"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Entrevista a:
Júlia Costa
a propòsit de "La cendra dels anys"

Sandra Domínguez Roig
Éntrevistes: Júlia Costa (Sandra Domínguez Roig)

"La cendra dels anys"
Júlia Costa


Editorial Actéon
255 pàgines
ISBN 9788493503895

La cendra dels anys

Entrevista a: Júlia Costa

a propòsit de "La cendra dels anys"
Sandra Domíngez Roig

     És la nit de tots sants i segons deien les llegendes del poble, les bruixes es reuneixen a la Penya del Boc.

     En Francesc és un actor madur qui, a causa del panorama cultural, s’ha hagut de conformar amb aquells treballs que li han anat sortint al llarg del temps: una sèrie televisiva, anuncis i obres teatrals de poc pressupost que li han atorgat una vida de bohemi, de despreocupat, que afirma haver-se enamorat sempre de la bellesa, vingui aquesta d’on vingui. Una mica desorientat decideix retornar a Userda on passava els estius en la seva infantesa. El retorn a Can Bardet també suposarà la coneixença d’una dona gran, la història de la qual a la novel·la s’alterna amb la vida d’en Francesc.

     Els secrets d’una nissaga, la història d’una estirp propietària de Can Cabanell que arrela els seus orígens d’ençà d’un avi implicat en les guerres carlistes i la lluita tal de per mantenir la fortuna familiar i preservar l’honor envers les desavinences de la vida seran proverbials per a la supervivència.

     La novel·la es desenvolupa a cavall entre Userda i Barcelona, aquest primer paratge envoltat de rocams i muntanyes. Mostra la vida turmentada de les qui fan prevaldre la fortuna i l’honor per damunt de la felicitat.

     SD: D’on ve Userda? On puc trobar una estàtua d’àngel, on és Can Cabanell? Tot just fa una hora que abandono Userda després d’haver observat el paisatge que he estat vivint mitjançant els teus ulls, d’on parteix aquest enclavatge únic i paradoxalment tant conegut?

     Userda forma part d’una geografia inventada que he anat fent servir en la majoria de les meves novel·les ambientades en el món rural. Jo no he viscut mai a pagès, hi he fet breus estades per visitar parents o fer turisme, potser per això vaig mitificar des de la meva visió urbana el món de pagès. En els meus primers llibres aquest poble estava directament inspirat en Mieres, on va néixer i viure el meu pare, un poble de la Baixa Garrotxa, però amb vincles amb el Pla de l’Estany. Tota aquella zona s’havia conegut com la Navarra catalana, ja que havia estat profundament conservadora i carlista. Amb el temps he sabut que el meu besavi va anar a raure en aquell poble desterrat del seu, Beget, a causa de les conseqüències del final de les terribles guerres carlistes, encara molt poc conegudes i estudiades.

     La guerra civil va representar allà un gran trasbals, la gent era molt religiosa i tradicionalista, per això va patir la mort de molts parents capellans o de fills seminaristes, cosa que explica un profund franquisme sociològic que actualment potser no s’entén gaire. Va ser aquella una terra boirosa i aspra, de soldats desertors i capellans amagats. A més a més, ben a prop hi havia el seminari del Collell, que va ser presó durant la guerra i que encara va tenir més pes en el tarannà dels habitants d’aquella zona. El cementiri de Mieres sempre ha estat molt cuidat, el conjunt de l’església barroca i els xiprers del cementiri és impressionant i en aquell indret, com a la novel·la, hi ha moltes poques tombes a terra, la majoria són nínxols. L’àngel de la mort és una invenció, inspirada en tombes de molts altres indrets.

     Tot això i les històries familiars que vaig anar escoltant van conformar aquests paisatges imaginaris, que no són enlloc. Amb els anys i els llibres Userda ha abandonat Mieres i ha anat assolint característiques pròpies, avui no és a la Garrotxa i la Penya de Boc potser té més semblança amb el Pedraforca que amb cap muntanya de prop d’Olot. El nom mateix l’he manllevat d’un túnel del Garraf, per exemple. S’ha convertit tot plegat en un paisatge mític i literari que em permet molta llibertat a l’hora de descriure’l.

     SD: Has triat els personatges o t’han triat a tu?

     Una mica de tot. Inventes uns personatges i ells van agafant vida pròpia i portant-te per camins inesperats. Canvien amb tu i t’expliquen secrets que no esperaves descobrir. La creació literària, en la narrativa, és un misteri. Com en els somnis, barreges elements reals que pots reconèixer amb d’altres que no saps d’on han pogut sortir, fins i tot inversemblants.

     SD: M’ha colpit la personalitat de la Dolors, perquè hi he reconegut en ella un tarannà que m’és familiar, el de brandar l’espasa pel punt d’honor familiar malgrat això suposi fer infeliços la resta. Deixa’m dir-te que l’he trobat absolutament creïble i extraordinària. Hi ha algun personatge que s’hagi impregnat més de tu?

     La Dolors és una matriarca per la qual la família i la dignitat, o allò que ella identifica amb la dignitat, està per damunt de tot. Tan sols amb el seu fill es mostra feble i devota. No li interessa ni tan sols la seva pròpia felicitat, un concepte que per a ella té un valor molt relatiu. Em va semblar un personatge una mica exagerat, però després vaig veure al cinema el documental sobre la família Baladia, Abans que el temps ho esborri, i em vaig ensopegar amb una dona d’un tremp semblant, una tieta temible, valenta, cruel i manipuladora, amb les seves febleses també, en aquell cas per un net malgastador. Són personatges que no desvetllen cap mena de simpatia, però que han fet el seu paper històric i han fet tirar endavant moltes coses en temps difícils.

     Encara que a la novel·la hi he inserit alguna anècdota personal no m’identifico gens amb cap dels personatges ni de les situacions, és la novel·la menys autobiogràfica que he escrit per ara, em sembla.

     SD: Júlia, has tingut moments en els que literalment la novel·la et posseeix? Quant de temps has trigat a fer-la?

     Aquesta novel·la la vaig escriure fa anys, gairebé deu o més, tot i que era aleshores molt diferent de la versió definitiva. Com que aleshores no me la van publicar la vaig anar arrodonint al llarg del temps. He tingut la sort que l’he pogut editar quan crec que ja havia millorat molt. El procés creatiu sovint és com una mena d’enamorament, passes de l’exaltació al desànim i d’aquest a la creativitat constructiva i raonada.

     SD: Explica’ns (si es pot) algun hàbit que t’és precís per desenvolupar la fase de creació.

     Els hàbits d’escriure i llegir són els més importants i que no cal perdre, com passa en qualsevol activitat humana. Escric cada dia als meus blocs i llegeixo molt, tinc la sort de fer-ho de forma ràpida. Vaig tenir la sort d’aprendre a llegir molt aviat, gràcies a la meva mare. No hi ha millor escola per escriure que llegir molt i practicar l’escriptura. L’escriure, com el dibuixar o el pintar, té moments millors que altres, no menystinc la inspiració, tot i que no sabria explicar ben bé què és, però sovint no cal cap mena de tema previ, es pot escriure sobre tot i en tot moment. Després ve la fase més important i feixuga, la revisió de tot plegat.

     SD: Les dones en aquesta novel·la tenen un protagonisme important, has dotat d’un caràcter fort i determinant per a la supervivència a dos personatges femenins, fins i tot un d’ells amb un punt de crueltat. M’ha sobtat la paradoxa entre el be i el mal, i el criteri que algun personatge s’imposa per tal d’assolir la fita costi el que costi. Som emocionalment més fortes quan es tracta de protegir als nostres fills, o creus que això en la mesura que avança el nostre camí cap a la igualtat s’anirà equiparant?

     En més d’una ocasió m’han dit que en les meves novel·les estan més ben descrites i estudiades les dones que no pas els homes. A més a més tinc tendència a contraposar dones fortes amb homes febles. Aquí vaig intentar aprofundir en els personatges masculins però em temo que les dones els acaben superant de nou.

     La crueltat era gairebé imprescindible en el món d’abans per tal de sobreviure, la vida era més a prop de la realitat del món natural on preval, ens agradi o no, la selecció natural, la llei del més fort. La cultura i la civilització han fet evolucionar el món però quan hi ha una situació extrema, una fam, una guerra, torna a sortir l’espècie biològica en estat salvatge. Pel que fa a persones que tenen una fita econòmica, política, social, i que sacrifiquen el que sigui, àdhuc família o amics, per tal d’assolir-la, n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent, només cal contemplar la realitat del present, propera o mediàtica, i en trobaríem molts exemples.

     Sobre l’instint maternal s’ha escrit molt i hi ha qui fins i tot el posa en dubte. De fet hi ha persones que el tenen i persones que no, la humanitat és molt diversa. De tota manera i parlant de forma general crec que incideixen molts elements biològics en la maternitat, fins i tot en la paternitat, tot i que una i altre s’han viscut de forma molt diferent. Avui tot plegat està canviant molt i de pressa en la nostra societat occidental però no tinc ni idea de com pot evolucionar tot plegat amb la incorporació, per exemple, de valors d’altres cultures que de forma més o menys natural és possible que també tinguin un pes en la vivència dels sentiments familiars. Els vincles de sang s’han afeblit, les famílies han pres formes molt diverses. És impressionant i excitant contemplar tants canvis de mentalitat però el futur sempre ens pot sorprendre o decebre.

     Per altra banda, opinar sobre generacions que no són la meva és molt difícil i les generalitzacions sempre són restrictives i injustes.

     SD: Has estat mestra durant molts anys, què li diries a una noia que amb quinze anys et diu que vol ser escriptora?

     En la meva època hi havia moltes poques coses a triar, entre les quals, la professió. Vaig estudiar magisteri als vespres, mentre treballava en una oficina. Avui hi ha un ventall més ampli de possibilitats en teoria, pel que fa als estudis, però menys feina real i potser al capdavall tampoc no serà fàcil triar. Em considero escriptora també però mai no he viscut d’escriure ni crec que ho hagués pogut fer.

     Per a ser escriptora el primer és llegir molt i crec que si et vols professionalitzar en això hauràs d’optar algun ofici que tingui relació amb l’escriptura, com ara periodisme o filologia. També és important des de ben aviat entrar en contacte amb grups de la mateixa edat que tinguin les mateixes aficions, col·laborar en publicacions locals, enviar textos a concursos, ja que amb totes les seves limitacions i condicionants et posen en contacte amb aquest món i amb persones que s’hi relacionen.

     El món de la literatura és complex i difícil i, com totes les professions, té moltes servituds i mesquineses, cosa que pot provocar grans decepcions. Abans parlàvem de les persones que ho sacrifiquen tot a una fita, en el món dels escriptors i escriptores també existeix aquest tipus de gent. En una ocasió vaig sentir algú comentar que els personatges que més deceben són precisament els escriptors, sovint el que escriuen té poc a veure amb la seva vida real o amb la seva manera de fer i pensar. Però el món és així i això s’esdevé en tots els àmbits. Patricia Highsmit té un llibret poc conegut Suspense. Como se escribe una novela de intriga (cito el títol en castellà ja que el volum que tinc és en aquesta llengua) en el qual el contingut va molt més enllà del títol i és, de fet, una mena de manual de consells i reflexions sobre l’ofici d’escriptor. Admet que si vols publicar has de fer concessions a allò que demana el mercat, això, però, es pot fer amb dignitat i sense malmetre la qualitat del que fas.

     Jo he escrit de forma aficionada, tot i que devota, però si hagués de començar i volgués intentar viure d’aquest ofici també hauria de fer certes concessions, incidir en la literatura juvenil i infantil on de vegades és més fàcil publicar, tocar temes d’actualitat i gèneres de moda com són avui la novel·la històrica o la novel·la negra, intentar estils adients al gust de les noves generacions lectores, fer contactes i cercar relacions personals en el món editorial. A mi, però, actualment em costaria un gran esforç fer això i com que no he de viure d’escriure puc viure el que em resta de vida escrivint el que em vingui de gust. Si després s’edita o no és tot un altre tema, el món editorial avui té també molts problemes de subsistència. Els peixos grossos es van menjant els petits i els llibres tenen una vida molt breu en un món de novetats constants. És fàcil desanimar-se i jo mateixa vaig passar més de deu anys sense intentar publicar després de les primeres experiències, amb les quals vaig tenir uns quants desenganys ja que al principi, quan veus un llibre teu en paper creus que tot serà molt més fàcil.

     SD: Només em queda felicitar-te honestament per aquest viatge que ens has regalat, creu-me que Userda m’acompanyarà durant un temps ja que aconsegueixes una immersió total en la història d’un temps del qual no se’n parla massa. Des de "Lo Càntich" et desitgem molts èxits amb “La Cendra dels anys” una novel.la que et condueix entre les boires d’un passat i que assoleix la quota necessària de misteri i de satisfacció en la lectura. Per si no t’ho han dit mai, cosa que dubto, gràcies per escriure-la.

     A vosaltres per llegir-la i comentar-la. Publicar és molt difícil però que et llegeixin a fons encara ho és molt més actualment. Els suplements culturals dels diaris cada dia parlen menys de llibres i de vegades tens la sensació que existeix un món de la cultureta oficial, lligat als grans mitjans, on sempre surten els mateixos i una mena d’altre món cultural alternatiu, representat per iniciatives com Lo Càntich i moltes altres que hi ha per tot arreu, com ara la mateixa web dels relataires, amb poca difusió mediàtica però que són extraordinàriament vives i actives. I molt més reals.


Júlia Costa

     Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 24 d'abril de 1948) és mestra i escriptora. Ha publicat les novel·les juvenils "Enmig d'orats i savis" (Barcanova, 1993, finalista del Premi Joaquim Ruyra) i "Retorn a les boires" (Barcanova, 1994). Ja en el camp de la narrativa per a adults ha publicat "Ombres" (La Magrana, 1994) i "Rondalla del camí" (Publicacions de la UAB, accèssit Premi Pere Calders, 1998). Com a poeta, ha obtingut el Premi joescric.com amb el recull de poemes "Indrets i camins" (editat el 2005 per aquest portal literari) i ha publicat el llibre de poemes "La pols dels carrers" (Meteora, 2006). Ha rebut els premis Francesc Candel de narrativa, Hilari d'Arenys i Andreu Trias de poesia i ha estat finalista dels premis Sant Jordi i Víctor Català. L'any 2007 va guanyar el I Premi de Novel·la Olga Xirinacs amb "La descomposició de la llum" (Omicron, 2007).


Sandra Domíngez Roig
(Barcelona, 1974)
«Entrevista a: Júlia Costa»


Referència:
Domínguez Roig, Sandra.
«Entrevista a: Júlia Costa».
Lo Càntich. N.12. Metonímia, 2011.
Novembre - Desembre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.12

1 [ Comentar aquesta entrada ]:

sandra Dominguez ha dit...

Moltíssimes gràcies Júlia!

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]