"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«En Pere Perdis ó l'aucell artificial»

Raimon Casellas i Dou

Portada del Llibre d'Històries (Raimon Casellas)

En Pere Perdis ó l'aucell artificial

"Llibre d'Històries", 1909

     Havía sortit en Pere Perdis tan rumiador de tarannà, que fins semblava tenir una vaga idea de que no hi cap més realitat de vida que la que neix del propi esperit. Però, com que, ademés de rumiador, era curt de geni, al capdevall va haver de resignarse als obstacles exteriors, reduint el seu somni de creació a l'expressió més mínima. No sentintse ab prou cor pera edificar un palau de marbre, ni tan sols una torreta de códols, pera albergarhi el seu mon, va acontentarse ab ficarlo dins d'una casa de fira.

     Es que en Pere Perdis ignorava que voler es poder. Ell res sabía de la vida exemplar dels homes forts, ni dels professors anomenats d'energía, ni d'aquells homes trasatlàntichs que consideren la pobresa com un pecat, com un crim. ¿Oh, si n'hagués sabut alguna cosa! Potser aquells exemples li hauríen servit d'estímul, y el día més impensat se'ns hauría convertit en superhome, en emperador de multituts, en director de conciencies... Però no, ell era un sumís, un obedient, que duya la modestia per màcula original.

     Nascut en un dels carrerons més estrets y foscos de la ciutat vella, allí s'havía criat, desnarit y pàlit com l'herba migrada que treya els brins per entre les llambordes del carrer. ¡Y això, que en Perdis eternament sospirava pels grans espays, pels horitzons infinits, per les montanyes altívoles! Perquè, de tant sentirho a dir als vehins, s'havía arribat a creure que no hi ha joya comparable a la que proporcionen al esperit els espectacles grandiosos de natura. Y doblement meritoria resultava aquesta admiració, per quant, si en Perdis estava tan convençut del encís que causen els panorames naturals, era únicament per la paraula honrada del vehinat. Venía a esser una sugestió, ja que ell, de visu, no la coneixía apenes la naturalesa sense adobs humans, la naturalesa selvatge, ruskiniana; però, per lo mateix que apenes la coneixía, encara l'adorava més. Que no hi ha pera estimar les coses, com cubrirles ab el misteri de lo inconegut.

     Donchs, veusaquí que com en Pere Perdis era esdevingut sol en el món, sense parents ni adherents, el pobre xicot feya la viu-viu en un despaig comercial, ahont per un estipendi, de tan menut verossímil, li tocava escriure durant dotze hores diaries montanyes de faixes ab noms de parroquians y ab senyes de les cases respectives. Es clar que no era precisament aquell l'ofici a que'l cridava el seu temperament somiador. Però... ¿què voleu ferhi, quan el geni no va acompanyat de voluntat?

     Devant de l'escriptoriet tot el sant día, ni un pam de cel blau podía veure, perquè'ls cristalls glaçats de la finestra li tapaven la vista del defòra. Sort tenía de que allà ahont no hi arribava ab els ulls, hi arribava ab l'imaginació, ajudada per la dita dels vehins. Aixís es que, mentres maquinalment posava les adreces. Don Benet Grau: Sastre: Igualada... Donya Carme Serra: Mercería: Sabadell... Senyors Comerma Germans: Stat. en Comandita... en Pere Perdis reforjava l'imatge ideal que s'havía feta de les prades esmeragdines, il-luminades per un sol rialler y enjoyades per aucells cantaires y reguerols mormuradors.

     Al principi, en aquell paradís artificial, el poeta-dependent hi posava ab l'imaginació, una figura de carn y òssos: la de la donzella dels seus callats amors. Era una noya vehína de la dispesa ahont ell s'estava, que havía vista algun cop trayent el cap a la finestra. ¡Quína aparició tan dolça a l'anima! Si ell s'hagués trobat ab prou esperit, li hauría declarat el seu amor; però may va gosar a dir que l'ànima fos seva. Y, es clar, va succeir lo que sol succeir en aquests casos: que la noya va enamorarse d'un altre y va desaparèixer del vehinat.

     Desde aquell día en Pere va procurar esvair del pensament la deliciosa imatge, com un que's desfà d'un utensili preciós perquè no té casa per semblant moble. Era una ambició massa grossa pera la seva humilitat. Massa luxe pera la seva ànima y pera'ls seus sentits. Y aleshores la va donar per fer paisatges sense figures, pensant que mès endevant potser podría posarnhi una altra, encara que fos filla de l'invenció. Subconscientment y tot, ja li recava, ja li venía una mica malament haverse d'empescar una donzella artificiosa, quan gairebé l'havía tinguda del natural. Perquè humil com era de per sí, trobava pretensió massa alta y orgullosa això de mantenir un ideal d'amor platònich, creant una donzella tota d'artifici, bona segurament pera suprems rumiadors... però no pera ell, cuch de la terra, que ab una de real ja s'hauría tingut per satisfet...

     Y veusaquí que, durant les inacabables hores d'escriptori tornava a pintar de pensament la seva personal visió dels boscos y les prades, de les florestes y dels rius. Mes, ni reals ni inventades, en aquells escenaris de paradís no hi havía Eves primicials, ni en aquells boscos dòrichs hi trescaven Dianes enciseres,com si'l pintor no esperés res d'un amor que, si era espiritual esdevenía inassequible per falles del pensament, y si era de sensació resultava irrealisable per falles de voluntat. Va ésser la gran crisis de la seva vida. Un greu pesar li va venir de veure que entretant, no tenía més recurs que eliminar, de les seves creacions, l'escalf d'humanitat sensible. Desde aquella hora endevant, més retret va mostrarse cada día, més allunyat de socials contactes, més tancat en sí mateix.

     Ja no esperava com abans les tardes del diumenge pera anar a fantasiar, més o menys, del natural, pels parchs y pels jardins públichs, parat devant de les rengleres d'albes platejades, o dels macissos geomètrichs delineats ab flors, o dels gavials de fil metàlich ahont xerrotejaven aus canores, subdividides en seccions. Aquella naturalesa ordenada y cívica, cada día li desagradava més, no precisament per lo que tenía de cívica y simètrica, sinó per esser l'arranjament obra d'un altre... Perqué lo que ell hauría volgut era una natura verge y escabellada, pera domesticàrsla, de pensament, al seu gust.

     Ademés, per una especie de romàntich encongiment, els passejants li feyen pena. Li semblava que la gent se'l mirava entre mofeta y acompadida pel seu posat esllanguit y per la roba que duya, lluenta de tan usada. Sentía vergonya de sí mateix, angunia de que'l veguessin... Y aquella misantropía -que era tal volta recança de no poder realisar el seu somni- li aigualía la festa del passeig dominical.

     Cada día més tímit, més esquerp, va començar per fugir dels indrets públichs, acabant per estarse a casa a continuar l'eternal caboria, com si volgués enquibir en el quartet de la dispesa el laboratori de les antigues creacions. Mes, com a compensació a la soletat, aleshores va sentir una alegría desconeguda, al veure que podía rescindir, pera l'infantament del mon que veya en somnis, de les exteriors realitats. Allí, al piset, passava les tardes lliures de la festa rumiant, meditant, refent per milionèssima vegada el seu panorama original.

     Però, com sembla cosa enterament comprovada que adhuch els més enlairats poetes han de fer aguantar per una banda o altra, la creació en les apariencies sensibles, ell, en Pere Perdis, pera renovar els temes del ideal, va haver de recòrrer a la lectura que, com els parchs y els jardins, es un natural de segona mà. Posat en tan dura alternativa, ell hauría volgut al menys llibres bonichs, dels que porten versos amorosos o expliquen histories desenrotllades en vergers idílichs, perfumats de flors y plens d'aucells. Però el limitat pressupost no li arribava per comprarne, y també li va caldre limitar el goig literari.

     Ja que no podíen esser histories ben boniques, seríen diaris vells dels que corríen pel despaig, llençats després de llegits. Però quasi may trobava en la lectura d'aquells papers, farcits de política y noticies, el menjar saborós que desitjava. Y era que en Perdis encara no sabía que del fet més ordinari, de l'actualitat més correnta, se'n poden treure histories y poesíes perdurables que desafíin el temps y la mateixa bellesa.

     Un día, no obstant, va voler la sort que, arrencant el full d'un almanach de paret, hi trobés, darrera, una quarteta impresa, que deya així:

Avuy t'he vista passar
per vora del estanyol...
les canyes se decantaven
per preservarte del sol.


     Y darrera d'aquell, va arrencar un altre full y va trobar una altra quarteta, cantant igualment l'amor y la natura. Per un xicot humil com ell, la troballa va ésser un tresor. Desde aquell día, cada matí recorría els distints departaments del despaig, fent arreplega de fulls de calendari. Y com de calendaris n'hi havía per tot arreu: al despaig del principal, al magatzem gran, al xich, a la botiga, al escriptori, a la secció de remeses... la cullita de fulls era abundanta. Ell, els desenganxava del bloch ab gran destresa, els reunía amorosament, els ficava dins d'un sobre, y en essent a casa, els llegía d'un a un. Era l'instant més felíç del día. Allí hi trobava versos y proses de tots estils: epígrames y sentencies, receptes útils y acudits, efemèrides y epitafis, acròstichs y geroglífichs, dècimes y sonets, anècdotes y madrigals... Però a n'en Perdis les receptes no l'interessaven; les xarades l'entreteníen però'l deixaven fret; els fets històrichs, com no fossin amorosos, res li deyen; els acudits no'l feyen riure, y sentimental com era, les sàtires el posaven de mal humor, com si l'insultessin o el ferissin... Lo que li agradava més eren les poesíes que cantaven miracles del amor o maravelles del paissatge. Un día n'hi va venir una als ulls, que li va fer l'efecte d'una revelació. Era un senzill cantar, concebut en aquests termes:

A casa hi tinch un balcó
que un monarca envejaría...
hi ha tres olles ab marduix,
cinch testos ab clavellines.


     ¡Oh, bon Déu, senyor! Aquells quatre versos li varen obrir tot un mon de programes, de projectes. ¡Tenir un jardí invenció seva! ¡Un jardí a la finestra del quartet, fòra del bullici públich, fòra de la profanació de la gentada! ¡Un menut oasis creat per ell, arranjat per ell, conreuat per ell y per ell fruit! Es clar que no fóra gran com una avinguda de Versalles, ni frondós com les Hespèrides... sinó un retallet, un escapuló. Però, al menys l'escapuló, el retallet sería tot obra seva.

     —Si sé manejarme ab mònita, —va dirse allavors en Pere Perdis— jo també'l podré tenir un jardinet pel estil del del cantar, encara que sía més modest, més humil, sense aquella exuberancia de clavellines y marduixos que correspon a la grandaria d'un balcó. Pera la meva finestra, ab un testet o dos ja'n tinch prou, però... en cambi, hi posaré una gavia, ab un aucell que refili els dematins...

     Y desseguida's va posar a treure càlculs, mirant d'armonisar les ambicions del esperit ab els medis econòmichs. Tot d'un cop no ho podía pas comprar, planta y test, gavia y aucell. Pera aquelles coses plegades, els diners no li arribaven de bon troç. Donchs, primer una cosa, després l'altra. Y posantse a meditar sobre l'ordre de les compres, al capdevall va deduir que, dins d'una sana lògica, primer convenía el continent que'l contingut. La gavia abans que l'aucell, el test abans que la planta. Perquè, sense test que sostingués la terra, la planta's marciría, y l'aucell sense gavia's posaría a volar. Y al acte va anar pel test, pensant que per Sant Joan podría comprar una aufàbrega. Y ab la gavia va fer lo mateix: adquirirne una que, encara que venturera, estava en molt bon estat.

     Desde aquella hora, a la finestra den Pere hi havía un test sense planta y una gavia sense aucell. Però es clar. El xicot se migrava esperant el día desitjat de fer servir les andròmines. Y per més que ja sabía, per una llarga experiencia, que l'ideal costa un xich de realisar, li causava gran tristura contemplar aquells buits que eren com un símbol d'impotencia. La gavia, sobre tot, li feya tanta pena de vèurela inhabitada, que un día se li va acudir un gran pensament: poblarla de la manera que pogués, encara que fos estrafent un aucell artificial, y posarlo a la gavia d'interí.

     Encara fora millor que un dels que volen, perquè el que ell estrafaría sería un jòch, una imatge, un fill del seu poder imitador. Al moment va sentir un desfici febrosench, una joya, un dolor, una ansietat, un desvari, que, segons opinió autorisada, son síntomes precursors en tot infantament d'una obra d'art. Y agafant un full de paper de groch reyal, va fabricar ab paciencia un canari molt ben fet, encar que inmòbil... Un cop va tenir construit l'aucell, el va ficar dins la gavia, ab les potetes enganxades sobre un saltador. Y com que no hi ha res que aconsoli com l'acció, en Perdis va gaudir el goig insuperable de trobarse satisfet de sí mateix.

     S'ha de dir que va passar moments ditxosos, els més ditxosos de la seva vida, mimant, acariciant, cuidant aquell aucell que, precisament per ésser ilusori, era'l més real que may hagués existit. En Perdis que, tot y essent un artista veritable, no's podía desfer encara de la sentimentalitat original, afalegava continuament l'aucell fantàstich. Li mudava l'aigua del abeurador, li netejava les canyes, li posava una fulla d'escarola, li bufava la menjadora, com si hi tingués realment menjar. Y ademés li feya festes: ¡Ptiiit! ¡Ptiiit!...

     Però la gent vehina, de l'altre part de carrer, se mirava, extranyada, la maniobra y a voltes se preguntava:

     —Un aucell així, tan pintat y tan extrany, que no piula ni's belluga... ¿quina mena d'aucell deu ésser?

     Y en Perdis deya per dintre:

     —Es l'aucell del meu esperit.


Raimon Casellas i Dou
(Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910)
«En Pere Perdis ó l'aucell artificial»
Llibre d'Històries, 1909

Imatge:
"Portada del 'Llibre d'Històries'
Editor: Bartomeu Baxarías, 1909


Referència:
Casellas i Dou, Raimon.
«En Pere Perdis ó l'aucell artificial».
Lo Càntich. N.12. Metonímia, 2011.
Novembre - Desembre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.12

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]