"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Blanca Busquets i la novel·la femenina»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig

Blanca Busquets

Blanca Busquets i la novel·la femenina


     Blanca Busquets (Barcelona, 1961) és una dona escriptora i periodista que recentment ha rebut el Premi Llibreter 2011 per La nevada del cucut, però l’autora remarca que tot i ser el premi més important rebut fins ara, no fou el primer en arribar, aquest el rebé quan tan sols tenia dotze anys i un altre adreçat a adults amb disset anys. Sobretot havia destacat per l’escriptura de narracions curtes, fins a anar fent-se un lloc dins les lletres catalanes. El passat disset de novembre va fer escala literària a Cerdanyola del Vallès per presentar aquesta obra destacada dins el panorama actual de les lletres catalanes.

     L’autora, ha treballat com a guionista per a Catalunya Ràdio, on treballa des del 1986 o a TV3, on féu de redactora durant set anys en un programa de música clàssica, també realitzà la locució del programa Hidrogen del Canal 33, a més de col·laborar en diversos programes musicals, com diu ella: “la música m’ha acompanyat sempre”, perquè de ben jove va estudiar en un conservatori musical i sentia interès per la dansa i el violoncel. Com a curiositat, és una de les fundadores del Festival Internacional de Música de Cantonigròs, poble d’on prové la seva família materna i en el qual se sent ben arraulida. També ha impartit classes a la Universitat Pompeu Fabra i diverses conferències a la universitat i a l’Institut Cervantes de Moscou. Recentment col·labora de manera periòdica en els diaris digitals Osona.com i Nació Digital. La Blanca, ha escrit quatre novel·les més: Presó de Neu (2003), El Jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), totes publicades per Rosa dels Vents. També ha estat traduïda a l’alemany, al castellà i al rus.

     En La nevada del cucut ens presenta dues dones que pateixen, i intenta mostrar la superació d’aquestes dues dones, mitjançant una sèrie de dificultats que van patint al llarg de la novel·la. L’obra se situa abans de la Guerra Civil, i tal i com comentà l’autora: “abans les dones es casaven per obligació, per treballar i netejar, només pel negatiu, que pel positiu ja hi havia les mestresses de la casa”, seria una idea molt masclista, sembla sorgida d’una novel·la de la Mercè Rodoreda, però això sí, ben real en l’època en què comença la narració d’una sèrie de fets que impliquen a dues dones.

     L’obra destaca per combinar la primera i la tercera persona per descriure aquestes dues dones. La Blanca comenta que és una novel·la femenina, però que no s’ha de confondre amb una novel·la feminista, com faria Isabel-Clara Simó. Els personatges que apareixen a l’obra, sobretot les dones, tenen certs paral·lelismes amb personatges extrets d’obres com Solitud de Caterina Albert, com ara la Mila, però també d’altres amb Pedra de tartera de Maria Barbal.

     En l’obra apareixen una sèrie d’inconvenients de principis del segle XX, on la sogra manava a la mestressa, que no era casada i li deia tot el que havia de fer, la capitanejava fins a l’hora de la mort. Per exemple: “hauràs de portar mocador”, en aquell temps estava mal vist anar amb els cabells enlaire. En les pàgines de la novel·la s’hi plasma moments molt colpidors, com per exemple, la sentència: «les dones sempre patim en silenci». Es veu al llarg de l’obra una clara confrontació entre la sogra i la nora. La Blanca ens recorda que en aquell temps: “les dones de la meva època no podíem triar amb qui ens casàvem”. Això està reflectit al llarg d’aquesta novel·la de molts sentiments, que alhora és un relat d’amor i desamor, també d’odis i de venjances. La dona casada a contracor, per obligació se sent culpable. L’home actuava d’una manera i la senyora d’una altra i mai podien sortir d’aquests rols, eren els imposats en aquells temps.

     Les dues dones, la Tònia i la Lali lluiten en un entorn que els és hostil, que ben podrien protagonitzar qualsevol obra de la Mercè Rodoreda, això sí, ambdues protagonistes separades per cent anys. A principis de segle, el 1900 la Lari va aprendre a escriure gràcies a un capellà que li deixava lectures, però sempre eren de temàtica religiosa. Destaquen fragments emotius com el següent: “Li arrencaren els fills, una part d’ella per deixar-los a dida i ella a treballar, es moriren”. Però a estones perdudes aquesta dona es dedicava a escriure, li fascinava la literatura. L’obra també vol ser un homenatge a les dones escriptores, convé recordar que a principis del segle XX estava prohibit i vist amb mals ulls que una dona escrivís, d’aquí que Caterina Albert signés les seves obres com a Víctor Català, a més d’amagar el seu nom per alguna obra contundent que havia escrit, com el monòleg La infanticida.

     La nevada del cucut també vol ser un al·legat contra el silenci, els maltractaments i l’autora ho expressa escrivint, una teràpia per a molts, jo inclòs. La novel·la ens presenta dues històries paral·leles entrellaçades i la temporització abarca diferents èpoques, fins a arribar a l’actualitat, on la Lari, està sotmesa a un bulling a l’escola, esdeveniment basat en una vivència de la pròpia autora, atès que ella mateixa estigué sotmesa a un bulling quan estudiava. Val a dir que la Blanca va mantenir la incògnita del títol de l’obra que presentava fins al final. Comentà que la nevada del cucut és la darrera nevada abans que acabi el mal temps, i que és una frase feta molt utilitzada en algunes zones de muntanya catalanes, tot i que en d’altres s’ha perdut la seva utilització quotidiana. Ella va decidir intitular així la novel·la per tal que aquesta frase no és perdés i perquè la trobava interessant. Un llibre molt recomanable. Gràcies Blanca!


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Blanca Busquets i la novel·la femenina»
Cerdanyola del Vallès
23 de novembre del 2011


La nevada del cutut (Blanca Busquets)

La nevada del cucut

Vaig deixar de fer sang i ho vaig trobar estrany. Tot el dia tenia basques i, mentre feinejava, ho havia de deixar per no vomitar a dintre casa o a l'habitació dels convidats, que encara hauria estat pitjor. Això va durar uns mesos, i després vaig parar de vomitar i, quan vaig pensar que ja em trobava bé, va començar a bellugar-se'm la panxa contínuament, com si els budells no tinguessin aturador, era tot molt estrany i jo pensava que estava malalta, fins que la mestressa em va dir, vols dir, noia, que no ho estàs. I ho va deixar així. Com dieu, vaig demanar jo intrigada. La mestressa se'm va endur a un racó i, eixuta com és ella, em va demanar si feia sang. Fa temps que no, uns mesos. Em va mirar la panxa, ben bé quatre o cinc, va dir, mira com t'has engreixat. Sí, vaig fer jo, i aleshores em vaig recordar de la mare i del que em deia, i, de sobte, vaig lligar caps. Això vol dir que Déu m'envia una criatura, vaig demanar amb timidesa. Sí, va fer ella amb el que em va semblar un dels pocs somriures que li he vist fer d'ençà que visc aquí. Però encara et deuen faltar uns mesos, direm al metge que passi per aquí quan pugi. I tal dit, tal fet, va venir el metge i em va mirar i em va posar una mena de trompeta a la panxa i ell s'entretenia a escoltar alguna cosa de l'altra banda, de dins. També em va posar els dits molt endins per allà on també m'hi posa en Robert allò. Molt bé, va fer satisfet, sembla que és ben viu i que tot està bé, aviseu la llevadora per d'aquí a quatre mesos.

Van ser quatre mesos i mig. I no va ser un, sinó dos. Van sortir un darrere l'altre després de patir tant, i jo em vaig posar a plorar quan vaig veure'm els menuts allà al costat. Estava exhausta però em va semblar que havia assolit la felicitat per sempre. Era la primera vegada que tenia una cosa meva, i no només una, sinó dues. Un nen i una nena. Es diran Robert i Josefina, va fer en Robert molt orgullós, perquè a un li posava el seu nom i, a l'altre, el de la seva mare. Avisarem el mossèn per fer el bateig. On són els nens, vaig demanar. Només els havia fet una carícia i la Cinta ja se'ls havia endut. Ja te'ls portarem, ara estàs feble, descansa.

Vaig descansar intranquil·la. No sentia els nens i, quan vaig obrir els ulls, el primer que vaig fer va ser demanar per ells. Són amb la dida, va fer en Robert. Amb quina dida, vaig fer jo esverada, ningú no me n'havia dit res. Estàs molt feble, no pots donar-los el pit, dona, no veus que t'has de recuperar. Però jo els vull veure, Robert. Els veuràs, dona, no pateixis. En Robert era un pare feliç i a mi, en canvi, m'havia caigut el món a sobre. Allò de la dida no m'agradava gaire, és cert que tots ens hem criat amb una dida i jo quan era petita m'estimava molt la meva, però últimament havia vist que algunes mares del poble alletaven elles mateixes els seus nadons, i a mi m'hauria agradat fer-ho també. No estic feble, vaig intentar dir altre cop, em trobo bé i els puc alletar jo. Són a pagès i estan bé, va fer en Robert, sord a les meves reivindicacions. Es va vestir i va marxar cap a treballar. I jo em vaig quedar sola i amb la sensació que m'havien arrencat un tros de mi mateixa per donar-lo a algú altre.

Va venir una època molt llarga de cor encongit. No sé què em va passar, que vaig tenir febre i que em feien molt de mal els pits. I jo volia de totes totes anar a veure els meus fills allà on fossin, però vaig haver d'esperar uns quants dies per això de la febre i perquè ja va dir el metge que millor quan hagués parat de fer sang. Però si això sembla que no s'hagi d'aturar mai, vaig queixar-me. S'aturarà, no patiu, va fer ell veient-me la cara d'esglaiada, però heu d'estar una mica millor, el camí fins allà és llarg i no esteu en condicions de fer-lo. I vós, va dir girant-se al Robert, res d'acostar-vos-hi fins que no hagi deixat de perdre sang. Va ser un advertiment que, per sort, en Robert es va prendre al peu de la lletra, perquè no sé què hauria fet si, a sobre d'aquell mal al cor, hagués tingut en Robert rebregant-me cada nit.

Un dia d'aquells vaig tornar a pensar que hauria volgut ser home. Però, si fos home, no m'estimaria els meus fills com me'ls estimava. Ni m'hauria guarit tan de pressa com em vaig guarir, tot per veure'ls. Au, Antònia, vesteix-te que hi anem, em va dir un dia en Robert, després que passés el metge i semblés satisfet del meu estat. Es va obrir el món, oh, gràcies, estava tan emocionada que fins i tot vaig plorar una mica, i em sentia tan agraïda cap al meu home que li vaig anar a fer un petó i ell es va posar molt content. Caram, va dir només, però somreia i jo veia que allò li havia agradat de veritat, potser perquè aquell no era un petó com els de la nit, com els que em feia ell, vull dir que era diferent, era un petó d’agraïment. A en Robert li passava com el pare, que mai ningú no li feia petons. Potser resultava que ja en tenia ganes.

I vam anar a veure els nens. Vam trigar tot un dia per arribar a la casa de pagès de la dida. I jo, que m'aixecava del llit, no notava el cansament.

Sí que el vaig notar de tornada. De tornada ho vaig notar tot perquè el que vaig veure em va omplir d'esglai. De tornada estava que tota jo m'arrossegava.

Tota aquesta gent que m'envolta, tant en Robert com la mestressa, com la Tineta, o la meva mare o la Roser que em vénen a veure sovint, no saben res de res, no saben que jo vaig sortir d'allà l'endemà amb l'ai al cor sense saber per què, si havia vist els nadons bé, encara que ploraven, però que no ploren els nadons, si és llei de vida que ho facin, sempre es queixen d'alguna cosa i sempre tenen gana i son. En Robert em va agafar el dit amb la seva maneta blanca quan l'hi vaig acostar, i era una maneta calenta que se'm va clavar al cor. Aleshores li vaig donar el dit a la Josefina i també me'l va agafar. Me'l premien fort i vaig pensar que tenien molta força, era la força de la vida. Els vaig agafar un per un, els vaig bressolar, i vaig aconseguir, cantant-los una cançó, que deixessin de plorar. Després, tots dos em van somriure.

Blanca Busquets i Oliu
(Barcelona, 1961)
(De "La nevada del cucut". Barcelona: Rosa dels Vents, 2010)

Fragment extret de: www.escriptors.cat


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Blanca Busquets i la novel·la femenina».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.12. Metonímia, 2011.
Novembre - Desembre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.12

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]