"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Després de vuit anys de presència continuada en la xarxa, 36 números seriats i 32 números especials publicats, i un total de 2817 entrades individuals editades, amb el número 36 de la revista Lo Càntich, posem punt final a un fantàstic viatge literari i cultural. Nous projectes ens esperen. Projectes que podeu seguir a través de la pàgina de l'Associació de Relataires en Català. Moltes gràcies, de tot cor, a totes aquelles persones que ens han proporcionat el seu suport en aquesta meravellosa singladura pels mars i oceans de la literatura, l'art i la cultura. Eternament agraïts!

L'Equip Editorial (els que som, i els que han estat, in memoriam).

«El silenci de les sirenes»
'Das Schweigen der Sirenen'

Franz Kafka

Traducció:  Mark Grau-Barney
Il·lustració:  John William Waterhouse

Ulisses i les sirenes (John William Waterhouse)

El silenci de les sirenes


          Existeixen mètodes inadequats, gairebé infantls, que també poden servir per obtenir la salvació:

          Per tal de protegir-se del cant de les sirenes, Ulisses es va tapar les orelles amb cera i es va fer encadenar al màstil de la nau. Tothom sabia que allò no podria servir-li de res, molts navegants podien haver fet el mateix, excepte aquells que eren atrets per les sirenes des de la distància. El cant de les sirenes ho traspassa tot, i la passió dels seduïts hauria fet saltar presons més fortes que cadenes i pals. Però Ulisses no ho va pensar, encara que n'havia sentit a parlar. Es va confiar del tot en aquells taps de cera i en el manat de cadenes, i amb l'alegria innocent de les seves estratagemes, va navegar rumb a les sirenes.

          No obstant això, les sirenes disposen d'un arma fins i tot més terrible que el seu cant, és a dir, el seu silenci. No va passar, però és possible que algú s'hagués salvat alguna vegada dels seus cants, encara que mai del seu silenci. Cap sensació terrenal pot equipar-se a la vanitat d'haver vençut mitjançant les pròpies forces.

          En efecte, les terribles seductores no van cantar quan va passar Ulisses, ja sigui perquè van creure que a aquell enemic només podria ferir-li el silenci, ja sigui perquè l'espectacle de felicitat en el rostre d'Ulisses, que només pensava en la cera i en les cadenas, va fer que s'oblidessin de cantar.

          Ulisses, per expressar-ho d'alguna manera, no es va adonar del silenci. Estava convençut que elles cantaven i que únicament ell estava protegit. Va veure, fugaçment, les corbes dels seus colls, la respiració profunda, els ulls plens de llàgrimes, els llavis entreoberts; però pensava que era una part de les àries que fluïen sordes al seu voltant. L'espectacle aviat es va començar a esvair, les sirenes van desaparèixer del seu horitzó, precisament quan més proper es trobava, i ja no va saber res més d'elles.

          I elles -més belles que mai-, s'estiraven i es balancejaven. Desplegaven les seves cabelleres humides al vent, obrien les seves urpes acariciant lliurement les roques. Ja no volien seduir més, només volien atrapar per un instant el fulgor dels grans ulls d'Ulisses.

          Si les sirenes haguessin tingut consciència, hauria desaparegut aquell dia. Però elles van romandre i Ulisses va escapar.

          Per cert, la tradicció afegeix un arxiu a aquest gravat. Es diu que Ulisses era tan astut com una guineu, que fins i tot la deessa del destí no va poder penetrar en la seva ànima. Potser, encara que això sigui inconcebible pel sentit comú, realment es va adonar del silenci de les sirenes i tan sols va representar una farsa per a elles i per als déus, en certa mesura en forma d'escut.


Franz Kafka
(Praga, Imperi Austrohongarès, actualment Txèquia, 1883 - Kierling, Àustria, 1924)
«Das Schweigen der Sirenen»

Il·lustració:
"Ulisses i les sirenes"
John William Waterhouse
(Roma, 1849 – Londres, 1917)

Traducció:
Mark Grau-Barney
(Rocester, Anglaterra)
«El silenci de les sirenes»
de l'obra original:

«Das Schweigen der Sirenen»

Franz Kafka

     Beweis dessen, daß auch unzulängliche, ja kindische Mittel zur Rettung dienen können:

     Um sich vor den Sirenen zu bewahren, stopfte sich Odysseus Wachs in die Ohren und ließ sich am Mast festschmieden. Ähnliches hätten natürlich seit jeher alle Reisenden tun können, außer denen, welche die Sirenen schon aus der Ferne verlockten, aber es war in der ganzen Welt bekannt, daß dies unmöglich helfen konnte. Der Sang der Sirenen durchdrang alles, und die Leidenschaft der Verführten hätte mehr als Ketten und Mast gesprengt. Daran aber dachte Odysseus nicht, obwohl er davon vielleicht gehört hatte. Er vertraute vollständig der Handvoll Wachs und dem Gebinde Ketten und in unschuldiger Freude über seine Mittelchen fuhr er den Sirenen entgegen.

     Nun haben aber die Sirenen eine noch schrecklichere Waffe als den Gesang, nämlich ihr Schweigen. Es ist zwar nicht geschehen, aber vielleicht denkbar, daß sich jemand vor ihrem Gesang gerettet hätte, vor ihrem Schweigen gewiß nicht. Dem Gefühl, aus eigener Kraft sie besiegt zu haben, der daraus folgenden alles fortreißenden Uberhebung kann nichts Irdisches widerstehen.

     Und tatsächlich sangen, als Odysseus kam, die gewaltigen Sängerinnen nicht, sei es, daß sie glaubten, diesem Gegner könne nur noch das Schweigen beikommen, sei es, daß der Anblick der Glückseligkeit im Gesicht des Odysseus, der an nichts anderes als an Wachs und Ketten dachte, sie allen Gesang vergessen ließ.

     Odysseus aber, um es so auszudrücken, hörte ihr Schweigen nicht, er glaubte, sie sängen, und nur er sei behütet es zu hören. Flüchtig sah er zuerst die Wendungen ihrer Hälse, das tiefe Atmen, die tränenvollen Augen, den halb geöffneten Mund, glaubte aber, dies gehöre zu den Arien, die ungehört um ihn verklangen. Bald aber glitt alles an seinen in die Ferne gerichteten Blicken ab, die Sirenen verschwanden förmlich vor seiner Entschlossenheit, und gerade als er ihnen am nächsten war, wußte er nichts mehr von ihnen.

     Sie aber –schöner als jemals– streckten und drehten sich, ließen das schaurige Haar offen im Winde wehen und spannten die Krallen frei auf den Felsen. Sie wollten nicht mehr verführen, nur noch den Abglanz vom großen Augenpaar des Odysseus wollten sie solange als möglich erhaschen.

     Hätten die Sirenen Bewußtsein, sie wären damals vernichtet worden. So aber blieben sie, nur Odysseus ist ihnen entgangen.

     Es wird übrigens noch ein Anhang hierzu überliefert. Odysseus, sagt man, war so listenreich, war ein solcher Fuchs, daß selbst die Schicksalsgöttin nicht in sein Innerstes dringen konnte. Vielleicht hat er, obwohl das mit Menschenverstand nicht mehr zu begreifen ist, wirklich gemerkt, daß die Sirenen schwiegen, und hat ihnen und den Göttern den obigen Scheinvorgang nur gewissermaßen als Schild entgegengehalten.

ooO0Ooo


Referència:
Kafka, Franz.
«El silenci de les sirenes».
Traducció: Grau-Barney, Mark.
Lo Càntich. N.12. Metonímia, 2011.
Novembre - Desembre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.12

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]