, em va dir que algun dia hi pensaria, i això ha succeït aquesta nit.

     En aquell moment tenia vint-i-un anys, era divendres i com cada divendres prenia el rodalies que va des de Barcelona fins a Vilafranca, on m'esperava el meu xicot per anar a sopar junts. En el decurs del sopar ens explicàvem la setmana que havíem passat l’un sense l’altre.

     No recordo si va entrar després de mi, o ja hi era, però vaig asseure'm al costat de la finestra en un compartiment per a quatre persones, vaig treure el llibre de la bossa i em vaig submergir en la lectura. La noia del davant duia uns auriculars i sentia música, i el senyor del seu costat llegia el diari. Devia ser tardor, perquè en la mesura que ens allunyàvem dels “grafittis” i els descampats de la perifèria de Barcelona ens endinsàvem al mateix temps en els matisos d'ocre i d'ambre dels camps. El cel començava a degradar-se en porpra i els núvols s'esfilagarsaven com cordills desfent-se d'un cabdell. Sentia, mentre llegia absolutament immersa, un rerefons de converses que es barrejaven amb el sorollar del tren. Vaig alçar els ulls un instant per mirar per la finestra i em vaig adonar que les dos persones del davant m'observaven amb una simpatia continguda, emulant un rictus divertit que no acabava d'esclatar. Aleshores vaig mirar de reüll el senyor gran que tenia al costat, semblava que estigues entre els setanta i els vuitanta anys, era prim, però alt, tenia poc de cabell però negre i les dents molts blanques, uns ulls petits i vius plens de vida que li donaven l'aspecte d'un nen entremaliat, qui fou, vaig pensar li surt pels ulls. M'anava explicant coses inintel·ligibles que no havia pogut copsar perquè llegia, finalment veient que se'm dirigia li vaig dir:

     —Perdoni, és a mi? Es que estic llegint...

     Ell continuava parlant-me com si no li importés que jo no hi parés esment, o simplement com si estigués parlant sol. Però va copsar tota la meva atenció quan va dir:

     —No importa que siguis callada, jo tinc temps.

     En aquell moment vaig pensar: «No pas tant!», però no vaig gosar dir-ho, estava intentant discernir què era el que deia mentre ell continuava:

     —Podries venir a viure amb mi, visc en una masia, no et faltaria de res, no. Seria una companyia emocional, més enllà de sexe. No, no, jo ja no tinc edat de sexes, estic molt sol, saps? I tu fas cara de valenta i tens un bon cos! per ajudar-me dic amb les tasques del camp.

     Just en aquell moment vaig tancar el llibre, em vaig treure les ulleres i li vaig dir:

     —No m’en aniré a viure amb vostè que no el conec de res, ni vostè em coneix a mi de res, a més tinc xicot i segur que ja m’espera a l’estació. Així, li prego que em deixi llegir si us plau.

     Aleshores ja no va dir res més en tot el trajecte, amb tot vaig alçar-me a Sant Sadurní per acostar-me a la porta i fugir d’aquell compartiment on la noia amb auriculars es cobria els llavis a punt de rebentar a riure. En arribar a la porta i afermar-me a la barana per no caure en un mal moviment, aquell home va repenjar el cap entre els dos seients i em digué:

     —Perdona... Hi pensaràs?

     —No.

     —Algun dia hi pensaràs...

     En baixar a l’estació li vaig explicar al meu xicot i vam riure de l’atreviment d’aquell home, mentre em preguntava:

     —Però t’ha molestat o què?

     —No, home, no, si era molt gran— vaig dir-li.

     Va passar un temps, no sabria dir quants anys, però també en cap de setmana el meu noi em va venir a buscar i em va dir que havia mort el pare d’un company de feina, i que si el podia acompanyar. A l’endemà vam haver d’anar a Sancho d’Àvila, al tanatori, on reposava el cos del difunt i a donar el condol al seu company de feina. La gent parlava en veu baixa però hi havia un brunzit barrejat de gent diversa, alguns amb els ulls vermells d’haver estat encesos en plor, d’altres simplement amb posat seriós. En Jordi (el meu noi), cercava entre la gent al seu company quan es va adonar que era assegut al costat de la seva mare en la sala de vetlla. Mentre ell parlava amb el seu company em vaig acostar a la mare, que estava desfeta i li vaig prémer els braços en un gest d’afecte, aleshores vaig girar-me per veure al difunt, i tota la sang se’m acumulà a les galtes, se’m van negar els ulls mentre recordava unes paraules: «...seria una companyia emocional, més enllà de sexe. No, no, jo ja no tinc edat de sexes, estic molt sol, saps? I tu fas cara de valenta i tens un bon cos!»

     Aleshores vaig decidir sortir al carrer perquè em toqués l’aire, mentre pensava que ja devia estar malalt per dir-me tot allò, que quina punyetera mania té la gent de creuar-se en la meva vida per desaparèixer, preguntant-me que quin sentit tenia l’atzar, el destí o qui fos que manegués les casualitats.

     Vaig asseure’m en un pedrís a fora amb les mans al cap, vaig veure un senyor que fumava en un banc un tros més enllà, al cap de cinc minuts vaig alçar-me per entrar altre cop i passant per la porta vaig veure un home alt, prim, amb poc de cabell negre, les dents blanques, i uns ulls petits i negres molt vius que li donaven un aire entremaliat, i li vaig dir: «A tu ja et val!», i em va somriure, i em digué: «És el meu germà, que hi has pensat?» «No!», vaig respondre i em digué: «Jo no me’n aniré d’aquí sense tornar-te a veure», i vaig marxar cap a dintre sense mirar enrere.

     Tenia raó, aquesta nit hi he pensat, just quan el meu fill m’ha dit:

     —Mamà, hi ha un home que dorm amb tu, és prim i alt, té poc de cabell negre i somriu!

     I penso que se’n ha anat, però no del tot, ni sense tornar-me a veure.


Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
«L'home del tren»
[ L'art de la nit eterna ]

Il·lustració:
'Jove trist en un tren (Marcel Duchamp)'
"Jove trist en un tren"
Marcel Duchamp
(Blainville-Crevon, França, 1887 - Neuilly-sur-Seine, França, 1968)


Sandra Domínguez Roig,
membre de l'Equip Editorial de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a Papallones en la llum (Obre nova finestra)
Papallones en la llum



Referència:
Domínguez Roig, Sandra.
«L'home del tren»
A: L'art de la nit eterna
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.13

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]