L'art de la nit eterna: «El·lipsi en el temps» Sandra Domínguez Roig "El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries. L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."

"Frares"
José Vela Zanetti

El·lipsi en el temps

     S'alçava com una ofensa a la terra, a la fi de tots els camins, propugnant l'eternitat, i desafiant la misèria. La pretensió d'austeritat reflectia, en el fons, l'ànsia de poder envers els homes.

     L'Abadia, hissada en el cim, resplendia la llum esbiaixada del dia, quan es fon i el cel es degrada en anyils. Les finestres —com les pupil·les del gat que a l'obscur observa— desprenien la tebiesa de la llum d'oli.

     Desconec per quina raó em crida aquest ascetisme dels últims dies, però el cert és que m'acompanyaven els cants gregorians al llarg del passadís —inacabable— del qual se'n desprenien les diferents estances.

     De la font seca del claustre va començar a brollar l'aigua. Els voltants del claustre verdejaven. Desconec el moment concret. El guia va emmudir i vaig deixar de percebre el seu so mentre s'explicava. Era un ninot movent els llavis, mentre assenyalava cada referència amb la cadència d’aquell que repeteix un guió, mil cops, cada entonació perfecta igual a l’anterior.

     La gent s'aglutinava a l'entrada de la biblioteca, mentre jo sentia la lletania del cant. Passaven, davant dels meus ulls, esteles d'hàbits blancs, benedictins, onejant amb la immediatesa de la revolada dels coloms missatgers en advertir la presència i la frisor de les passes en la pols, travessant els passadissos. Em sobrevenia una el·lipsi en el temps que no era capaç d’aturar. Vingueren els nens descalços que arribaven a l’Abadia. La fam els inculcava llatí, per tal de sobreviure, entre la pedra d’aquells murs que fugien de la mirada.

     Jo era llunyana i els càntics prescrits em duien a obrir les portes d’un mon intangible. Un mon que m’abastia. Vaig recordar com, al Museu de la Inquisició, el plor intermitent em remullava les galtes, mentre els quadres que ornamentaven la paret nua esgarrapaven el pit amb un crit d’horror, capaç d’immobilitzar-te a l’instant i d’assecar-te la saliva. A la biblioteca, el llom dels llibres duia el pes de l’existència —eren esqueles gruixudes de lletra cal·ligràfica i petita—, als quals, les cobertes esvellegades per l’ús, els feia vulnerables, exhalant tota la fragilitat... cobrint els prestatges... La temptació d’atansar un llibre, i la de tocar la fusta de les taules, se’m feia incontrolable per moments; però em temia que alguna cosa passaria si finalment culminava la intenció, com ara que em fessin fora perquè no és permès tocar.

     La remor de la gent s'esmunyia entre els passadissos. Anaven prests a descobrir-ho tot, i jo pensava en el detall, en la lentitud del detall, en cada ornamentació, en la vida continguda dins del claustre... en la repressió... Havien estat persones acatant dins d’aquells murs cada una de les ordres... el silenci... el sacrifici... subjugant cada impuls...

     Vaig quedar-me endarrerida. Em delia la solitud per uns instants, cobejosa que aquell mon adormit es despertés per mostrar-se’m als ulls.

     Vàrem pujar als sepulcres, per una escala estreta de cargol que donava la sensació que conduïa a la porta del cel, i allà certament és on devien pensar que enterraven als nobles. La noblesa clerical i d’altres que formaven part del primer estament, eren soterrats sota la pedra, amb inscripcions amb el nom i llinatges... i la data de naixement... i la data de la mort amb nombres romans.

     Observava les siluetes enfonsades al terra, i el relleu de cadascuna, quan vaig començar a advertir que els hi veia la pell: la pell i les venes a terra! Era pell morta que jo podia veure viva i, sense saber ni com, vaig començar a mussitar les causes de cada una de les morts: sífilis, verí, senectut, infart...

     Parlava molt fluixet; però, tot i així, el guia va percebre els meus ulls desorientats mentre anava referint les causes una per una. No va deixar de mirar-me’n fins que vaig emetre un lleu somrís i vaig marxar d’allà tot dient un tímid “gràcies”, baixant les escales.

     La resta devia pensar que m'havia après la història i jo —us ho asseguro— no l'havia llegida mai.

Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
El·lipsi en el temps
[ L'art de la nit eterna ]

Il·lustració:
"Frares"
José Vela Zanetti
(Milagros, Burgos, 1913 - Burgos, 1999)

Sandra Domínguez Roig,
membre de l'Equip Editorial de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:


Papallones en la llum

Referència:

Domínguez Roig, Sandra.
«El·lipsi en el temps».
A: L'art de la nit eterna
Lo Càntich. N.12. Metonímia, 2011.
Novembre - Desembre de 2011.
ISSN 2014-3036