"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Andreu Martín i la novel·la negra catalana»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig

Andreu Martín i la novel·la negra catalana


     L’Andreu Martín (Barcelona, 1949) va passar per Cerdanyola del Vallès el 13 d’octubre del 2011. Fou per presentar la seva propera obra, Cabaret Pompeya. Una obra que ha begut de la seva inspiració per la novel·la policíaca, gènere que l’ha convertit en un dels referents del panorama literari català, i també del gènere històric, pel qual s’interessa darrerament.

     Els orígens literaris de l’Andreu els hem d’anar a cercar quan estudiava la carrera de psicologia. Estudis que compaginava amb la seva tasca de guionista de còmic a l’editorial Bruguera, que realitzà durant deu anys i que li donaren una gran experiència futura a l’hora d’escriure a quatre mans amb en Jaume Ribera, la sèrie d’èxit Flanagan, tal i com ens comentà durant la vetllada literària, perquè ells escrivien què passaria a les imatges que faria el dibuixant posteriorment, això els feia compenetrar-se perfectament i fer-se una visió fidedigna de l’escena, tal i com seria, com si fos un director de cinema, ho tenien a la ment.

     L’Andreu Martín havia començat a escriure en castellà, és a l’any 1979 que aparegueren les primeres novel·les: Aprende y calla, i El señor Capone no está en casa. Temps en què escrivia historietes per a les revistes Gran Pulgarcito, Mortadelo, El Víbora o Cavall Fort. Un any després aparegué Prótesis que el polifacètic cineasta Vicente Aranda portà a la gran pantalla amb una peculiar versió intitulada Fanny Pelopaja (1983). Dins el panorama literari juvenil, sobresortí el 1987 quan escrigué el seu primer Flanagan juntament amb en Jaume Ribera, el divertit No demanis llobarro fora de temporada, i a causa de la gran acollida que tingué entre el públic jove, s’anaren succeint més títols, molts per contracte editorial: Alfagann és Flanagan, No te’n rentis les mans Flanagan, Tots els detectius es diuen Flanagan, Flanagan de luxe, Flanagan Blues Band, Flanagan 007, Només Flanagan, Els vampirs no creuen en Flanagans, El diari vermell d’en Flanagan, Jo tampoc em dic Flanagan, Flanagan Flash-back. Tot alumne d’ESO avui dia ha llegit o coneix al detectiu Flanagan, un James Bond català de petita escala que resolt casos insifnificants. També va crear una mossa d’esquadra molt especial, la Wendy, per arribar a les noies: La nit que Wendy va aprendre a volar (2007), Wendy ataca (2009). L'Andreu Martín també ha escrit contes i narracions per als més petits, com El bruixot No (1994) o El llibre de llum (1995), entre molts títols. D’entre les novel·les per al públic adult destaquen: Barcelona connection (1998) i Barcelona tràgica (2009), inspirada en els esdeveniments de la Setmana Tràgica del 1909, que tal i com explica, els carrers de Barcelona en aquells temps eren com a l’oest, tothom tenia pistola pel carrer, temps difícils que també recrea en la darrera obra ambientada als anys quaranta.

     Fou gràcies a una conversa que tingué amb el desaparegut Jaume Fuster, fa uns vint-i-cinc anys, que decidí escriure novel·la negra en català. En Fuster li digué: “i perquè no escrius aquestes històries que expliques en català?”. Fou a partir d’aquí, que l'Andreu Martín es començà a fer camí dins les lletres catalanes, concretament, dins el gènere policíac, fins a esdevenir al cap de pocs anys en un dels principals difusors, juntament amb Manuel de Pedrolo, Ferran Torrent o el mateix Jaume Fuster, que ja capitanejaven aquest gènere.

     L'Andreu Martín ha anat combinat al llarg dels anys la novel·la infantil i juvenil amb la d’adults. També ha participat com a guionista en diversos capítols de les sèries Estació d’enllaç i Laberint d’ombres. Les obres de l’Andreu han estat traduïdes a set llengües diferents, cosa que justifica que interessen al gran públic, també a nivell internacional. Durant la presentació de Cabaret Pompeya, encara inèdit, fins al novembre, ens digué: “Escriure és com buscar una xicota, cal arriscar-se i pensar una història per explicar, sinó et passarà el moment i el lector es desinteressarà per l’obra sinó li fas una captatio benevolentia."

     La xerrada literària no tingué desaprofitament, l’Andreu Martín ens explicà mil i una curiositats de la seva vida privada. De petit jugava a fer llibres i a escriure. Feia portades, retallava, enganxava, ja mostrava la dèria de ser escriptor, ofici al qual es volia dedicar, tot i la contraposició del seu pare, que no veia futur en aquesta feina que il·lusionava al seu fill.

     L’obra que el seduí a l’hora d’escriure novel·la policíaca fou L’home que veia passar els trens, de George Simenon i editada per Cua de Palla. Arran d’aquí, es féu amb tota la col·lecció i anà llegint tots els volums dels pares del gènere un per un: Raimond Chandler, Hammett... Però aquesta connexió no li arribà tota sola, fou a causa de l’amistat en temps de joventut amb el fill del poeta Joan Vinyoli. Com que en Martín tenia molt interès per llegir autors que calia conèixer, aquest company li anà recomanant títols i més títols i autors que desconeixia, perquè els Vinyoli tenien un rerefons social culte que Martín no tenia atès que els seus pares eren proletaris.

     L’Andreu ens comentà que la tècnica que té per captar joves és fent obres amb humor, això els agrada i segur que repeteixen més obres del mateix autor, tal i com succeeix amb els Flanagan.

     A l’hora d’escriure també és molt important controlar allò que vols dir i no distreure l’interès que pot tenir el lector en aquella situació per insignificant que sigui, explicar una cosa original però que sigui lògica.

     Pel que fa a la novel·la històrica, ell sempre cerca uns esdeveniments reals i els uneix amb allò que vol explicar, amenitzant-los de petites històries amb alguns vincles reals, d’altres d’imaginaris i com que abans d’escriure-la ha realitzat un treball profund d’investigació, ja té els elements per posar-se mans a l’obra.

     L’obra Cabaret Pompeya fa referència a un music-hall que hi havia als anys quaranta on actualment està ubicada la sala Bagdad. L’obra té com a un dels seus inspiradors un familiar seu, un tiet que estigué en un camp de concentració espanyol i que en sortir es dedicà a acompanyar a músics de tangos. Aquest tiet, sempre li ensenyava fotografies antigues i li explicava històries, això a l’Andreu el fascinava i finalment, a llarg dels anys el portaren a crear Cabaret Pompeya.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Andreu Martín i la novel·la negra catalana»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Andreu Martín i la novel·la negra catalana».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.12. Metonímia, 2011.
Novembre - Desembre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.12

1 [ Comentar aquesta entrada ]:

Sandra D,Roig ha dit...

ohhhhhhhhhh! son els llibres més benm guardats! i el llegat per al meu fill
"tots els detectius es diuen flanagan" son uns llibres boníssims que recordo com el primer a l'addicció a la lectura.

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]