"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Balada del camí fosc»

José Luis García Herrera

Il·lustració:  Joseph Mallord William Turner

Ombres i foscor... (Joseph Mallord William Turner)
"Ombres i foscor..."
Joseph Mallord William Turner


Balada del camí fosc


Alguna cosa es busca. Pel que en sé,
només la dignitat.
La de la vida mentre se'n va anant
cap a la part més fosca del camí.

Joan Margarit

És mitjanit. Un cel cru de nit d’hivern
ennegreix el pas de les ombres i les hores.
La habitació està a vessar d’amics i familiars
però ningú no gosa dir res ni vol trencar,
amb paraules que faran més gran la ferida,
els plors profunds, neguitosos, de la mare.
Ens envolta un silenci angoixant de mar negra,
un calfred de neu roja dins del cor,
una boira d’enyors amb agulles del gel
que ens crema l’ànima i la pell. El pare és mort.

Hem fet del silenci un castell inexpugnable.
Cadascú, amagat dins dels seus pensaments,
rumia sobre el pes de la història i l’hora trágica
on no hi ha més cónsol que el vol de la nostàlgia.
La mare passa les pàgines d’un álbum vell
on quedaren atrapades les espurnes del temps.
Ja és l’únic que té, l’única imatge que resta
de l’home que descansa sota un grapat de terra.
Els bons records apareixen com llampades
d’una vida sense llum que viu dins de nosaltres.

Per la finestra veig la nit pujant pels arbres.
La meva mirada s’endinsa pel camí fosc
on la caravana del dolor no fa parades.
Més enllà de l’horitzó comença el precipici
del pas del temps, del pes invisible de l’absència
que cau damunt del llindar de les espatlles
com la roca que talla l’alè salí del mar.
El pare és mort. Sobre la gropa negra del record
obro un nou camí per trobar les paraules
que em defensin de l’oblit i de l’herba tallada.

Sec al costat de la mare i estrenyo ses mans.
Per més que l’abraci sé que mai no ompliré
el pou de la memòria ni l’amagatall del buit.
Veig dibuixades en la màscara d’un breu somriure
les ales negres que creuen el mar de la tristor.
I encara que l’amor té sempre l’última paraula
vivim aquesta nit atrapats en el port dels adéus,
amb els ulls anegats per les llàgrimes grises
que brollen del cor d’aquell que estima
a qui ja no podrà retornar les flames de l’amor.

El pare és mort. Els ulls, amb un tel de boira,
repassen els mobles, els llibres i els papers
que envolten els racons d’una presència
viscuda des del fons frágil del meu cor.
Però no és en el silenci brutal dels papers
on el pare perviu com la llum d’un far ardent.
Perviu en la memòria d’aquestes llargues hores,
en els poemes escrits sota el mur de la carn,
en el camí de sorra que esborren les onades,
en el foc que travessa els rius de la sang.

Tot el que resta són capítols del passat, fotogrames
d’una pel.lícula que he viscut com l’home sol
que torna pel camí llunyà de l’infantesa i prega
retrobar en els ulls dels pares aquella il.lusió
que descubreix engrunes de sol sota les aigües.
I ploro per mi, per tot el que he perdut aquesta nit,
pels somriures que guarden silenci sota la terra,
sota els papers que esgarrapen el bri d’un poema
i deixen sobre el penya-segat del meus llavis
les paraules més fosques que omplen els adéus.

Entro a l’habitació on varem parlar l’últim cop.
Ell és ja una veu d’ombres líquides, de llàgrimes
que arrosseguen la llum que tanca el cim del pou.
Deixo anar la mà dreta pels antics prestatges,
per les estanteries on la vida arreplega els anys
sense conèixer el llindar gris de les absències.
Parlo amb ell des de l’obscuritat dels ulls tancats,
amb el cor comprimit per una enyorança que m’ofega
com un mar dels colors del raïm, o d’un crepuscle
caient com un au ferida per la esquena del món.

Amb la solitud del nàufrag ens anem retirant,
buscant el nostre racó, el foc d’un altre llar
que ens ajudi a superar el tràngol orfe del fred.
La mare es queda sola, mostrant una enteresa
que tocarà terra quan no hi quedi ningú
i caigui a sobre del llit trencada en mil peces
com un gerro de porcellana llançat contra un mur.
El pare és mort. Ja res no serà igual. El dolor
marca les empremtes que deixo rere meu,
sota la nit d’hivern, per un camí llarg i fosc.


José Luis García Herrera
(Esplugues de Llobregat, 1964)
«Balada del camí fosc»
Primer Premi de Poesia
VIII Premi de Poesía "Espejo de Viladecans" - 2011

Il·lustració:
"Ombres i foscor..."
Joseph Mallord William Turner
(Covent Garden, Londres, 1775 - Chelsea, 1851)
'Ombres i foscor... (Joseph Mallord William Turner)'


Referència:
García Herrera, José Luis.
«Balada del camí fosc».
Lo Càntich. N.12. Metonímia, 2011.
Novembre - Desembre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.12

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]