"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Les mosques»
'Las moscas'

Horacio Quiroga

Traducció:  Felipe Ortega
Il·lustració:  Salvador Dalí

Paisatge amb mosques (Salvador Dalí)
"Paisatge amb mosques"
Salvador Dalí


Les mosques


          En esbrossar la muntanya, els homes van tombar l'any anterior aquest arbre, el tronc del qual jeu en tota la seva extensió aixafat contra el terra. Mentre els seus companys han perdut gran part de l'escorça en l'incendi del desbrossat, aquell la conserva intacta. Amb prou feines a tot el llarg una franja carbonitzada parla molt clar de l'acció del foc.

          Això era l'hivern passat. Han transcorregut quatre mesos. Enmig del desbrossat perdut per la sequera, l'arbre trencat jeu sempre en un erm de cendres. Assegut contra el tronc, el dors recolzat en ell, em trobo també immòbil. En algun punt de l'esquena tinc la columna vertebral trencada. He caigut allà mateix, després d'ensopegar sense sort contra un cafeter de Kentucky. Tal com he caigut, romanc assegut -trencat, millor dit- contra l'arbre.

          Des de fa un instant sento un brunzit fix -el brunzit de la lesió medul·lar- que ho inunda tot, i on el meu alè sembla defluir-se. No puc ja moure les mans, i amb prou feines algun dit aconsegueix remoure la cendra.

          Claríssima i capital, adquireixo des d'aquest mateix instant la certesa que arran de terra la meva vida està esperant la instantaneïtat d'uns segons per extingir-se d'una vegada.

          Aquesta és la veritat. Com ella, mai s'ha presentat a la meva ment una més rotunda. Totes les altres suren, dansen en una com a reverberació llunyaníssima d'un altre jo, en un passat que tampoc em pertany. L'única percepció del meu existir, però flagrant com un gran cop assestat en silenci, és que d'aquí a un instant vaig a morir.

          Però quan? Què segons i què instants són aquests en què aquesta exasperada consciència de viure encara deixarà pas a un assossegat cadàver?

          Ningú no s'acosta a aquest desbrossat: cap pic de muntanya porta fins a ell des de propietat alguna. Per a l'home allà assegut, com pel tronc que el sosté, les pluges se succeiran mullant escorça i roba, i els sols assecaran líquens i cabells, fins que la muntanya rebrolli i unifiqui arbres i potassa, ossos i cuir de calçat.

          I res, res en la serenitat de l'ambient que denunciï i cridi aquest esdeveniment! Adés, a través dels troncs i dels negres grillons del desbrossat, des d'aquí o allà, sigui quin sigui el punt d'observació, qualsevol pot contemplar amb perfecta nitidesa l'home la vida del qual és a punt de detenir-se sobre la cendra, atreta com un pèndol per ingent gravetat: tan petit és el lloc que ocupa en el desbrossat i tan clara la seva situació: es mor.

          Aquesta és la veritat. Però, per a la fosca animalitat resistent, per al bategar i l'encoratjar amenaçats de mort, què val ella davant el bàrbar neguit de l'instant precís que aquest resistir de la vida i aquesta tremenda tortura psicològica esclataran com un coet, deixant per tot residu un ex home amb el rostre fix per sempre endavant?

          El brunzit augmenta cada vegada més. Plana ara sobre els meus ulls un vel de densa tenebra en el qual destaquen romboides verds. I de seguida veig la porta emmurallada d'un soc marroquí, per una de les fulles surt amb corredisses una petit ramat de poltres blancs, mentre per l'altra entra corrent una teoria d'homes decapitats.

          Vull tancar els ulls, i no ho aconsegueixo ja. Veig ara un quartet d'hospital, on quatre metges amics s'obstinen per convèncer-me que no vaig a morir. Jo els observo en silenci, i ells es posen a riure, ja que segueixen el meu pensament.

          —Llavors —diu un d'aquells— no li queda més prova de convicció que la gàbia de mosques. Jo tinc una.

          —Mosques?...

          —Sí —respon—, mosques verdes de rastreig. Vostè no ignora que les mosques verdes ensumen la descomposició de la carn molt abans de produir-se la defunció del subjecte. Viu encara el pacient, elles van, segures de la seva presa. Volen sobre ella sense pressa però sense perdre-la de vista, doncs ja han olorat la seva mort. És el mitjà més eficaç de pronòstic que es coneix. Per això jo tinc algunes d'olfacte afinadíssim per la selecció, que llogo a preu mòdic. On elles entren, presa segura. Puc col·locar-les en el corredor quan vostè quedi sol, i obrir la porta de la gàbia que, dit sigui de pas, és un petit taüt. A vostè no li queda més tasca que entreveure l'ull del pany. Si una mosca entra i la sent vostè brunzir, estigui segur que les altres trobaran també el camí fins a vostè. Les llogo a preu mòdic.

          Hospital...? Sobtadament el quartet blanquejat, la farmaciola, els metges i el seu riure s'esvaeixen en un brunzit...

          Són elles les que brunzeixen. Des que he caigut han acudit sense demora. Ensopides en la muntanya per l'àmbit de foc, les mosques han tingut, no sé com, coneixement d'una presa segura en el veïnatge. Han olorat ja la pròxima descomposició de l'home assegut, per caràcters inapreciables per a nosaltres, potser en l'exhalació a través de la carn de la medul·la espinal tallada. Han acudit sense demora i voletegen sense pressa, mesurant amb els ulls les proporcions del niu que la sort acaba d'oferir als seus ous.

          El metge tenia raó. No pot ser el seu ofici més lucratiu.

          Però heus aquí que aquesta ànsia desesperada de resistir s'aplaca i cedeix el pas a una beata imponderabilitat. No em sento ja un punt fix a la terra, arrelat a ella per gravíssima tortura. Sento que flueix de mi com la vida mateixa, la lleugeresa de l'alè ambient, la llum del sol, la fecunditat de l'hora. Lliure de l'espai i del temps, puc anar aquí, allà, a aquest arbre, a aquella liana. Puc veure, llunyíssim ja, com un record de remot existir, puc encara veure, al peu d'un tronc, un ninot d'ulls sense parpelleig, un espantaocells de mirar vidriós i cames rígides. Del si d'aquesta expansió, que el sol dilata esmicolant la meva consciència en un bilió de partícules, puc alçar-me i volar, volar...

          I volo, i em poso amb les meves companyes sobre el tronc caigut, als raigs del sol que presten el foc a la nostra obra de renovació vital.



Horacio Quiroga
(Salto, Uruguai, 1878 — Buenos Aires, Argentina, 1937)
«Las moscas»

Il·lustració:
"Paisatge amb mosques"
Salvador Dalí
(Figueres, 1904–1989)

Traducció:
Felipe Ortega
(Barcelona, 1959)
«Les mosques»
de l'obra original:

«Las moscas»

Horacio Quiroga

     Al rozar el monte, los hombres tumbaron el año anterior este árbol, cuyo tronco yace en toda su extensión aplastado contra el suelo. Mientras sus compañeros han perdido gran parte de la corteza en el incendio del rozado, aquél conserva la suya casi intacta. Apenas si a todo lo largo una franja carbonizada habla muy claro de la acción del fuego.

          Esto era el invierno pasado. Han transcurrido cuatro meses. En medio del rozado perdido por la sequía, el árbol tronchado yace siempre en un páramo de cenizas. Sentado contra el tronco, el dorso apoyado en él, me hallo también inmóvil. En algún punto de la espalda tengo la columna vertebral rota. He caído allí mismo, después de tropezar sin suerte contra un raigón. Tal como he caído, permanezco sentado -quebrado, mejor dicho- contra el árbol.

          Desde hace un instante siento un zumbido fijo -el zumbido de la lesión medular- que lo inunda todo, y en el que mi aliento parece defluirse. No puedo ya mover las manos, y apenas uno que otro dedo alcanza a remover la ceniza.

          Clarísima y capital, adquiero desde este instante mismo la certidumbre de que a ras del suelo mi vida está aguardando la instantaneidad de unos segundos para extinguirse de una vez.

          Esta es la verdad. Como ella, jamás se ha presentado a mi mente una más rotunda. Todas las otras flotan, danzan en una como reverberación lejanísima de otro yo, en un pasado que tampoco me pertenece. La única percepción de mi existir, pero flagrante como un gran golpe asestado en silencio, es que de aquí a un instante voy a morir.

          ¿Pero cuándo? ¿Qué segundos y qué instantes son éstos en que esta exasperada conciencia de vivir todavía dejará paso a un sosegado cadáver?

          Nadie se acerca en este rozado: ningún pique de monte lleva hasta él desde propiedad alguna. Para el hombre allí sentado, como para el tronco que lo sostiene, las lluvias se sucederán mojando corteza y ropa, y los soles secarán líquenes y cabellos, hasta que el monte rebrote y unifique árboles y potasa, huesos y cuero de calzado.

          ¡Y nada, nada en la serenidad del ambiente que denuncie y grite tal acontecimiento! Antes bien, a través de los troncos y negros gajos del rozado, desde aquí o allá, sea cual fuere el punto de observación, cualquiera puede contemplar con perfecta nitidez al hombre cuya vida está a punto de detenerse sobre la ceniza, atraída como un péndulo por ingente gravedad: tan pequeño es el lugar que ocupa en el rozado y tan clara su situación: se muere.

          Esta es la verdad. Mas para la oscura animalidad resistente, para el latir y el alentar amenazados de muerte, ¿qué vale ella ante la bárbara inquietud del instante preciso en que este resistir de la vida y esta tremenda tortura psicológica estallarán como un cohete, dejando por todo residuo un ex hombre con el rostro fijo para siempre adelante?

          El zumbido aumenta cada vez más. Ciérnese ahora sobre mis ojos un velo de densa tiniebla en que se destacan rombos verdes. Y en seguida veo la puerta amurallada de un zoco marroquí, por una de cuyas hojas sale a escape una tropilla de potros blancos, mientras por la otra entra corriendo una teoría de hombres decapitados.

          Quiero cerrar los ojos, y no lo consigo ya. Veo ahora un cuartito de hospital, donde cuatro médicos amigos se empeñan en convencerme de que no voy a morir. Yo los observo en silencio, y ellos se echan a reír, pues siguen mi pensamiento.

          —Entonces —dice uno de aquéllos— no le queda más prueba de convicción que la jaulita de moscas. Yo tengo una.

          —¿Moscas?...

          —Sí —responde—, moscas verdes de rastreo. Usted no ignora que las moscas verdes olfatean la descomposición de la carne mucho antes de producirse la defunción del sujeto. Vivo aún el paciente, ellas acuden, seguras de su presa. Vuelan sobre ella sin prisa mas sin perderla de vista, pues ya han olido su muerte. Es el medio más eficaz de pronóstico que se conozca. Por eso yo tengo algunas de olfato afinadísimo por la selección, que alquilo a precio módico. Donde ellas entran, presa segura. Puedo colocarlas en el corredor cuando usted quede solo, y abrir la puerta de la jaulita que, dicho sea de paso, es un pequeño ataúd. A usted no le queda más tarea que atisbar el ojo de la cerradura. Si una mosca entra y la oye usted zumbar, esté seguro de que las otras hallarán también el camino hasta usted. Las alquilo a precio módico.

          ¿Hospital…? Súbitamente el cuartito blanqueado, el botiquín, los médicos y su risa se desvanecen en un zumbido...

          Y bruscamente, también, se hace en mí la revelación. ¡Las moscas!

          Son ellas las que zumban. Desde que he caído han acudido sin demora. Amodorradas en el monte por el ámbito de fuego, las moscas han tenido, no sé cómo, conocimiento de una presa segura en la vecindad. Han olido ya la próxima descomposición del hombre sentado, por caracteres inapreciables para nosotros, tal vez en la exhalación a través de la carne de la médula espinal cortada. Han acudido sin demora y revolotean sin prisa, midiendo con los ojos las proporciones del nido que la suerte acaba de deparar a sus huevos.

          El médico tenía razón. No puede ser su oficio más lucrativo.

          Mas he aquí que esta ansia desesperada de resistir se aplaca y cede el paso a una beata imponderabilidad. No me siento ya un punto fijo en la tierra, arraigado a ella por gravísima tortura. Siento que fluye de mí como la vida misma, la ligereza del vaho ambiente, la luz del sol, la fecundidad de la hora. Libre del espacio y el tiempo, puedo ir aquí, allá, a este árbol, a aquella liana. Puedo ver, lejanísimo ya, como un recuerdo de remoto existir, puedo todavía ver, al pie de un tronco, un muñeco de ojos sin parpadeo, un espantapájaros de mirar vidrioso y piernas rígidas. Del seno de esta expansión, que el sol dilata desmenuzando mi conciencia en un billón de partículas, puedo alzarme y volar, volar...

          Y vuelo, y me poso con mis compañeras sobre el tronco caído, a los rayos del sol que prestan su fuego a nuestra obra de renovación vital.

ooO0Ooo


Referència:
Quiroga, Horacio.
«Les mosques».
Traducció: Ortega, Felipe.
Lo Càntich. N.12. Metonímia, 2011.
Novembre - Desembre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.12

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]