Entrevista a: Eloy Moreno "El bolígraf de tinta verda" Sandra Domínguez Roig "El bolígraf de tinta verda" Eloy Moreno Editorial Columna 392 pàgines ISBN 978-84-6641-418-0

Entrevista a: Eloy Moreno

"El bolígraf de tinta verda"
Sandra Domíngez Roig

     Una vida —qualsevol— es resumeix en un seguit d’esdeveniments especials, de punts i a part.

     Punts que, per més temps que passi, continuaran intactes a la memòria, com a romanents fins al dia en què ens arriba la mort.

     Si volem que apareguin, només cal que ens aturem a pensar en tot el que hem fet durant la vida (o en el que no hem fet) i la successió d’aquestes imatges, difoses en el pensament, són l’uniu els punts de la nostra experiència.

     No acostumen a ser fets transcendents, sinó simples moments tan insignificants per a qualsevol altra persona com especials per a nosaltres mateixos: el primer «t’estimo», la mort d’un familiar o la mort d’una persona estimada, la frontera que traça el primer «vostè», les cames que ens fan figa després d’un accident, les nits passades en un hospital prometent coses a un déu que després oblidem, el primer petó als llavis o el primer petó a la boca —mai no és el mateix—, la pitjor discussió amb el nostre millor amic, veure matinejar el sol, la cicatriu més grossa del cos, una vida que brota, les nits a cals avis, descobrir que un malson ha estat un malson o la primera vegada que comprenem que sempre que algú vol comprar hi ha algú que, al final, ven.

«El bolígraf de tinta verda»
(fragment)
Columna edicions
Eloy Moreno
(Castelló, 1976)

De sobte te n’adones que hi ha destins que s’han complert per constatar algunes premisses que en literatura havíem oblidat per complet. Premisses com ara “l’esforç condueix a l’èxit”, i d’altres que aniré desvetllant a mida que avanci en l’explicació sobre la identitat literària d’Eloy, i és que aquest funcionari del departament informàtic de l’ajuntament de Castelló, no només és l’autor del llibre “El bolígraf de tinta verda” (Ed. Columna), novel·la que ja va per la seva 13ena edició en la versió castellana per Espasa, i la primera en català, sinó que és pioner en estratègia de màrqueting literari, i el més important, innovador en fer arribar la seva novel·la al lector. Potser és aquesta humilitat i la tenacitat, apart, evidentment de la novel·la, allò que el fa absolutament ineludible en el panorama literari català.

O coneixeu la història d’algun autor o autora que actualment hagi preparat formularis per repartir en una cursa popular als participants per tal d’aconseguir les dades i enviar informació sobre el seu llibre? Ell va creure en la seva obra fins a imprimir 300 exemplars, viatjar amb una maleta, conxorxar la seva mare perquè portés copies a la bossa de mà fent proselitisme en la seva vida quotidiana.

Va canviar els protocols establerts per tal d’arribar a les llibreries, l’instaven en un primer moment a fer presentacions formals i al final acabava convencent al llibreter o llibretera per tal de canviar els canons establerts.

Les xarxes socials tampoc no es van quedar curtes i creà un dels primers clubs de lectura virtual on demostrà una altra premissa oblidada, que el "boca-orella" funciona i funciona fins arribar a quotes insospitades que aconsegueixen nous lectors cada dia.

De detalls i afirmacions com els que acabeu de llegir, honestes, arriscades i valentes el llibre és ple. Com ara el text de la contraportada -que em va impressionar per la rotunditat amb el que està escrit- en el que hi resa: “aquí hi hauria d’anar la data, el lloc de naixement, una breu història literària, i una petita biografia, Crec que no és necessari, per mi allò veritablement important és haver aconseguit que aquesta novel·la surti a la llum. La resta és secundari”.

     SD: Aquesta pregunta es resol, potser llegint aquest breu text, però ha de prevaldre l’obra per davant de l’autor?.

     Sempre, l'autor en realitat l'única cosa que ha fet ha estat escriure-la, a partir d'aquí és l'obra al costat dels lectors els únics capaços d'aconseguir que creixi. Moltes voltes em quedo sorprès quan veig que en la portada d'un llibre el nom de l'autor es destaca molt mes que el de la novel·la, és com si et volguessin vendre l'obra només perquè l'autor és famós.

     SD: S’han mantingut els mateixos detalls que en la versió castellana? Per qui ha estat traduït?

     La traducció l'ha realitzada Mercè Sanaularia i la veritat és que ha fet un treball genial. La traducció és totalment fidel a la versió castellana. A més, com jo també parlo català, una vegada traduïda me la van passar perquè la revisés.

     SD: Sense desvetllar cap detall, una altra cosa que em va sorprendre fou, que no vaig estar capaç d’imaginar quin argument hi havia al darrere de la novel·la “El bolígraf de tinta verda”, aquí vaig fer certs paral·lelismes, ja que el personatge crea una aventura per fugir de la banalitat que l’envolta. És l’escriptura una fugida en el teu cas?

     Sí, pot ser, és possible que moltes vegades per fugir de tant ordinador, xifres, programes... l'escriptura serveixi de via de fuita. De totes maneres jo el que sempre vaig perseguir va ser poder transmetre sentiments i sensacions a través de les paraules.

     En el cas del protagonista, el boli és simplement aquest objecte amb el qual s'obsessiona i li serveix per evadir-se d'una realitat que no li agrada.

     SD: Quina part de tu, com a característica diries que té aquest personatge, anònim que protagonitza “El bolígraf de tinta verda”?

     Bé, sempre hi ha coses d'un autor en les seves novel·les, i més si és la primera. Potser aquesta il·lusió de canviar allò que no t'agrada, aquest tirar cap a endavant. Jo durant molt temps també em vaig dedicar a mesurar les superfícies de vida, i he pensat tantes vegades en aquestes vides que es basen en la rutina, en el deixar passar els dies...

     SD: Has emprat la primera del singular per explicar una trama que es desenvolupa en un àmbit realista que fa que entrem directament d’un salt en un altre món, creus que és aquest el secret que amaga l’èxit de l’obra?

     Vaig optar per la primera persona perquè vaig pensar que així qualsevol lector podia sentir-se identificat, podia sentir-se dins de la novel·la. De fet la majoria d'opinions que rebut coincideixen en això, en què un no llegeix aquesta història des de fora, sinó que s'identifica totalment. Pot ser que això hagi estat fonamental perquè el "boca a orella" funcioni.

     SD: Si per la resta ha estat una identificació amb el personatge relativament fàcil, per a mi encara ho ha estat més, perquè sóc teleoperadora d’una multinacional que ven material d’oficina, motiu pel qual vaig identificar cada objecte amb dos o tres trets i vaig descobrir que la història també ha estat escrita mitjançant el material d’oficina, has triat uns personatges que crec comuns en totes les empreses, quin és per a tu el més estimat?

     Sí, tens tota la raó, com he comentat, la majoria de lectors se senten dins de la novel·la, és com si estigués parlant de les seves pròpies vides. Per a mi, el personatge que més estima és Pippi, la noia que apareix en un refugi. És un personatge secundari però que té una gran importància, no només en el llibre, sinó en la vida. Pippi representa aquestes persones capaces d'alegrar-te el dia en qualsevol moment.

     SD: Finalment, tinc vuit poemaris inèdits, diga’m alguna cosa que no sàpiga, va...

     Intenta trobar als lectors i no que ells et trobin a tu. No cal esperar al fet que els lectors vinguin, cal sortir a buscar-los, cal mostrar-los el que un ha fet.

Sandra Domíngez Roig
(Barcelona, 1974)
«Entrevista a: Eloy Moreno»

Referència:

Domínguez Roig, Sandra.
«Entrevista a: Eloy Moreno»
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036