"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Una nit d'estiu»
'One Summer Night'

Ambrose Bierce

Traducció:  Josep Maria Fuster
Il·lustració:  Juan Soriano

Cementiri (Juan Soriano)
"Cementiri"
Juan Soriano


Una nit d'estiu


     El fet que en Henry Armstrong hagués estat enterrat no era motiu prou convincent com per demostrar-li que era mort: sempre havia estat un home difícil de persuadir. El testimoni dels seus propis sentits l’obligava a admetre que realment estava enterrat. La postura —plana sobre l’esquena, amb les mans creuades sobre l’estómac i lligades amb un llaç que fàcilment va desfer, sense que s’alterés la situació—, l’estricte confinament de tota la seva persona, la negra foscor i el profund silenci, constituïen evidències impossibles de contradir i ho va acceptar sense objeccions.

     Però, mort... —no! Només estava malalt, molt malalt. Encara que, amb l’apatia de l’invàlid, no es va preocupar en gran mesura per l’estranya sort que el destí li havia assignat. No era cap filòsof. Només una persona vulgar, dotada en aquell moment amb una indiferència patològica: l’òrgan que li havia donat l’ocasió d’inquietar-se estava ara letàrgic—. Per tant, sense cap temor especial pel seu futur immediat, es va quedar adormit i tot era en pau amb l’Henry Armstrong.

     Però alguna cosa estranya estava passant amunt. Era aquella una fosca nit fosca, travessada per freqüents llampecs silenciosos que il·luminaven una nuvolada a l’oest de les terres baixes, que presagiaven una tempesta. Aquestes breus i llampegants il·luminacions, projectaven una claredat espantosa sobre els monuments i les làpides del cementiri, i semblava que els posava a ballar. No era una nit propícia perquè cap persona honrada, cap testimoni creïble, es passegés vagabundejant al voltant del cementiri, de manera que els tres homes que allà hi eren, cavant en la tomba d’en Henry Armstrong, se sentien raonablement segurs.

     Dos d’ells eren uns joves estudiants d’una Facultat de Medicina, que es trobava a unes poques milles de distància, i el tercer era un negre gegantí anomenat Jess. Durant molts anys, en Jess havia estat empleat del cementiri en qualitat d’enterramorts, i el seu acudit preferit era que “coneixia cada ànima del lloc”. Per la naturalesa del que ara estava fent, podia inferir-se que el lloc no estava tan poblat com el seu llibre de registre podia fer suposar.

     A l’altre costat del mur, en la part dels terrenys més allunyats de la carretera, esperaven un cavall i un carro.

     El treball d’excavació no va ser gaire difícil: la terra amb la qual la tomba havia estat coberta un parell d’hores abans, sense prémer, oferia poca resistència i no va trigar en quedar amuntegada a un dels costats de la fossa. Aixecar la tapa del taüt era més complicat, però en Jess tenia pràctica en aquesta tasca i va descargolar la tapa acuradament, exposant el cos, vestit amb pantaló negre i camisa blanca.

     En aquell precís instant, un llampec va zigzaguejar en l’aire, estripant la foscor, i gairebé immediatament un tro va sacsejar el món. L’atordit Henry Armstrong va incorporar-se tranquil·lament, fins a quedar-ne assegut.

     Proferint crits inarticulats, els homes van fugir, posseïts pel terror, cadascú en una direcció diferent. Cap circumstància podria fer que dos d’ells fossin persuadits per tornar-hi. Però en Jess estava fet d’una altra pasta.

     En la grisosa matinada posterior, els dos estudiants, pàl·lids i demacrats per l’ansietat i amb el terror de la seva aventura bategant tumultuosament en la sang, es van reunir a la Facultat de Medicina.

     —Vostè ho va veure? —va preguntar un d’ells.

     —Déu! Sí! Què farem?

     Van donar la volta a la part posterior de l’edifici, on van veure un cavall, lligat a un carro, amarrat a un pal prop de la porta de la sala de dissecció. Maquinalment, els dos joves van entrar a la sala. En un banc proper, a les fosques, s’asseia en Jess. Es va posar dret, somrient, tot ulls i dents.

     —Estic esperant la meva paga —va dir.

     Sobre una llarga taula de la sala de dissecció jeia el cos nu d’en Henri Armstrong, amb el cap tacat de sang i fang d’un cop de pala.


Ambrose Bierce
(Horse Cave Creek, Comtat de Meigs, Estats Units, 1842 —
Desaparegut en 1913 -Chihuahua, Mèxic, 1914?-)
«One Summer Night»

Il·lustració:
"Cementiri"
Juan Soriano
(Guadalajara, Mèxic, 1920 — Ciutat de Mèxic, 2006)

Traducció:
Josep Maria Fuster
(Barcelona, 1928)
«Una nit d'estiu»
de l'obra original:

«One Summer Night»

Ambrose Bierce

     The fact that Henry Armstrong was buried did not seem to him to prove that he was dead: he had always been a hard man to convince. That he really was buried, the testimony of his senses compelled him to admit. His posture —flat upon his back, with his hands crossed upon his stomach and tied with something that he easily broke without profitably altering the situation— the strict confinement of his entire person, the black darkness and profound silence, made a body of evidence impossible to controvert and he accepted it without cavil.

     But dead —no; he was only very, very ill. He had, withal, the invalid’s apathy and did not greatly concern himself about the uncommon fate that had been allotted to him. No philosopher was he— just a plain, commonplace person gifted, for the time being, with a pathological indifference: the organ that he feared consequences with was torpid. So, with no particular apprehension for his immediate future, he fell asleep and all was peace with Henry Armstrong.

     But something was going on overhead. It was a dark summer night, shot through with infrequent shimmers of lightning silently firing a cloud lying low in the west and portending a storm. These brief, stammering illuminations brought out with ghastly distinctness the monuments and headstones of the cemetery and seemed to set them dancing. It was not a night in which any credible witness was likely to be straying about a cemetery, so the three men who were there, digging into the grave of Henry Armstrong, felt reasonably secure.

     Two of them were young students from a medical college a few miles away; the third was a gigantic negro known as Jess. For many years Jess had been employed about the cemetery as a man-of-all-work and it was his favorite pleasantry that he knew “every soul in the place.” From the nature of what he was now doing it was inferable that the place was not so populous as its register may have shown it to be.

     Outside the wall, at the part of the grounds farthest from the public road, were a horse and a light wagon, waiting.

     The work of excavation was not difficult: the earth with which the grave had been loosely filled a few hours before offered little resistance and was soon thrown out. Removal of the casket from its box was less easy, but it was taken out, for it was a perquisite of Jess, who carefully unscrewed the cover and laid it aside, exposing the body in black trousers and white shirt. At that instant the air sprang to flame, a cracking shock of thunder shook the stunned world and Henry Armstrong tranquilly sat up. With inarticulate cries the men fled in terror, each in a different direction. For nothing on earth could two of them have been persuaded to return. But Jess was of another breed.

     In the gray of the morning the two students, pallid and haggard from anxiety and with the terror of their adventure still beating tumultuously in their blood, met at the medical college.

     —You saw it? —cried one.

     —God! yes! What are we to do?

     They went around to the rear of the building, where they saw a horse, attached to a light wagon, hitched to a gatepost near the door of the dissecting-room. Mechanically they entered the room. On a bench in the obscurity sat the negro Jess. He rose, grinning, all eyes and teeth.

     —I’m waiting for my pay —he said.

     Stretched naked on a long table lay the body of Henry Armstrong, the head defiled with blood and clay from a blow with a spade.

ooO0Ooo


Referència:
Bierce, Ambrose.
«Una nit d'estiu».
Traducció: Fuster, Josep Maria.
Lo Càntich. N.12. Metonímia, 2011.
Novembre - Desembre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.12

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]