"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«El vestit nou de l'emperador»
(Kejserens nye klæder)

Hans Christian Andersen

Traducció:  Josep Maria Fuster
Il·lustració:  Vilhelm Pedersen

El vestit nou de l'emperador (Vilhelm Pedersen)
"El vestit nou de l'emperador"
Vilhelm Pedersen


El vestit nou de l'emperador


          Fa molts anys vivia un emperador que era tan excessivament aficionat als vestits que gastava en roba tots els diners. No es preocupava dels seus soldats, no es preocupava per la comèdia ni per cavalcar pels boscos, sinó de provar-se els vestits i passar-se hores i hores mirant-se als miralls. Tenia un vestit per a cada hora del dia i, igual que es diu d'un rei, que és al Consell, d'ell es deia sempre: "L'emperador està al vestidor"

          La gran ciutat on residia era molt agradable per a tots els estrangers. Un dia es van presentar davant de l'emperador dos estafadors, que afirmaven ser grans sastres, i van dir que podien teixir el vestit més meravellós que podia imaginar-se. No només els colors i el patró serien d'excepcional bellesa, sinó que la roba tindria la qualitat meravellosa de ser invisible a qualsevol home que fos estúpid.

          "Un vestit així em seria molt útil", va pensar l'emperador "perquè em permetria distingir els necis dels homes savis del meu regne" i va lliurar als dos estafadors molts diners a la mà, perquè es posessin a treballar en els telers del palau.

          Els dos estafadors es van instal·lar en els telers i van fingir com si treballessin amb fils invisibles. Van demanar la més fina seda i l'or més pur, ho van posar en una bossa a part, i van treballar en els telers buits fins molt entrada la nit.

          "M'agradaria saber com marxa la confecció del meu vestit màgic!" va pensar l'emperador, però li feia vergonya pensar que podia quedar com un estúpid i va preferir enviar algú per veure com estaven les coses. Tothom a la ciutat ja sabia el poder del teixit del nou vestit de l'emperador i estaven desitjosos de conèixer si els seus veïns eren necis o estúpids.

          "Enviaré al meu vell ministre als telers!" va pensar l'emperador "podrà veure millor que ningú el vestit, perquè és intel·ligent i ningú entén el seu ofici millor que ell!"

          L'ancià ministre es va dirigir a la sala on els dos estafadors treballaven en els telers buits. "Déu ens lliuri!" va pensar el vell ministre, obrint els ulls! "No puc veure res!" Però no ho va dir.

          Tots dos estafadors li van demanar que tingués l'amabilitat d'acostar-se, i li van preguntar si l'agradava el patró i els bells colors. El pobre ministre dilatava els seus ulls, però no podia veure res perquè no hi havia res. "Senyor Déu!" va pensar, "Puc ser tan estúpid? No ho pot saber ningú! No, ningú no pot saber que no puc veure el vestit màgic!"

          "No hi diu res? Us agrada el teixit?" va preguntar un dels estafadors.

          "Oh, és preciós! Meravellós!" va dir el vell ministre mirant a través de les seves ulleres, "aquest ordit, aquesta trama i aquests colors... Sí, li diré a l'Emperador que m'agrada molt!"

          "Gràcies, ens complau gratament!" van dir els teixidors, i van nombrar-li els colors pel seu nom i les curiositats del patró. El vell ministre va escoltar amb atenció, per poder repetir el mateix en arribar a la cambra de l'emperador, i així ho va fer.

          Poc després, els estafadors van demanar més diners, més seda i més or, per teixir el vestit. Ho ficaven tot en les seves pròpies butxaques, ja que al teler no hi havia res, però ells continuaven fent que teixien en els telers buits.

          L'emperador aviat va enviar un altre honest cortesà per veure el vestit, i conèixer si ja estava acabat. Va passar el mateix que amb l'ancià ministre, mirava i mirava, però com no hi havia res més que el teler buit, no podia veure res.

          "Sí, és una bella peça de roba!" van explicar els estafadors, mostrant-li el vestit, que no existia.

          "Sóc un estúpid!" va pensar el cortesà "Però ningú no ho ha de saber! Quina vergonya! Quines bromes farien els altres cortesans a costa meva!" i va lloar el vestit que ell no veia, i va expressar la seva alegria pels colors i pel bell patró. "Sí, és meravellós!" va dir a l'emperador.

          Totes les persones a la ciutat parlaven sobre la preciosa tela.

          L'emperador es va presentar al teler amb una gran quantitat d'homes exquisits, entre els quals hi anaven els dos funcionaris que ja havien estat allà, per veure amb els seus propis ulls el vestit que havien teixit els dos astuts impostors sense utilitzar cap fil.

          "Sí, és magnífic!" repetien els funcionaris. "Sa majestat veu quin patró, quin ordit, quina trama, quins colors!" i assenyalaven el teler buit, ja que pensaven que tots els altres ho podien veure.

          "Què!" va pensar l'emperador "No veig res! Això és terrible! Sóc estúpid? No sóc apte per ser emperador? És el pitjor que em pot passar!"

          "Oh, és preciós!" va dir l'emperador "Els meus aplaudiments als teixidors", i assentint amb satisfacció va mirar el teler buit, perquè no va voler dir que no podia veure res. Tots els cortesans van mirar i mirar, i per no quedar com necis davant de tots els altres, van dir com l'emperador "Oh, és preciós", i van aconsellar-li que fes servir el nou i magnífic vestit per primera vegada en la gran desfilada que tindria lloc molt aviat. "El vestit és magnífic! Preciós! Excel·lent!" va passar de boca en boca, i tots estaven tan profundament satisfets que l'emperador va condecorar als defraudadors amb la Creu dels Cavallers.

          La nit abans de la desfilada els estafadors van mantenir enceses les llums de la sala dels telers. La gent podia veure que estaven molt ocupats amb el vestit nou de l'emperador, cosit amb fil invisible, i finalment van dir: "Heus aquí! Ara la roba ja està a punt"

          L'emperador, amb el seus cavallers, va anar als telers i els estafadors van aixecar un braç en l'aire com si tinguessin alguna cosa i van dir: "Aquest és el vestit! Aquesta és la capa!" i així successivament. "És tan lleuger com la tela d'aranya, i un pensaria que no porta res al cos, a excepció de la seva bellesa!"

          "Sí!" van exclamar tots els cavallers, però no podien veure res, doncs no hi havia res.

          "Ara la seva majestat imperial s'ha de treure la roba!" van dir els estafadors "Per provar-se el nou vestit màgic davant del gran mirall!"

          L'emperador es va treure tota la seva roba, i els estafadors simplement es van comportar com si anessin provant-li la roba, i l'emperador donava voltes i voltes davant del mirall.

          "És un vestit magnífic! És un vestit preciós! Quins colors! És un vestit meravellós!" deien tots.

          "Serà el més magnífic vestit que hagi portat Sa Majestat en cap altra desfilada!" va exclamar el Mestre de Cerimònia.

          "Em sento molt feliç!" va dir l'emperador, i després es va tornar a mirar una vegada més al mirall, com si admirés el vestit.

          El dia de la gran desfilada tothom esperava veure el nou vestit de l'emperador. Els camarlencs que havien de portar la capa, feien com si la tinguessin ben agafada, sense atrevir-se a dir als altres que no podien veure res.

          I tots els homes, al carrer i a les finestres, deien "Déu, el nou vestit de l'emperador és incomparable!" Ningú no volia que els altres sabessin que no podien veure res, i que eren estúpids o necis. Cap dels altres vestits de l'emperador havia estat mai més admirat.

          "Però si no porta res! L'emperador va despullat!", va exclamar un nen petit. "Senyor Déu, escolteu la veu de la innocència", va dir el pare, repetint el que havia dit el nen.

          "L'emperador va despullat!", va cridar per fi tot el poble.

          L'emperador es va adonar que tenien raó, sabent que els vailets són més sincers que els adults, i que havia estat víctima d'un engany, però va pensar: "He d'acabar la desfilada."

          Quant als dos estafadors, ja estaven ben lluny, carregats amb tot l'or, els diners i la seda del vanitós emperador.


Hans Christian Andersen
(Odense, Dinamarca, 1805 - Copenhaguen, Dinamarca, 1875)
«Kejserens nye klæder»

Il·lustració:
El vestit nou de l'emperador (Vilhelm Pedersen)
"El vestit nou de l'emperador"
Vilhelm Pedersen
(Køge, Dinamarca, 1820 - Copenhaguen, Dinamarca, 1859)

Traducció:
Josep Maria Fuster
(Barcelona, 1928)
«El vestit nou de l'emperador»
de l'obra original:

«Kejserens nye klæder»

Hans Christian Andersen

     For mange Aar siden levede en Keiser, som holdt saa uhyre meget af smukke nye Klæder, at han gav alle sine Penge ud for ret at blive pyntet. Han brød sig ikke om sine Soldater, brød sig ei om Comedie eller om at kjøre i Skoven, uden alene for at vise sine nye Klæder. Han havde en Kjole for hver Time paa Dagen, og ligesom man siger om en Konge, han er i Raadet, saa sagde man altid her: "Keiseren er i Garderoben!"

     I den store Stad, hvor han boede, gik det meget fornøieligt til, hver Dag kom der mange Fremmede, een Dag kom der to Bedragere; de gave sig ud for at være Vævere og sagde, at de forstode at væve det deiligste Tøi, man kunde tænke sig. Ikke alene Farverne og Mønstret var noget usædvanligt smukt, men de Klæder, som blev syeede af Tøiet, havde den forunderlige Egenskab at de blev usynlige for ethvert Menneske, som ikke duede i sit Embede, eller ogsaa var utilladelig dum.

     "Det var jo nogle deilige Klæder," tænkte Keiseren; "ved at have dem paa, kunde jeg komme efter, hvilke Mænd i mit Rige der ikke due til det Embede de have, jeg kan kjende de kloge fra de dumme! ja det Tøi maa strax væves til mig!" og han gav de to Bedragere mange Penge paa Haanden, for at de skulde begynde paa deres Arbeide.

     De satte ogsaa to Væverstole op, lode som om de arbeidede, men de havde ikke det mindste paa Væven. Rask væk forlangte de den fineste Silke, og det prægtigste Guld; det puttede de i deres egen Pose og arbeidede med de tomme Væve, og det til langt ud paa Natten.

     "Nu gad jeg nok vide, hvor vidt de ere med Tøiet!" tænkte Keiseren, men han var ordentligt lidt underlig om Hjertet ved at tænke paa, at den, som var dum, eller slet passede til sit Embede, ikke kunde see det, nu troede han nok, at han ikke behøvede at være bange for sig selv, men han vilde dog sende nogen først for at see, hvorledes det stod sig. Alle Mennesker i hele Byen vidste, hvilken forunderlig Kraft Tøiet havde, og alle vare begjærlige efter at see, hvor daarlig eller dum hans Naboe var.

     "Jeg vil sende min gamle ærlige Minister hen til Væverne!" tænkte Keiseren, "han kan bedst see, hvorledes Tøiet tager sig ud, for han har Forstand, og ingen passer sit Embede bedre end han!"

     Nu gik den gamle skikkelige Minister ind i Salen, hvor de to Bedragere sad og arbeidede med de tomme Væve. "Gud bevar' os!" tænkte den gamle Minister og spilede Øinene op! "jeg kan jo ikke se noget!" Men det sagde han ikke.

     Begge Bedragere bad ham være saa god at træde nærmere og spurgte, om det ikke var et smukt Mønster og deilige Farver. Saa pegede de paa den tomme Væv, og den stakkels gamle Minister blev ved at spile Øinene op, men han kunde ikke see noget, for der var ingen Ting. "Herre Gud!" tænkte han, "skulde jeg være dum! Det har jeg aldrig troet, og det maa ingen Mennesker vide! skulde jeg ikke due til mit Embede? Nei det gaaer ikke an, at jeg fortæller, jeg ikke kan see Tøiet!"

     "Naa, de siger ikke noget om det!" sagde den ene, som vævede!

     "O det er nydeligt! ganske allerkjæreste!" sagde den gamle Minister og saae igjennem sine Briller, "dette Mønster og disse Farver! - ja, jeg skal sige Keiseren, at det behager mig særdeles!"

     "Naa det fornøier os!" sagde begge Væverne, og nu nævnede de Farverne ved Navn og det sælsomme Mønster. Den gamle Minister hørte godt efter, for at han kunde sige det samme, naar han kom hjem til Keiseren, og det gjorde han.

     Nu forlangte Bedragerne flere Penge, mere Silke og Guld, det skulde de bruge til Vævning. De stak Alt i deres egne Lommer, paa Væven kom ikke en Trevl, men de bleve ved, som før, at væve paa den tomme Væv.

     Keiseren sendte snart igjen en anden skikkelig Embedsmand hen for at see, hvorledes det gik med Vævningen, og om Tøiet snart var færdigt. Det gik ham ligesom den anden, han saae og saae, men da der ikke var noget uden de tomme Væve, kunde han ingen Ting see.

     "Ja, er det ikke et smukt Stykke Tøi!" sagde begge Bedragerne og viste og forklarede det deilige Mønster, som der slet ikke var.

     "Dum er jeg ikke!" tænkte Manden, "det er altsaa mit gode Embede, jeg ikke duer til? Det var løierligt nok! men det maa man ikke lade sig mærke med!" og saa roste han Tøiet, han ikke saae, og forsikrede dem sin Glæde over de skjønne Couleurer og det deilige Mønster. "Ja det er ganske allerkjæreste!" sagde han til Keiseren.

     Alle Mennesker i Byen talte om det prægtige Tøi.

     Nu vilde da Keiseren selv see det, medens det endnu var paa Væven. Med en heel Skare af udsøgte Mænd, mellem hvilke de to gamle skikkelige Embedsmænd vare, som før havde været der, gik han hen til begge de listige Bedragere, der nu vævede af alle Kræfter, men uden Trevl eller Traad.

     "Ja er det ikke magnifique!" sagde begge de skikkelige Embedsmænd. "Vil deres Majestæt see, hvilket Mønster, hvilke Farver!" og saa pegede de paa den tomme Væv, thi de troede, de andre vistnok kunde see Tøiet.

     "Hvad for noget!" tænkte Keiseren, "jeg seer ingen Ting! det er jo forfærdeligt! er jeg dum? duer jeg ikke til at være Keiser? Det var det skrækkeligste, som kunde arrivere mig! "O det er meget smukt!" sagde Keiseren, "det har mit allerhøieste Bifald!" og han nikkede tilfreds og betragtede den tomme Væv; han vilde ikke sige, at han ingen Ting kunde see. Hele Følget, han havde med sig, saae og saae, men fik ikke mere ud af det, end alle de Andre, men de sagde ligesom Keiseren, "o det er meget smukt!" og de raadede ham at tage disse nye, prægtige Klæder paa første Gang, ved den store Procession, som forestod. "Det er magnifique! nysseligt, excellent!" gik det fra Mund til Mund, og man var allesammen saa inderligt fornøiede dermed. Keiseren gav hver af Bedragerne et Ridderkors til at hænge i Knaphullet og Titel af Vævejunkere.

     Hele Natten før den Formiddag Processionen skulde være, sad Bedragerne oppe og havde over sexten Lys tændte. Folk kunde see, de havde travlt med at faae Keiserens nye Klæder færdige. De lode, som de toge Tøiet af Væven, de klippede i Luften med store Saxe, de syede med Syenaal uden Traad og sagde tilsidst: "see nu er Klæderne færdige!"

     Keiseren, med sine fornemste Cavalerer, kom selv derhen og begge Bedragerne løftede den ene Arm i Veiret ligesom om de holdt noget og sagde: "see her er Beenklæderne! her er Kjolen! her Kappen!" og saaledes videre fort. "Det er saa let, som Spindelvæv! man skulde troe man havde ingen Ting paa Kroppen, men det er just Dyden ved det!"

     "Ja!" sagde alle Cavalererne, men de kunde ingen Ting see, for der var ikke noget.

     "Vil nu deres keiserlige Majestæt allernaadigst behage at tage deres Klæder af!" sagde Bedragerne, "saa skal vi give dem de nye paa, herhenne foran det store Speil!"

     Keiseren lagde alle sine Klæder, og Bedragerne bare sig ad, ligesom om de gave ham hvert Stykke af de nye, der skulde være syede, og Keiseren vendte og dreiede sig for Speilet.

     "Gud hvor de klæde godt! hvor de sidde deiligt!" sagde de allesammen. "Hvilket Mønster! hvilke Farver! det er en kostbar Dragt!" -

     "Uden for staae de med Thronhimlen, som skal bæres over deres Majestæt i Processionen!" sagde Overceremonimesteren.

     "Ja jeg er jo istand!" sagde Keiseren. "Sidder det ikke godt?" og saa vendte han sig nok engang for Speilet! for det skulde nu lade ligesom om han ret betragtede sin Stads.

     Kammerherrerne, som skulde bære Slæbet, famlede med Hænderne hen ad Gulvet, ligesom om de toge Slæbet op, de gik og holdt i Luften, de turde ikke lade sig mærke med, at de ingenting kunde see.

     Saa gik Keiseren i Processionen under den deilige Thronhimmel og alle Mennesker paa Gaden og i Vinduerne sagde: "Gud hvor Keiserens nye Klæder ere mageløse! hvilket deiligt Slæb han har paa Kjolen! hvor den sidder velsignet!" Ingen vilde lade sig mærke med, at han intet saae, for saa havde han jo ikke duet i sit Embede, eller været meget dum. Ingen af Keiserens Klæder havde gjort saadan Lykke.

     "Men han har jo ikke noget paa," sagde et lille Barn. "Herre Gud, hør den Uskyldiges Røst," sagde Faderen; og den Ene hvidskede til den Anden, hvad Barnet sagde.

     "Men han har jo ikke noget paa," raabte tilsidst hele Folket. Det krøb i Keiseren, thi han syntes, de havde Ret, men han tænkte som saa: "nu maa jeg holde Processionen ud". Og Kammerherrerne gik og bar paa Slæbet, som der slet ikke var.

ooO0Ooo


Referència:
Andersen, Hans Christian.
«El vestit nou de l'emperador».
(Kejserens nye klæder)
Traducció: Fuster, Josep Maria.
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.13

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]