"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«El temps de les cireres»
-Fragment-

Montserrat Roig

Homenatge en Xarxa
- #20aniversariMRoig -

Montserrat Roig

El temps de les cireres
-Fragment-


               La tia Patrícia no havia estat mai bonica. Tenia la pell resseca, de color de terra sense aigua. Sembles de secà, li deia sempre l'Esteve. Una mica carregada d'espatlles i uns ulls que, vistos de prop, semblaven de filaberquí i, de lluny, desapareixien sota unes celles massa espesses. Sota els ulls, una bossa lívida i unes arrugues fosques. Els Miralpeix, deia l'Esteve, sembleu gent de mala vida, feu ulleres com si haguéssiu viscut molt. Prou que ella s'hi posava uns pols de color de rosa per a dissimular la foscor d'aquestes bosses, però no hi ha via res a fer: tornaven a aflorar així que passava el dia. Us marciu abans d'hora, continuava l'Esteve. El nas no acabava del tot en forma de ganxo però, en cavi, hi tenia tendència i les seves glates eren unes galtes tibades, com si anessin a arreplegar-se vora les orelles. El més bonic de la Patrícia eren les mans, «tothom me les enveja», fines, llargues, blanques d'una blancor gens carnosa, que no tenia res a veure amb la pell de la cara, tan colrada. Les teves mans són meravelloses, li deia l'Esteve quan passava una temporada que no la volia fer gruar, «sovint les mans són unes extremitats articulades amb valor funcional: serveixen per a agafar objectes, per a gratar-se, per a cordar-se, per a assenyalar o per a acariciar. Si t'adones que una persona té mans és que les té boniques. I per això tothom, a tu, et mira les mans». L'Esteve Miràngels dedicà a la Patrícia un sonet noucentista que començava: «La meva vida i el meu cos / les teves mans han buscat / com un vaixell ancorat...» I quan tenia diners li regalà dos o tres anells, l'un amb un brillant com un cigró.

               Les mans de la Patrícia eren melancòniques, de vegades una mica absents, «mans de frígida», deia en Lluís, modestes. Eren unes mans una mica llençades, «hagués de tocar tant lleixiu com jo, veuríem com les tindria d'arrugades», deia l'Encarna. Eren unes mans que acaronaven els fills dels altres, mans de dona eixorca, que acariciaven les flors les nits de primavera i amb el dit repassaven les fulles dels plàtans en caure a la tardor, mans que cercaven un punt dins de l'horitzó, que clenxinaven els cabells prematurament blancs de la Judit, que els allisaven amb tendresa, que tancaren les seves parpelles quan se li escapà el darrer alè de vida, mans que repassaven els misteris del dolor, que es senyaven, molles d'aigua beneita, que s'estrenyien l'una a l'altra les nits fosques de bombardeig, mans que repartien caramels per als nens pobres, que descordaven amb paciència els gafets de la cotilla quan era tan grassa i que s'omplien de crema després del bany, ara que era tan prima. Unes mans que vibraren de melangia i de sentiment, quan esbocinaren amb el martell la boca de l'amoret de l'estany, una nit càlida que li semblava que es tornava boja... El seu fou un sentiment tènue que morí dins del vent, així el so d'un corn de caça, i les seves mans s'obriren com una verge a punt de ser desclosa i es tancaren com un agonitzant que ha acceptat la mort. Però l'amoret ja no somreia: ja no tenia boca. Ara, la Patrícia duida les ungles llargues i cuidades, pintades de color de caoba, com els rínxols del seu cabell, i eren enginyosas quan feien solitaris i destres en destapar ampolles de vi. L'amoret havia desaparegut, i també el jardí que li duia tanta tristesa. A la nit, aquestes mans resseguien les lletres brodades dels seus llençols i pretenien, al matí, caçar les volves de pols que s'esquitllaven per les ballestes dels porticons, les volves de pols que entraven a la seva cambra en forma de raigs de sol. Les mans de la Patrícia, deia la Sílvia, no semblen d'ella, semblen les mans d'una artista.

               Ara, la Patrícia diu que beu per empassar-se les penes. Ella sap que no és pecat: Jesús va canviar l'aigua per vi a les noces de Canà, Jesús parla sovint de la vinya i dels vinyaters, Jesús va fer que el vi del Sant Sopar fos la seva sang. La Patrícia ho havia llegit a l'Evangeli: «Ningú no posa en un vestit vell un pedaç de roba sense batanar, car s'enduria part dels vestit i es faria un esquinç pitjor. Ni posen vi nou en bots vells; altrament, es rebentarien els bots, el vi es vessaria i els bots es farien malbé; sinó que tiren vi nou en bots nous, i totes dues coses es conserven», Jesucrist posava vi a les ferides i no feia dejunar. Els qui conviuen amb Jesucrist no han d'estar tristos. Abans ella n'estava molt, de trista, però ara veu que no, que les penes es fonen amb el vi. Ella vol espantar els mals, els mals són com corbs que la fiblen, els corbs la volten dia i nit. Abans només bevia Aromes de Montserrat però li agrada el vi, el vi càlid de Jumilla que li encén les galtes i li omple la gargamella. Quan beu, els corbs se'n van i no tornen.[...]


Montserrat Roig
(Barcelona, 1946-1991)
«El temps de les cireres»
-Fragment-

La primera edició d'aquesta obra, guardonada amb el Premi Sant Jordi 1976, va ser publicada a Edicions 62 l'any 1977.
L'any 1992 es va publicar una nova edició revisada per l'autora.


Referència:
Roig i Fransitorra, Montserrat.
«El temps de les cireres».
Lo Càntich. N.12. Metonímia, 2011.
Novembre - Desembre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.12

1 [ Comentar aquesta entrada ]:

vpamies ha dit...

El temps de les cireres és, potser, un dels seus llibres més recordats durant aquest homenatge conjunt.

gràcies per participar-hi també!

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]