«El cor delator» (The Tell-Tale Heart) Edgar Allan Poe Traducció: Felipe Ortega Il·lustració: Harry Clarke

"El cor delator"
Harry Clarke

El cor delator

          És cert! Sempre he sigut nerviós, molt, molt nerviós, terriblement nerviós. Però... per què afirmen vostès que estic boig? La malaltia ha esmolat els meus sentits, no els ha pas destruïts, no els ha pas esmussats. I era el sentit de l'oïda el més agut de tots. He sentit totes les coses al cel i a la terra. He sentit moltes coses a l'infern. Com puc estar boig, doncs? Escoltin... i observin amb quin seny, amb quina calma puc explicar la meva història.

          M'és impossible de dir com aquella idea em va entrar al cervell per primera vegada, però, una vegada concebuda, em va assetjar nit i dia. Jo no perseguia cap propòsit. Ni tampoc estava colèric. Estimava molt al vell. Mai m'havia fet res dolent. Mai no em va insultar. Els seus diners no m'interessaven. Em sembla que va ser el seu ull. Sí, això va ser! Tenia un ull semblant al d'un voltor... Un ull blau pàl·lid, i vetllat per un tel. Cada vegada que el clavava en mi, em glaçava la sang. I així, a poc a poc, molt gradualment, em vaig fer a la idea de prendre la vida de l'ancià i alliberar-me d'aquell ull per sempre.

          Ara bé, estiguin atents. Vostès em prenen per boig. Però els bojos no saben res. Si haguessin pogut veure'm! Caldria que haguessin vist amb quin seny jo procedia! Amb quina cura... amb quina previsió... amb quina dissimulació em vaig posar a treballar! Jo mai no havia estat més amable amb el vell que durant tota la setmana abans de matar-lo. I cada nit, cap a la mitjanit, jo feia girar la balda de la seva porta i l'obria... Oh, tan suaument! I després, quan l'obertura era prou gran per passar el cap, aixecava una llanterna sorda, tancada, completament tancada, de manera que no es veiés cap llum, i després passava el cap. Oh, vostès s'haguessin rigut en veure com d'astutament passava el cap! El movia lentament... molt, molt lentament, a fi de no pertorbar el son de l'ancià. Em prenia una hora sencera introduir completament el cap per l'obertura de la porta, fins que el podia veure ajagut al seu llit. Eh? És que un boig hauria estat tan prudent com jo? I llavors, quan tenia el cap completament dins de la cambra, obria la llanterna cautelosament... Oh, tan cautelosament! Sí, cautelosament anava obrint la llanterna (perquè les frontisses grinyolaven), l’obria just perquè un fil imperceptible de llum caigués sobre l'ull de voltor. I això ho vaig fer durant set llargues nits... cada nit, al punt de mitjanit... però sempre trobava l'ull clos, i per això m'era impossible complir la meva obra, perquè no era el vell qui m'irritava, sinó el seu mal ull. I cada matí, tot just iniciat el dia, entrava amb valentia a la seva habitació i li parlava resoltament, anomenant-lo pel seu nom en un to cordial i preguntant-li com havia passat la nit. Ja veuen vostès que ell hauria d'haver estat un vell molt astut, en veritat, per sospitar que cada nit, a les dotze, jo l’espiava mentre dormia.

          En la vuitena nit, vaig procedir amb major cautela que de costum en obrir la porta. La minutera d'un rellotge es mou amb més rapidesa que no ho feia la meva mà. Mai, abans d'aquella nit, jo havia sentit l'abast de les meves facultats, de la meva sagacitat. Amb prou feines aconseguia contenir els meus sentiments de triomf. Pensar que jo era allà, obrint la porta de mica en mica, i que el vell ni tan sols somiava amb les meves intencions o pensaments secrets! Vaig riure davant aquesta idea. I potser el vell em va escoltar, perquè es va moure moure sobtadament al llit, com sobresaltat. Vostès pensaran que em vaig tirar cap enrere... però no. El seu quart estava tan negre com la peix amb l’espessa foscor (ja que el vell tancava completament les persianes per por dels lladres), i per això sabia sabia que li era impossible distingir l'obertura de la porta, i vaig seguir empenyent-la suaument, suaument.

          Jo havia ja passat el cap i estava a punt d'obrir la llanterna, quan el meu polze va relliscar en el tancament metàl·lic i el vell es va incorporar del llit, cridant: -"Qui hi ha?"

          Vaig romandre immòbil, sense dir paraula. Durant una hora no vaig moure un sol múscul, i en tot aquest temps no vaig sentir que tornés a estirar-se al llit. Seguia assegut, parant l’orella... talment com jo ho havia fet, nit rere nit, mentre escoltava a la paret el so dels trepants que anuncia la mort.

          Vaig sentir un lleu gemec, i vaig reconèixer que era el gemec que neix d'un terror mortal. No expressava dolor o pena... Oh, no! Era el so ofegat que brolla del fons de l'ànima quan es sobrecàrrega de temor. Bé coneixia jo aquest so. Moltes nits, just a la mitjanit, quan tothom dormia, havia brollat ​​del meu propi pit, aprofundint, amb el seu ressò terrible els terrors que m'embogien. Ja dic que el coneixia bé. Vaig comprendre el que estava sentint el vell i vaig sentir pietat d'ell, encara que reia en el fons del meu cor. Vaig comprendre que ell havia estat jaient despert des del primer lleu soroll, quan es va regirat al llit. Havia tractat de dir-se que aquell soroll no n'era res, però sense aconseguir-ho. Pensava: "No és més que el vent a la xemeneia... és només un ratolí creuant el pis...", o "no és més que un grill que ha fet un únic xerric". Sí, ell havia tractat de donar-se ànim amb aquestes suposicions, però tot era en va. Tot era en va: perquè la Mort s'havia aproximat a ell, lliscant furtiva, i embolicava la seva víctima. I la fúnebre influència d'aquella ombra imperceptible era la que el movia a sentir -encara que no podia veure ni sentir-, a sentir la presència del meu cap dins de l'habitació.

          Després d'haver-me esperat molt de temps, molt pacientment, sense sentir que el vell es tornés a dormir, vaig resoldre obrir una petita, una petitíssima escletxa a la llanterna. Així que es va obrir -no poden imaginar vostès amb quina cura, què sigilosament-, fins que, un fi raig de llum, com el fil de l'aranya, va brollar de la ranura i va caure de ple sobre l'ull de voltor.

          Estava obert, obert de bat a bat... i jo vaig enfurismar-me mentre el mirava. El vaig veure amb perfecta claredat... d'un blau entelat, i amb aquell horrible vel que em glaçava el moll dins dels ossos, però jo no podia veure res de la cara o del cos de l'ancià, perquè per instint, havia orientat el feix de llum precisament en el punt maleït.

          I ara... No els he dit que el que confonen erradament amb bogeria és només una excessiva agudesa dels sentits? En aquell moment va arribar a les meves oïdes un ressonar apagat i presurós, com el que podria fer un rellotge embolicat en cotó. Aquell so també m'era familiar. Era el batec del cor del vell. Això va fer augmentar encara més la meva fúria, tal com el batement d'un tambor estimula el coratge d'un soldat.

          Però, fins i tot llavors, em vaig contenir i vaig seguir callat. Gairebé no respirava. Sostenia la llanterna de manera que no es mogués, tractant de mantenir amb tota la fermesa possible el feix de llum sobre l'ull. Mentrestant, l'infernal batement del cor anava en augment. Es feia cada vegada més ràpid, cada vegada més fort, moment a moment. L'espant del vell havia de ser terrible. Cada vegada més fort, més fort! Em segueixen vostès amb atenció? Els hi he dit que sóc nerviós. Sí, ho sóc. I ara, a mitjanit, en el terrible silenci d'aquella antiga casa, un ressonar tan estrany com aquell em va omplir d'un horror incontrolable. No obstant això, em vaig contenir encara alguns minuts i vaig romandre immòbil. Però el batec creixia cada vegada més fort, més fort! Em va semblar que aquell cor anava a esclatar. I una nova ansietat es va apoderar de mi... Algun veí podia escoltar aquell so! L'hora del vell havia sonat! Llançant un crit, vaig obrir del tot la llanterna i em vaig precipitar a l'habitació. El vell va clamar una vegada... res més que una vegada. Em va bastar un segon per llançar-lo terra i tirar-li a sobre el pesat matalàs. Vaig somriure alegrement en veure que fàcil m'havia resultat tot plegat. Però, durant diversos minuts, el cor seguia batent amb un so ofegat. És clar que no em preocupava, ja que ningú podria escoltar-lo a través de les parets. Va cessar, per fi, de bategar. El vell havia mort. Vaig aixecar el matalàs i vaig examinar el cadàver. Sí, era mort, completament mort. Vaig recolzar la mà sobre el cor i la vaig mantenir així molt de temps. No hi havia pols. El vell estava ben mort. El seu ull no tornaria a molestar-me.

          Si, tot i així, vostès continuen prenent-me per boig ho deixaran de quan descrigui les astutes precaucions que vaig adoptar per amagar el cadàver. La nit avançava i vaig treballar amb rapidesa, però en silenci. Primer de tot, vaig desmembrar el cadàver. Li vaig tallar el cap i els braços i les cames. Vaig aixecar després tres taulers del trespol de l'habitació i vaig amagar les restes entre entre les llates. Vaig tornar a col·locar les fustes tan hàbilment que cap ull humà -ni tan sols el seu- hagués pogut advertir la menor diferència. No hi havia res per rentar... cap taca... cap rastre de sang. Jo era massa previngut per això. Un cubell ho havia recollit tot... Ha, ha!

          Quan vaig haver acabat aquests treballs eren les quatre de la matinada, però seguia tan fosc com la mitjanit. En sentir-se les campanades de l'hora, van trucar a la porta del carrer. Vaig anar a obrir amb tota tranquil·litat, doncs què podia témer ara? Vaig trobar tres cavallers, que es van presentar molt civilment com a oficials de policia. Durant la nit, un veí havia sentit un crit, per la qual cosa se sospitava la possibilitat d'algun atemptat. En rebre aquest informe a la comissaria, havien comissionat els tres agents perquè registressin el lloc.

          Vaig somriure... Què havia de témer? Vaig donar la benvinguda als oficials i els vaig explicar que era jo qui havia llançat aquell crit durant un malson. Els vaig fer saber que el vell s'havia absentat del país. Vaig acompanyar els visitants a recórrer la casa i els vaig convidar a que revisessin, que revisessin bé. Finalment, els vaig dur a la seva cambra. Els vaig mostrar els seus cabals intactes, segurs, al seu lloc. En l'entusiasme de la meva confiança vaig portar cadires a la cambra i els vaig pregar als tres cavallers que descansessin allà de la seva fatiga, mentre jo mateix, amb l'audàcia del meu perfecte triomf, col·locava la meva cadira al mateix lloc sota el qual reposava el cadàver de la víctima.

          Els oficials es mostraven satisfets. Els meus modals els hi havien convençut. Jo estava singularment a gust. Es van asseure, i, mentre jo els contestava animadament, van parlar de coses comuns. Però, al cap d'una estona, vaig començar a notar que em posava pàl·lid i vaig desitjar que se n'anessin. Em feia mal el cap i creia percebre un brunzit en les meves orelles, però els policies continuaven asseguts i xerrant. El brunzit es va fer més intens, seguia ressonant i era cada vegada més intens. Vaig parlar en veu molt alta per lliurar-me d'aquesta sensació, però continuava i va guanyar definitud... fins que, finalment, em vaig adonar que aquell soroll no es produïa dins de les meves oïdes.

          Sens dubte, devia posar-me molt pàl·lid, però vaig seguir parlant amb creixent facilitat i aixecant molt la veu. Emperò, el so augmentava... I que podia fer jo? Era un ressonar apagat i presuroso..., un so com el que podria fer un rellotge embolicat en cotó. Jo panteixava, tractant de recuperar l'alè, i, no obstant això, els policies no havien sentit res. Vaig parlar amb més rapidesa, amb vehemència, però el so creixia contínuament. Em vaig posar dret i vaig discutir sobre nimietats, en un to alt i amb gesticulacions violentes, però el so creixia contínuament. Per què no s'anaven? Em passejava per l'habitació d'un costat a un altre, a grans passos, com emocionat per les observacions d'aquells homes, però el so creixia contínuament. Oh, Déu! Què podia fer jo? Vaig llançar saliveres de ràbia... vaig maleir... vaig jurar! Vaig aixecar la cadira sobre la qual m'havia assegut, ratllant amb ella les taules del pis, però el so sobrepujava tots els altres i creixia sense parar. Més fort... més fort... més fort! I mentrestant els homes seguien xerrant plàcidament i somrients. Era possible que no sentissin? Déu Totpoderós! No, no! És clar que sentien! Que sospitaven! Que sabien!... i s'estaven burlant del meu horror! Sí, així ho vaig pensar i així ho penso avui! Però qualsevol cosa era preferible a aquella agonia! Qualsevol cosa seria més tolerable que aquell escarni! No podia suportar més temps els seus somriures hipòcrites! Vaig sentir que havia de cridar o morir, i ara... una altra vegada... escoltin... més fort... més fort... més fort... més fort!

"Malvats" vaig cridar "Ja n'hi ha prou de fingir! Confesso que el vaig matar! Aixequin aquests taulers! Aquí, aquí! On està bategant el seu horrible cor!"

Edgar Allan Poe
(Boston, Estats Units 1809 — Baltimore, Estats Units, 1849)
«The Tell-Tale Heart»

Il·lustració:

"El cor delator"
Harry Clarke
(Dublín, Irlanda, 1889 – Coira, Suïssa, 1931)

Traducció:
Felipe Ortega
(Barcelona, 1959)
«El cor delator»
de l'obra original:

«The Tell-Tale Heart»

Edgar Allan Poe

     True! — nervous — very, very dreadfully nervous I had been, and am; but why will you say that I am mad? The disease had sharpened my senses — not destroyed — not dulled them. Above all was the sense of hearing acute. I heard all things in the heaven and in the earth. I heard many things in hell. How, then, am I mad? Harken! and observe how healthily — how calmly I can tell you the whole story.

     It is impossible to say how first the idea entered my brain; but, once conceived, it haunted me day and night. Object there was none. Passion there was none. I loved the old man. He had never wronged me. He had never given me insult. For his gold I had no desire. I think it was his eye! — yes, it was this! He had the eye of a vulture — a pale blue eye, with a film over it. Whenever it fell upon me, my blood ran cold; and so, by degrees — very gradually — I made up my mind to take the life of the old man, and thus rid myself of the eye forever.

     Now this is the point. You fancy me mad. Madmen know nothing. But you should have seen me. You should have seen how wisely I proceeded — with what caution — with what foresight — with what dissimulation I went to work! I was never kinder to the old man than during the whole week before I killed him. And every night, about midnight, I turned the latch of his door and opened it — oh so gently! And then, when I had made an opening sufficient for my head, I first put in a dark lantern, all closed, closed, so that no light shone out, and then I thrust in my head. Oh, you would have laughed to see how cunningly I thrust it in! I moved it slowly — very, very slowly, so that I might not disturb the old man’s sleep. It took me an hour to place my whole head within the opening so far that I could see the old man as he lay upon his bed. Ha! — would a madman have been so wise as this? And then, when my head was well in the room, I undid the lantern cautiously — oh, so cautiously (for the hinges creaked) — I undid it just so much that a single thin ray fell upon the vulture eye. And this I did for seven long nights — every night just at midnight — but I found the eye always closed; and so it was impossible to do the work; for it was not the old man who vexed me, but his Evil Eye. And every morning, when the day broke, I went boldly into his chamber, and spoke courageously to him, calling him by name in a hearty tone, and inquiring how he has passed the night. So you see he would have been a very profound old man, indeed, to suspect that every night, just at twelve, I looked in upon him while he slept.

     Upon the eighth night I was more than usually cautious in opening the door. A watch’s minute-hand moves more quickly than did mine. Never, before that night, had I felt the extent of my own powers — of my sagacity. I could scarcely contain my feelings of triumph. To think that there I was, opening the door, little by little, and the old man not even to dream of my secret deeds or thoughts. I fairly chuckled at the idea. And perhaps the old man heard me; for he moved in the bed suddenly, as if startled. Now you may think that I drew back — but no. His room was as black as pitch with the thick darkness, (for the shutters were close fastened, through fear of robbers,) and so I knew that he could not see the opening of the door, and I kept on pushing it steadily, steadily.

     I had got my head in, und was about to open the lantern, when my thumb slipped upon the tin fastening, and the old man sprang up in bed, crying out — “Who’s there?”

     I kept quite still and said nothing. For another hour I did not move a muscle, and in the meantime I did not hear the old man lie down. He was still sitting up in the bed, listening; — just as I have done, night after night, hearkening to the death-watches in the wall.

     Presently I heard a slight groan, and I knew that it was the groan of mortal terror. It was not a groan of pain, or of grief — oh, no! — it was the low, stifled sound that arises from the bottom of the soul when overcharged with awe. I knew the sound well. Many a night, just at midnight, when all the world slept, it has welled up from my own bosom, deepening, with its dreadful echo, the terrors that distracted me. I say I knew it well. I knew what the old man felt, and pitied him, although I chuckled at heart. I knew that he had been lying awake ever since the first slight noise, when he had turned in the bed. His fears had been, ever since, growing upon him. He had been trying to fancy them causeless, but could not. He had been saying to himself — “It is nothing but the wind in the chimney — it is only a mouse crossing the floor,” or “it is merely a cricket which has made a single chirp.” Yes, he had been trying to comfort himself with these suppositions; but he had found all in vain. All in vain: because death, in approaching the old man had stalked with his black shadow before him, and the shadow had now reached and enveloped the victim. And it was the mournful influence of the unperceived shadow that caused him to feel — although he neither saw nor heard me — to feel the presence of my head within the room.

     When I had waited a long time, very patiently, without hearing the old man lie down, I resolved to open a little — a very, very little crevice in the lantern. So I opened it — you cannot imagine how stealthily, stealthily — until, at length, a single dim ray, like the thread of the spider, shot from out the crevice and fell full upon the vulture eye.

     It was open — wide, wide open — and I grew furious as I gazed upon it. I saw it with perfect distinctness — all a dull blue, with a hideous veil over it that chilled the very marrow in my bones; but I could see nothing else of the old man’s face or person; for I had directed the ray, as if by instinct, precisely upon the damned spot.

     And now — have I not told you that what you mistake for madness is but over acuteness of the senses? — now, I say, there came to my ears a low, dull, quick sound — much such a sound as a watch makes when enveloped in cotton. I knew that sound well, too. It was the beating of the old man’s heart. It increased my fury, as the beating of a drum stimulates the soldier into courage.

     But even yet I refrained and kept still. I scarcely breathed. I held the lantern motionless. I tried how steadily I could maintain the ray upon the eye. Meantime the hellish tattoo of the heart increased. It grew quicker, and louder and louder every instant. The old man’s terror must have been extreme! It grew louder, I say, louder every moment: — do you mark me well? I have told you that I am nervous: — so I am. And now, at the dead hour of the night, and amid the dreadful silence of that old house, so strange a noise as this excited me to uncontrollable wrath. Yet, for some minutes longer, I refrained and kept still. But the beating grew louder, louder! I thought the heart must burst! And now a new anxiety seized me — the sound would be heard by a neighbor! The old man’s hour had come! With a loud yell, I threw open the lantern and leaped into the room. He shrieked once — once only. In an instant I dragged him to the floor, and pulled the heavy bed over him. I then sat upon the bed and smiled gaily, to find the deed so far done. But, for many minutes, the heart beat on, with a muffled sound. This, however, did not vex me; it would not be heard through the walls. At length it ceased. The old man was dead. I removed the bed and examined the corpse. Yes, he was stone, stone dead. I placed my hand upon the heart and held it there many minutes. There was no pulsation. The old man was stone dead. His eye would trouble me no more.

     If, still, you think me mad, you will think so no longer when I describe the wise precautions I took for the concealment of the body. The night waned, and I worked hastily, but in silence. First of all I dismembered the corpse. I cut off the head and the arms and the legs. I then took up three planks from the flooring of the chamber, and deposited all between the scantlings. I then replaced the boards so cleverly, so cunningly, that no human eye — not even his — could have detected anything wrong. There was nothing to wash out — no stain of any kind — no blood-spot whatever. I had been too wary for that. A tub had caught all — ha! ha!

     When I had made an end of these labors, it was four o‘clock — still dark as midnight. As the bell sounded the hour, there came a knocking at the street door. I went down to open it with a light heart, — for what had I now to fear? There entered three men, who introduced themselves, with perfect suavity, as officers of the police. A shriek had been heard by a neighbor during the night; suspicion of foul play had been aroused; information had been lodged at the police-office, and they (the officers) had been deputed to search the premises.

     I smiled, — for what had I to fear? I bade the gentlemen welcome. The shriek, I said, was my own in a dream. The old man, I mentioned, was absent in the country. I took my visiters all over the house. I bade them search — search well. I led them, at length, to his chamber. I showed them his treasures, secure, undisturbed. In the enthusiasm of my confidence, I brought chairs into the room, and desired them here to rest from their fatigues; while I myself, in the wild audacity of my perfect triumph, placed my own seat upon the very spot beneath which reposed the corpse of the victim.

     The officers were satisfied. My manner had convinced them. I was singularly at ease. They sat, and, while I answered cheerily, they chatted of familiar things. But, ere long, I felt myself getting pale and wished them gone. My head ached, and I fancied a ringing in my ears: but still they sat and still chatted. The ringing became more distinct: I talked more freely, to get rid of the feeling; but it continued and gained definiteness — until, at length, I found that the noise was not within my ears.

     No doubt I now grew very pale; — but I talked more fluently, and with a heightened voice. Yet the sound increased — and what could I do? It was a low, dull, quick sound — much such a sound as a watch makes when enveloped in cotton. I gasped for breath — and yet the officers heard it not. I talked more quickly — more vehemently; — but the noise steadily increased. I arose, and argued about trifles, in a high key and with violent gesticulations; — but the noise steadily increased. Why would they not be gone? I paced the floor to and fro, with heavy strides, as if excited to fury by the observations of the men; — but the noise steadily increased. Oh God! what could I do? I foamed — I raved — I swore! I swung the chair upon which I had sat, and grated it upon the boards; — but the noise arose over all and continually increased. It grew louder — louder — louder! And still the men chatted pleasantly, and smiled. Was it possible they heard not? Almighty God! — no, no! They heard! — they suspected! — they knew! — they were making a mockery of my horror! — this I thought, and this I think. But anything better than this agony! Anything was more tolerable than this derision! I could bear those hypocritical smiles no longer! I felt that I must scream or die! — and now — again! — hark! louder! louder! louder! louder! —

     “Villains!” I shrieked, “dissemble no more! I admit the deed! — tear up the planks! — here, here! — it is the beating of his hideous heart!”

ooO0Ooo

Referència:

Allan Poe, Edgar Allan.
«El cor delator».
(The Tell-Tale Heart)
Traducció: Ortega, Felipe.
Lo Càntich. N.13. Dilogia, 2012.
Gener - Febrer, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036